785.- Illa, President de la Generalitat de Catalunya

 

785.- Illa, President de la Generalitat de Catalunya.- 

Havíem d’esperar la decisió de les  joventuts  d’ER  per saber si, definitivament, pensaven investir Illa o no. Però els cadells, afins a la mare de la que mamen,  han decidit un sí crític. Un sí que mai deixarà de ser  un sí  i que en cap moment es transformarà en crític. Tot allò que havíem sentit dels cadells, de  que no els hi feien por les urnes, o de que un referèndum era matèria innegociable, també se n’ha anat en orris...Les bases d’ER, que ja havien dit sí a la investidura del Sr. Illa, varen respirar satisfets.  

Sé que a tot el món realment  desitjós d’una Catalunya Independent, tot aquest muntatge li ha fet mal. Per tant i primer de tot, haig d’entendre que els abstencionistes, especialment els abstencionistes inconscients de sofà,  estaran  satisfets. En segon lloc, donat com han anat les coses, potser que tots nosaltres siguem conscients de fins on ens volen portar aquesta gent i actuem en conseqüència. Potser aquesta és, precisament, la gran oportunitat que el món que vol una Catalunya realment independent, actuï amb la contundència que ja fa temps que hauria d’haver actuat. Depèn de nosaltres, i prou.

Dic allò dels abstencionistes perquè, en  un suposat afany per a castigar els partits independentistes, especialment ER, han fet girar la truita i ens col·loca en la Presidència de la Generalitat la personificació a Catalunya del mal recordat, però sempre present, 155.  Perquè, si la participació hagués estat més majoritària (i hi havia altres opcions per a les que votar...), els resultats  haguessin estat d’una altra manera i ER hagués optat per una segona volta electoral. I  no tinc massa dubtes de que el seus resultats, davant  de la negativa de investir Illa, haguessin millorat. Pel contrari i després de la seva decisió, tampoc tinc dubtes de que ER, en canvi, ha signat l’epítafi de la seva làpida mortuòria. Hi dirà, senzilla i solitàriament,  ILLA.  

La por a una nova contesa electoral només pot venir d’observar resultats anteriors i confirmar que,   mal que fos en un recó petit de la casa,  hi havia un mínim convenciment de que les coses s’havien fet malament. Aleshores, ER que novament s’enfonsa, fa bo el refrany aquell que diu “perdut per perdut, la manta al coll...” i es deixen la cara descoberta  per definitiva vegada, perquè no dubtem de les seves reals intencions. No és la primera vegada que ER ens col·loca en la Presidència de la Generalitat a un socialista del PSC: Maragall és  investit President amb l’ajuda d’ERC i Iniciativa (2003) i el 2006, els mateixos, investeixen José Montilla. Cap dels dos va sobreviure  una segona  legislatura i això és un mal auguri pel PSC.  

Ara tindrem de President  Salvador Illa, un home aparentment lànguid i que, potser per això mateix, des de l’oposició, la que sigui però  que mai perdona res, li deien l’enterramorts (no he fet res més que constatar fets).

Aquest presidenciable ha pactat amb Marta Rovira, Jessica Albiach i els adjunts corresponents, un pla econòmic – social que la Generalitat haurà de concretar amb al govern central. Si, amb el govern central del PSOE,  del que el PSC n’és el representant a Catalunya i  amb qui comparteix grup parlamentari a les Cortes madrilenyes a les ordres del PSOE de Sánchez...... Com pot menjar-se això a Catalunya?

ER ha deixat Catalunya en mans de l’enemic.  Donada l’actitud que  ER ha anant mantenint ens el últims anys (especialment després de l’alliberació dels presos polítics el 2021) no sorprèn,  quan  intenta fer unes paus que hem d’entendre que li venen imposades per un pacte previ signat, del que no sabem els termes exactes i que varen condicionar aquella  llibertat, que pacti amb els que eren els seus carcellers. Per aquesta pau necessària no ens resulta estrany que, perquè així potser estava condicionat (i sense voler ser manifestament mal pensat, per garantir un mínim de càrrecs que garanteixin uns ingressos econòmics per a mantenir un partit que està en fallida...), necessita un recolzament al poder que  li garanteixin aquesta supervivència.  No penso que hagin estat massa llestos perquè ara, amb la Generalitat  en mans del PSOE, se li giren les tornes i, aquesta Generalitat, que pot mirar sorneguerament  feliç a Rovira, Junqueras i companyia, sap  qui i què pot ordenar al President Illa  què fer amb la llengua, l’ensenyament, la sanitat, l’habitatge..., què ha de fer, per molt que Illa ens digui que complirà fil per randa, amb   els acords signats.  En quan a compliment, la història, que el propi Junqueras s’ha atipat de confirmar, ens ensenya que el PSOE no ha complert mai amb els acords signats. Davant d’aquesta  tessitura, Illa s’enfrontarà a qui el mana...?

És evident que no sabem què està passant a Ginebra i, per tant, no sabem com Ginebra (Junts, PSOE i Relator...) entendrà i actuarà al respecta. No crec que, a Ginebra, hi hagi indiferència davant de tot la tessitura i que,  d’alguna manera, hi haurà resposta. Puigdemont diu que torna. Ginebra, ho sap. Com actuarà el PSOE davant de tot plegat?

Només afegir que nosaltres no podem restar indiferents. Políticament, a banda del possible i gaire bé assegurat retorn de Puigdemont, hi ha raó més que  suficient perquè els carrers tornin a ser nostres. La Generalitat no pot quedar indemne davant d’un parany triler. I això sí que només depèn de nosaltres.

Finalment, dir-los-hi a Marta Rovira i adlàters que, per molt que no li agradi, puc respectar una decisió suposadament democràtica. Però, li agradi o no, puc dir, i  amb cridòria, que la seva decisió  em sembla una traïdoria a la Catalunya que vol ser sobirana, sense precedents. Si no li agrada, el què crido, que s’hi posi fulles...

J. Vinyeta

7 d’Agost de 2024