237.- Del discurs del Rei i d’altres coses.-
Del discurs.- La pregunta que ens hem de fer
respecta del discurs de Felip VI és la següent: ens va dir realment (mai tan
ben dit!) quelcom de nou? Personalment, entenc que no. És possible que algú desitgés un discurs
diferent, especialment aquells que, tot i la situació actual, confiaven en
l’obertura d’unes escletxes per les que fer passar la dissortada
tercera via. I varen calcular malament en el meu entendre per dos motius
clars: el primer rau en que, per molt que alguns ho desitgin, el Rei només pot
fer el previst en aquesta Constitució que permanentment ens estan refregant
pels nassos, és a dir: res. Voler-li donar unes “possibilitats” que no té no
vol dir res més que no entendre la situació real que constitucionalment viu el
País. L’altra raó, que surt de la mateixa situació esmentada, rau en que el
discurs, agradi o no (i aquests dels que parlo no els hi ha agradat) està
revisat i controlat pel govern i, en conseqüència, pel Partit Popular, les
tesis del qual i fins avui tots sabem les que son. La defensa de les llengües
de l’Etat, va estar bé. Però també va quedar clar que aquestes llengües només
serveixen per a dir-nos “bones tardes”.
I gràcies!!
Aforaments.- Les corredisses per protegir a Joan Carles ens posen de manifest que hi ha por
a algun escàndol que es podés manifestar
en el moment en que el Rei abdicat perdés la seva condició d’intocable. Com que
el procés durarà uns dies, hi ha instruccions concretes perquè, si és
convenient, sigui legalment endarrerit qualsevol qüestió considerada inoportuna (els famosos 2000
milions d’€ esmentats pel New York Times, per exemple?) fins a completar
l’aforament complert. El tema de l’aforament és sabut que no és nou: en aquest
Estat hi ha més de deu mil persones aforades que, en cas de precisar accions
judicial, només poden ser “ateses” pel
Tribunal Suprem. És un petit detall de la impunitat amb que es belluguen tots
aquets 10.000... i que ens constata una mida real del volum de corrupció
possible.[1]
El Ministre de l’interior ens augura que una Catalunya independentment es
convertirà en un lloc ideal per a terroristes i mafiosos perquè perdria l’ajuda
i participació de les agències internacionals d’info rmació.
El Sr. Fernández és un home religiós i sap que determinades mentides poden ser
pecats mortals i que no es pot jugar amb les coses de menjar: pensar que
Europa, com a més propera, ens deixaria sense control antiterrorista
equivaldria a tant com a pensar en
deixar una base jihadista, per exemple, al sud d’Europa. Ni el CNI deixaria
de recordar el tristament famós 11
M ... Expressar-se
com ho fa el ministre de l’interior, com diu el Conseller Espadaler és,
senzillament, immoral. Sembla que volen
i dolen simultàniament: no es realitzarà la consulta el proper 9 de Novembre,
diuen, però la propaganda pel no és permanent i la contradicció que això
representa, també. En qualsevol cas, la
qüestió sempre queda centrada en si volem vagar per l’estat sideral, per l’Illa
de Robinson Crusoe o en el limbe... Tot ens sembla millor que quedar-nos tal
com estem ara. O no?
El Jutge Castro dona per finalitzada la instrucció del cas NOOS i imputa a la Infanta Cristina. Tot
sembla assenyalar que el jutge tenia a
punt allò que em sembla que en diuen la interlocutòria i que la seva publicació
quedava pendent del tema de la proclamació de Felip VI, moment en que va quedar
clar que en la Família Real no hi entrava la fins aleshores infanta Cristina
que, a pesar de tot, vulgui/n o no vulgui/n continua sent la germana del Rei.
Que tot plegat tiri endavant i arribi fins on hagi d’anar. Però que el fiscal,
un fiscal anticorrupció, juntament amb l’Advocacia de l’Estat, actuïn més com
advocats defensors que com acusadors pròpiament dits, no deixa de ser una mica
sorprenent. De totes maneres queda sempre la denominada Doctrina Botin segons
la qual en determinats casos en que el
que queda en el procediment és només l’acusació particular[2]
(Manos Límpias en el cas Botin i previsiblement en el cas Noos), el Suprem en
declara el sobreseïment del cas. Aquesta doctrina no va ser aplicada en el cas
Atutxa uns mesos després, però ningú diu que no sigui aplicada en aquesta
ocasió. Ja veurem perquè potser sí que la justícia és igual per a tothom, però
el que si sabem segur es que és imprevisible.
J.
Vinyeta
26 de Juny de 2014
[1] Els Partits Politics anomenen els membres
del Consell General del Poder Judicial i aquests anomenen els jutges del Suprem...
[2] És a dir quan el fiscal i la Advocacia de
l’estat, si hi està personada, recomanen el sobreseïment de la causa, quedant
només com acusació la acusació particular, en aquest cas la de Manos Límpias.
El Pais en fa un bon resum de tot plegat
a
http://politica.elpais.com/politica/2014/06/24/actualidad/1403625263_991133.htm
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada