755.- De la Diada

 

755.-  De la Diada.-

Èxit. Aquesta em sembla que és la paraula que millor defineix una convocatòria maleïda des dels primer dia per un error polític colossal (tal com el defineix Partal a VilaWeb), error que ha col·laborat,   i molt, en escarnir aquells que, amb les seves prèdiques, han bellugat mig món per aconseguir que el resultat no fos el que ha estat.

Junqueras  perdia la veu davant dels seus, pocs però fidels. Pensa que els seus  crits i les seves improvisacions descol·loquen tothom que el vol escoltar. Però, gargantejava   esgargamellant-se per a dir-nos que són ells precisament, els hereus d’aquella República Catalana  del 14 d’Abril de 1931. Suposem que tingui raó i que en  siguin  els hereus  (ho dic en condicional perquè les distàncies entra Macià - Estat Català  i Companys - ERC són tant abismals que difícilment les podríem juxtaposar). El que Junqueras ens ha deixat clar és que, si en són els hereus,   són els hereus que escampen, que han escampat, dilapidant-la, tota aquella herència  política amb la sola finalitat de mantenir un poder que els permeti col·laborar amb Madrid i que li garanteix la seguretat. És el contrari d’allò que  fa anys, ja fa  molts anys,   ens  vàrem creure que faria,  que no era més que portar el País a recuperar la seva llibertat i  a mantenir les seves essències. Tot ho ha perdut col·laborant directament amb el que ens ho nega tot i mantenint als seus fidels sota una autoritat gairebé dictatorial, que culmina amb l’enviament d’un comunicat als afiliats i simpatitzants  en el que els  commina a no participar en la manifestació de la Diada perquè ho és contra el Govern... I  fracassa.

Tot això no renta la cara de Junts i de la Cup. Junts veu amb claredat l’error d’ER i se n’aprofita. Evidentment, es presenta  al Paral·lel. Però això no vol dir que pugui presumir d’haver fet els deures durant el que portem de Legislatura perquè, és evident que no ha estat mínimament contestatari davant les nefastes actuacions de l’equip de Junqueras. El secretariat de Jordi Sánchez, acompanyat dels silencis de Puigdemont, el manteniment del pactes  amb ER i PSC en Diputacions i Ajuntaments..., han acompanyat aquesta permanent indecisió de Junts per afrontar allò que constituïa el moll de l’os de la legislatura  i que no era altra que, com a mínim, un avenç clar vers la independència. Ara es belluga, però es  clar que  hi ha eleccions a la vista...

La CUP, independentista, anticapitalista, feminista i no sé quantes coses més, desconeix una declaració del Comitè de Drets Humans  i vota en favor de la suspensió de Laura Borràs... Serà perquè l’ONU  deu de ser l’expressió sublim del capitalisme i que aquests adolescents de casa bona volen barallar-se amb  els papàs. Que participin  o no en la manifestació  de la Diada, deixa de tenir cap transcendència.

L’ANC s’emporta els llorers. Òmniun i l’AMI, l’acompanyen. Però mentre el discurs d’Antich no sembla apartar-se de la pura ortodòxia esquerrana  (allò de la transversalitat...), Dolors Feliu, Presidenta de l’ANC, assenyala la possibilitat d’una llista cívica per a les properes eleccions si els partits no es posen en marxa de forma decidida de cara a la proclamació de la independència: independència o eleccions, concreta. I abans de presentar-se a la reunió que Presidència havia convocat per l’endemà conjuntament amb Òmniun i l’AMI, Feliu anuncia que la independència hauria de concretar-se el segon semestre de l’any proper, 2023, coincidint amb la presidència espanyola d’Europa. De la trobada posterior amb Presidència res: com si se sentís ploure...

El cas és que la manifestació va ser un èxit. La societat civil  es retroba després d’una pandèmia que als que manen els hi ha anat molt bé per tenir soterrat  el que no ho estava. Algú ha dit  que no sabia de cap independentista que hagués deixat de ser-ho. Cert. Jo tampoc no en sé de cap, i la manifestació ho posa sobre de la taula. Potser és per això que em ve a la memòria aquella frase de Churchill després de la victòria en la segona batalla d’El Alamein.[1] Davant  d’aquella primera i significant victòria,  l’aleshores primer  ministre deia “...No, això no  és el final, ni tant sols el principi del final. Pot ser més aviat el final del principi...”

Potser  aquesta Diada  el final del principi...?

 

J.  Vinyeta

14 de Setembre de 2022

---

[1] https://www.exordio.com/1939-1945/Sounds/endofthebeginning.html

754.- “Memoria del Fiscal del Ejército de Ocupación” (i II)

 

754.-  “Memoria del Fiscal del Ejército de Ocupación”  (i II)

Vaig recordant el text de l’exgovernador de Barcelona, i no me’n puc estar d’assenyalar  les barbaritats que em semblen evidents que es desprenen de les  afirmacions d'Acedo Colunga. Quan parla del delicte de Rebelión  Militar, mostra la folia amb que sembla que s’havia de jutjar tot el que ell entén com a Rebelión Marxista (que és pràcticament tot) i  adoctrina i justifica als que han de formar part dels tribunals que ja estan sembrant de mort totes les terres de l’Estat Espanyol[1] per continuar-ho fent, dient-los-hi:

Alejándonos de toda  hermenèutica de la Ley y de todo pensamiento filosófico, vamos a exponer algunas ideas o si se me permite la palabra, recetas de aptitud, para la buena aplicación actual de los preceptos que en la Ley se contienen sobre éste delito. (...) El delito de Rebelión  Militar puede ser cometido hoy por la simple ejecució. Por la adhesión, por el auxilio, por la inducción  y la excitación... por la frustración,  porque la simple disposición espiritual  exteriorizada  ya  puede ser considerada  como Rebelión Militar... y alcanza a las inducciones políticas desarrolladas en el período del Frente Popular... Los delitos contra el sentimiento religioso hemos de considerarlos  como Rebelión militar... El Caballero oficial que ha servido a la causa roja, ha dejado de cumplir sus deberes militares... Apurando el razonamiento (referint-se a la negligència), podríemos decir que el precepto penal indicado no comprende solo hechos negligentes, dejaciones ú omisiones reglamentarias, sinó olvidos espirituales de un orden más elevado.

En el capítol que dedica  a Eximentes, atenuantes y agravantes,  davant del delicte de Rebelión  Militar, només son aplicables com a circumstàncies eximents la minoria  d’edat, i la bogeria o  incapacitat mental permanent incloent-hi la sordmudesa. I continua:

La locura deberà ser probada (...) con lo cual indicamos (a los tribunales) la conveniència de ser muy parcos en su admisión...

Arrodonint, indica que una absolució o un sobreseïment  definitiu referents al delicte de Rebel·lió Militar  no poden barrar el pas a una nova instrucció sumarial per tant el jutges, donada la inseguretat que això crea, han de ser prudents i procurar  donar només sobreseimentos provisionales.

Anul·la l’amnistia donada el 1936 (pàg.46) i estableix les normes de responsabilitat civil amb l’embarg immediat dels bens dels processats. La revolució marxista afirma,  és un crim i per tant, tots els que en ella han intervingut, són uns criminals... Segueix amb un discurs patriòtic de justificació d’actuacions i d’afirmació personal religiosa, concloent que els tres pilars de sustentació de la societat no són altres  que... los sacerdotes, los jueces y los militares... Separa els jutges i militars que considera com a rojos  i assenyala, como autènticament rojos, aquells militars anomenats directament pel Govern de la República.

Els delinqüents són  tots aquells que puguin tant sols semblar opositors o contraris al Glorioso Movimiemto  Nacional i, com era d’esperar, hi ha una referència específica a  Catalunya (pàg. 59) quan diu que son subjectes criminals:

Todos los individuos de los Comités Regionales en las zones aisladas y, singularment, en la zona catalana.

Finalment acaba  amb suposada humilitat i amb una relació de modificacions legals que han de fer-se i relació d’organismes a crear i/o modificar, signant el document a Saragossa el 15 de Gener de 1939.

Quan algun membre del cos jurídic assenta càtedra  dient allò de  Alejándonos de toda  hermenèutica de la Ley y de todo pensamiento filosófico... per marcar el camí jurídic a  aplicar, queda clar que la hermenèutica i la filosofia  que interpreten i   sustenten la Llei a aplicar, no son més que paraules per justificar precisament les interpretacions   específiques en  un interès concret i a una finalitat espúria, com així va anar. Però, tant lluny estem ara de tota aquella  definición jurídica? O encara hi som immersos...? Em sembla inevitable recordar  i comparar com s’han aplicat  resolucions  similars avui dia, en la línia expressada per Acedo,  a Catalunya. Resolucions  clarament regressives i forçant la Llei, amb hermenèutica i filosofia  particular, efectuades per   membres de tot un cos jurídic que s’ha cregut inabastable, però que ara estan sota l’ombra de la Justícia Comunitària  Europea, i ja amb resolucions  inequívoques i contràries del TJEU i del TEDH a aquelles aplicades de no fa tants anys aquí a Catalunya. A vegades, massa vegades, penses que fa 83  anys encara és avui...

Malauradament, Acedo ja només serà jutjat per la història

J.  Vinyeta

18 d’Agost de 2022

 

 

---

[1] Pàg. 30 i següents del text exposat en l’obra.

753.- “Memoria del Fiscal del Ejército de Ocupación" (I)

 

753.- “Memoria del Fiscal del Ejército de Ocupación”  (I).-

Hi  ha vegades en que es fa necessari mantenir les formes  per a continuar llegint. Ha estat el cas del llibre que, sense saber ven bé fins on podria arribar, ha caigut a les meves mans i del que desconeixia la seva existència: 'Castigar a los rojos. Acedo Colunga, el gran arquitecto de la represión franquista' (Crítica,  2022), dels historiadors Francisco Espinosa i Ángel Viñas  i el jurista Guillermo Portilla.

Un document que havia estat amagat i possiblement voluntàriament oblidat més de trenta anys, escrit  i titulat pel propi Acedo Colunga  quan era fiscal general durant la dictadura, com Memoria del fiscal del Ejército de Ocupación, va estar descobert pel historiador  Francisco Espinosa en 1999, i  és la base del llibre que es complerta amb les aportacions del jurista Guillermo Portilla i del historiador Angel Viñas.

Aquesta Memoria d’aquest fiscal, no és res més, ni menys, que el que per aquells que varen llegir el llibre recentment publicat i feta la lectura de la citada Memoria, l’han definit com   “...a la solució final contra la república...”  De  resums del llibre  se’n troben a través de internet sense cap dificultat.

M’afegeixo sobradament a aquells que entenen que el document de Acedo Colunga, és esgarrifós. Ho és per la constant inversió i conversió  simultànies de la Llei del moment en favor dels que, en funció d’aquesta tergiversació, són els el únics que la poden aplicar a través del Codi de Justícia Militar: els rebels, segons Acedo Colunga, no són precisament els autors del cop d’estat dirigit per Franco si no, precisament aquells que varen ser fidels a la república. L’ombra d’aquesta inversió jurídica és tant ampla i allargada que, segons Acedo Colunga, ha de recargolar-se tot fins a poder arribar a les ombres més fosques de la possible ideologia de qualsevol, afecta o desafecta,  i actuar en conseqüència, amb la finalitat de anul·lar el més mínim bri del que pugui quedar de la II República.  Potser és en el judici sumaríssim al que va ser sotmès en Julián Besteiro, ben ressenyat per Angel Viñas en la tercera part del llibre, on queda més patent l’expressió  de la voluntat d’aquella solució final. En la quarta part del  llibre, es publica el document trobat per Espinosa de forma íntegra que, personalment,  m’ha costat d’empassar per la seva duresa.

Tot i això, una lectura del llibre que ens fa veure  com de viva està encara aquella visió inquisitorial propugnada per Acedo Colunga. Que ens deixa entendre amb suficient claredat per què i en raó de què aquella repressió iniciada aquell nefast 18 de Juliol i que semblava acostar-se a un final amb aquelles execucions del Setembre del 1975 i la posterior mort del dictador, va ser de tal profunditat que encara avui dia ens en mostra lluentors  evidents i colpiors, especialment aquí, a Casa Nostra.

L’entenc com un llibre de lectura obligada que  ens clareja com  d’ampla i allargada, com he deixat indicat abans, és  aquella Memòria que un senyor, que va ser governador civil de Barcelona (1951 – 1960), fiscal general del dictador i amb reconeixements  evidents i específics des del poder únic  que el propi interessat venerava, va escriure per intentar retornar, com ell mateix diu i exposa, als tribunals de la Inquisició.

No sé si encara és Fill Adoptiu de la Ciutat de Barcelona...

 

J.  Vinyeta

13 D’Agost de 2022

 

752.- Un problema, una solució.

 

752.- Un problema, una solució.-

Les coses tenen un ordre. Primer hem de saber reconèixer que tenim un problema, cosa gens fàcil i que, en massa ocasions, és una descoberta desagradable. Després, hem d’acceptar l’existència d’aquest problema, un problema que afecta directament a la nostra manera, en aquest cas,  de ser i de voler  viure i que, per posar-ho més complicat, quan tot això ho tenint clar, se’ns imposa  acceptar la identificació d’aquest problema si és que volem cercar-li una solució. Es una fase complexa perquè, com que hi estem fotuts al mig, fins  les celles,  pot passar que  autojustificacions de la  nostra pròpia actitud enteranyinin tot plegat, sigui en decidir si volem o no posar solució al problema o sigui en la pròpia solució  necessària. Quan ho acceptem tot, és quan podem pensar en la solució al problema, per la senzilla raó de que  acceptem que el problema existeix: mai, mai podrem donar solució a un problema que desconeixem  o que no volem saber (que de tot hi ha  a la vida) de la seva existència.  Els  que hi entenen, em sembla que, en aquest aspecte, em donaran la raó. Ja diran.

Aquest problema, des del punt de vista general (generalitzar és sempre perillós, però no excusable...), no és altra que  el que resulta de la traïció d’uns partits polítics, votats per tots nosaltres amb un manament electoral clar i que, per un seguit de condicions particulars (des d’un indult condicionat a la bonhomia posterior  i/o a la deixadesa interessada  partidista dels votats  que, acceptant aquesta traïció de la que parlo, no fan res més, ni menys, que acceptar, a més a més, la clamorosa traïció a les mínimes, sí, mínimes decències polítiques, objectes de la seva existència com a tals... ), ens volen fer creure que, amb la seva traïció, anem bé.  I no és cert.  És una realitat que tots aquells que ens havien de donar una llibertat que desitgem, ens han deixat de banda, aquells que havien de respectar una condició inicial, aquells, aquells  que varen rebre el vot, que varen obtenir  la majoria parlamentària suficient, arrenglerat tot plegat en una majoria plebiscitària del 52% dels emissors de vot, ens han traït. No cal donar-hi més voltes. i ha  de quedar clar que els hi hem d’exigir les responsabilitats que correspon a una desistiment   de funcions i incompliment dels deures electorals compromesos. Hi hem de fer-ho.

Però questa exigència de responsabilitat no està, precisament, en la meva opinió,  en mans d’un vot: els que viuen d’un vot,  n’estarien molt contents perquè les  eleccions  poden ser controlables. El que no poden controlar, els d’aquí i els d’allà,  és la voluntat dels ciutadans, Aquesta ha de ser la nostra arma principal i fer-la servir en qualsevol embat que intenti amagar o apartar de la nostra existència. I en aquesta voluntat quasi multitudinària és, precisament on es troba  la solució al problema plantejat: perquè  queda clar que tot plegat, que  es pot resumir en la voluntat d’una Catalunya Sobirana, només depèn  de nosaltres.

No tinc cap dubte de què vol el País, de què vol la majoria de la ciutadania que el conforma i de que, quan sigui el moment, ho defensarà aferrissadament, que és quan ens arribarà la solució.

Sabem  de la   cinquena  columna, que hi és i  de la que uns imaginen una empenta   favorable als seus interessos colonials. És un fet. Però també és un fet que no tota la resta de ciutadania forma part d’aquesta cinquena columna. I la raó és tant senzilla com evident: la ideologia recalcitrant, en massa ocasions es deixa de banda per  poder protegir interessos elementals als que una sobirania territorial donaria llustra. Perquè aquests dels què parlo, saben on es genera riquesa a pesar de tots els intents des de l’administració central per arruïnar-la. Saben que aquí hi ha aquell esforç per sobreviure que  abasta el voltant del 19%[1]del PIB espanyol i un 21% dels ingressos fiscals[2]  de l’estat, a pesar d’un dèficit fiscal  mantingut que voreja els 20.000 milions anuals d’€.

Els unionistes cinquens columnistes  que saben de les premisses que fan de Catalunya un èxit, s’hi afegiran. L’afegiment d’aquesta majoria silenciosa i tant tergiversada, se’m acut com a bona part de l’èxit.  El moment de fer-nos valdre hi serà. En aquell moment, no oblidem al Churchill de torn (que hi serà i al que no podrem decebre...!) quan ens repeteixi allò de “Esforç, sang, llàgrimes i suor...”[3], perquè tot això hi serà absolutament necessari, especialment l’esforç de tots plegats, paraula que, rememorant la dita, en massa vegades ens oblidem de pronunciar...

 

 

J.  Vinyeta

2 de Juliol  de 2022

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

---

1https://www.ara.cat/economia/l-preveu-invertir-17-2-catalunya-cop-mes-pes-pib-espanyol_1_4146799.html

[2] https://www.xcatalunya.cat/estado-espanyol-catalunya-impostos/

[3] Churchill, 13 de Maig de 1940

751.- Pegasus i Europa

751.- Pegasus i Europa.-

Ens tenen molt entretinguts amb el Pegasus. Poques coses han d’afegir-se a tot allò que ja és públic i notori. L’estat espanyol, el CNI, reconeix que ha comprat Pegasus i que l’ha utilitzat: ha sobrepassat, com li és habitual i amb la impunitat també habitual, totes les línies vermelles. Però aquesta vegada, afectant a diputats europeus, ha aconseguit, a pesar de que no ho sembli, fer pujar el colors a la cara a la pròpia Comissió Europea  a pesar de la indolència  que al respecta ens ve manifestant, i de la voluntat constantment expressada de que el tema no va amb ella. Deixem corre els esdeveniments respecta al Catalangate i mirem de posar la mirada a Europa on sembla que s’hi esperen canvis...

Com deia, no es pot dir que precisament la Comissió hagi estat receptiva, ans al contrari,  a l’escàndol que afecta inclusivament a varis diputats del Parlament Europeu. Però sí és cert que aquesta indolència   ha bellugat alguns estómacs. La “decisió” de  que siguin els propis estats implicats  els que  investiguin internament la qüestió Pegasus, ha posat de manifest la diferència  espectacular entre el Parlament i La Comissió. Perquè la Comissió, no hem d’oblidar-ho mai, no és res més que el consell d’administració d’una multinacional que belluga un PIB  de més 14 Bilions de dòlars anuals (dades del 2021) i que, en el seu consell d’administració, s’hi asseuen 27 directors generals independents i amb interessos clarament diferenciats. Encara que els interessos també dominen el Parlament (es  sabut que més de 15000 lobbystes hi deambulen pels passadissos...),  en el Parlament hi ha veus  que dia  a dia,  fan de mosca collonera dels membres de la Comissió. I això no agrada, i cou. El Parlament comença  posar Espanya en el mateix sac que ja omplen Polònia i Hungría, qüestió que tampoc agrada a la Comissió... Però Jeroen Lenaers el President de la Comissió d’investigació del Pegasus  els hi diu a la Comissió Europea “L’escàndol és molt greu... Ja ens sentireu, a parlar”[1]

La situació entre aquestes institucions, que és una constant evidènt, ha estat posada sobre de la taula arrel de la invasió russa a Ucraïna. Com que la Comissió es belluga per unanimitat,  aprofitant la  problemàtica que tant econòmica/social/políticament ha creat  la invasió russa d’Ucraïna,  amb els tremolors especialment alemanys (tremolors dels mateixos  que  avui estan encara implicats amb allò del GazProm i la construcció del gasoducte europeu de  l’ex canceller Schröder...), han començat a sortir veus que demanen que les decisions es prenguin per majoria[2] i que, donada la situació, de forma permanent, es creï un exèrcit europeu (de intervenció immediata)[3], que s’estableixin criteris de defensa  europeus i que s’avanci en la creació d’una fiscalitat única en tot el conjunt. D’altra banda,  s’ha posat  ja en marxa al PE la legislació  pel que fa  a una llei electoral europea (amb el que això comporta, com per exemple, de la creació de la junta electoral corresponent), per unes úniques eleccions europees[4], i per a  l’elecció del President de la Comissió per sufragi.

Intentant arrodonir: decisions per majoria al Consell, exercit europeu, fiscalitat única, llei electoral europea..., no fa tuf tot plegat a tirar endavant la definitiva  creació dels Estats Units d’Europa? Sembla com si aquella guerra permanent entre Parlament i Comissió tingués visos de finalitzar  a favor del que podria ser un Parlament que arrossegués a la Comissió, l’Executiu europeu, a prendre decisions per majoria i d’acord amb les emeses  pel propi Parlament. Els Estats, tots els Estats, de donar-se aquesta esperada decisió,  hauran de definir-se favorables als interessos del nous Estats Units d’Europa...i Espanya, com ja està passant, encara perdrà més pistonada.  Situació que queda rematada per l’últim  l’informe GRECO del passat mes de Març[5]

Queda clar que, d’ambdós aspectes (Pegasus i Europa, que sembla que comencen a caminar amb certa proximitat), hem d’esperar les noves que ens vagin arribant. Hi ha qui se’n preocupa de que això vagi així: Boye, Van den Eynde, Salellas...

 

J.  Vinyeta

6 de Maig de 2022

 

 

P.S.:  El Consell d’Europa, impulsat per la premsa, demana explicacions a Espanya pel tema Pegasus[6].-

 

---

[1] https://www.vilaweb.cat/noticies/catalangate-parlament-europeu-espanya/

[2] https://www.expansion.com/economia/politica/2022/05/04/6271bfe3e5fdea28088b459c.html

[3] https://www.ukrinform.es/rubric-defense/3469318-mas-de-200-intelectuales-de-20-paises-europeos-reclaman-unos-estados-unidos-de-europa-tras-la-invasion-rusa-de-ucrania.html

[4] https://www.europarl.europa.eu/spain/barcelona/es-ca/prensa/pe-inicia-reforma-electoral-i-advoca-per-circumscripcio-paneuropea

[5] https://www.vilaweb.cat/noticies/recordant-les-obvietats-no-es-pot-regenerar-aixo-sense-la-independencia/

[6] https://www.elnacional.cat/ca/politica/consell-europa-eleva-alerta-catalangate-exigeix-respostes-espanya_753198_102.html

750.- Pegasus

750.- Pegasus.-

N’ha petat una altra. Un cavall amb ales,  degudament controlat fins fa pocs dies des de les entranyes  de les clavegueres, ha trencat les regnes que el manaven  i ha començat a volar per tot el món posant en evidència als serveis secrets de l’estat  espanyol. Tot el sistema de vigilància telefònica (i per què no suposar, donades les circumstàncies, que també dels sistemes informàtics domèstics, per entendre’ns)  anomenat Pegasus, ha quedat al descobert, amb pels i senyals, amb noms concrets dels que han estat espiats i que, una vegada més, en resulten ser els d’aquí. 65 polítics, activistes i periodistes considerats independentistes i familiars d’aquests, inclosos quatre  Presidents de la Generalitat (Más, Puigdemont,Torra i Aragonés) tenen totes les seves dades, converses, trucades telefòniques, etc.. totes, dades familiars incloses, emmagatzemades no saben (sabem) on i a disposició dels serveis secrets   de l’estat espanyol. Com no podia ser d’una altra manera,  el CNI i el Ministeri de Defensa, neguen rotundament la participació en aquests fets. És massa evident la qüestió per poder-la negar però, si els serveis secrets espanyols diuen que no hi estan involucrats i, com intenten insinuar, el cavall volador ha travessat subreptíciament les fronteres de l’estat espanyol, encara posa més en evidència a tots aquests serveis dits secrets que no ho deuen ser ni tant de secrets ni tant eficients  perquè  resulta que algú, de fora, se’ls hi hauria pixat a la cara.

De tot plegat sí que en sabem una i de grossa: Europa, que ja sabia que està en perill, darrera d’aquests israelites que es diuen NSO i que han infectat ja mig món amb el seu invent, Europa, repeteixo, ha descobert que Catalunya i la seva situació política, el seu procés de independència, els que l’estan portant a terme (llevat de inesperades sorpreses)  està, sense pal·liatius, en el centre de la necessitat de control de les clavegueres de l’estat espanyol. Vol dir, de forma inequívoca que, aquest estat, tem el Procés català més que el terrorisme, en qualsevol de les seves formes.  I fa que Europa, que sempre gira la cara en tot allò que la compromet,  hagi de fer-ho, en aquesta ocasió, de forma molt més discreta del que li és habitual. Sap, ara ja sense abstraccions, del tracte de l’estat espanyol a Catalunya.

L’assumpte és molt greu. I  Europa, com sempre, vol i dol. Suposa que hi ha una certa gravetat i, el Parlament europeu munta una  comissió de investigació sobre de tot plegat en la que inclou Zoido (aquell que va declarar que no sabia qui havia donat les ordres de carregar contra el votants...)   i al President Puigdemont... Però al mateix temps, Brussel·les assenyala que han de ser els estats espiats els que han de investigar[1] perquè en els estats hi ha separació de poders...

 Del sistema Pegasus s’ha detectat el seu  ús contra  Catalunya  des del 2017. És a dir, mentre governava el Sr. Rajoy. Per tant quan Sánchez arriba a la Moncloa, el sistema Pegasus ja està en marxa. Com que imagina que li anirà bé, manté el sistema que es troba muntat, calla per propiciar-se’n, tot i la seva  il·legalitat. Potser sigui per excés de confiança en la protecció que a tots nivells envolta aquest govern-estat en que ens toca viure, potser. Però, en qualsevol cas, potser per un excés de confiança o pel convenciment d’impunitat habitual, és el cas que el cavall alat li  aterra a la Moncloa...

I a qui a casa  nostra, com es rep la patacada?  La primera sorpresa ens la trobem quan ens assabentem de  que  Junqueras, no està en la llista de implicats[2]. Per què Junqueras no és a la llista? No deixa de ser una pregunta inquietant. Després, ens trobem amb la increïble, tot i que esperada,   resposta del mateix Junqueras a Brussel·les. I per arrodonir la jugada, les respostes del President Aragonés en el mateix sentit, però fent-se l’enfadat. La resposta digna i immediata hauria  d’haver posat sobre de la taula el trencament directe i instantani de les relacions polítiques que, fins avui, tant per part d’ER  com Bildu, també investigat, mantenen al PSOE en el poder, si no s’evidenciaven immediatament responsables polítics, (i econòmics, donat el cost dels sistema NSO que sobrepassa, amb escreix, la globalitat dels anomenats fons reservats) derivats de la posta en marxa i conservació del sistema. I de no fer-ho, els companys de Govern a la Generalitat, Junts, hauria d’actuar en conseqüència i portar al País, si fos necessari, a noves eleccions. És el  que hauria  de passar a l’Estat si els partits que  donen suport al govern, li retiressin aquest suport actuant en conseqüència.

ER,  impasible el ademán,  continua, a pesar de tota la parafernàlia que Pegasus posa en evidència i del dèspota despit que deixa clar com l’estat tracta Catalunya,   pagant no sabem ben bé què (tot i que ho podem imaginar), defensa una inexistent taula de diàleg   a la que hi anirà amb el cap cot, sense  onejar la possibilitat real de restablir la DUI encallada, única arma que podem esgrimir seriosament.  Hi anirà només a signar les condicions de rendició final que aquells altres ens imposaran. Dit, tot plegat, amb una certa grolleria, ER li ve preguntant al Sr. Sánchez, una  i altra  vegada, quina marca de mantega vol que  comprem... Però, per què l’hem de pagar els que no devem res...?

Restem a l’espera dels esdeveniments.

J.  Vinyeta

21 d’Abril de 2022

---

[1] https://www.vilaweb.cat/noticies/comissio-europea-inacceptable-espionatge-pegasus/

[2] https://www.lavanguardia.com/politica/20220418/8204295/pere-aragones-espiado-software-israeli-pegasus-2020.html

749.-Una reflexió personal

 

749.-Una reflexió personal.-

Imagino que també us passa. A vegades, em resulta tremendament  difícil parlar, sempre en el millor sentit de les expressions,  amb alguns, per aclarir  aspectes de determinades coses, però malauradament i en massa ocasions, el meu interlocutor deriva la conversa per altres qüestions que, d’alguna manera abandonen el tema inicial per abanderar altres aspectes,  paral·lelament situats als que havíem començat a parlar, però que no són  el tema principal.   No em deixa de ser curiós i preocupant que, en massa vegades, se’m vol fer veure  que la pregunta que faig no és la que hauria  de fer, no és la que el interlocutor em planteja corregint un suposat error meu, o que la meva resposta  no és la convenient i la que havia d’haver donat  és una altra. O observar que, la meva pregunta o exposició inicial té com a resposta  una corrua de preguntes paral·leles que, en cap cas i com resulta evident, no concreta  res del que jo propiciava.

El malaurat Manel Cuyàs, que ens ha deixat fa poc, en la seva columna  Vuits i Nous del diari El Punt Avui del 6 de Setembre del 2013 (ho podeu trobar a les xarxes) deixava, amb l’agudesa del que li era habitual, una observació que em sembla  molt adient: hi ha uns senyors que saben  el què, el com i el quan. Els altres, pobrets, no hi entenem i, per tant,  la nostra fidelitat a uns principis concrets i inalienables dels motius de la conversa,  ha d’estar qüestionada. Cap aportació, mal sigui històrica i coneguda, ens farà tornar al inici de la conversa perquè no va en el suposat sentit que s’havia d’haver plantejat en l’inici d’aquell parlar.  

Especialment, m’hi he trobat fent referència a la guerra d’Ucraïna. En plantejar la situació i afirmar que la invasió russa no ha estat res més que un crim de guerra, per part d’aquests dels que parlo no hi ha resposta, sinó un immediat plantejament sobre l’actuació de les  milícies i dels batallons nazis que formen, segons diuen, el cos del exèrcit ucraïnès. Un cos  que ha massacrat, diuen, durant vuit  anys la regió denominada Donbass d’Ucraïna, en guerra civil iniciada per les ajudes  de Putin als pro russos de la zona; i  també  ha provocat massacra de  no sé quants jueus amb l’ajut de  Zelenski, que ens resulta un ser jueu practicant i un antisemita compulsiu: un impulsor d’un  nou Shoá...

Ningú posseeix la veritat absoluta, llevat d’aquests que en són profetes. Però que la exposició inicial tingui com a resposta  una altra pregunta que no és més que una  filípica quasi teològica de les barbaritats dels nazis ucraïnesos, oblidant l’origen de tot plegat, no és res més que intentar  aigualir el crim de guerra de Putin. Un crim tant  greu i evident com els de Hitler o Stalin durant la segona guerra mundial.  No volen sentir  ni mencionar  la paraula Holodomor que ha condicionat la història ucraïnesa, perquè els hi trenca determinats esquemes. Però les barbaritats comeses pels nazis ucraïnesos S. Bandera i R. Shujevych, comeses durant la segona guerra mundial en la pròpia Ucraïna, tot i sent anti stalinistes impenitents i afegits als batallons alemanys invasors per lluitar contra Stalin, (morts durant la dècada dels ’50, algun suposadament en mans de la KGB, i que bàsicament havien sobreviscut  aquell desastre stalinià), son la raó que els permet considerar nazi  al poble ucraïnès  i, en conseqüència, assumeixen que la  desnazificació d’Ucraïna és la causa que justifica la invasió de Putin.

 És aleshores, que allò que haurien pogut estar aclariments enriquidors es converteix en una imposada  classe d’història doctrinària, carregada  de dades innecessàries perquè pressuposen la meva/nostra ignorància; desautoritzen les pròpies fonts de informació i deixen clar que només les seves son fiables; van sempre  amb la càrrega argumental permanent de que el que és important és  la seva exposició i el seu raonament... Els altres, no sabem ni entenem res de res...

Em pregunto, ara ja i malauradament en massa ocasions, com ampliar el meu discurs  i els meus coneixements sense haver de suportar aquests talibans del tot, en tot moment,  tots els dies,   i davant de qualsevol qüestió per elemental que sigui.

¿No és possible un diàleg formatiu, amb un somriure al llavis i que aquest somriure no hagi de ser o semblar cínic?  Hòstia, quina tristor...!

 

J.  Vinyeta

4 d’Abril de 2022

748.- D’allà (Ucraïna) i d’aquí (a casa nostra).-

 

748.- D’allà (Ucraïna) i d’aquí (a casa  nostra)

Existeix, en la meva opinió, una clara dicotomia en la apreciació del conflicte ucraïnès intentant establir bondat i maldat, intentant assenyalar dolents i més dolents encara, amb plantejaments de la situació de forma que, els arguments, d’uns i altres,  són diametralment oposats.

Noam  Chomsky, professor emèrit del  Instutut de Tecnologia de Massachusetts i crític permanent les polítiques exteriors dels EUA, ha estat entrevistat per la organització americana Trouthout.Org, i publicada l’entrevista  en el seu setmanari. L’entrevista ho era sobre el tema de la guerra d’Ucraïna i ha estat traduïda per  Octuvre[1]. Li pregunta l’entrevistador sobre de  l’OTAN apropant-se a Rússia i perquè,  ara,  la invasió. La prèvia a la resposta de Chomsky a la pregunta del periodista, és d’una claredat enlluernadora. La transcric literal:

“Abans de passar a la pregunta, hauríem d’establir alguns fets que són incontestables. El més crucial és que la invasió russa d’Ucraïna és un crim de guerra majúscul, equiparable a la invasió nord-americana de l’Iraq i la invasió de Polònia per part de Hitler i Stalin el setembre de 1939, per posar només dos exemples eminents. Sempre té sentit buscar explicacions, però no hi ha justificació ni atenuació.”

Després, entra en relatar la situació creada pel creixement de la NATO, hi fa referència al intent de Bush fill de que Ucraïna demanés l’entrada en la organització europea. En fi, del Bush fill, es recorda tot plegat.

I no vull oblidar-ho. Però allò va estar.  Voler refer una història que ja vàrem repudiar no ens permet, perquè precisament ho podem dir tal i com ho vàrem dir en el seu moment que, com Bush ho va estar, Putin és un criminal de guerra. Ara, tot i que no sabem quan s’acabarà la guerra, el President ucraïnès ens diu allò de no a l’OTAN, el que preludia una possible pau. Però això no ens farà oblidar  quina ha esta l’actitud de Putin. Com tampoc hem oblidat la que va estar de Bush ll.

A banda de la situació general de la guerra d’Ucraïna, hi ha un qüestió que em preocupa.  Polònia està en litigi amb la UE i personant-se, en l’actuació de TJUE a favor d’Espanya, en les aclaratòries  de Llarena. Europa, en aquests moments, està aplaudint Polònia per la seva actuació davant els milions de refugiats que va rebent cada dia i, per molt que no ho creguem, Polònia demanarà compensacions. La compensació del milió d’euros diaris que arrossega arrel de l sentència del TJUE, serà suficient?. El que està en litigi és el sistema judicial polonès, com ho està el sistema judicial espanyol. La pregunta del milió: per a compensar la rebuda dels milions de refugiats ucraïnesos, la UE oblidarà la sentència del TJUE que, és evident, ens beneficia? ¿Serà possible una sentència condemnatòria dels exiliats catalans, per a compensar la bona voluntat polonesa amb els refugiats ucraïnesos que Europa no sé si vol deixar acabar d’entrar i que, potser, vol que es quedin a Polònia (va passar amb els sirians a Turquia...)? És una qüestió a tindre en compta.

D’altra banda, ER continua en les buidors  que pretén carregar als que no som de la seva corda. Les CUP, que no gosen del meu favor, varen ser capaces de muntar un jeroglífic espectacular amb 3000 assistents  en una assemblea en la què, per conveniències de la pròpia direcció de les CUP,  hi va haver un empat decisori. Però, eren 3000... ER munta un congrés general  (Conferència General) del partit en el que, segons dades, dels 9000 afiliats   només n’hi participen uns 650  (un 7% dels afiliats), aproven, com en els referèndums franquistes, per més del 95% dels participants una moció i pretenen que, aquesta moció, que només és seva, faci empremta en la resta de la ciutadania del País. Entenc  que tinguin por, entenc que la seva feblesa és dia a dia manifesta perquè res del que ens diuen que volen (i que ens diuen que és el què volem,...) va sent realitat. Perquè es fa evident que la seva voluntat no és altre que mantenir-se en el poder  i que, per mantenir-s’hi sense arguments, la opció no és altre que difuminar, per a dir-ho  de forma suau, a tot allò, que és tot, els hi pot fer ombra. Per això, em sembla, que ens arriben aquestes declaracions de Rufián (Mare de Déu, quin cognom més  adient...) amb les que, entre d’altres possibles raons (un possible tripartit que els deixi  en pau, o una voluntat personal de Rufián de no tornar a Santaco i quedar-se a Madrid...), arrossega  la de desfigurar el CxR amb allò dels russos, (que el propi Borrell, ha desmentit). Tot plegat  perquè, en el CxR,  hi  han quedat en clara minoria i  no hi poden intervenir. Allò de l’eguineu... No poden entendre que ja hem mort al pare, que ja ens hem arrencat els ulls i que ja hem fet el desert. I, el que els hi és pitjor: sabrem esperar, tot i que ells i nosaltres sabem que tampoc haurem d’esperar tant.  Que el  Mossèn pregui Déu...

 

J. Vinyeta

16 de Març de 2022

---

[1] https://octuvre.cat/noam-chomsky-la-invasio-russa-ducraina-es-un-crim-de-guerra-majuscul-equiparable-a-la-invasio-nord-americana-de-liraq/

747.-Ucraïna

 

747.-Ucraïna.-

 Malgrat els silencis eixordadors d’aquí a casa nostra, dels que n’hem de parlar i que ara estan amagats darrera la confrontació Rússia – Ucraïna, vull deixar la meva opinió sobre de la confrontació bèl·lica. L’objectivitat no existeix. I és, per això mateix, que, encara que no agradi, aquesta és la meva veritat.

El primer que haig de dir és que la URSS de Stalin, va guanyar la segona guerra mundial a Europa i que, aquella Rússia,  hi va deixar al voltant de 25 milions de morts.  Al mateix temps, recordar que uns anys abans (1931-1932) el mateix Stalin havia  fet morir de gana entre 3 i 6 milions d’ucraïnesos, trista acció recordada  històricament amb el nom de Holodomor i considerat com un autèntic genocidi. Per aquesta causa, quan els nazis envaeixen  Ucraïna pel Setembre de 1941, els alemanys son rebuts com a llibertadors. Els progroms iniciats per Stalin, continuen a Ucraïna amb l’entrada dels alemanys, però  portats a terme majoritàriament per nazis ucraïnians antiestalinistas, i amb cosacs també antistalinistas afegits a les tropes de Hitler. Acabada la guerra, Anglaterra, d’acord amb el tractat de Yalta, va entregar aquests ucraïnians i cosacs antiestalinistas al propi Stalin que els va massacrar a la coneguda com Matanza de Lienz[1]. Si no recordo malament, Nikolay D. Tolstoy escriu un llibre al respecta.

Amb la caiguda de Gorbachov, cau l’anomenada Guerra freda. A Gorbachov se li fa entendre que no hi haurà ampliació de l’Otan cap l’Est d’Europa (Sala-Martin penjava una piulada en la que, segons les fons que ell aportava en la pròpia piulada,  Gorbachov sabia que no se li va garantir la no ampliació de l’Otan) 

Yeltsin continua amb el col·lapse iniciat per Gorbachov  de la URRS  i acaba creant-se la federació Russa de la que, en 1991 Ucraïna se’n declara independent. Posteriorment, Ucraïna entrega el seu arsenal nuclear a Rússia a canvi d’independència i integritat territorial, conveni que també signa Russia (1994)[2]. I signa tractats  comercials i de cooperació amb la Rússia de Putin.

Així les coses, ens arriba l’anomenada Rervolució Taronja per la tupinada en les eleccions presidencials el 2003, que acaba amb noves eleccions. Amb repetides eleccions  i amb suposats intents d’enverinament d’un dels candidats electes (Yushchenko), arribem a les famoses manifestacions  anomenades Euromaidan, 2013 – 2014, manifestacions del poble ucraïnès que vol incorporar-se a Europa, derrocant al President pro rus Yanukovich. Davant de la tessitura ucraïniana, podem dir que la resposta de Putin està en la incorporació de Crimea, de Donetsk  i Lugansk(2014), que dona lloc al conflicte entre ucraïnesos pro occidentals i  ucraïnesos pro russos, que en realitat és una guerra  civil interior promoguda inicialment per Putin. Els acords de Minks  del mateixany, és incomplert per les dues bandes. 

Fins aquí un breu resum de la trajectòria  ucraïnesa feta  amb llapis gruixut. La situació és complexa i hi ha certs  clars – obscurs. Però, no sé si dir-ne que per veracitat, se m’acudeixen un parell  o tres de coses:

Ucraïna  és  (era) un estat lliure, independent i reconegut coma a tal a l’ONU[3] en les seves dues situacions temporals.

La Rússia de Putin havia pactat respectar la independència d’Ucraïna i la seva integritat territorial, tal com Ucraïna i Rússia ho havien pactat (1991 – 1994).

La vocació occidental d’Ucraïna no és d’avui. I la possible rancúnia vers Rússia té quasi un centenar d’anys d’antiguitat (Holodomor).

Que l’antiga àrea d’influència russa (Polònia, Hongria, Txèquia,...) volguessin garantir  un no retorn  a la influència  russa viscuda, amb independència de les raons geoestratègiques  adients, no em sembla estrany: el gat escaldat...

Per tot plegat, em sembla poder dir que Putin ha envaït, contravenint l’ordre i la legislació internacional, un país lliure que se’n volia desfer, tant com pogués, precisament de la influència russa, definint-se a més, i no és d’ara,  clarament com pro occidental. Rússia no vol que Ucraïna entri en l’Otan, però això també han de decidir-ho els ucraïnesos. Si com diu Putin  Ucraïna és Rússia, té una manera senzilla de comprovar-ho: que faci un referèndum, que ho pregunti i que respecti el resultat. Tot el que no sigui això, és una conculcació del dret internacional.

 

Joan Vinyeta

2 de Març de 2022

---

[1] http://movimiento10deseptiembre.blogspot.com/2013/05/la-masacre-de-los-cosacos.html

[2] Memoramdum de Budapest

[3] Havia estat admesa com República Socialista d’Ucraïna al 1945, però va canviar el seu nom per el de Ucraïna el 1991, data de la seva independència.