685.- Que tinguem sort...!.-
Sánchez
les aboca pel broc gros. Inasequible al
desaliento, mai més ben dit donat que serveix als interessos que hi
corresponen, envia a treballar a tothom a partir d’avui, dilluns 13, a tot Espanya, llevat de Catalunya
(i les altres vuit comunitats en les que avui també serà festiu[1]) que,
per ser Dilluns de Pasqua i festiu, s’hi posarà
el dimarts 14.
Des de l’OMS adverteixen de la perillositat
d’avançar prematurament el desconfinament i insisteixen en el fet de que
anteriors infectats de del coronavirus s’han manifestat infectats de nou. El President Torra, que sí escolta els
que hi entenen, demana de mantenir el confinament pel perill que suposa un nou
repunt de la Covid-19 que podria ser de
conseqüències imprevisibles. Es crea aquella absurditat en que es pot trobar
avui algú en que no pugui anar a veure els seus pares però que, en canvi, damà agafarà el metro per anar
a treballar, on no es podrà respectar aquella mínima distància de seguretat...
El
que resulta més greu i grotesc ensems de tot plegat és que Sánchez s’eximeix de
responsabilitat davant de la possibilitat d’un repunt de la Covid i la carrega directament a les
empreses i als autònoms: és ben bé allò de llençar la pedra i amagar la mà. Em recorda aquella obra teatral d’A.
Camus (Els Justos) en la que el protagonista, abans de ser ajusticiat, és
requerit perquè es posi en gràcia de Déu per a ser readmès al sí de l’Església,
al que el protagonista respon aquella duríssima frase referida precisament al
comportament de l’Església: L’Església
s’ha quedat amb la gràcia i ha deixat als cristians l’exercici de la caritat...
Sánchez permet al País d’anar a treballar. Es queda amb la gràcia.Si és contaminen i contaminen a
tercers, serà perquè han contravingut les mesures de protecció... i han practicat malament la caritat, Cinisme! És
la confirmació de la manera més dramàtica possible del que ja sabíem, de que l’economia està per davant de la pròpia vida, i els morts
no seran res més que els danys colaterals resultants de la correcció necessària de les mesures econòmiques.
No poso en dubta la necessitat d’endegar l’economia.
Però tots els que hi entenen recomanaven
retardar-ho i fer-ne una posta en marxa esglaonada i reglada per
evitar trobades multitudinàries, tant en els transports com en els llocs de
treball. No sembla que hagi de ser així. Una vegada més cal recordar aquella
Llei de Murphy, tant inexorable, que ens diu allò de que si una cosa pot sortir
malament, sortirà malament i ho farà en
el pitjor moment. I, si ens omplim del valor suficient, recordar els dramàtics successos ocorreguts a Bèrgam[2] dels que s’acusa directament a la patronal
italiana.
Tinc
la sensació, especialment quan els militars, que plens de medalles en arenguen cada dia i
intenten donar consells que semblen més bajanades que altra cosa, que
aquests, que actuen amb l’aquiescència i ple suport del Govern, pensen quelcom així com que el individu i la
societat estan només que al servei de uns suposats interessos supranacionals,
la expressió i interpretació dels quals, només està en mans dels triats per Déu.
I aquests, i només aquests, casualment, sempre son els que manen i els que ens
imposen el seu sistema de fer les coses.
Deu de ser que soc mal pensat,
perquè ara, precisament ara, quan escric aquestes ratlles, en venen a la
memòria imposicions passades durant la
meva joventut...
Finalment,
comentar el silenci clamorós dels grans sindicats davant del que pot resultar ser un atemptat greu a la salut dels propis
treballadors i, per afegitó, de la salut de la resta de la ciutadania. Puc entendre
que el que no volen aquests sindicats és enfrontar-se directament amb els seus
patrons, que no son altres que els que formen el Govern, però aquesta
comprensió en cap cas ha de poder-se interpretar com una justificació, que
quedi clar. Fer notar també el silenci dels Comuns i
preguntar-nos si, en conseqüència, hi hauran dimissions. M’agradarà veure a Colau, Iceta, Asens i companyia
justificant Sánchez. En qualsevol cas, els silencis d’uns i altres sempre seran silencis culpables.
Que
tinguem sort...!
J. Vinyeta
13 d’Abril
de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada