684.-Confinats i temorosos.-
Van
passant els dies i els errors comesos es
van manifestant. I em sembla que l’error
que arrodonirà la fatal gestió de la
pandèmia, serà el trencament de la confinació total que, fent-ne cas omís de les
recomanacions dels científics que son els que hi entenen (Trilla diu que el
comitè científic no ha estat ni tan sols consultat al respecta...) Sánchez vol posar en marxa
dilluns proper, dia 13, i sense instruccions concretes. I novament desoint els
precs del President Torra. Tot plegat
perquè estem en mans d’un Estat que té
un Govern (per cert, deien que eren
d’esquerres...) que anteposa l’economia que controla l’IBEX 35, la dels de
sempre, davant de la salut, la vida, de milers i milers de ciutadans. Em temo
que pot ser una catàstrofe.
Ara,
Sánchez ens fa un proposta. És la proposta d’un Govern que porta milers de morts a l’esquena en no
voler confinar Madrid, Catalunya i el País Basc en els moments inicials de la
pandèmia. Que no ho va fer per poder optimitzar un autoritarisme biològic, un
centralisme carpetovetònic que no veu res més que uns interessos concrets (i
que son els que defensa), amb militars pel
carrer per avisar-nos de que hem de fer bondat. Ara vol reafirmar tot
plegat amb uns suposats nous pactes de la Moncloa, pas endavant que lligaria la
situació actual i evitaria els canvis econòmics, polítics i socials que la
desfeta epidèmica provocarà i que tots creiem necessaris per refer-nos, un cop
hagi estat realment controlada la pandèmia.
Es
tracta ara de la cooptació (paraula tan ben emprada per V. Partal en el seu
editorial del dissabte dia 4[1],
cooptació que ha estat totalment efectiva en el cas de Podemos, postcomunistes
i suposats esquerrans convertits en palmeros
d’un Govern a la deriva), cooptació, repeteixo, de partits polítics i resta de ciutadania, per
donar conformitat a una situació socio - política que és la que ja patim,
immobilista, sense més futur que el que ens garanteix la presència de l’exercit
al carrer i, en conseqüència, amb la possibilitat de perdre els pocs drets que
ens estan deixant. Això sí, afegim-hi el futur immediat que pot resultar de una
desconfinació apressada que aquest
Govern pot convertir en un desastre colossal. Tot plegat, representa un còctel
difícil de prendre. Un còctel preparat per un barman inexpert, indolent i negligent, però que és a la barra del local preparant-lo
perquè és el fill de l’amo del bar, amo
que és aquell que anomenem El palco del Bernabeu...
A
Catalunya, el desastre de les residències d’avis ha estat total. En mans d’ERC
amb Chakir El Homrani com a Conseller, que s’ha vist superat a bastament
pels esdeveniments, a l’extrem de que
les competències corresponents han hagut
de ser transmeses al departament
de Salut. Em sembla que tots podem entendre que el pressupost del departament
de Benestar és només una petita part del
que queda després de que ensenyament, salut i interior (departaments que
s’emporten pràcticament el 80% del pressupost general) s’emportin la part del
lleó. El que no es pot entendre és que el Conseller no actués immediatament en
conseqüència exigint la immediata aportació al departament de tant quants material i
medis foren possibles però necessaris per evitar el miler llarg d’avis que ens han
deixat a conseqüència de la pandèmia, avisant-nos de la precarietat del
Departament per resoldre la situació. Fins que el número d’avis morts no va ser esgarrifós, del
Conseller no en vàrem saber res. Tots podem entendre que, amb la centralització
forçada des de Madrid, l’arribada de material ho ha estat amb compta gotes.
Però el que ens és inadmissible és el silenci mantingut pel Conseller davant de
la desfeta perquè, com ja va dir Unamuno, el silenci se sol interpretar com
aquiescència... I així, malauradament, és com el podem interpretar. Quan el
temps s’esbandeixi, entenc que el Conseller Homrani i el Govern català sabran el què han de fer.
J. Vinyeta
10
d’Abril de 2020
P.S.:
Hi han hagut fugides quasi massives a les segones residències. Individus –
famílies complertament insolidaris. Les autoritats tenen mitjans per efectuar a
posteriori controls domiciliaris: els consums d’aigua, gas i electricitat
queden reflectits en els comptadors
corresponents, afegint-hi també les visites
als hospitals, dels que segur que hi ha referència. Així també com dels
pagaments amb targeta o a través del
mòbil. Si jo surto al carrer, saltant-me
el confinament, seré denunciat. Aquests insolidaris i perillosos contaminadors, potencials en el
millor dels casos, no se’ls pot denunciar? No hi ha mitjans per a fer-ho?
Personalment em sembla impossible que pugui ser així. Algú ens hauria d’explicar
el per què de tot plegat i actuar en conseqüència. Que des de les comarques se’ns
hagi de dir que no hi anem, que respectem el seu confinament, és un crit que ens
hauria de fer reflexionar. Llevat per aquells
als que el cervell, i inclús el cor, no el tenen massa ben posat.
.-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada