dimecres, de setembre 06, 2023

71.- Concrecions.-

 

771.-  Concrecions.-

Feijoo sembla que dona la legislatura per perduda. Els números no li quadren si no hi ha un miracle que, de  ser-hi, potser hauríem d’anomenar cop d’estat.

Per a l’Espanya ultramuntana, tot i que no és majoria parlamentària però és d’alt contingut franquista en les seves arrels, i molt estesa tant en l’Espanya profunda com en les altes esferes econòmiques,  no hi ha pitjor dolor que el govern de l’Estat estigui en  mans d’un PSOE suposadament esquerrà i antimonàrquic. Però, si a més, la governabilitat de tot l’Estat durant la pròxima legislatura, està en mans d’un grup català assenyalat com independentista (i per tant, colpista i destructor de la unitat pàtria..), el dolor es fa insuportable. I si per major sofriment, la vicepresidenta del govern que entenen com antimonàrquic i esquerrà, decideix viatjar a Waterloo – Brussel·les per veure i potser parlar d’alguna cosa amb el cap dels colpistes, fugat de la justícia espanyola i mà negre del independentisme català, Puigdemont,  el sofriment es converteix en histèria,  patològica, certament, però curosament amagada dins d’un ultra nacionalisme espanyol que defineixen com a patriotisme i que, de resultes, és clarament dictatorial.

L’Estat espanyol havia d’estar més o menys preparat pel que se li venia a sobre després de l’article de Urkullu respecta de la necessitat de pactar la interpretació de la  Constitució, a El País[1]. Però  les qüestions que planteja Puigdemont[2], que s’afanya a assenyalar que cap d’elles és anticonstitucional i que totes elles poden ser portades a terme  si hi ha voluntat política, tot i això o potser per això mateix, fa traure de la caixa dels trons, ja oberta, la gran traca final.

Puigdemont es presenta coma President d’una Nació que  estableix unes condicions per a reconèixer a un altre de President d’una altra Nació, tinguem-ho en compta. Assenyala quatre condicions bàsiques per iniciar  aquest reconeixement a través d’una investidura:

- Reconeixement de la legitimitat democràtica del independentisme  català.

- Abandó de la via judicial contra el independentisme iniciada ja abans del Novembre del 2014.Llei d’amnistia que l’avali i que no inclourà els victimaris de les víctimes.

- Establiment d’un mecanisme de mediació  de garantia que controli els avenços o dilacions en l’aplicació de les qüestions ja acordades[3].

- Els únics límits per a qualsevol negociació és el que estableixen els Acords Internacionals que “...fan referència als drets humans (individuals i col·lectius) i a les llibertats fonamentals”

Afegeix que són condicions que s‘han de complir abans de d’esgotar el termini per arribar a noves eleccions. Deixa a banda, però sense renunciar-hi, a un referèndum avalat per l’Estat i en, cap cas, renuncia a la unilateralitat.

El PSOE  remuga; el PP ens ve a dir que talla tots el contactes que pugui tenir amb Junts si manté el tema de l’amnistia; VOX trau foc pels queixals i s’afanya a donar suport parlamentari a Feijoo. Aragonés subscriu la conferència de Puigdemont (potser perquè no li queda més remei, donat el segon pla en que Puigdemont està deixant al seu partit i els seus líders...). Teresa Jordà ens ve a dir que ER ha estat fent política ells sols a Madrid durant quatre anys i que ja era hora..., però el que no diu és que no n’han tret cap profit, ans al contrari. Tardà[4] diu allò de que uns fan fum i altres treballen. La Brunete mediàtica anuncia  l’apocalipsi...

Després de no sé quants anys de ineficàcia i inacció política catalana a Madrid, ara  hi ha un camí  traçat amb feines concretes per a  fer. El protagonisme, queda  en mans del Sr. Sánchez que  sap perfecta i amb claredat meridiana de tot un seguit de qüestions a resoldre si vol arribar a la investidura amb condicions. I  sap que, si és  investit, haurà de continuar amb negociacions  vetllades, ara sí,   per aquell  mecanisme de mediació ja prèviament  acordat. Sánchez   té a les  seves mans  entrar o no en un nou període electoral.

Des del punt de vista estrictament personal, per a mi és prioritària una amnistia que posi fi a la persecució que el món independentista ve patint. Salvaguardar als imputats i sancionats  per haver participat en actes en defensa de la Nacionalitat Catalana ho entenc, repeteixo,  com a prioritari   i ensems  indispensable.

No vull negar que tot plegat sembla  una bona manera d’endegar  un motor gripat. Però potser un nou  ( o dos, o tres...) procés  electoral  faria  entendre a l’Estat espanyol que Catalunya existeix i  que vol  ser independent. Però, de moment ens toca esperar.

J. Vinyeta.-   6 de Setembre de 2023

Publicat per a
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)