772.- Esperes

 

772.-  Esperes.-

He anat revisant alguns dels articles del meu blog  i he anat veient que  massa dels que he rellegit  finalitzen amb un esperarem, haurem d’esperar, quedem a l’espera... I no sé si aquest  esperar vol  dir per a tots el mateix.  Però convindrem que, tots aquells que volem una Catalunya independent i republicana, sí que entenem quan diem que som a l’espera...

En general, hem estat sabent i patint, durant aquests últims anys,  que l’espera era  infructuosa: sabíem que Junqueras, Rufián, Sol, Huget, Tardá  i tota la colla, només hi estaven  per acceptar l’indult dels seus i fer tot el necessari per demostrar que eren bons xicots. Res més.

Però de cop, quan ER s’emporta un revés electoral espectacular, resulta que algú, permanentment vilipendiat, Puigdemont, en té la clau de la governabilitat per la propera legislatura. I la seva actuació ens posa, novament, en espera...

El cert és  que ara, tot i que continuem esperant, ho fem, de moment, amb una altra  perspectiva.  Fins ara, en situacions com la que ara ens trobem, i quan ja l’aspirant havia estat investit,  se’ns deia que el govern central s’havia compromès a no sé quantes coses, de les quals res en traiem de positiu. El desengany ens tornava a posar en situació d’espera d’uns resultats que, els mateixos que havien pactat i des de molts anys enrere, ens havien avisat  de que el govern central no complia  mai els acords que es pactaven.... Ara  hi ha una nova perspectiva i se’ns posen  les orelles teses: Puigdemont, amb desconfiança plena, posa per davant una sèrie de condicions prèvies a complir pel Sr. Sánchez si vol ser investit.  I Puigdemont  en té la clau...

Una de les condicions, s’ha complert. La taula del Parlamento deixarà parlar català, gallec i basc durant les sessions parlamentàries i es podran presentar escrits amb aquestes parles sense necessitat d’aportar el text traduït  al castellà. La segona, la de la oficialitat  del català, gallec i basc a l’UE, ha passat ja el primer tràmit i quedem a l’espera (novament l’espera...) de la decisió que es prengui a Europa, decisió que, des d’aquí, comencem a veure amb cert recel vistes les declaracions prèvies de determinats estats de l’Europa dels 27.

La llei d’amnistia, una altra de les condicions sine qua non per la investidura, ha esverat  a tot el deep State  espanyol. I ho està perquè patums sospitoses de ser criminals de guerra com Aznar, que mai ens ha rendit comptes sobre la guerra d’Iraq..., o d’altres clarament implicats en la guerra bruta  contra ETA, Felipe Gonzalez, de 81 anys,  que compta amb el seu ministre del interior i el seu secretari d’estat de seguretat  condemnats a 10 anys de presó per   obeir Míster X... però que ràpida i  sorprenent  són indultats pel govern del Sr. Aznar; o alguns que varen permetre la corrupció dins la família com A. Guerra (recordeu allò del  seu germà Juan...?), patum irredempta del sector més reaccionari del PSOE, amb 83 anys (potser ha arribat a aquesta edat per allò d’escoltar a Mahler i menjar només xocolata...), recordat també per  allò de que el que es mogui no surt a la foto..., tots, han atiat el foc contra  allò que consideren antinatural. El soroll que fan, ara tots plegats i els corifeus amatents, és espectacular i preparen manifestacions del tipus a les habituals en l’era franquista. Feijoo és el més discret, potser per allunyar-se dels histrionismes dels que l’envolten, i per guardar una  imatge més temperada de cara a la investidura que se li apropa. Vagi com vagi, a pesar de tota la mala maror creada, la resposta està en mans del Sr. Sánchez.

Ens queda allò del mecanisme de mediació amb garanties que entenc com a la part més difícil a complir per part de Sánchez.  Fer-ho suposaria el reconeixement internacional de Catalunya i, implícit,  el reconeixement del fet català. Hi ha una mínima voluntat per a fer-ho?

Per tant, continuem a l’espera. Però, aquesta vegada, de  no arribar a les acceptacions necessàries per a la investidura, s’obriran  les portes a unes noves eleccions de resultat incert, però amb un increment segur d’escons catalans al Parlamento, increment  que tornaria a donar la clau de volta a Puigdemont.... llevat d’una molt improbable majoria absoluta  d’algun dels grans partits. És ben cert que tot el pactat fins aquell moment decauria i hauríem de tornar a començar. Però hauria quedat clar, per primera vegada, que la governabilitat de l’estat està en mans de Catalunya. És crearan  un mesos de inestabilitat governamental fins a la propera investidura, que podria arribar a la primavera de l’any 2024, temps de turbulències que, transgredint la norma ignasiana, podríem  aprofitar “...para hacer mudanzas...”

Certament, estem de nou a l’espera però  d’uns resultats impensables fins avui. Imagino que Puigdemont i tots els seus, son conscients del què significaria acceptar una investidura amb acords a mitges i amb promeses de compliment que, sabem que no serien mai. El desengany seria paral·lel a la pèrdua definitiva de la credibilitat que fins ara ha tingut Puigdemont i el que podrien haver guanyat Junts. Significaria que ens hem quedat definitivament sols. Sols, però amb la decisió ara ja totalment a les nostres mans.  I se’ns giraria més feina...

J. Vinyeta.- 

16 de Setembre de 2023

P.S.: Ortuzar s’ha reunit amb Puigdemont a Waterloo. Em sembla entendre que el binomi Puigdemont – PNB és de molt més pes que el de ER – Bildu. El PP és crític amb  Bildu. Però em sembla que no piularà sobre del PNB i la trobada a Waterloo...