749.-Una
reflexió personal.-
Imagino
que també us passa. A vegades, em resulta tremendament difícil parlar, sempre en el millor sentit de
les expressions, amb alguns, per aclarir
aspectes de determinades coses, però malauradament
i en massa ocasions, el meu interlocutor deriva la conversa per altres qüestions
que, d’alguna manera abandonen el tema
inicial per abanderar altres aspectes,
paral·lelament situats als que
havíem començat a parlar, però que no són el tema principal. No em deixa de ser curiós i preocupant que,
en massa vegades, se’m vol fer veure que
la pregunta que faig no és la que hauria de fer, no és la que el interlocutor em
planteja corregint un suposat error meu, o que la meva resposta no és la convenient i la que havia d’haver
donat és una altra. O observar que, la
meva pregunta o exposició inicial té com a resposta una corrua de preguntes paral·leles que, en cap cas i com resulta
evident, no concreta res del que jo
propiciava.
El
malaurat Manel Cuyàs, que ens ha deixat fa poc, en la seva columna Vuits i Nous del diari El
Punt Avui del 6 de Setembre del 2013 (ho podeu trobar a les xarxes) deixava, amb
l’agudesa del que li era habitual, una observació que em sembla molt adient: hi ha uns senyors que saben el què, el com i el quan. Els altres,
pobrets, no hi entenem i, per tant, la
nostra fidelitat a uns principis concrets i inalienables dels motius de la
conversa, ha d’estar qüestionada. Cap
aportació, mal sigui històrica i coneguda, ens farà tornar al inici de la conversa
perquè no va en el suposat sentit que s’havia d’haver plantejat en l’inici d’aquell
parlar.
Especialment,
m’hi he trobat fent referència a la guerra d’Ucraïna. En plantejar la situació
i afirmar que la invasió russa no ha estat res més que un crim de guerra, per
part d’aquests dels que parlo no hi ha resposta, sinó un immediat plantejament
sobre l’actuació de les milícies i dels
batallons nazis que formen, segons diuen, el cos del exèrcit ucraïnès. Un cos que ha massacrat, diuen, durant vuit anys la regió denominada Donbass d’Ucraïna, en
guerra civil iniciada per les ajudes de Putin als pro russos de la zona; i també ha
provocat massacra de no sé quants jueus amb
l’ajut de Zelenski, que ens resulta un ser
jueu practicant i un antisemita compulsiu: un impulsor d’un nou Shoá...
Ningú
posseeix la veritat absoluta, llevat d’aquests que en són profetes. Però que la
exposició inicial tingui com a resposta una altra pregunta que no és més que una filípica quasi teològica de les barbaritats
dels nazis ucraïnesos, oblidant l’origen de tot plegat, no és res més que
intentar aigualir el crim de guerra de
Putin. Un crim tant greu i evident com
els de Hitler o Stalin durant la segona guerra mundial. No volen sentir ni mencionar la paraula Holodomor que ha condicionat la història
ucraïnesa, perquè els hi trenca determinats esquemes. Però les barbaritats comeses
pels nazis ucraïnesos S. Bandera i R. Shujevych, comeses durant la segona
guerra mundial en la pròpia Ucraïna, tot i sent anti stalinistes impenitents i afegits als batallons alemanys
invasors per lluitar contra Stalin, (morts durant la dècada dels ’50, algun
suposadament en mans de la KGB, i que bàsicament havien sobreviscut aquell desastre stalinià), son la raó que els
permet considerar nazi al poble
ucraïnès i, en conseqüència, assumeixen
que la desnazificació d’Ucraïna
és la causa que justifica la invasió de Putin.
És aleshores, que allò que haurien pogut estar
aclariments enriquidors es converteix en una imposada classe d’història doctrinària, carregada de dades innecessàries perquè pressuposen la meva/nostra
ignorància; desautoritzen les pròpies fonts de informació i deixen clar que
només les seves son fiables; van sempre amb la càrrega argumental permanent de que el
que és important és la seva exposició i
el seu raonament... Els altres, no sabem ni entenem res de res...
Em
pregunto, ara ja i malauradament en massa ocasions, com ampliar el meu discurs i els meus coneixements sense haver de
suportar aquests talibans del tot, en tot moment, tots els dies, i
davant de qualsevol qüestió per elemental que sigui.
¿No
és possible un diàleg formatiu, amb un somriure al llavis i que aquest somriure
no hagi de ser o semblar cínic? Hòstia,
quina tristor...!
J. Vinyeta
4
d’Abril de 2022
