82.- Arenys d'Amunt i el Sr. Millet

82.- Arenys d’Amunt i el Sr. Millet


13 de Setembre del 2009: a pesar de tot, els arenyencs van a votar.

No cal que ens posem romàntics – sentimentals. Però la fita ha estat i serà històrica i ha posat moltes coses en evidència, coses que en general ja sabíem, però que han quedat descarnadament clares, en especial la manca de sentit i valors democràtics de tots aquells que, d’una manera o altra, s’han oposat a la més elemental de les normes que fan que els Estats que la practiquen donin al respectiu Govern la legitimitat necessària, la que es deriva de la manifestació popular amb el seu vot. Però en aquest Estat nostre, ni tan sols podem dir el que volem ser: el vot està controlat de forma que només podem ser allò que ens imposen.

El que ha passat és que, i com va veient-se, la voluntat d’expressió dels municipis del País va creixent dia a dia. És important i penso que necessari. Els partits polítics, tenen por: partits que varen recolzar l’acte d’Arenys no han propiciat el recolzament del consistori a efectuar consultes (ha de dir-se així), com és el cas de Vilanova: per què a Arenys si i a Vilanova no, Srs. d’Iniciativa?[1] Per això deia que és important i necessari que la societat civil, de mans dels moviments independentistes locals, allunyada fins on sigui necessari dels partits, continuï preparant aquest tipus d’accions que ens portaran (i a tots aquells que tots sabem, no els hi fa la més mínima de les gracietes) a una autodeterminació, legalment no vinculant, és cert, però moralment no defugible que a molts, i en especial, repeteixo, a tots aquells que tots sabem, se’ls hi posaran el collons per corbata. Tant que ja han parlat dels tancs...!

Tenim les eleccions autonòmiques a una any vista i tothom pren plaça. Si les manifestacions municipals segueixen al ritme que van anunciant-se i els partits amb representació dins dels consistoris no estan pels deures, potser tinguin sorpreses.

De totes maneres, no sé si intencionadament o no, el cas Millet està eclipsant un èxit democràtic de primer ordre. I no vull dir amb això que el cas Millet no tingui la seva importància. El que passa és que, de tant mirar-se el melic, alguns havien arribat a pensar que allò del “paradís català” era una realitat inqüestionable. I resulta que som, com tothom, mortals.

El problema no està en que el Sr. Millet, un prohom de la pàtria, ens hagi resultat un xoriço (podem dir-ho així, ja que s’ha autoinculpat), si no que la “xoriçada” fa no sé quants anys que dura. I això posa en evidència la passivitat de l’Administració (totes les Administracions) davant de situacions, que a totes llums, sempre son perilloses: les subvencions. No pot ser que el diner públic no es controli al cèntim, no pot ser que les auditories no siguin, en tot moment, fidels a la realitat auditada, no pot ser que les Administracions hagin estat sis o set anys sense fer revisions a fons arrel de la primera auditoria al Palau que assenyalava alguna irregularitat. Perquè la pregunta que ve al darrera de tot plegat és la de si després de cada subvenció la manca de control ha estat absoluta i, per afegitó, si totes les fundacions amb diner públic estan en la mateixa situació o no. Qui ens ho ha de dir? Els auditors?

No és possible que el Sr. Millet s’hagi embutxacat no sé quants milions d’euros si no ha tingut, durant tots aquests anys, importants col·laboracions per poder-ho fer. I a més, durant aquests anys, ha rebut el culte de tothom. I quan es ret culte a algú o alguna cosa o és per fe o és per por. En qualsevol cas, sorprenen els silencis de tots els que havien d’haver estat amatents amb diners públics de per mig. I no deixa de sorprendre que, quan més sembla que s’emmerda la situació, el Govern faci públic que ha llençat a la claveguera milers d’euros en estudis – informes innecessaris o que no es vulgui fer públic un estudi sobre la opinió dels periodistes (com aquells d’en Medir o en Pallarés en el seu moment) que també ha costat una fortuna. Tot plegat, si hi afegim allò del cost de la remodelació del Palau, amb milions d’euros que sembla que s’han fet fum, no sembla pas que tot plegat sigui aigua clara.

Millet diu que ha tornat els diners que va robar i no son tots els que teòricament han desaparegut. I els altres que resulta que falten, on son? Els va regalar? O és que, en tot plegat, hi té quelcom a veure alguna cosa semblant a aquell famós 3 per cent?. Ens ho aclariran?


J. Vinyeta
Setembre, 2009

[1] El regidor de Vilanova que va propiciar el no Municipal, és independent per ICV i la decisió presa, no cal dir-ho, és absolutament legítima. La qüestió és si aquesta decisió individual és clarament compartida pel partit o no.

81.- De la Diada

81.- De la Diada


Hem celebrat la Diada. Diguin el que diguin i ens ho presentin amb el millor dels embolcalls, l’0nze de Setembre del 1714, permeteu-me l’expressió, ens varen donar per la pala. I, insisteixo, per moltes coses que ens vulguin dir, l’acceptació del recordatori de la més gran desfeta de l’Historia del nostre País com a Festa Nacional, per molt que la tradició assenyali aquest com el dia de la peculiar idiosincràsia del País, penso que diu molt a favor d’aquesta sistemàtica, permanent i continuada manca d’autoestima de tots plegats i, personalment, em sento trist cada vegada. I cada vegada, a cada Diada, penso que ja n’hi prou de comprar la vaselina per celebrar precisament el dia en que varem perdre la nostra identitat Nacional.

Aquest País nostre necessita una “reconversió” . Un País que va estar sotmès per la força de les armes, només pot tenir com a Diada la que correspongui al dia de la retirada del exèrcit invasor. Tot el que no sigui això, és pura teatralitat per transformar el que hauria de ser un dia de dol en un dia de festa. Com la dita dels pallassos, riem per fora però plorem per dintre.

Dit això, que per mi ja es prou greu, només ens ha faltat aquest any que el Sr. Saura i els seus, fessin fer el ridícul a les nostres ja malmeses Institucions, amb l’intent de rebentar la actuació de la cantant Noa (per evitar possibles interpretacions errònies, vull deixar clar que, personalment, el fet de que actués o no, m’era absolutament indiferent). Anem a pams i recordem, perquè si hi ha cosa que no es pot negar és precisament l’Historia.

-- El Sr. Saura és membre d’un Govern que pren una decisió (encertada o no) i que els seus membres han de respectar. Si la decisió presa està en desacord amb la ideologia d’algun o d’alguns dels membres del Govern tenen, en el meu entendre, dues opcions: o callar i assumir la decisió o, si hi estan en contra, presentar la dimissió. Voler repicar i anar a la processó defineix negativament a qui intenta practicar-ho.

-- Els Srs. Saura, Herrera i companyia no em tenen cap legitimació moral ni tan sols per intentar fer-me veure la “suposada veritat” en el tema jueu – palestí. I dic que no la tenen perquè un grup polític que ha defensat a un autèntic genocida com l’Stalin (per no afegir-hi en Mao o en Pol Pot...), que varen manifestar la seva devoció per la Mare Rússia, que varen ser indiferents quan no varen recolzar tots els dictadors de l’Europa de l’Est mentre hi varen ser i que encara no han tingut el valor de reconèixer l’error i demanar-nos perdó per haver abusat de la nostra bona fe, no em mereixen cap credibilitat.

-- Els Srs. Saura, Herrera i companyia, seguint una mica amb l’idea del paràgraf anterior, atien a les seves bases perquè manifestin el seu rebuig a tot el que sigui jueu, amagant que també ho va fer el Sr. Stalin (serà perquè en son deixebles?). Per si la memòria els hi falla, els hi recordaré noms que l’Historia encara manté amb frescor: el gettho de Birobidzhan, la liquidació del famós Comitè Antifeixista Jueu o el famós Complot de les Bates Blanques just abans de morir (per cert, portat a l’escena teatral per un correligionari) i no crec (tan de bo estés jo equivocat) que aquests fets hagin format part del programa d’expansió del seu ideari, ans al contrari és evident que han estat maliciosament amagats (aquests i d’altres tant o més greus) i inclús negats de forma sistemàtica.

-- El Sr. Saura és el Conseller d’Interior del Govern de la Generalitat i, per tant, responsable directe de l’ordre públic en el nostre País. No puc deixar de banda el dret a la manifestació que tots tenim, agradi o no (i normalment no agrada) als que manen. Però una cosa és el dret i exercir-lo i una altra, i molt diferent és que el propi Conseller sigui un dels de la colla que crida o, en el millor dels casos, l’hagi beneïda prèviament: és allò del llop guardant el ramat de xais...I el Conseller no ens pot intentar fer combregar amb rodes de molí amb el famós lema de la esquerra europea, que tan mal a fet a les societats modernes actuals, el del “...Laissez faire, laissez passer...”

-- Queda clar que també pel President de la Generalitat, en no exigir responsabilitats que potser s’haurien de traduir en dimissions, no fa el que hauria de fer. Sap que de fer-ho pot jugar-s’hi la continuïtat del segon tripartit. Però si la raó és aquesta penso que tenim dret a que ens ho digui. I si n’hi ha d’altres de raons o per no fer-ho, també

Finalment, un petit comentari personal. És evident que d‘un tema tan pelut com ho és el problema jueu – palestí, en massa ocasions en parlem més amb el cor que amb el cap. Però tot i això, penso que s’ha de partir d’una premissa fonamental al iniciar qualsevol debat al respecta: ni uns ni altres son germanetes de la caritat i que amb maniqueisme, que tot i que no els hi agradi és com es varen expressar els opositors a la cantant Noa, no solament no anirem en lloc si no que ni tan sols podrà haver-hi debat. Algun dia mi estendré més en aquest tema.



J. Vinyeta
Setembre, 2009

80.- Reflexions

80.- Reflexions



No m’han sorprès les declaracions del ministre Rubalcaba. Estan en la línea de les que ja va fer recentment el també ministre Caamaño respecte del seu convenciment sobre la Constitucionalitat del Estatut català. El que si em sorprèn una mica, és que es fan en el moment en que el famós referèndum d’Arenys de Munt està en plena efervescència. Han estat de tal transcendència la oposició Falangista, la actuació de Ciudadanos, la sentència judicial (que tot i la prohibició l’hi ha donat ales ja que comet “l’error” de considerar que és l’Ajuntament del Municipi Arenyenc el que el convoca), que comença a ser un allau els Municipis que volen també secundar la celebració de la “consulta” com una clara manifestació democràtica que, tot i no tenir caràcter vinculant, tindrà un innegable pes moral i condicionarà moltes de les futures decisions dels líders polítics. Comencen a sentir-se veus (vegeu la premsa de Diumenge passat dia 6) en aquest sentit. Però continuant tibant del fil de les declaracions dels ministres trobem el cabdell en forma d’una pregunta que pot ser la mare dels ous: ¿què fa més por, un Estatut que ens defineix com a Nació, o tota una reguitzell de municipis, que pot arribar a convertir-se en la quasi totalitat dels de Catalunya, manifestant, sense embuts i de forma democràticament nítida, la seva voluntat de ser-ho?. A Madrid, davant de la situació política que es pot crear arrel de l’allau de “consultes” que en poc temps es posaran en marxa amb una base democràtica pura, davant del perill que per a ells pot representar un País que s’ha “autodeterminat” i amb la possibilitat de que les respostes a les diferents consultes sigui un sí més o menys clamorós, forces vives del Govern central, Caamaño i Rubalcaba, per exemple, per apaivagar els ànims van enviant missatges en els que ens diuen que l’Estatut serà plenament Constitucional. Ens podem trobar dons que sigui el Govern Central qui pressioni sobre del TC per minimitzar l’efecte dòmino que es derivarà dels fets d’Arenys de Munt, així com també per aigualir el sentit i la assistència a la manifestació proposada per l’Òmnium, tot plegat per intentar evitar un conflicte polític que per un camí o por l’altra, o per tots dos a l’hora el comencen a considerar més greu del que potser des de aquí ens pensem.

La miopia d’uns i altres dels d’allà i d’alguns dels d’aquí, estan aconseguint que el País, mica a mica, és cert, es vagi mobilitzant i els hi haurem de donar les gràcies per “l’esforç” que hi estan dedicant. Si a més hi sumem els “esforços” de Ciudadanos (son poquets ells, és cert, però tot ajuda...!) i l’absència del PSC, tot i sabent que a la fi serà qui rebrà les bufetades, absència que dia a dia els va deixant més en clara evidència i en companyia de només el PP, pot ser en resultarà que, poc a poc, estem muntant l’envelat per fer-hi la Festa Major.

Tot plegat, i pesar del dolor que ens causen, no us dona la sensació que, com deia en el meu article anterior, ens tenen pànic?


J. Vinyeta
Setembre, 2009

79.- De la manifestació

79.- De la Manifestació

Veig que el tema de la manifestació va creixent i el PSC, tot i el Sr. Ferran, ha picat l’ullet a l’Òmnium a través d’en Miquel Nadal Conseller d’Obres Públiques, que ha dit que la resposta a la sentència l’ha de liderar el Govern i, en conseqüència, el President Montilla: si, però no?. El Sr. Nadal podríem definir-lo com el portantveu del exigu sector mitjanament catalanista existent dintre del Partit i que el propi PSC no ha pogut arraconar. Però penso que tant per a ell com per el partit els hi queda clar que és molt més perillós el quedar-se sols fent de parella del PP i Ciudadanos, que no pas el fet de mig d’insinuar la participació en quelcom que, a tots ells, els incomoda profundament.

Han sortit veus divertides en un i altra sentit. La carta al diari Avui del mai ben ponderat trobador Subirachs, no te rebuig: imagino que l’Esperit Sant, tot i que no sé ben bé en quina forma, el va il·luminar, com aquella Lluna de Canet, per fer-nos veure la veritat i portar-nos una nova versió d’aquell Catalunya Comptat Gran que, pel que sembla, avui seria auto censurada (temps era temps?). Columnistes amb camuflatge i primers espases amb tot el plomatge, s’han anat posicionant amb claredat, en un o altra sentit, com l’ínclit Alejo que, com sempre, ens fa responsables de tots els mals de la seva Pàtria a tots aquells que no pensem com ell i que, pel que sembla, som molts més dels que ell voldria.

No obstant, hi ha un col·lectiu que, pel que sembla, s’ha sentit específicament dolgut per la convocatòria: tot el sector judicial s’ha posat en peu de guerra en contra d’una manifestació només anunciada, dient-nos que la seva independència no pot ser pressionada...vaja! sembla que volen que creiem que un sistema endogàmic, polititzat en les seves altes esferes a nivell manifestament pervers (quan temps fa que han de renovar-se els alts tribunals i no es pot fer per falta d’acord polític entre els partits que els han de anomenar?), no rep pressions dels sectors que representen. No serà què si venen a aquest País nostre, per allò dels destins i de les oposicions, no tenen la més mínima intenció d’integrar-se i aprendre el català per allò de jutjar-nos en la nostra llengua...? Està clar que ha d’arribar el dia en que també tota aquesta institució passi pel sedàs de les urnes quan hi hagi un canvi en la llei electoral que estem esperant amb candeletes...

En canvi jo, si no tinc limitacions físiques que ho impedeixin, aniré a la manifestació. No perquè pensi que l’Estatut, retallat o no, és una eina bàsica per als interessos de Catalunya, ans el contrari: estic convençut de que més enllà d’on som amb l’Estatut, retallat o no, no hi anirem. Aniré a la manifestació perquè no em vull perdre el que penso que serà una magnífica i pletòrica situació per dir PROU! i de poder-ho dir envoltat dels milers i milers de persones que estic segur ompliran l’itinerari amb el mateix ideari que jo. Ja sé que molta gent no ho veurà així, que la majoria dels simpatitzants i/o votants de cada Partit o Organitzacions participants seguiran les consignes dels seus líders i per tant sí que serà una marxa físicament unitària però, tot i que es faci sota un lema més o menys acceptable per a tothom, no ho serà, políticament parlant, d’unitària: només cal escoltar els portantveus de Partits – Organitzacions per adonar-nos de les divergències en els objectius a assolir amb la marxa (i en respecta a les necessitats de Catalunya, malauradament, també). Però, com que d’ocasions com aquesta no n’hi massa, hi participaré.

Penso, no obstant, que hi ha un parell de lliçons que, de forma definitiva, per a sempre més, ens hem d’aprendre:

La primera és que davant de qualsevol situació injusta que ens entrebanca, hem de formular la queixa. Els ciutadans de Catalunya som molt poc propicis a exercir el dret de protesta, inclús amb les petites coses que a diari ens trobem en la vida. I poso com a exemple, i penso que molt gràfic, la que en general és la nostra actuació en els restaurants que no ens serveixen bé o en els que la qualitat que en resulta, i per a la nostra sorpresa, és ínfima. La decisió és pagar, marxar i dir allò de que no hi tornarem més. En el meu entendre, la resposta davant dels fets ha de ser pagar (perquè només no es pot protestar d’allò que és regalat, tot i que també en aquest cas, podem declinar el regal), demanar el full de reclamacions, omplir-lo (amb la voluntat de fer-li complir el tràmit reglamentari i fer-ho), marxar i, si és vol, després dir allò de que no hi tornarem mai més. Això passa, com dic, en la més freqüent quotidianitat. Però jo penso que la mateixa actitud justa amb la exigència del compliment del pacte per la part contrària (en aquest cas, jo pago i tu em serveixes el que demano, mantenint tots dos la bona fe contractual), tot i que algun o molts la vulguin entendre pura, simple i senzillament com a contestatària (tot i que només la entendrà malaltissa el que rep la reclamació, per qui sempre serem exagerats i no comprensius amb la seva actitud), no és res més que un mantenir la pròpia dignitat o, com diria un psiquiatra, una ratificació del Jo que, si no és violenta, sempre és una cosa bona. Per tant, el primer que ha de quedar clar, és que tenim dret a la protesta davant d’actituds injustes.

Però la segona cosa que hem d’aprendre és, a més, a formular la queixa en el moment en que es produeix aquell fet que considerem injust: no serveix de res, mantenint l’exemple del restaurant, fer la reclamació un mes desprès dels fets que la motiven. Dic això perquè, per exemple, en el mateix moment que el PSC va anunciar que retallaria el nou Estatut, amb independència de la seva bondat o no (i hem de recordar que mentre Maragall, Carod i Más es feien la foto de celebració el PSC anunciava la retallada a efectuar en el Parlament de Madrid), en aquell precís moment, ja hauríem d’haver donat un avís de que no estàvem disposats a fer de titelles. O quan el Sr. Guerra, tan simpàtic ell, ens va dir allò que l’hi havien passat el ribot al text, l’esbronc per part nostra s’hauria d’haver sentit fins i tot a les antípodes. Tot el que ha anat venint després en els últims dies no ha estat més que una conseqüència d’aquesta manca d’autoestima pròpia que ha encoratjat, encara més a tots aquests que, tot i tenint-nos pànic[1], encara i precisament per això ens mantenen el peu al coll.

Hi haurà manifestació, hi anirem i cridaré (cridarem) PROU. Però l’endemà haurà de ser el primer dia del recorregut que ens ha de portar a la Sobirania del País, perquè si no és així ens ho hem de fer mirar tots plegats. I arribats a aquest punt, a aquest inici, ha de quedar definitivament clara la actitud dels nostres líders polítics perquè si no volen o no son capaços de fer-ho i portar-nos pel camí que toca, que ens ho diguin de forma clara i amb rotunditat, perquè gent disposada a fer-ho tal com ho creiem necessari n’hi ha i suficient per poder-ne triar. I això tots aquells dels que parlo i que, al menys fins avui, no han fet res més que fer volar coloms per portar-nos fins on som ara, ho han de tenir clar. I si no ho volen tenir clar, que no ens diguin després que no entenen per què el País està “perplex”, tot i que aquets vegada la “perplexitat” del País pot venir donada per uns resultats electorals que a nosaltres en omplen de satisfacció perquè, la majoria d’aquells, s’han quedat a la cuneta.




J. Vinyeta
Setembre, 2009


1.-[1] Això de que ens tenen pànic és una realitat. Només cal fixar-se en el ja famós Referèndum d’Arenys de Munt per adonar-se de la por que els hi fa un SÍ majoritari i que l’exemple es vagi multiplicant per el País amb la significació política (tot i que no fos vinculant) que tindria.

78.- Del Finançament i més coses

78.- Del finançament i més coses.-


Han passat manta dies des de l’anunci del nou finançament i jo, que l’esperava amb candeletes per poder-ne parlar, he quedat fotut. I ho he quedat perquè, senzillament, tot i els dies que han passat, no he pogut aclarir res de res. No hi ha hagut una exposició clara dels números, tot fa referència a un document d’unes seixanta pàgines que, pel que sembla ningú ha llegit. Tot son xifres, afirmacions, conjetures, suposicions i previsions d’èxit per d’aquí a quatre anys que és quan sembla que podrem reconèixer la bondat de l’acord. Molt bé! Una vegada més haig d’entendre que no se’ns pot dir la veritat del “cuento” perquè se suposa que no la entendríem. O perquè, en el pitjor dels casos l’acord no es, ni de bon tros, tan bo com alguns ens volen fer creure. Evidentment que el Govern i adjunts el troben fantàstic, Convergència s’hi oposa, juntament amb alguna organització independentista i la Patronal diu que la cosa no és per llençar coets. Com hem d’entendre-ho? La oposició radical dels convergents (que a pesar del que diguin des del Govern poden discrepar, com tots, sense haver de demanar-los-hi permís) se’m fa poc creïble donat que en aquest país tota la oposició és sempre negativa. Però si no hi ha xifres concretes, com poden oposar-s’hi? O és que sí n’hi ha de concretes i tampoc les volen treure a la llum?. O és que CiU contava amb l’oposició al nou sistema per part d’ERC i ara, amb el cofoisme desbordat dels republicans, els convergents s’han quedat en calçotets?. Tot i que el cofoisme del republicans no deu de ser-ho tant donat que n’hi ha d’ells (el conseller Huguet, per exemple) que és capaç de dir que s’ha obtingut (i cito textualment) “el millor acord possible...” És dir que, segons el Sr. Huguet, tot plegat ha anat com sempre... Per tot plegat, esperaré a tenir una informació més fiable per tornar-ne a parlar, si és que aquesta informació arriba, o bé esperaré fins que la quotidianitat posi en evidència el encerts o les misèries del nou sistema de finançament.

La Generalitat ens està animant amb això dels “...petits gestos”. Dic que ens anima perquè, tot el que ens esta dient és que la ciutadania és dallò més bona, donat que ha estalviat aigua, recicla la brossa, ha disminuït el nombre d’accidents de circulació, etc... Ja hem sembla bé. Però donant que fins avui tots aquests petits gestos els ha fet la ciutadania, potser seria hora de que la Administració tingués també petis gestos amb nosaltres: per exemple que les nostres dades personals no correguessin pel món sense la nostra específica autorització i no al revés, que no ens trobéssim les portes dels guals plenes d’enganxines dels serrallers, que la quantitat de contenidors de brossa fora proporcional al nombre de veïns i que n’hi haguessin suficients i de totes les menes, que la Policia Municipal fes respectar la normativa d’ús de les voreres... Son coses que em sembla que no costarien cap calé i que, en canvi, tot i que ens en faríem creus, podríem fer-nos imaginar que la Administració és preocupa realment dels seus administrats. Ja no pretenc, donat que reciclem la brossa, que el rebut mensual de la recollida ens resultés de menys cost, o que el mateix rebut ho fos pel nombre d’individus d’una vivenda i no per vivenda amb independència dels seus inquilins, o que les ciutats (en especial el Cap i Casal, paradigma de brutícia i degradació...) estiguin netes, que tots els altres serveis de la Administració funcionin tan be com el servei de recaptació, que les mesures correctives deixessin de tenir el marcat caràcter recaptatori que tenen avui dia per a convertir-se en mesures de millora de la vida dels ciutadans, etc...,etc...,etc... Ja entenc que, de la mateixa manera que de les primeres mesures de les que he parlat no costen cap calé, aquestes segones serien una mica més cares, tot i que superables només aprimant la Administració en sí mateixa i suprimint uns quants càrrecs de confiança que, pel que sembla (últimes dades de la premsa diària...), han anat creixen a mida que els partits polítics s’han anat afermant al poder.

