774.- Eleccions. I després, què?

 

774.- Eleccions. I després, què?

El País està esverat.  S’esvera em facilitat, però ho fa des del sofà de casa.

L’1, el 3 i el 27 d’Octubre del 2017 son, sens dubta,  les dates més transcendentals  de la història contemporània d’aquests País, a tal extrem que han marcat l’agenda diària de l’Estat espanyol des d'aleshores   fins avui dia.

Però des d’aquelles dates, sigui per la  repressió, que ha envaït tots els recons del nostre País, sigui per aquest sentiment de traïció (que no ha estat altra cosa que la sensació de trobar-nos sols), sigui per  raons individuals més que no pas col·lectives, el cas és que ens hem quedat a casa. Hem deixat la qüestió de la llibertat d’aquest País en  mans de polítics maldestres que no han fet res més que anar-nos portant a fronteres  a tocar de la indiferència i abandó. És cert, però també ho és que hem de posar la mirada  en el dia 3 d’Octubre d’aquell 2017 i reconèixer que després  de quatre crits, ens en vàrem anar a casa en un moment en que, de seguir,  haguéssim aturat el País. I recordar la tarda-nit del 27 següent que, en lloc d’entrar al Parlament  i  al palau de la Generalitat i arriar les banderes per posar-hi la Senyera i està disposats a cremar-ho tot si hagués estat necessari, també ens en vàrem  anar a casa. No vàrem fer el que ens tocava fer: també nosaltres vàrem fallar...

Han passat sis anys d’aquelles dates. Els carrers, com dèiem, no han tornat a estar nostres i ni tan sols hem tingut el valor  d’exigir la dimissió de forma pública i fefaent, i la convocatòria d’eleccions  conseqüent,  d’un  Govern   que no fa res més que mantenir la seva supervivència després de perdre escons,   de forma per a ells impensable,  en les últimes eleccions celebrades.

Han passat els anys i, amb l nostra inactivitat ens hem rendit a l’acció política que majoritàriament critiquem. Les xarxes en van plenes  de crítiques a l’actitud del Govern,  certament, però els carrers estan buits. I en tant el carrers estan buits,  aquells foten el que els hi deixem fer.

També em preocupa molt, moltíssim, tot aquest moviment pro o en contra de tot, sense parar sentit a la realitat que ens envolta. Una realitat embolcallada per  multitud de trolls que només fan que contaminar per defensar als seus, mantenint-se incapaços de mal sigui trossejar la veritat per traure’n un debat que ens optimitzi les mínimes opcions que se’ns obren.

Em preocupa molt, moltíssim, la manca de reflexió que s’observa a les xarxes en les que l’insult, en massa vegades, no és res més que l’única arma per a contradir o completar opinions que no ens agraden.

Em preocupa molt, moltíssim, aquesta espècie de fira muntada al voltant de les quatre condicions posades com a prèvies per a  la investidura de Sánchez i  en la que només es parla del tema de l’amnistia, importantíssima, necessària i irrenunciable, evidentment. Però ignoro per què es va defugint  parlar d’altra  tema important com és el  de la mediació internacional (insisteixo, internacional). Perquè acceptar-la per Sánchez (cosa que, honradament, dubto) portaria implícit el reconeixement internacional del fet català, que és el que realment li manca a la DUI i que,  vist el tarannà de l’Estat-Nació en que ens toca viure, pot ser l’única viabilitat per a la independència del País.

És cert que, per a dir-ho d’alguna manera, estem en un moment d’espera que em sembla que ens portarà a noves eleccions generals. És un període  curt que no podem deixar passar sense preparar-nos pel què ens pot esdevenir. Perquè, no ens enganyem, en cap cas es parla de que les mesures preses fins  avui (i de  les que es puguin prendre en un futur) siguin irreversibles i, per tant, si anem  a noves eleccions i la presència catalana minva a les Cortes, i ens fa innecessaris, haurem de reiniciar de nou tot el procés, tornar-ho a fer... Repetir-ho tot, corregir errors  i no marxar capa a casa en el moments durs.

Per tornar-hi, haurem de recuperar la consciència de que, passi el que passi, la solució al problema està a les nostres mans, que serà per la nostra actitud que aquests polítics ineptes que  tan critiquem no els hi quedi més remei que muntar-se a la cresta de l’onada perquè, si no ho fan, els hi passarem per sobre.

Depèn de nosaltres. No ho oblidem. I no oblidem tampoc que res, absolutament res, se’ns donarà gratis.

 

J. Vinyeta

5 D'Octubre de 2023

 

P.S.: Que les exigències sobre de rodalies són una necessitat i el seu compliment encara més, no ho dubta ningú. Però tot i la inexcusable necessitat de posar en ordre el sistema ferroviari del País, que no ens passi ara, en aquest moment, allò del dit i la lluna...