Píndoles d’actualitat (V)

Del Dopatge en el ciclisme.-

Aquests últims dies s’ha posat en boca de tots, per la descoberta realitzada en el despatx d’un conegut metge especialitzat en el ciclisme i metge d’equips ciclistes, d’aparells per a conservar sang, extreta en moments o situacions de màxima oxigenació del ciclista en qüestió, per reimplantar-la en el moments o situacions en que es precisi un esforç superior. A més, si han trobat medicaments especialment indicats, ultra que prohibits per la UCI, confirmant allò que tots imaginàvem però que ni amb la boca petita ens atrevíem a manifestar.

No penso que es pugui assenyalar amb claredat als responsables de la existència del dopatge en el món de l’esport, perquè, pel que em sembla a mi (i així ho exposaré més endavant), els responsables son molts i tots a l’hora. No vull dir amb això que la responsabilitat última no sigui la del esportista, tot i que personalment em costa d’entendre que una decisió, que considero presa de forma estrictament personal, pugui ser discutida de la manera en que normalment o és. Dit de una altra manera: si un esportista decideix dopar-se, allà ell amb les conseqüències, que, pel que expliquen, son nefastes. Però, el que sí és cert és que contra del dopatge, s’hi oposa la teoria de la necessària igualtat entre tots els competidors. I, pel que jo entenc, aquesta teoria no s’aguanta per en lloc. Els països econòmicament més poderosos i tecnològicament més avançats, realitzen una molt millor preparació diguem-ne tècnica dels esportistes que els representen, i, per aquesta millor preparació, s’emporten la majoria dels llorers. Els esportistes d’elit dels països més avançats, no son sotmesos, llevat de determinats casos, al dopatge químic – farmacèutic, però sí ho han estat al “dopatge tècnic”. En qualsevol cas, sigui pel “dopatge” que sigui, la igualtat que es demana, no existeix.

Dit això, penso que hem d’anar una mica més lluny. Suposo que tots estem d’acord en que l’esport, avui dia, esta molt lligat i controlat pels afers econòmics. Dit sense embuts: Esport és diner... I si no, per què es paguen fortunes pels drets de retransmissió radiotelevisius dels actes esportius? I si es paguen fortunes, acceptaria el patrocinador uns resultats que no complissin amb les expectatives? Per què es presenten els actes esportius com autèntics espectacles, especialment televisius? A partir de tot això, no s’està forçant des de fora de l’esport a que aquest estigui per sobre de les capacitats dels esportistes? . M’explicaven, no fa gaire, que durant el Giro últim, van haver-hi en tres dies, tres etapes de més de 200 Km. cada una, amb cinc ports de muntanya inclosos. És creïble que un ciclista, protagonista d’un esport considerat molt dur, pugui suportar això durant gaire bé un mes, sense alguna “ajuda” exterior?. Honradament, jo penso que no. I per tan, la complicitat de tot el conjunt mediàtic en el tema del dòping en les competicions és, de forma clara, si no existent, quant menys tolerant. Que passaria si una retransmissió per televisió hagués de ser “tallada” per enfonsament físic dels protagonistes? Si això no ha passat ni passarà mai, que hem de pensar?. Tot això, sense entrar a discutir sobre els premis en metàl·lic o en espècies que reben els triomfadors (fets als que no els hi trec gens de legitimitat, que quedi clar), però que potser conviden als participants a determinats esforços “extraordinaris”.

Ah...! I no sé si és just carregar-los-hi els neulers sempre en els mateixos, als ciclistes. Els altres esports, no presenten cap mena de problema al respecta? O, és que el cas dels ciclistes és l’únic o el més evident? Algú ha de mullar-se i treure les benes que cobreixen els ulls dels que no hi volen veure.



El Sr. Espada

Hi ha qui em vol acusar de cínic. Personalment més absolutament igual. Però aquells que em volen acusar de cínic, saben que si una cosa no faré és combregar amb la seva manera d’entendre el món o de veure’l, que és el mateix. Ens podem fotre en el merder de considerar si la persona està per davant de les definicions normalment establertes de país (ja no en vull dir pàtria per la connotació romàntica del terme i per les connotacions imperialistes que la majoria d’aquesta intel·lectualitat, preferentment d’esquerres, adjunten a aquesta definició, quan es parla o és fa referència al país – pàtria nostre: Catalunya), I dic que potser no cal que ens hi fotem perquè quasi em sembla irrellevant el fer-ho, donat que, avui dia, la tendència del que, generalitzant, anomenaríem l’Esquerra (de l’Eixample, evidentment) aquesta esquerra dominant, tan comprensiva i tan social amb els seus, la tendència dic, és la de ser bon minyó perquè així s’està “a la page” (que jo també el parlo el francès, tot i que sé que no els hi fa cap gràcia...!), el que permet, a més, seure a prop de la menjadora.

Dic tot això en referència als fets produïts a Girona en una conferència que va realitzar el Sr. Arcadi Espada i que va acabar (millor, va començar) com el Rosari de l’Aurora. Pel que jo sé, va estar increpat, a la entrada al recinte on havia de donar la conferència, per un grup de Maulets. Així les coses, algun d’aquests nanos va fer alguna cosa més que increpar i sembla que, al Sr. Espada, li va caure alguna plantofada de certa intensitat, amb una certa indiferència, segons diu, per part dels Mossos, allí presents. Com era d’esperar, el rebombori que això ha generat a les Espanyes i entre les ànimes sensibles d’aquí (i que son moltes...!), i especialment en totes aquelles ànimes esquerranes o esquerranoses de les que parlava, ha estat notable. Tan que, per les coses que he llegit, només els hi ha faltat a molts el sac, la cendra i el ciri i fer circumval·lacions al voltant de l'Església de San Gregori Taumaturg, demanant perdó. Però centrats en les coses amb el màxim d’aquella objectivitat impossible, però que no per impossible ens ha de fer acceptar el que creiem fora de la veritat o a prop de la mentida, hem d’entrar de ple en el tema i donar-ne una altra visió, pot ser més ampliada, del fets.

M’explico.

Fa molts anys s’explica que en el Parlament Anglès, a Londres, algú va dir-li a un membre de la oposició parlamentaria, més o menys, allò de que “...no estic gens d’acord amb el que Vè. diu, però donaria la vida perquè pogués defensar-ho...”. No dic que no fos un acte heroic, aquella acceptació. Però estic absolutament convençut de que aquella proclama, que ha passat a la Història, va ser feta amb l’absolut convenciment de la lleialtat de la banda contraria en el debat corresponent. I em sembla bé. El que no vol dir que jo accepti el mateix planteig davant d’algun que sé positivament que no tindrà amb mi aquella lleialtat de la que parlava o suposava aquell Lord en respecta del seu interlocutor.

Mireu, no sé si haig de justificar les plantofades. Però, què s’ha de fer amb una persona que forma part d’un grup polític que afirma “... que qualsevol deslleialtat constitucional (en referència al nou Estatut) ha de ser resolta amb els tancs i algú (suposo que un nou Salvador de la Pàtria afegeixo jo), ha d’estar disposat a fer-ho...,” (Boadella dixit..! i no ha estat desmentit pel Sr. Espada...!) o que confon la llibertat d’expressió amb l’insult permanent, com ho fa un altra dels seus (el Sr. Félix de Azúa) i al que tampoc desautoritza?. Podeu comprendre que, davant d’aquestes afirmacions (i n’hi ha d’altres en aquell famós Manifest d’aquest grup “d’intel·lectuals” que també posen els pels de punta...), no és pot respondre amb allò romàntic de que jo moriria perquè el Sr. Espada pogués opinar, perquè el seu pensament, és clar que el defensarà a canonades i trets d’escopeta. I això serà la màxima expressió de llibertat possible i necessària...Una guerra justa...! Posades així les coses, em sorprèn una mica que, davant de la seva extrema violència, posi al crit al cel perquè ha estat objecte d’una violència quasi infantil, i fer-ne d’ella “causus belli” en contra, evidentment, de la gent que com jo creu, i amb fermesa, que aquesta Pàtria meva-nostra ha d’anar endavant i sense salvadors que vulguin tutelar-nos i que ens marquin el destí, el seu destí, que en cap cas coincidirà amb el que nosaltres ens vulguem triar. Qui és o qui son realment els cínics?



El Sr. Rajoy i el trencament amb el PSOE


Sembla que tothom s’ha esverat molt amb l’emprenyada del Sr. Rajoy que, sobre el paper, ha deixat a la resta de partits sols davant del procés de pau que ha iniciat el Sr. R. Zapatero. Personalment, penso que és una cosa bona: que es quedin fora i que deixin treballar als demés. Tinc molt clar, o així m’ho sembla, que no perquè el PP sigui fora de la resta de voluntats que si volen (volem) la pau, hi haurà més crispació de a la que ens tenen habituats. Acostumats com estan a la manipulació permanent, inclús de les realitats més evidents, no per que participin en el procés de pau, la qual cosa sí que seria per a ells un canvi de posició important i que centraria al partit clarament escorat ara a l’extrema dreta, canviaran de criteris i de formes de fer les coses. Per tan, si no volen ser-hi, que no hi siguin. Allà ells. Però tinguem clar que, sense el més mínim pudor, sense cap respecta pels que sí volem la pau i sense el més mínim dret a fer-ho, posaran tots els pals a les rodes que puguin per entorpir el procés, tan si hi son com si no hi son. Això sí. Fins a deixar evident que el que volen no és la pau si no la continuació de la violència com a generadora dels vots en els processos electorals que juguin a favor seu.

Qui realment te la pilota ara, és el partit socialista. I penso que és ara el moment d’iniciar els processos legals per a la abolició de la tan famosa i nefasta Llei de Partits i de trencar definitivament amb el famós Pacte Antiterrorista, dues lleis essencials que han de ser derogades si és vol que el procés avanci, dues Lleis en les que, a més, s’hi varen involucrar el socialistes ben solets per raó de l’espanyolisme que sempre els ha caracteritzat. Aquestes derogacions comportarien la reobertura del diari Egunkaria (aquell diari que el Sr. Fèlix de Azúa sembla que entenia com a ben tancat, mentre la Cope hauria, segons ell, de restar oberta). Com també han de ser-ho, posteriorment la famosa llei dels referèndums que involucrava als Presidents Autonòmics i alguna cosa més, com a més urgents. Ara és el moment, Sr. R. Zapatero, perquè si el procés que Vostè ha iniciat es trenca per manca de valentia per part seva en la presa d’aquestes decisions imprescindibles, ni jo ni la majoria de ciutadans d’aquest país que volem la pau, no li perdonarem mai. I no oblidi, Sr. Zapatero, que, per tirar-lo endavant, a més, és ineludible el prescindir de la cridòria permanent del Partit Popular, manifestacions setmanals multitudinàries incloses.


Vinyeta
Juny, 2006



P.S.:

Pocs dies després del comentari als fets en el que el Sr. Espada en va ser el protagonista, llegeixo en el diari Avui del dilluns 12 de Juny d’enguany, que en un acte de “desgravi” convocat pel Sr. Espada i els seus amics, els anomenats “Ciutadans per Catalunya”, el Srs. Villegas, Espada i Boadella, varen prendre la paurala per a dir – copio literalment – que mentre existeixi Ciutadans per Catalunya no hi haurà “ni un pam de terreny prohibit al país” on no puguin anar i defensar la llibertat d’expressió. En referència als Maulets Espada va assegurar que “a Catalunya hi ha persones que no son demòcrates i que tenen una concepció dictatorial de la vida i la moral pública. “cal conviure amb elles com es conviu amb el mal” va reblar mentre era escortat per nou furgons dels Mossos d’Esquadra. El diari acaba aquí la crònica.

Aquests senyors, tenen tota la raó. S`ha de conviure amb aquests antidemòcrates com es conviu amb el mal. Però, essent sincer, aquets antidemòcrates com els Maulets que només criden (la famosa agressió no ha estat confirmada pels Mossos d’Esquadra), em fan moltíssima menys por i em preocupen gairebé gens davant d’aquests altres, també antidemòcrates que, a més, posarien els tancs al carrer per imposar-nos la democràcia. La seva, evidentment. Vistes així les coses, torno a preguntar, qui son realment els cínics.---