S’acosta la decisió del tribunal Constitucional. I tinc la sensació de que el món es belluga. S’anuncia una manifestació multitudinària en contra de la sentència del Tribunal i a favor del Estatut aprovat pels Parlaments Català i Espanyol i sancionant en Referèndum pel poble català. La manifestació que, no en tinc cap dubte, serà d’un èxit aclaparador, em posa un parell o tres de qüestions sobra de la taula. Una és el que podríem anomenar l’endemà de la manifestació. Què haurà canviat per a Catalunya després de que mig milió o més de persones s’hagin passejat pel Passeig de Gràcia clamant contra una sentència judicial sobre un text polític referendat, dictada per un tribunal auto – deslegitimat quan menys per la politització del seus membres, però en qualsevol cas una sentència irreversible? La ciutadania hi participarà de bon grat i bona fe i amb l’orgull de protagonitzar un acte que, quan menys, pretén recuperar la dignitat d’aquest nostre País tan malmesa per tots aquests que ens manen i menen amb absoluta impunitat. La ciutadania hi jugarà, però, què faran abans, duran i després el Govern i les Institucions, especialment el Parlament, i els Partits Polítics?. La ciutadania té el dret a saber si aquesta manifestació serà un acte únic o formarà part per contrari d’un conjunt d’actes que situaran Govern, Institucions i Partits en una clara i immediata actitud més bel·ligerant en defensa dels nostres interessos i per obtenir rèdits polítics que ens han de portar al País, en funció de l’Estatut que allí i en aquell moment es defensarà, a les més altes cotes d’autonomia.

Però, i aquesta és la segona de les qüestions, volem Autonomia o Independència? Perquè és ben clar que si el que volem és la Sobirania del País, ¿podem manifestar-nos a favor d’un Estatut encara més retallat que no ens portarà mai a una total Sobirania, a un Estat de Dret?. Per això no deixa de sorprendre’m que determinades organitzacions auto anomenades sobiranistes o independentistes li hagin donat el seu suport i hagin manifestat la seva participació en la manifestació de forma incondicional. Com sempre, la presa de decisions defineix actituds.

Hi ha un tercer aspecte que entenc tampoc pot ser obviat. Fa massa temps que, en el meu entendre, la Societat Civil necessita d’una petita o gran raó per sortir al carrer (allò de la guspira, perquè no serà pas per no tenir-ne de raons després de 300 anys...!) i manifestar-se perquè no en té prou amb una abstenció monumental com la realitzada en les últimes eleccions, perquè tots tenim molt clar que de l’abstenció Govern i Partits se’n en foten. I aquesta societat civil, que segons les enquestes en un 85% està diguem-ne “perplexa”, pot estar disposada a deixar mínimament clar tot el seu emprenyament – desencís – desafecció i aquella gran manifestació es pot convertir en una manifestació contra els d’allà, però també contra dels d’aquí perquè d’uns i d’altres en té ja la pipa plena. Aquesta és un possibilitat a tenir en conte: que la manifestació sigui per dir, senzillament, PROU. I això si que valdria la pena , de veritat. Poder-la reconvertir en un crit d’orgull serviria per millorar la nostra autoestima, recuperar part de la dignitat perduda i deixar clar que, a pesar de tots els pesars, som vius. Qui s’hi apunta?

Em sembla que estem en un moment en que els arbres no ens deixen veure el bosc. Tot ell, tot el bosc, ha de desbrossar-se, i aquesta sí que és una feina en la que tots aquells que estan per sobre del ciutadà pelat, tots aquells que formen part, d’alguna manera, de l’elit política del país, hi ha de prendre part i ser conscients de que la sobirania, com diuen Estatut (retallat o no) i Constitució (aquesta Constitució que sembla que bona part d’aquesta elit sembla defensar) rau en el poble. I per tant, independentment del to que de tot plegat vagi fent-se sentir, si per una vegada al menys son conseqüents i coherents, aquest poble ha de saber allò que els seus subordinats (tots ells, perquè per això els paguem) pensen fer, com ja he dit anteriorment, abans, durant i després del què i com es faci. I no anima massa escoltar al Sr. Ferran, per exemple, posant de volta i mitja al Sr. Huguet en aquest tema perquè obertament ha dit el Conseller que hi participaria en la manifestació i el PSC s’ha posat nerviós... I tos sabem que quan el Sr. Ferran parla, fins i tot Catalunya Radio tremola (i, això sí, perd audiència...!)



J. Vinyeta
Agost, 2009

77.- Comentyaris a l'article anterior, nº 76

77.-Comentaris a l’article anterior, nº 76


Voldria deixar suficientment clar el contingut del article anterior, el que vaig assenyalar amb el no. 76 i que anava titulat La paraula necessària. Amb aquest títol volia expressar la necessitat – obligació en la que em trobava de tornar a posar sobre la taula la situació en que, segons el meu criteri, es troba el nostre País. I la situació per a mi (segons el meu criteri, repeteixo) és la que hi queda reflectida en el contingut de l’article. En proposava algunes de les causes i afegia el que jo pensava fer davant d’aquesta situació.

Per si fos necessari i perquè no hi hagi dubtes, vull aclarir algunes de les premisses establertes en l’esmentat article:

- Per mi està molt clar que amb l’actual “Melée” política, no hi res a fer. Cap dels Partits en el Govern i de la oposició es situaran amb claredat davant l’objectiu de l’Independència del nostre País. La inoperància al respecta de tots plegats és més que evident. Inclús les manifestacions que d’ells en sentit positiu es van sentint, han anat baixant d’intensitat i de freqüència: allò del 2014 ha deixat de ser un objectiu per els partits Polítics que amb més o menys interès semblava que ho assumien.

- Tot i que la societat civil pugui endegar tantes quantes accions – organitzacions cregui convenient amb aquest fi, és evident que no serà aquesta societat civil la que proclami, per vies pacífiques, l’Independència del País. Haurà de ser el President de la Generalitat efectiu, en funcions o provisional, com a portantveu de la resolució corresponent i clarament majoritària del Parlament, qui haurà de fer-ho. I aquelles organitzacions civils de les que parlava, ajudaran a que, en el moment precís, sota del balcó de la Generalitat siguem molts, molts més que els que no voldran ser-hi. En aquells moments crec que fins i tot els partits tebis s’afegiran al carro guanyador tot i que possiblement no serà per convicció.

- És evident que, avui per avui, la composició del Parlament, no ja des de l’aspecte de grups polítics que el formen si no inclús des de el punt de vista individual dels seus components, no hi ha la més mínima possibilitat d’assolir res més del que hem assolit fins ara. El futur, amb ells, s’acaba aquí on som. No hi ha futur polític.

- Per això dic que, des de el punt de vista personal quan menys, la meva confiança en tota aquesta gent que avui detenen el poder, per assolir els objectius d’un Estat propi, és nul·la.

- També, per a mi al menys, és evident que l’objectiu ha d’assolir-se per la via pacífica i, per tant, no ens queda més remei que participar en les eleccions que es vagin programant. Però també ha de quedar clar que la participació no imposa la obligació de triar entre els que hi hagi a les llistes. I també és clar que, si en triem una de les llistes, ha de ser perquè creiem que podem donar-li la nostra confiança perquè ens porti el País fins allà on creiem que ha d’anar.

- I és per això, perquè amb els que ara hi son no tinc la més mínima confiança , que he decidit anar a votar, cert. Però també és cert que, tant en quant no hi hagi/n opcions clarament sobiranistes, el meu vot serà nul. Serà la meva modesta forma de manifestar el meu desacord amb tot el desgavell que crec està vivint el meu País. Ara com ara, no tinc més armes. D’aquests que hi ha ara, no en vull saber res més. Ni penso que se’ls hi hagi de preguntar res més perquè en sabem les respostes: com deia un eslògan “Fets i no paraules”. I el que no han fet o ho han fet malament és ben evident.

La meva proposta pot semblar ridícula, però permet al menys dues coses. Una és saber si com jo hi ha molta gent emprenyada, la qual cosa no seria cap futil·lesa. La segona serà que, si som molts, la classe política pot tenir un avís clar de desafecció en vers ella. Tot i que això últim els hi pugui ser indiferent, aquesta indiferència encara em dona més la raó.

Que estan asseguts i veient-les venir, és una realitat que ara que s’ha iniciat un nou procés electoral, queda pal·les amb els eslògans publicitaris, en el que la majoria dels eslògans fan referència a que ara si que va de bo... I fins ara, no? Quantes estacions falten encara per arribar a Catalunya? Si venen els que diuen que vindran si no votem, de qui serà la culpa? No serà que els gaire bé 40 escons a Madrid no han servit ni perquè el País fes una sola passa endavant? I després de les eleccions...? Tinc el convenciment de que només canviaran noms, però en cap cas els idearis. Per tant, mentre no es donin condicions, amb aparença al menys, de canvi efectiu per a la realitat política d’aquesta “...pobre, trista, bruta i dissortada Pàtria...” el meu vot serà nul.


J. Vinyeta

Maig, 2009

76.-La paraula necessària

76.- La paraula necessària

Reconec que el silenci ha estat llarg. Però no ha estat res més que una conseqüència derivada d’aquella “perplexitat” que ha anat convertint-se en desconcert primer i un acabar després en una desorientació total, desorientació avui molt comú en aquest país nostre i que cada cop em sembla més propiciada des de dalt, com si des de dalt, des de la cúpula del poder, s’hagués escampat per sobre de tots nosaltres, i des de molt amunt, el virus corresponent que propicia el “adormir-nos” com a bons nadons, a fi de que emprenyem el menys possible. Però hem arribat a un punt en que entenc que el silenci quasi seria traïció.

La realitat és que la situació política del país és molt greu. I encara més a partir del moment recent és cert, en que, en primer lloc queda confirmat allò que ja havíem entès entre línees (en Felip Puig ja no en deixa dubtes en les seves declaracions) que no és res més que aquell mercadeig indigne entre Más i Zapatero, amb l’Estatut pel mig, a la recerca de la Presidència de la Generalitat...O des del moment en el que ERC, després d’un article que apareix a la premsa amb marcat to sobiranista, signat per un dels seus membres destacats, perd el nervis; amb aquell desassossec (d’altra banda general en tota la classe política) queda clar que tota la força d’ERC se’n ha anat per la boca dels seus líders i per continuar amb el ridícul, el Conseller Huguet fa unes declaracions en les que justifica la actuació del partit republicà fins aleshores, declaracions que, al menys personalment a mi, em sonen com si ERC esperés que el Sr. Zapatero de torn fos el que ha de venir a declarar la sobirania del País des de el balcó de la Generalitat...O quan el partit majoritari en el Govern és incapaç d’enfrontar-se al seu homòleg a Madrid, no ja per declarar una guerra si no, i senzillament, per exigir el compliment d’una Llei Orgànica. Dels senyors d’Iniciativa, penso que poca cosa hem de dir; donada la seva minsa representació, si volen participar en qualsevol govern, present o futur, hauran de fer el que els hi diguin. I dels altres, els que completen l’hemicicle del Parlament, no cal parlar-ne: s’han guanyat a pes el fet de que, per a més del 80% de la gent d’aquest país nostre, no existeixin tot i que es dediquin permanentment a posar pals a les rodes. O quan determinada organització civil, arrelada, suposada independentista i independent resulta no ser tant ni una cosa ni l’altra perquè un dels seus membres fundadors s’apunta a Europa posant-se a les ordres del que jo ja havia pensat que era el seu partit polític valedor.

Diuen els francesos que és el to el que fa la musica. I per tant, quan es desafina, no hi ha manera de que l’orquestra faci sonar la partitura (no en el sentit tou de l’expressió, si no en el de “fer”, musicalment parlant, el que en ella s’hi diu). Quan l’orquestra desafina i va fora de “tempo” i el director no sap com arreglar-ho, es produeix un desgavell absolut: la professionalitat dels musics i del director queda palesa i, els que hem pagat per sentir i escoltar aquella forma concreta de entendre una partitura ens quedem amb un pam de nas, fem un gest de incomprensió arronsant el coll a sobre de les espatlles i marxem cap a casa amb la tristor i el convenciment de que el desastre es podia haver evitat si tots, musics i director, tinguessin la mínima qualitat exigible a qualsevol professional. Aquesta falta de professionalitat ens deixa perplexos i, quan es repeteix la situació, i de forma habitual, deixem d’anar als concerts fins que canviïn al director i aquest faci neteja dins de l’orquestra, posant-hi els professionals que ens mereixem.

I així, com una orquestra en ple concert i en ple desgavell, és com em sembla veure, i ja des de fa temps, a tota la classe política del nostre País, classe política que va estar triada, no ho oblidem, per tirar al País endavant.

Vistes així les coses, potser cal que ens “aferrem els matxos”. No vull dir amb això que ens hem de posar la bena abans de la ferida. Però davant del que se’ns ve a sobre (Sentència Estatutària i finançament, i només això en el millor dels casos), alguna hem de tenir-ne pensada.

El primer que se’m acut, com ja hi ha qui ho ha proposat, és manifestar obertament, just en el moment en que ens arribi la primera de les patacades amb el tema de la sentència pendent, la nostre indignació. I fer-ho davant de la Sala de Concerts, a la Plaça de San Jaume, perquè hem pagat per sentir un concert d’alta volada i resulta que l’orquestra desafina i que el director no hi posa ordre

El que s’ha de fer després entre ja dins dels criteris particulars. Jo exposaré el meu: com que aquest desgavell ja fa massa que dura, s’imposa una reorganització a fons de l’orquestra i el canvi de director. Personalment entenc que, amb els desastres confirmats i els que em veig a venir, m’és impossible mantenir confiança en tota aquesta gent que entre traïcions, desafeccions, incompliments, claus de volta que no funcionen, actituds resignades i una absoluta manca de valentia, entre moltes altres coses, han portat al País i a tots nosaltres a un cul de sac del que no veig sortida si no és rebentant-lo. Ja sé que canvis com els que demano no son garantia expressa de que les coses millorin. Però sí que tinc molt clar que necessito retornar als orígens per no perdre, com diria en Raimon, l’identitat; tinc molt clar que els que ara hi ha son els que ens han portat fins on som, i que, mentre hi hagi els que hi ha ara, tinc el convenciment de que res millor serà possible.

I mentre aquestes eleccions no es convoquin i pel motius que he exposat (i no per altres), evidentment que continuaré participant en les comeses electorals que es vagin celebrant. Però el meu vot serà nul. Potser, si fossin molts els vots nuls quedaria clar els que som i ens faríem notar. Però també seria molt trist adonar-nos de que som pocs...


J.Vinyeta
Maig,2009

75.- Comentaris

75.- Comentaris



Aquest mes de Novembre, també ha estat un mes, com gaire bé tots, ben farcit d’esdeveniments. El varem començar amb aquell final de campanya electoral als Estats Units que es rubrica amb la victòria del Sr. Obama. Sempre he tingut la sensació de que les eleccions presidencials son, per aquella gent, una llarga festa que finalitza amb els discursos dels candidats, hagin estat guanyadors o perdedors. I quan s’acaba la festa, tothom a la feina, una altra vegada. El Sr. Obama en va sortir el guanyador, amb diferència. I preveure-l’hi el futur del seu mandat és, alhora molt senzill i molt difícil. És senzill perquè el seu predecessor, J.W. Bush, ha estat considerat, inclús per els propis americans, com el pitjor President en la història del país. Per tant, amb poca cosa el Sr. Obama serà millor que el President anterior. I és ensems molt difícil perquè, amb independència de la situació en que es troba el món occidental especialment (i del que n‘ha de ser líder), ha posat el llistó dels objectius molt alt (canviar al món era un dels seus lemes...!) i, gaire bé tots, n’esperem alguna cosa al respecta.

Aquest país nostre és un país en el que, la flaire americana ha estat sempre una cosa de mal borràs (potser des de allò de Cuba). I el seu sistema electoral en particular, i en especial la durada de la campanya electoral ha estat, quan menys, criticat per les formes i per les despeses que ocasiona. No vull discutir-ho perquè em sembla que fer-ho seria una pèrdua de temps, innecessari, perquè em sembla que, a pesar de tot és senzill d’entendre que ja voldria jo que els candidats electorals menys capacitats, siguin del color que siguin, s’anessin quedant pel camí, poder saber fil per randa la vida i miracles dels que van continuant, saber qui i amb quines aportacions econòmiques han participat en les respectives campanyes o presumir de que la participació de diners forans en la campanya electoral és delicte federal (recordeu allò de “... ni Flyk ni Flak...” del Sr. F. González?). Com també m’agradaria, i molt, poder participar directament en la elecció, de jutges, caps de policia, fiscals, o inclús en la aprovació o no de Lleis específiques. Deu ser que aquells que tant critiquen el sistema americà deuen entendre que totes aquestes coses que a mi m’agradaria poder fer, no son perquè les decideixi jo que, ben mirat, no soc ningú i a més soc mes aviat curtet... Deu de ser per això que entenen que la gent com jo necessitem que algú decideixi per mi (nosaltres). No ho feien així l’Stalin, o en Franco, o en Mao, o en Hitler...?

De totes maneres, aquests senyors que tan es preocupen per mi, m’agradaria es prenguessin la molèstia de llegir ells discursos que tant el Sr. Obama com el Sr. McCain varen pronunciar la nit allà del 4 de novembre, el primer com a guanyador i el segon com a perdedor d’aquelles eleccions. Entre moltes raons, perquè a mi m’agradaria tenir polítics d’aquella capacitat i d’aquella envergadura, amb aquella amplitud de mires nacionals, de País..., sabedors clars dels seus rols i de la seva transcendència. Hi ha qui diu que son molta gent i, per tant, estadísticament parlant, tenen més possibilitats de tenir gent capaç. Certament son molts i n’hi ha per triar. Però també hi ha, al menys, una gran diferència, que condiciona país i personal, entre el tarannà dels EUA i el nostre: allà, els partits trien com a candidat a aquell que guanya unes primàries, amb tots els condicionants que vulgueu però obertes, renyides i davant de tothom. Aquí, els partits son el coll d’ampolla per el que han de passar tots aquells que, amb millor o pitjor voluntat, manifesten “curiositats” polítiques. Però donat l’estrenyiment del passatge, només hi passaran els més afins: un d’ells serà el nominat, a dit, i els altres seran els seu acompanyants a les llistes. I aquells mateixos que, com deia abans, decideixen per mí, tampoc això volen canviar-ho. I, en conseqüència, la mediocritat és el màxim assumible.

El Sr. Saura va com va. Tot el seu interès és el de poder estar en la primera línea política per a no certificar la seva defunció o, com ha estat en aquests últims dies, poder arribar al Congrés del seu Partit amb quelcom més que res. Va començar amb el cotxe del President Banach, va rebre la penúltima rebolcada del Sr. Zapatero amb el tema del finançament, ara ha de rebre les esquitxades de la sentència en contra d’uns Mossos i, per reblar el clau, ell, que és tan primmirat amb les despeses dels altres, ha de veure com algú molt i molt proper, verd i socialista per més INRI, dilapida 214.000€ en efectes ornamentals (en diuen arbres sostenibles). El Sr. Saura deu tenir l’anima venuda al dimoni. O al menys ha pactat amb ell, perquè massa sovint es queda amb el cul enlaire. I hauria de saber què sol passar si es flirteja amb el dimoni, perquè dels seus anys de leninista – stalinista (i no ens ha dit mai que ja l’hi hagi passat la fal·lera, ni ens ha dit tampoc que potser es va equivocar o que hagués renegat d’aquells seus mentors) deu de recordar que els pactes amb el diable eren molt freqüents. I sap que les traïcions, també.

El famós article del The Economist, ha aixecat polseguera i no precisament on l’havia d’haver aixecat. De totes maneres, davant de tots aquells que diuen que d’aquestes coses no n ‘hem de fer cas, hem tingut la sort de que hi ha hagut algú que ha donat la resposta. No a l’autor de l’article, que demostrava una ignorància més que supina, si no a la manca de cintura i reflexos del Govern de la Generalitat i, en conseqüència, del seu President, del nostre President. Faig referència a l’article que, amb títol de “Avergonyit” va publicar en Sala – Martín al diari Avui. Res a afegir-hi, perquè entenc que és prou contundent. Tothom podrà dir el que voldrà al respecta. Però quan es pot respondre com ho fa el Dr. Sala – Martín, amb dades concretes i no es fa, haig d’entendre que, a qui ho hauria de fer, ja l’hi està bé el que allà s’hi diu. I si és així, una vegada més ens ha de quedar clar que, tal com ja vaig dir en una altra ocasió, l’enemic, que és qui l’hi ha donat les dades a l’autor d’aquell article a la revista anglesa, està en permanent ordre de batalla i aquí ni tan sols estem esmolant l’eina... Tots sabem que les guerres es guanyen amb un bon Estat Major i amb generals capaços, valents i intel·ligents i, com diria en Xavier Roig, amb la capacitat, la valentia i intel·ligència suficients per assumir riscos. Es a dir, amb un bon lideratge. Hem de confiar en un estat Major que ni tan sols sap copiar les dades dels mapes, és a dir copiar unes dades que ja te a l’ordinador per donar resposta i amb contundència?

El Sr. Garzón ha posat en peu de guerra a mig país amb l’intent d’obertura d’un sumari a Franco i trenta persones més per crims contra l’humanitat i genocidi[1]. La meva opinió al respecta penso que ha quedat suficientment expressada en els meus articles anteriors sobre la Memòria Històrica. Però podem afegir-hi alguna cosa més. Sempre ha passat que, en aquest tema, la dreta piula, i l’esquerra xiula. El pobre ciutadà que directa o indirectament va ser represaliat, per una o altra banda, amb raó demana justícia. La dreta no vol ni sentir parlar ni de la guerra ni de la “victòria”. I l’esquerra es caga a les calces només de pensar que es poden aixecar els morts de La Arrabassada. Així les coses, tots s’han posat a mirar cap a una altra banda quan algú ha intentat obrir alguns fossars sense saber ben bé, també és cert, que s’hi trobaria a dintre. En Machado, amb allò de les dos Espanyes, està en plena vigència.

Tornen les vagues i manifestacions. La crisi ha posat en peu de guerra als treballadors de la majoria de sectors. El número d’aturats creix de forma dramàtica i s’han posat en marxa les mobilitzacions corresponents. No obstant, ens tornem a trobar, com sol ser freqüent en aquestes situacions, discutint el tema de les llibertats individuals en front d’aquells que només creuen que existeixen les seves i que, a més, les entenen com a col·lectives. No vull treure ni un sol bri de dramatisme de les situacions que molts, i dia a dia més, estan vivint o els hi tocarà viure. Però, amb la mateixa convicció, afirmo que si algú o alguns volen la meva solidaritat, han de pensar que, mentre me l’exigeixin, no la tindran mai. Tal com ve passant, la obligada solidaritat que se’ns imposa quan quedes atrapat per una d’aquestes situacions a les que faig referència, sigui en un carrer o en una autopista per exemple, és una clara transgressió dels drets d’aquells que no pertanyem al col·lectiu en lluita. O que no hi som o ni volem ser-hi. Algú va dir que, tot plegat, no és més que una espècie d’intent de socialitzar el “dolor” d’aquells que, desgraciadament, es troben en una situació que, no en tinc cap dubte, pot ser dramàtica. I sembla cert. Però jo, i com jo suposo que molts, entenc que la acció solidària no pot estar “socialitzada”. Fora com crear una espècie de culpabilitat general, voler que tots siguem culpables i de la mateixa falta, de forma que la desgràcia individual sigui plorada col·lectivament. Aquella situació dramàtica, que ho és, ho és però de caràcter particular, com a molt d’un determinat grup. I en moltes ocasions ni de tot un col·lectiu sencer. Per tant, l’exigència de la solidaritat de cap de les maneres pot ser generalitzada. I molt menys exigida, perquè, qualsevol acte solidari o és una lliure decisió, o és una imposició en tota regle. No sé si es pot dir de una altra manera.

Llegeixo els titulars del diari Avui (26/11/08):
“Presó per a quatre mossos per tortures. Error: Van agredir i amenaçar de mort un home a qui varen confondre amb un delinqüent. Exemplar: És la condemna més greu a policies catalans”. A les pàgines interiors de la mateixa edició, la columna del seu director intenta aclarir els fets, i defineix com un error les accions dels Mossos. Més endavant, la crònica dels fets s’encapçala amb un titular similar: “Van agredir brutalment i amenaçar de mort un home a qui varen confondre amb un lladre perillós”. Tal com veig els titulars, se’m acut que si el pobre agredit hagués estat realment un malfactor, la actuació dels Mossos hagués estat correcta o menys punible? Però no és així: aquests senyors Mossos, van apallissar a un detingut, fos o no malfactor. I aquesta actuació és, per si mateixa, un delicte. I la actuació de la Conselleria, amagant l’ou fins que la sentència ho ha fet inevitable, amb independència de si la judicatura i la fiscalia hi han col·laborat o no, constitueix una pèssima nota per al Conseller. Mala nota que, malauradament, no és la primera que se l’hi dona: n’és una més en el seu currículum. És un cas similar a titulars que expliquen, per exemple, que “... el varen matar per robar-li 100€...” L’assassinat, hagués estat justificat si l’haguessin mor per robar-li 1000 o 100.000€? O és que la nostra consciència és mes laxa davant d’una quantitat important de diners o de algú considerat convicte? Per què els titulars no han de prescindir de la morbositat i d’aquesta tendència a la confusió? És que no poden?

Els fets, son greus. I demostren que alguna cosa grinyola en la Administració d’Interior. Però no és en l’únic lloc en que passa. Algun dia haurem de parlar de les deficiències que dia a dia ens anem trobant en la Administració (la comentada n’és una i clara de deficiència), perquè els successius Governs de la Generalitat han tingut la possibilitat real de aixecar una Administració modèlica i no ho han fet. Haurem de parlar-ne perquè, tots els Presidents que han estat, en aquest afer al menys, no han estat a l’alçada.

J. Vinyeta
Novembre,2008










[1] Encara que només sigui per a recordar, val la pena llegir l’article de Ian Gibson del 30 de Novembre a El Periodico titulat: Dues decisions històriques de Garzón.-

74.- La crisi

74.- La crisi.-

Es fa difícil escriure respecta d’una cosa que està en la boca de tothom. Tots hem agut de fer uns cursets d’Economia Accelerada per posar-nos una mica al dia de tot aquest merder que està fent mal i que, pel que sembla, continuarà fent-ne durant un bon temps. Després de la crisi financera vindrà una crisi humana, amb un increment de l’atur molt important i, després, arribarà una crisi social d’imprevisibles conseqüències que pot rematar-se (tot això ho diuen els experts) amb una crisi política que ens recordarà les desfetes dels anys noranta.

Hi ha un blog que recomano: leopoldoabadia.blogspot.com/ , en el que hi ha un article “La crisis financiera NINJA” on hi ha exposat amb claredat i abastament tot el “sarao” en que ens han fotut. Però no és la meva intenció entrar en la discussió sobre els orígens de la crisi segons el meu criteri si no, ans al contrari, parlar, diguem-ne, de les mesures que, a nivell internacional, s’han anat prenent per a solucionar-la. I, en concret, fer tot una sèrie de preguntes en referència a les mesures preses, preguntes que no veig específica i clarament respostes en el contingut (en forma i fons) de les mesures adoptades.

Les solucions, bàsicament, consisteixen en repartir diners i tothom està d’acord en que aquest repartiment és absolutament necessari, perquè, ja ho va dir-ho l’ínclit Sr. Zapatero “...cap país és tan irresponsable com per a deixar caure el seu sistema financer...”. El que no va afegir, suposo per allò del tarannà, es que tots els països han estat molt participatius, al menys passivament en el desastre, per la incapacitat de controlar als especuladors que estan al darrera de tot això.

Els Estats i el Bancs Centrals corresponents (inclosos, evidentment i sota les seves ordre, la Reserva Federal o Banc Central USA, i el Banc Central Europeu) estan posant en el mercat financer milers de milions d’Euros (es parla de que la quantitat s’aproximen als tres Bilions) per donar aire a les entitats que varen comprar aquelles “subprime” (que no se sap amb concreció on son), i a les companyies asseguradores d’aquelles inversions efectuades i, tot i que indirectament, a les companyies immobiliàries, deixant, pel que sembla i per a una segona tongada, sectors com el de l’automòbil i aquells altres sectors que s’hi puguin afegir. Per tant:

Quines quantitats de diners es treuen al mercat? Qui rebrà diners, qui no i amb quin criteri es repartiran?. I un cop repartits, qui controlarà que els diners donats s’apliquin en el que han d’aplicar-se i no en altres despeses? (per per pagar ERES, per exemple)

Qui administrarà els diners rebuts?. En cap cas, en la meva opinió, tots aquells que estaven al front d’aquelles entitats que ara han entrat en fallida, en cap cas, repeteixo, poden tocar un euro dels que arribin a les seves entitats. Els Tribunals de Justícia han d’esbrinar que hi ha de fraudulent en cada cas i actuar com actuarien en les situacions de frau, de ser-hi, en qualsevol de les anomenades suspensions de pagaments (ara, Concurs de Creditors) considerades fraudulentes. Tots els “genis” que es varen inventar tota aquesta immensa “pilota” han de estar posats en quarantena, separats del sistema financer i investigats fins aclarir la seva participació en els fets.

Per què un sector, l’immobiliari, que ha estat clarament un dels més especulatius i en l’inici del problema, ha de entrar en els plans de recuperació financera? Serà perquè les Administracions, que han anant inflant el globus immobiliari per allò de les requalificacions, dels permisos d’obres, impostos sobre les transmissions patrimonials, contribucions, i, per què no dir-ho, amb allò del 3%..., necessiten una ràpida recuperació del sector? Perquè costa de entendre que un sector especulador fins el moll de l’os, que ha guanyat els calers a cabassos i que ara suposadament els han perdut (hi ha pèrdues fraudulentes, entre aquestes? Si? No? Qui o quines?), hagi de ser ajudat amb diner públic (quan el diner privat, la Borsa, l’ha deixat penjat). Però tot i que es faci indirectament, amb l’avançament de realització d’infraestructures i construcció de pisos de protecció oficial,[1] com es veuran afectats els pressupostos dels anys venidors per aquestes mesures i per tant com afectaran a la resta de la societat?

Per què els Governs (i ha quedat clar en el mon occidental, que han estat tots els governs) han permés tanta impunitat en la especulació pura i dura que, com ha quedat patent, ha portat al mon a aquest desastre?. I de cara al futur, com hi posaran remei? Aquesta impunitat/permissivitat, ha estat, voluntària, negligent o per incapacitat d’alguns?. En qualsevol cas, qui son ho han estat aquests incapaços o que han actuat amb aquesta voluntarietat o amb aquesta negligència? Les Administracions seran transparents al respecta o el corporativisme serà una vagada més la mare dels ous de la qüestió?

Tots aquests diners de tots nosaltres, amb quines garanties es posen al mercat? A quin preu o a canvi de què es donen i amb quines possibilitats de ser retornats i com? Ens garanteixen les Administracions, El Poder, que en cap cas es compren voluntats? O son diners a fons perdut?. Si es compren accions de les entitats que estan a la corda fluixa, quines possibilitats reals tenen els nostres diners de reconduir aquella entitat i fins a quin nivell? No hi ha ningú que ens en pugi fer cinc cèntims amb transparència i solvència de tot això?

Perquè, tot i les injeccions de diners, les borses continuen baixant? És que, realment, tot s’ensorra? O és que el “nucli” dur de l’especulació està precisament en les borses? Dit d’una altra manera, no serà que qui realment mana es Wall Street i els seus satèl·lits? Contra el que o contra qui no poden lluitar les Administracions? No seria bo saber-ho? Com també seria bo de saber a qui afavoreix aquesta situació actual.

Davant del desastre humà i social que ja es veu a venir, de quins recursos disposen les Administracions per a controlar al menys i especialment els abusos de tota mena que els pillets de torn posaran en marxa per aprofitar-se, com passa sempre, de la misèria generada?

Realment, el 15 de Novembre, totes les Administracions reunides pensen “refundar” al capitalisme? Deu de ser un eufemisme, oi?. Veurem que fan i fins on arriben per posar en marxa aquest “ nou ordre” (Deu meu quin nom, no us fa por de sentir-lo...?, no podem oblidar que noms com aquest, i de pèssim record, varen sorgir després de situacions semblants a la actual...) Al menys es denunciarà la especulació en sí mateixa i es crearan unes incipients bases per controlar-la? Si no ho fan, pot ser serà veritat allò de que els més grans especuladors son els propis Estats i Administracions.

I la pregunta del milió: tos aquests diners que han desaparegut, sublimats com per art de màgia, on son? Suposo que tenim clar que hi ha uns de diners que no hi han estat mai: aquells que formaven la anomenada “bombolla immobiliària”. Però, i els altres? Algú deia sempre que els bancs, l’única cosa que fan és passar papers de una banda a l’altra del taulell i per aquesta pesadíssima feina cobren una mòdica comissió. En conseqüència, si els Bancs no belluguen diners en efectiu, llevats dels quatre duros que belluguem per al dia a dia a traves dels caixers, tot aquest merder ha vingut per un “mal moviment de papers” o perquè uns quants han quedat, per exemple, amagats dins d’un calaix?

Penso que a tots ens anirien bé respostes.



J. Vinyeta
Octubre, 2008


[1] Atenció que no estic dient que no se’n facin de pisos protegits, tot i que, com he defensat sempre, aquests pisos de protecció oficial han de ser de lloguer i no de compra. La pregunta és per què han de fer-se fora del termini previst, avançant-los i no per finalitats socials, sinó per avocar al sector milions en concepte d’ajuda?.

73.- L'ensenyament

73 .- L’ensenyament

Fa dies que corren notícies alarmants en referència a la qualitat de l’ensenyament públic a Catalunya. I tot son respostes – comentaris – solucions a les enquestes o informes que es van publicant, no tots amb bona fe tot s’ha de dir, i, en qualsevol cas, posant el dit acusatori sobre del sistema. El sistema falla, em sembla cert. I em sembla que no funciona perquè hi ha una sèrie de nous condicionants molt determinants, aspectes que modifiquen la pròpia essència del sistema i que, en la meva opinió, per solucionar-los, requereixen d’un retorn diguem-ne que als orígens perquè, com diu en Raimon, si perdem els orígens perdem l’identitat

Vagi per endavant que no tinc fills, però això no pot invalidar les meves opinions al respecta de la ensenyança. Ans al contrari, potser em permet d’observar i pontificar (dit en minúscules, això sí i que quedi clar), amb menys apassionament sobre de tot plegat, intentant, a pesar de tot, una objectivitat inexistent. Què fa que el sistema falli?. Personalment, al menys, hi veig les següents causes:

-- La aplicació de criteris anomenats “políticament correctes” en la base del sistema. Dit de forma més entenedora: els escolars no son tots iguals i, per tant, no tots tenen les mateixes capacitats. El nivell d’ensenyament ha de ser alt i, pels que necessiten més esforç per arribar-hi, se’ls hi ha de posar a disposició els mitjans necessaris perquè no perdin pistonada. No fer-ho deixa implícit que el nivell que s’aplica a l’aula ve determinat per el nivell d’aquells que els hi costa més mantenir-se en la mitjana del nivell del grup que s’està escolaritzant. Per tant, la anomenada “política correcta” ha de canviar per a convertir-se en “política realista”, amb els peus a terra i assumint que bona part dels pares, aixecaran el crit al cel pel que puguin representar les mesures que puguin evidenciar que el seu fill no està a l’alçada que ells es pensen. Aquesta mateixa política realista, ha d’aplicar-se en la creació dels plans d’estudis que van i venen com si estesin tallats per un patró de pretensions futuristes però lluny de la realitat del moment: les cregudes necessitats ideològiques no tenen perquè ser necessitats reals.

-- La arribada massiva d’immigrants. Les diferències culturals i de llenguatge son un problema greu. I la arribada permanent durant el curs de nanos que han d’anar a l’escola, agreugen, encara més, la situació del nivell dins l’aula. La creació de les anomenades aules d’acollida és fonamental, tant per els que arriben com pels que ja son aquí.

-- Les escoles no poden ser els parkings dels fills. L’horari escolar ha d’allargar-se si en fer-ho, i només en aquest cas, millora qualitativament l’ensenyament de l’alumne. Si per algú els fills han de ser un problema, és ben clar que aquest algú han de ser els pares.

-- Com en tot col·lectiu, en el de mestres, hi ha gent de tota mena: bons, dolents i pèssims. Però, per una absurda estructura funcionarial en la que estan integrats, els dolents no son reciclats i “re-capacitats” de nou si son recuperables, i els pèssims, com passaria a qualsevol col·lectiu privat en els que es valora la eficiència, no son, diguem-ho amb tota claredat, despatxats. Els bons han de ser recompensats en funció d’objectius establerts amb criteris de eficiència i resultats, assenyalats amb claredat i transparència per l’Administració (no he dit que els bons han de ser premiats per fer la feina ben feta, perquè, fer-la ben feta, és la seva obligació, com la de tots en el nostre lloc). I els dolents, o acaben sent realment bons (reciclats) o han de engruixir l’atur, com aquells pèssims. Per què els mestres han de ser funcionaris? Donat que ser funcionari no és precisament garantía d’eficàcia ni de qualitat de servei, no hi ha bons professionals fora del col·lectiu funcionarial amb capacitat per ensenyar i que poden ser incorporats de forma immediata? Per què, repeteixo, nomes els funcionaris poden ensenyar a l’Escola pública?

-- En el meu entendre, hem de diferenciar ensenyament i educació. Son dos conceptes que normalment es confonen en la majoria de les vegades sibil·linament perquè la confusió ajuda a excusar responsabilitats. I jo penso que, tot i que poden ser complementàries, no s’han d’identificar. Educar, perquè no hi hagin dubtes, segons el Diccionari de la Llengua catalana del Institut d’Estudis Catalans 2ª edició 2007, “és ajudar algú a desenvolupar les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals. En la segona accepció diu allò de bones maneres, urbanitat”. I Ensenyar - segons el mateix diccionari - “consisteix en comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc...) donant-li’n lliçons, explicacions. Fent demostracions o fent-li realitzar exercicis pràctics”. He establert les dues diferències, perquè entenc que, des de el meu criteri, evidentment, i, socialment parlant, queda clar que les dues coses han de realitzar-se simultània i bàsicament durant la anomenada edat escolar (tot i que la primera d’elles, la educació, ha de iniciar-se ja durant l’infantesa i abans de la entrada a l’escola) però per sectors socials diferents tot i que complementaris, interactius i convergents per aconseguir una formació el més amplia possible. I en aquesta convergència d’objectius hi ha un “entorn” més proper a l’alumne insubstituïble, fora de l’escola. Vull dir, amb això, i descobreixo la sopa d’all, ja ho se, que aquest entorn més immediat és tremendament important en la formació global. I que ha de existir en cada cas.

-- Per tant, i com a conseqüència del punt anterior, el grup social més proper al individu, la família, te assignada una tasca complementaria en allò que denominem com a formació. Però resulta que viure és dia a dia més car i tota la família (pares i mares, en general), han de treballar i durant moltes hores, per cobrir les necessitats més peremptòries i, en molts casos, també aquelles que no ho son tant de peremptòries però que formen part del dia a dia i que aquesta societat nostra denominada de consum, ha anat creant i incorporant. Com a resultat, aquell adoctrinament familiar, que completava la formació del nano, queda substituïda en massa casos per absència dels pares, per la consola, la TV o productes similars. Així les coses, aquesta societat (els pares) vol que les escoles reparin els seus dèficits de educació amb ampliacions per a aquells fins de les àrees de l’ensenyament, subrogant-hi les seves obligacions a les escoles (oblidant, a més, que existeix la possibilitat de que aquest adoctrinament subrogat pugui arribar a ser sectari). I arribem així a la aberració que representa, en la meva opinió, el que en les escoles es donin classes de circulació viaria o comportament cívic (amb restricció d’alguna de les matèries més pròpies d’ensenyament) quan els pares travessen els carrers amb el semàfor en vermell acompanyats pels fills o criden i insulten a l’equip contrari al que juga el seu fill, incitant-lo al propi fill en massa vegades a actuar de forma violenta. Tantes quantes vegades, parlant amb amics i companys, ha sorgit el tema, la discussió ha anat pujant de to des del punt de vista dialèctic i personalment la he acabada formulant la següent pregunta: és obligatori tenir fills?. La resposta, evidentment, és no. Per tant, afegeixo, els fills han d’estar per davant de moltíssimes coses, per no dir davant de totes i els pares han d’actuar en conseqüència. Soc conscient de la duresa en que he expressat els darrers conceptes. Però entenc que el problema i les situacions creades, no permeten fer volar coloms. I allò que els pares no fan o no han fet bé, no pot excusar-se.

-- Seguint criteris de tolerància, molt habituals en la societat d’avui dia i tremendament freqüents en els criteris “progressistes” que impregnen les òrbites de les Administracions, la disciplina a les aules està sota mínims i impossibilita als ensenyants (bons, dolents o pèssims) de reinstaurar una cosa tan necessària com és la filosofia de l’esforç. Disciplina ( i no parlo de la que entenem com a disciplina casernària i massa sovint irracional) i esforç son dues “eines” absolutament primordials per resoldre el dia a dia. I entre una Administració “políticament correcta” i molts pares despenjats, que compensen als fills d’aquelles mancances de les que parlava amb una tolerància i permissivitats excessives i preocupants en un mon, l’infantil, ple de fantasia, els mestres (bons, dolents o pèssims) estan desorientats i poc o gens recolzats

Aquestes son algunes (segur que només algunes) de les qüestions que entenc com a més conflictives. La solució a la majoria d’elles està en mans de la Administració, dels pares i del col·lectiu de mestres. I aquests últims, que no poden triar als alumnes, han d’abandonar el corporativisme exclusiu del sector, posant en evidència allò (aquells !) que no funcionen. El planteig que faig és difícil de portar a terme si tenim en conta que la pròpia Administració està majoritàriament controlada pel gruix del funcionariat que els Partits en el poder han anat creant (premiant afinitats i no eficàcia) per governar al País i, en conseqüència, el corporativisme general, posarà tants pals a les rodes com sigui possible perquè allò no s’arribi a portar a terme. Però governar pressuposa prendre decisions que facin que el país funcioni millor i, en moltes ocasions, les decisions a prendre son difícils però inexcusables. El bé comú, un concepte tan social i tan progressista, i del que els nostres polítics en presumeixen tant, no pot estar en mans d’aquells que tenen el lloc de treball garantit i, en cap cas, no hi tenen res a perdre, mantenint, a més, una estructura clarament endogàmica que encara fa més complicada i perversa la seva situació, canviant de categoria en funció de l’escalafó i les ajudes del Partit, fins a convertir-lo en càrrec de confiança de no se sap ben bé de qui, o a director general i fins i tot Conseller, càrrecs que anirà deixant per assumir-ne uns altres en la Administració veïna i així successivament. La reforma del professorat, com ha estat exposada, ha de fer-se i de forma immediata. Però és evident que la reforma de la resta del funcionariat és també absolutament urgent, encara que nomes fos perquè tots tenim clar que el ser funcionari no és, ni molt menys, sinònim de garantia de que la feina que fan, que és la de la assistència a les necessitats dels ciutadans i dels qui han de ser-ne servidors (i no del partit que els ha situat, que quedi clar), la facin ben feta.

Recursos per l’ensenyament?. Dons els que facin falta, i aplicar-los amb el rigor i exigència necessaris (diuen que Finlàndia és un mirall fantàstic!) i exigint a la denominada Escola Concertada que compleixi, fil per randa, sense exclusions, el que li toca per contracta. Difícil?. Dons és possible que ho sigui perquè, quants funcionaris, membre directes de la Administració o dels Partits Polítics porten els nanos a la Concertada? I quants a la pública?, i seria bo saber, quants porten els fills a la privada. Per tant, a quants de tots aquests ja els hi està bé tal com estan les coses?

Pot passar que, quan parlem de posar sobre de la taula els calés necessaris que una reforma amb cara i ulls pugui necessitar, se’ns digui que la economia del país no permet res més que allò del pa amb xocolata, resposta freqüent quan pretens que la gestió sigui més adient o et tornes una mica contestatari i exigent. Si és realment així, que així sigui, tot i que ens hauran d’explicar perquè fins ara s’ha pogut estirar més el braç que la mànega. I si realment és així, que el pa i xocolata sigui l’àpat comú, no fos cas que alguns ens fotem la llesca de pa i altres es fotin el caviar Belluga, i amb Dom Perignon per a celebrar-ho!, que d’aquestes coses, també sabem que en passen.

El que també hem de tenir en conta és que les Administracions, totes les Administracions, malauradament, fan totes les reformes enteses com a necessàries, seguin la pauta marcada pel seu color ideològic i molt poques vegades, per no dir en cap, en funció exclusiva del bé comú necessari. Això ens portarà, algun dia, a preguntar-nos si volem o no una escola dita pública adoctrinada. Ja arribarà el dia del debat.

Ah...! I que no se’m oblidi: mentre tant, aquells que treballen en els sectors marcadament socials públics (metges, mestres,etc..) i que ho fan amb un clar i profund sentit vocacional, que continuïn fent-ho. Perquè si no, estic convençut que els sistemes sí fallaran de forma definitiva.


J. Vinyeta
Octubre, 2008

72.- De la perplexitat i altres coses

72.- De la perpexitat i d’altres coses


No fa massa dies, va publicar-se un estudi sociològic que comentava que la societat catalana (el nostre País), donava senyals de perplexitat. I entenc que és cert i que hi ha símptomes clars de d’aquesta realitat. Però, dins de la complexitat de l’estudi, em va donar la sensació de que, en el fons, feia volar coloms sense assenyalar amb el dit acusatori, i de forma clara i clamorosa, les causes més concretament possibles d’aquesta situació del País. Evidentment no tinc la més mínima intenció d’entrar a discutir amb persones especialitzades, però si que vull fer, per si serveix d’alguna cosa, algunes reflexions sobre la meva de perplexitat.

