Coses que passen: CRISTA

Resulta que la foto en la que s’hi veu a una dona crucificada, que la FNAC ha editat en un pòster, foto que el propi autor anomena CRISTA, ha posat en evidència a tota aquesta trepa d’intransigents que condicionen, encara que diuen no voler-ho fer (i jo estic segur de que si volen), tota la nostra vida. Per les denuncies que es varen presentar i que va rebre, la FNAC va retirar el pòster.

Fa pocs dies, vaig posar sobre la taula el tema dels dibuixos de Mahoma que, en bona hora, va publicar un diari danès i que va ocasionar totes aquelles desgraciades manifestacions dels països, gaire bé tots ells, teocràtics i, per més inri, amb les llibertats ciutadanes sota mínims, per no dir-ne que inexistents. La pobre resposta que el mon occidental, i en especial la de Europa, va donar al tema, va posar de manifest, una vegada més, que qualsevol cosa esta pel damunt de la llibertat.

Ara ens passa el mateix aquí, amb la única diferència de que, en comptes d’en Mahoma s’hi veu una dona clavada en una creu.

La nostra societat, parlo de la societat d’aquest país, Espanya, pateix d’una sèrie de defectes que resulten de la opressió que l’església Catòlica, amb la aquiescència dels governs de torn, ha estat exercint, i, pel que es veu, encara exerceix sobre de les seves gents. El problema no és tan la opressió física, que hi és (n’hi ha prou en recordar les últimes manifestacions de la dreta cavernària en las que els bisbes, acompanyats d’un bon grup de membres de l’estament eclesiàstic, hi han estat presents fruint i delectant-se amb la misèria individual i col·lectiva que hi participava...), si no en el manteniment del rentat de cervell que, durant segles, ha estat realitzant sobre el personal més vulnerable d’aquest país, que, pel que sembla és més del que potser creiem. No vull entrar a definir a l’Església i a la Fe com a l’opi del poble (vull pensar que entre els cervells de la revolució soviètica del 17 i jo hi ha diferències molt més que notables), però és ben cert que la Fe és la cara oposada al pensament entès aquest com “l’element” generador de l’anàlisi i de l’esperit crític mínimament necessari davant de qualsevol situació en la que s’hagi de prendre la més elemental de les decisions.

Es per això, que, per tot plegat, no hi veig diferència entre moros i cristians: sía per la causa de Mahoma o per la causa de Crist, la fe obnubila. Els resultats, tot i que amb algunes diferències, son els mateixos. Els creients intimiden perquè, així ho entenc, no toleren res que els pugui fer trontollar la fe, donat que, els que la practiquen, son incapaços de posar a res que l’afecti en quarantena. Després, si convé, enviaran allà on creguin necessari, als seus braços armats perquè, en el millor dels casos, només cremin banderes o pòsters que considerin ofensius, o cremin directament ambaixades o amenacin de posar bombes als teatres on aquells entenen que s’hi blasfema.

Això ens permet posar sobre la taula, novament i per enèsima vegada, una sèrie de conceptes que no hi ha manera d’aclarir ni per els moros ni per els cristians. La Fe, tan per a uns com per als altres, per ella mateixa, intrínsecament, no admet discussió: no permet el dubte i, per tan, és impossible qüestionar-la. Per tan, no te raó de ser tot allò que, des de qualsevol aspecte, pugui posar-la a la Fe en l’àmbit de la dialèctica, la qual cosa podria generar algun dubte. Això no seria greu si no fos perquè, tots aquests que son els que, nominalment, tot sigui dit, es creuen reserva espiritual per a la conservació de les essències pures, des de sempre que detenen el poder i fan el que convingui per a mantenir-lo. En l’àmbit cristià, per exemple, n’hi ha prou en recordar, una vegada més, els pactes amb l’Emperador romà Constati i l’aleshores Bisbe de Roma a principis del Segle IV, o els pactes foscos entre els anomenats Reis Catòlics amb la posta en marxa de la Inquisició a Castella i Aragó a finals del segle XV, o amb la comunió entre el govern d’en Franco i l’Església d’aquest país o a les més subliminals connivències entre el Partit Popular i la Conferència Episcopal, avui dia. En l’àmbit de l’Islam, els pactes ja no existeixen si no que hem de parlar d’una autèntica identificació Poder - Religió amb sistemes polítics i administratius clarament teocràtics. Uns i altres, utilitzen el Poder amb l’excusa del manteniment de la Veritat. Quan per aquesta Veritat ha d’anorrear-se a la teologia, és a dir a l’expressió del contingut d’aquesta Fe d’una forma més o menys coherent, i només aquesta Veritat permet l’ortodòxia (que curiosament és el que s’utilitza quan de controlar al personal es tracta), aleshores neix i creix el fonamentalisme i, en conseqüència, aquesta fèrria oposició a qualsevol expressió de llibertat. I penso que aquesta és la clau de volta de la situació

Queda clar, dons, quin és realment el problema. Però, per quina raó permetem que la arrel del problema sigui el que realment és?.

És ben cert que totes aquestes simbiosis de les que parlo, fan, encara avui dia, por. La història és plena, i durant segles, de fets en els que el poder terrenal ha actuat per delacions del poder religiós, i viceversa. Això ha impregnat al pensament col·lectiu de pors i de fantasmes. Si a més, al nostre País, hi afegim la por que la dictadura d’en Franco va estendre arreu de l’Estat, els càstigs que els capellans i religiosos predicaven i dels que seríem objecte els pobres humans si no fèiem bondat, és fàcilment comprensible que, en molts, encara existeixi la por a l’infern que és on els conduirà, inexorablement, la comissió del pecat o l’enfrontament a aquells que el propugnen.

Així estan les coses. La timidesa amb que la societat actua davant d’accions en clara oposició a la llibertat en sí mateixa com la que és causa d’aquesta comentari, parella a la timidesa en la resposta dels que cremaven les ambaixades, és un reflex de la pèssima actuació amb que les Administracions, especialment aquí, a Europa, afronten problemes capitals com el de l’emigració i els que d’ella se’n deriven. Perquè aquells que podrien fer-hi quelcom més, son sota l’ombra d’aquest núvol perniciós que, com diu Michel Onfray[1] “...deforma la realitat del dia a dia...” i, el que és pitjor, només per pura i simple contemporaneïtat amb el poder que aquells detenen. O, en el pitjor dels casos, perquè també a ells, els hi fa pànic la llibertat.
[1] Michel Onfray.- Tratado de ateología.—Anagrama, 2006