És certa al menys la meva perplexitat. I no ho és des de fa poc, no. Ja fa temps que ho estic de perplex. Però aquesta perplexitat ha anat en augment en els últims anys. El Partit Popular es va encarregar de mantenir-se tant i sempre en la primera línea de creació de la meva perplexitat que, potser més per necessitat que per altres motius, els arbres no deixaven veure gaire clar al bosc. Era una mica com allò de les èpoques de la dictadura: l’enemic només era un i comú i tot lo altre, es deixava per després. Arriba aquell tristíssim 11 de Març del 2004, i el PP es fa el fossar per demostrar que sap fer anar l’aixada. I comença el desgavell aquí, a casa nostra. El Primer Tripartit (des de Perpinyà) ja fa dies que trontolla. El nou Estatut és el pal de paller de la societat, que va veient amb perplexitat que és més important la foto final entre polítics que el contingut de l’Estatut pactat al Parlament (el partit governant, el PSC, afirma el seu propòsit de retallar el text quan arribi a Madrid col·laborant directament, com així va ser, amb el PSOE) Amb perplexitat veiem com el Sr. Zapatero incompleix les seves promeses i també amb perplexitat comprovem que CiU, amb nocturnitat i traïdoria, pacta, en nom no sabem ben bé de que i de qui, un text estatutari que, com sol passar sempre en situacions similars, resulta ser el millor possible. Amb perplexitat ens arriba el referèndum estatutari i ens quedem perplexos amb aquell si – no - abstenció - no polític i, aquesta vegada sense perplexitat, comprovem que la abstenció a les urnes és record en la Història. Les Eleccions següents, amb la defenestració d’en P. Maragall per part del PSC donen lloc, també amb una certa perplexitat, a un segon tripartit amb un PSC que sembla dia a dia més espanyolista i que va deixant al marge al sector diguem-ne més catalanista. I ara, quan el desenvolupament de l’Estatut arriba al punt de posar sobre la taula el tema del finançament, ens quedem perplexos quan el Govern Central es passa pel forro la Llei i veiem, amb perplexitat, que no solament la tan esventada unió dels Partits Polítics Catalans trontolla, amb una actuació del conseller Saura que fa que ens haguem de fregar els ulls, si no que comprovem amb perplexitat que no hi manera de plantar cara davant de l’escarni i l’espoli sistemàtics als que estem sotmesos. I parlo d’aquestes “perplexitats” perquè son les més immediates o més properes, i no hi son tampoc totes les que hi han. Perquè també en els altres àmbits de la vida polític – social hi couen faves: a Ensenyament, amb els temes d’identitat Nacional, a Interior i Relacions Institucionals, etc...etc... I el pitjor de tot, que serà el súmmum de la perplexitat, serà quan ens diguin, i amb “dades científiques a la mà”, que d’aquesta perplexitat que paralitza al País n’és responsable, ni més ni menys, que la societat civil, és a dir: nosaltres!! Quan en realitat tot (o gaire bé tot, tampoc cal exagerar) és un problema derivat de la manca de lideratge dels que haurien d’actuar com a autèntics “leaders” d’aquesta societat civil que ha demostrat, en més d’una ocasió, que està a la espera d’odres. Davant d’aquesta inoperància efectiva dels que haurien de ser diligents, ens quedem perplexos, realment. Però perquè en cap cas se’ns pugui acusar d’inoperants, a nosaltres només ens queda el convenciment de que la nostra feina, al menys aquesta, la que sigui, la que puguem fer, la de cada dia, la que ens deixin fer, que sí estigui ben feta. És l’única lliçó que podem donar. I no oblidem: també és el que ens toca fer!

Del finançament, miraré de no parlar-ne més fins que tot el problema estigui, per a bé o per a mal, resolt. Entenc que la Sentència del Constitucional contraria al referèndum basc, que sembla que tanca les portes a qualsevol iniciativa que hagi d’estar referendada[1], ens confirma que res de bo podem esperar del pas de l’Estatut pel Constitucional. I entre les coses que espera el PSOE que sigui censurada hi ha la qüestió de les negociacions bilaterals en assumptes de finançament autonòmic. Dic això perquè em temo que la dilació del assumpte no fa res més que jugar a favor de les tesis del PSOE i que precisament per això hi ha dilació. Però hi ha un aspecte de la qüestió que em preocupa encara més, i és escoltar al President Montilla, en el discurs de la Diada dient allò que fa tanta por d’escoltar de que “...tindrem el millor finançament possible...”, perquè del que diu temo que ens permet aventurar un final que haurem d’assumir amb tristesa; que “...s’actuarà amb lleialtat...” i no diu que aquesta lleialtat ho serà envers Catalunya i que el Govern català “...actuarà amb flexibilitat...”, augurant una prudència que, si és tanta, pot acabar sent-ne una traïció al nostre País. Així dons, esperaré.

Sembla que ERC i CiU fan tantejos de festeig. Tots dos ja fa temps que han perdut la virginitat i, degut a la “perplexitat” del país, han de fer no sé sap massa bé el què però el que sigui ha de ser més o menys espectacular, davant de la possible convocatòria de eleccions si el Constitucional tomba l’Estatut o, independentment, si el finançament acaba anant pel pedregar. Temps al temps. Però hem de recordar que entre totes dues organitzacions havien pactat un pla B en cas de que el text estatutari fos retallat a Madrid i que consistia en retornar el text, abans de la seva aprovació definitiva, al Parlament català per reescriure’l quan tornés haver-hi ocasió o, senzillament, per guardar-lo en un calaix abans de que el text a aplicar hagués de ser aplicat mutilat i desfigurat. No varen complir.

Finalment, fer notar que els medis informatius (premsa, radio, televisió...) s’estan guanyant a pols la nostra desconfiança. Diguem que de mitjans n’hi ha de privats i de públics. El privats (que també podríem anomenar com a “concertats” per les subvencions que reben, moltes vegades en la senzilla forma de subscripcions des de la Administració o des d’algun partit polític) son reflex de les ideologies dels seus propietaris, amb cura de no perdre la bona relació amb el “subvencionador”. I el públics reben els diners de tots però controlats per la Administració que és la que té la clau de la caixa. Vistes així les coses (fent les excepcions que correspongui perquè no tot està podrit, és cert. Tots sabem de gent que ha plegat abans de seguir unes directrius polítiques concretes més o menys imposades), sempre m’ha fet somriure (en el millor dels casos) que se’m parli o comenti allò de la tan sagrada llibertat de premsa com a una realitat, quan el quart poder, com s’anomena en general a tot el sector informatiu, també te un amo. I aquest amo actua en funció de la ideologia que sustenta o que li convé en el moment corresponent. Dit això, és fàcil d’entendre que, per aquestes dependències polític - econòmiques existents, succeeix que determinades situacions (diguem-ne notícies) desapareixin del dia a dia per a donar pas només a les informacions oficials o a aquelles que s’entenen més convenients o, senzillament, que poden distreure al personal en un moment determinat. Com a mostra, un petit detall: quants mitjans varen parlar, sense minimitzar-les, de les manifestacions – actes extraoficials de la Diada, i quants varen parlar, magnificant-los, només dels actes violents concrets i puntuals que hi varen tenir lloc?.

De la crisi? Ara sembla que comença anar de bo. Quan tot el mon està acollonit i ja fa mesos que intenta posar remeis a la infermetat, en aquest Estat, encara s’està en ple diagnòstic. Quan hagin decidit si és verola o xarampió, potser el malalt tindrà quatre ciris al seu voltant. I decidiran que ha mort de mort natural, o d’un infart imprevisible, fet luctuós de innegable mala sort...!



J. Vinyeta
Setembre, 2008




[1] La sentencia, en una de les parts, afirma que la impossibilitat de poder realitzar el Referèndum, ve donada a més per la inexistència del la possibilitat del procediment dins de l’Estatut Basc. Aquesta possibilitat bé establerta en el nostra Estatut. Però em temo molt que, arrel de la famosa sentència, aquesta capacitat serà “llimada”, per allò de la unificació de doctrina...

71.- Ja hi tornem a ser...!

71.- Ja hi tornem a ser...!



Tot va ser anunciar la reafirmació del “quatripartit” després d’allò en que havia semblat que se’n anaven a fer punyetes les bones intencions, i el Govern Central va començar a emetre desqualificacions sistemàtiques i constants titllant “d’excessos verbals” tot el que sortia de Catalunya i oblidant-se dels excessos realment verbals amb que ens amenaçaven (perquè no hi havia una altra finalitat en tot el que els barons del PSOE comandats per en Chaves i alguns del PP anaven dient, que quedi clar) i en front dels quals la Vicepresidenta de la Vega no va dir res. Els interessos son els que son i tot allò que afavoreix als plantejos particulars, com és en aquest cas als del propi Govern Central, encara que sigui aberrant i contrari a la veritat, se sol incloure en el discurs propi per allò, repeteixo, de les conveniències. Després resulta que, anant els dies i amb aquelles amenaces “in crescendo”, es deixa créixer la mentida fins a tals extrems que pren formes desproporcionades, es crea el monstre corresponent i, quant ja s’arriba al final de la situació, el monstre que n’ha sortit té vuit potes, tres caps i quatre mans, s’ha menjat a no sé quantes criatures i, amb el decurs del devenir, es va autoalimentant de les pròpies deixalles perquè ja està tip i en té ben bé prou. Aquells que havien de sortir per donar-li cacera, cagats de por, afirmen que realment el monstre existeix, que és molt més gros i perillós del que tots ens pensàvem i que millor és deixar-ho córrer de moment. Els nens, els avis i les dones, que no surtin de casa, els homes ja ens reunirem a l’ajuntament i ja veurem que és el que podem anar fent. I aquest poder anar fent normalment consisteix en portar-li al monstre al llindar del bosc, perquè no ens emprenyi massa, alguna peça sucosa i si convé, per què no, tot i que només sigui de tant en tant, alguna verge de bon veure i de més bon tastar. Després, aquells que no creiem tot el que ens diuen, no podrem ni dir que aquells que l’havien de caçar al monstre, no varen ni sortir de cacera, no varen fer res que fos significatiu i alleugeridor i que sí, que varen fer moltes reunions, indispensables per a protegir nens, dones i avis, i de les que no en va sortir res més que allò de que, de moment era molt millor no fer emprenyar aquell monstre i que ja vindrien dies més propicis...

I així estan les coses. Però tot i això, quan aquells que no ens creiem tot el que ens diuen començàvem a pensar que aquesta vegada potser sí que anava de bo i ens convencíem de que anàvem errats perquè semblava que aquells dies propicis arribaven, surt el Sr Saura i... li porta una verge al monstre...! I, perquè el monstre estigui més satisfet, en Celestino Corbacho li para la taula!!

Anem a pams, perquè si no ho fem em temo que els arbres no ens deixaran veure el bosc:

El Sr. Saura ha pactat amb la Vicepresidenta retirar la demanda de compareixença del Sr. Zapatero a la Permanent de les Corts per donar explicacions a tot el país per l’incompliment del previst en l’Estatut, a canvi de situar una nova data (a tres mesos vista...!) per a la negociació del tema del finançament de Catalunya que es desprèn de l’Estatut encara en vigor. Davant d’aquesta incongruència (recordem que va ser precisament el seu partit, qui va demanar la compareixença del President del Govern Central i per aquest motiu) hi ha un parell o tres de coses que no em quadren.

La primera és que el Sr. Saura sap que, per si mateix no té suficient suport parlamentari per prendre una decisió del gruix de la que ha pres. Un home (un partit, si es vol) marcadament minoritari pels resultats electorals, que és perfectament sabedor de que si no hi ha un tripartit mai podrà aspirar a formar part d’un Govern i per tant acostumat a obeir perquè no li queda més remei, o li han manat que ho faci (i l’odre només pot sortir del Govern de la Generalitat o, al menys, del partit majoritari) o bé ha pres la decisió de forma unilateral. Si és que ha estat això últim, en el meu entendre és motiu més que suficient per acceptar-li la dimissió de forma immediata. I si hi ha silenci per resposta, haurem de recordar allò de que el silenci se sol interpretar com aquiescència. Algú amb més entitat que ICV i que el propi Sr. Saura, ens ho aclarirà algun dia sense explicar-nos sopars de duro?

La segona és que em sembla que ni els d’aquí han acabat entenent el contingut de l’Estatut. Si no estic equivocat el gruix del finançament ve assenyalat per uns tants per cent determinats. Per tant, son dades concretes hi hagin o no diners a la caixa. Si no n’hi han de diners, ens en tocaran menys, però el que es inamovible és el tant per cent que estigui establert. Si és així, que ha de discutir-se? Els “serrells”? i de ser-ho , una part és més important que el tot? Aleshores, per què no va endavant les demandes d’explicacions del per què no s’ha complert si el gruix del que havia de complir-se era prou clar?

Tercera. En el suposat de que s’hagi establert una nova data concreta, ens l’hem de creure?. Per què, si fins avui ens han enredat sempre?

Quarta. Què passa amb els nous pressupostos a aprovar de cara a l’any 2009? Suposo que el Govern de la Generalitat no tindrà la patxoca ni tan sols d’insinuar alguna mesura de força al respecta perquè una vegada més, amb el que ha passat, la seva credibilitat davant de nosaltres, la gent corrent, ha quedat malmesa. I el que és pitjor: davant de la resta de l’estat no hi ha la més mínima possibilitat de que ens guardin el més mínim respecta, mai més. A quedat clar que els d’aquí, diguin el que diguin, només son (som) capaços de bordar: les queixalades, als núvols...! O és que potser ha anat tot com precisament volia el Sr. Montilla?

Cinquena. ERC i CiU, han quedat fora de joc o també estan a la partida? Reparteixen cartes o les reben? Perquè han de tenir a pesar de tot ben clar, que la situació política actual del País nostre, és el resultat directa d’una acció concreta dels Srs. d’ERC, sense la qual no hi hagués hagut tripartit de nou; i recordem tots que aquella famosa “clau de volta” de la governabilitat de la qual el Sr. Carod tant en va presumir, ja no va ser utilitzada mai durant el primer tripartit. Però tampoc ha d’oblidar-se que l’Estatut actual, aquell que no va poder ser millor, va ser pactat amb nocturnitat i traïdoria pel Sr. Más amb el Sr. Zapatero a canvi d’una “ajuda” des de Madrid per accedir a la Presidència de la Generalitat. Els errors son sempre perdonables si entens que les actituds dels que han errat van per camins que condueixen clarament al reconeixement d’aquells errors primer i a l’esmena dins del possible de les conseqüències negatives que n’han resultat d’aquells. I el que siguin perdonats o no els seus errors depèn directament dels dos partits. Ara potser seria un bon moment per que reconsideressin la seva actitud i fer la “pau” amb els seus i amb molt bona part de la gent del País.

De totes maneres, avui per avui, no se que dir, així de clar. No he sentit declaracions de CiU al respecta i, després de les declaracions del Ministre Corbacho, assegurant el vot del PSC als pressupostos d’en Solbes (confirmant allò que em temia), en Castells deu estar apujant-se per les parets. Al mateix temps el vicepresident d’ICV, Jaume Bosch, ha de reconèixer a Prada, després del pacte d’en Saura, que li dona un “...valor relatiu a la paraula d’en Zapatero...!” El PPC d’Alicia S. Camacho, en un gest sens precedents, amb alguna reticència semàntica, això sí, s’havia afegit al front comú de la resta de forces polítiques llevat de Ciudadanos, de forma que el floronco al cul del PSOE en general i al del Sr Zapatero en particular, comencés a ser realment emprenyador. Però no ho serà. Després d’un nou ridícul de la classe política del País fins a fer-nos avergonyir i de forma dolorosa, sembla que tornaran els mals somnis. I com deia fa un parell o tres de dies, ara a seguir esperant... les almoines.

Però malauradament, em temo una desfeta política sense precedents aquí a casa nostra si no hi ha un abordatge seriós a la situació. I algú o alguns ens haurien d’explicar, sense embuts (si és que aquest o tots aquests son capaços de dir-nos la veritat encara que només sigui per aquesta vegada) com està tot plegat, per què les estratègies de partit tornen a ser les protagonistes en contes de ser-ho les de País, a on som, que pensen fer, quin és el resultat que n’esperen i dir-nos-ho sense fer volar coloms..., deixant de considerar-nos criatures de pit, nanos sense enteniment i necessitats de cura permanent, incapaços de sobreviure sense la constant presència de la mare protectora. Casualment (o potser no tant, vés a saber...), amb aquests criteris de teòrica superprotecció, és com han actuat sempre les dictadures... I qui ho vulgui entendre, que ho entengui.



J. Vinyeta
21 d’Agost, 2008

70.- 9 d'Agost

70.- 9 d’Agost.-



9 d’Agost del 2008.-

Consumatum est!. Una vegada més el Govern amic del Sr. Zapartero ens ha aixecat la camisa de forma flagrant i, el que és més greu, incomplint la Llei de la que se’n jacta com a defensor. Aquest incompliment ho és, a més, amb absoluta impunitat. La por a l’enfrontament amb el ferro socialista, ha deixat mut (com en cada vegada que té alguna situació de compromís) al Sr. President de l’Estat aquell que, si guanyava, guanyava Catalunya. Recordeu?

He escoltat les declaracions que han fet avui, després de les reunions mantingudes entre Govern i CiU. Tant Homs com Castells han dit i deixat clar el que tots sabem. Tots dos han expressat la seva opinió al respecta i el seu malestar per l’incompliment però que continuaran negociant fins l’últim segon de l’últim minut... Només Homs ha manifestat la impossibilitat de votar uns pressupostos a Madrid si no hi ha un bon finançament per a Catalunya. El Sr. Castells no ha estat tant contundent i s’ha limitat a considerar que els pressupostos generals per al 2009 han d’explicitar el nou finançament. És cert que ha dit allò de que si no hi ha un bon acord, no hi haurà acord. Però de moment, i donat que el PSC no vol aixecar-se de la taula, les del Sr. Homs son les manifestació més contundent que hi ha hagut en el dia d’avui. Tot lo altra, no han estat més que paraules.

De l’experiència professional he après que quan t’assentes a negociar has d’estar disposat a aixecar-te de la taula en el mateix moment en que comprovis que hi ha un intent de prendre’t el pel amb una oferta – contraoferta de les que fa riure, de la mateixa manera que s’ha de ser conscient de que amb molta sort, quan la negociació hagi acabat només hi hauràs perdut un llençol, és a dir, que en cap cas en sortiràs amb el cent per cent d’èxit. En el cas del Finançament és ben clar que durant dos anys, no tan sols en els últims dos mesos, ens han aixecat la camisa de forma permanent i, avui per avui, hi hem perdut la bugada sencera. Per tant, a que esperen els negociadors per aixecar-se i fotre un cop de puny sobre la taula? Si no hi ha una actitud seriosa, contundent i compromesa amb el país (especialment per part del partit majoritari en el Govern de la Generalitat que ha d’estar disposat al que convingui en les seves relacions amb el partit en el Govern de Madrid), com voldran tots plegats que els secundem quan ens demanin (que ens la demanaran...!) la participació directa en una macro – manifestació? El País necessita lideratge. I el lideratge, a més d’ agafar el penó i anar davant i endavant, pressuposa valentia suficient (que no inconsciència, diguem-ho clar) per enfrontar-se directament a l’enemic i no precisament amb paraules. I si el lema del PSC és precisament allò de Fets i no paraules, a què dons estan esperant? És ben cert que no hi ha cap batalla (negociació) sense danys col·laterals. Pensar, com pretén el Govern Central que de la negociació tothom n’ha de sortir guanyador és, ni més ni menys, que una pura utopia. Per tant, sabent-nos en principi perdedors, que més hi podem perdre si actuen amb energia? Seguirem igualment sent fagocitaris, garrepes, victimistes, imperialistes, insolidaris, etc...,etc... Aleshores, que hi tenim a perdre? I a canvi, que hi tenim a guanyar?. La resposta la tenen els partits. La societat civil està al seu costat (patronal, sindicats, cercles d’economia, associacions culturals i polítiques...). Pel que respecta a nosaltres, estem a punt. Ells també? Fins quan? Que ens ho facin saber i...que no ens enganyin.

I ara, a esperar a demà...


J. Vinyeta
Agost de 2008

69.- Dies d'ncertesa?

69.- Dies d’incertesa?.-



Queden menys de dos dies per arribar al famós dia 9 d’Agost. El Govern Central, mantenint la política sistemàtica de l’engany, aconseguirà traspassar la data sense donar ni tan sols una passa clara per complir el que li marca l’Estatut, és a dir infringint de forma flagrant la Llei i deixant penjat el tema del finançament de manera que o el Tribunal Constitucional el tomba (especialment en el que fa referència a aquest tema), amb el que quedarà suficientment legitimat per continuar-nos espoliant, o bé allargarà tant el tema que, encara que no vulguem, també ens continuarà espolinant. Tot plegat, cornuts i pagant el beure!.

Queden dos dies. I estem al aguait de que les forces polítiques, els partits per a ser més concrets, facin el que han de fer: la feina per a la que els varem votar i que no és altra que la de defensar al País i als ciutadans que el composem (siguin del color polític que siguin, que quedi clar) de tot perill (intern i/o extern) que pugui malmenar-lo.

Fins avui, pot dir-se que hi ha hagut senyals verbals per part dels representants dels partits. És evident que, de totes elles, les més importants son les que han sortit del Partit hegemònic, és a dir el PSC El Sr. Iceta ha arribat a insinuar la necessitat de gaudir d’un Concert Econòmic, el Sr Castells ha suggerit que el PSC hauria de tenir veu pròpia a Madrid, és a dir que d’alguna manera està insinuant la necessitat de que el partit tingui grup parlamentari propi. I el Sr. Montilla potser va estar més contundent quan va dir allò de s’estimaven més (els del PSC) a Catalunya que al Govern Central. Les dels altres partits son totes de gruix similar i importants, però adol·leixen de la profunditat que poden tenir les esmentades. Tot això està molt bé. Però ens queda el dubte de saber si tot plegat no son més que paraules i si aquestes paraules es traduiran en fets davant de la desfeta que se’ns acosta. Perquè de sempre ha estat molt clara la incapacitat de tots aquests dels que vinc parlant, de transformar en fets allò que els ha sortit per la boca i sempre queda palès el pànic a l’enfrontament. Per això l’incertesa... Per això la por de que tot torni a quedar sense resposta clara per part dels d’aquí...

Aquesta vegada ha d’anar de bo. I aquest anar-hi només depèn (com en totes les altres situacions similars en que ens hem trobat, i que son moltes) de que els partits decideixin fer-ho. No n’hi haurà prou amb una declaració institucional amb més que no pas menys mala llet, ni amb una manifestació unitària amb els problemes de sempre per a la redacció de la pancarta de la capçalera i per la posició dels caps de llista en el frontis de la manifestació. La acció ha de ser contundent al Parlament de Madrid i hauria d’aconseguir-se la implicació del grup Galeusca perquè tots plegats poden fer molt de mal, n’estic convençut. De totes maneres, en la meva opinió, penso que ha de quedar clar que el gran enemic no és tant el PSOE com la por que tenen els socialistes de que els Srs. Chaves i corifeus se’ls hi posin de cul. Haver de demanar més diners per totes les autonomies perquè és de l’única manera segura de que ens en “toquin” més, no és forma de plantejar les coses, per més que la estratègia ho aconselli. Perquè si entenem que el Govern Central no compleix amb la Llei, nosaltres tampoc tenim perquè ensenyar-li a fer trampes: el que és nostre, ho és. I punt.

Per cert, aquest incompliment de la Llei com ha de catalogar-se? Falta? Delicte? És possible presentar una denuncia davant del Jutjat de Guàrdia ? Qui? Com?



J. Vinyeta

7 d’Agost, 2008