Després del Referèndum

La data màgica del 18 de Juny del 2006 ha passat amb més pena que glòria. Però, ja ha passat!. S’ha emportat per endavant tot un Govern de la Generalitat i, més greu encara, al propi President i, com a conseqüència, ha portat a la convocatòria d’eleccions al Parlament per a la Tardor propera. Ara, els analistes tornen a fer càbales per explicar el perquè de tot plegat.

Hi ha un parell (o tres, no fos cas) de coses que penso que condicionen molt a l’hora de plantejar-ne qüestions i condicionants. En primer lloc, el resultat del Referèndum en sí mateix. Els Partits, tots, poden dir el que vulguin, però la participació ha estat per sota del 50% i penso que és greu. Aquest país nostre, no és Suïssa, per citar un exemple, Estat en el que es celebren referèndums cantonals amb una freqüència i per unes raons impensables en aquest nostre País (recordo que es va celebrar un referèndum per decidir si es modificava a l’alça el preu del pa o no...), País en el que encara, en determinats municipis (Zurich, per exemple), s’hi efectuen consultes populars que es resolen a mà alçada. En aquell País, de consultes tan freqüents, sembla obvi que la participació sigui baixa (pel que sé, en determinades consultes, la participació no ha anat més enllà del 20%). El que també és cert (perquè estem parlant, tot i els seus defectes, que també son molts, d’una societat molt madura), mai es posa en dubte el resultat del referèndum i, en qualsevol cas, si el resultat supera el 50% de la participació, es dona per bo. Però aquest país nostre no és Suïssa, la participació no ha estat la que els polítics necessitaven i hi ha qui pretén que no s’accepti el resultat.

El resultat del Referèndum, amb un sí aclaparador com a resposta, deixant a banda si el resultat ens agrada o no, no deixa lloc al dubte i la legitimitat d’aquesta resposta no dona lloc a discussió. Només els de sempre treuen legitimitat a tot allò que no els agrada, no els interessa o ha resultat contrari a les seves tesis. Només es poden fer càbales per una sola qüestió: per què aquesta l’abstenció? Personalment, la xifra no va ser-me estranya, tot i que el que es posava sobre la taula era una important Llei pel País (ens atrevim a comparar-la a una Constitució?). Però, tot i que l’abstenció en sí mateixa només vol dir que la gent no ha volgut manifestar-se, podem intentar trobar-hi algunes raons més profundes, que de segur n’hi ha. I entre d’elles poder assenyalar- ne les que, en la meva opinió, tenen un més marcat caràcter polític:

L’abús permanent que els partits polítics (per salvaguardar les seves esquenes, i res més, que quedi clar) han anat fent de la situació, que han allargat fins a l’avorriment només per pur protagonisme; les constants baralles, dialèctiques en el millor dels casos, entre els propis partits amb l’oblit flagrant de la serietat que les circumstàncies exigien; la clara evidència de que el País, tot i que se n’omplien la boca, no els importava el més mínim; la poca disposició del PSC en fer de l’Estatut una llei acceptable per Catalunya vista la por manifesta en descavalcar al Sr. Zapatero, si el text sobrepassava els límits que el PSOE estava disposat a acceptar; la traïció de CiU, que ha venut al País per un plat de llenties (o un ministeri, vés a saber...!); aquest permanent gest dubitatiu d’ERC que, a més ha estat expulsada del Govern que ella va crear, incapaç de fer servir aquella famosa clau de la que tan n’esperàvem i que ha tingut l’estranya virtut de aconseguir que molts (moltíssims?), davant d’aquest si - no – abstenció - nul – nul polític, hagin votat de forma que no se’ls podés confondre amb vot del enemic; l’oposició sistemàtica, permanent, continuada a tot el que olori a català per banda del PP; l’actuació ICV, seguici descarat i permanent dels partits majoritaris, etc... tot plegat, i que és molt, han acabat per fastiguejar a més d’un, i de dos... que varen optar per anar-se’n a la platja o, senzillament, per quedar-se a casa veient la tele. Per tot plegat, certament que no esperava un altra resultat. Però tot i això, apropiar-se d’aquesta abstenció ho entenc com error, perquè, com ja he dit abans, l’abstenció és la pura expressió del silenci (no opinar, i res més) de la ciutadania. I no es pot oblidar que, a més, hi ha sempre una abstenció activa i permanent en qualssevol consulta. Però, si hi parem atenció, només els de sempre, amb el clar objectiu d’aparentar un desfeta social, que legitimi qualsevol acció que el PP vulgui portar a terme en contra del text votat (inclòs un recurs d’inconstitucionalitat només, com sempre, per posar pals a les rodes...) s’apropien del que no els hi correspon.

El pitjor de tot això, és que aquesta abstenció, no servirà de res Els partits haurien de ser conscients (si és que els hi queda consciència....) de que la societat civil ha dit alguna cosa amb aquesta abstenció i que, en qualsevol cas, o no han estat capaços d’il•lusionar a aquesta societat civil que els hi ha voltat l’esquena directament a ells, a tota la classe política en general, o el text que ens va ser sotmès, el que encara seria més greu i també han d’analitzar-ho, no mereixia més que el menyspreu de, al menys, el 50% dels que havíem d’anar a votar. En el primer cas, com a manifestació clara de la pèssima gestió realitzada pels partits del text sortit del parlament de Catalunya. En el segon cas, perquè el text finalment posat a referèndum, els hi ha pogut semblar clarament insuficient pel País i per les seves reals necessitats.

Que els partits polítics s’estudiïn la lliçó que els hi hem posat davant, seria bo per tots. En pocs mesos més hi hauran eleccions al Parlament de Catalunya. I si no han aprés ben apresa aquesta lliçó, potser que els que hem d’anar a votar ens quedem a casa amb la finalitat de suspendre’ls-hi el curs, que és, malauradament, l’únic correctiu que els hi podem aplicar. I, a més, es l’únic que entendran si és que, arrel d’això, queden fora de nòmina. Perquè, els pobrets ciutadans, tot i que pobrets, hem d’exigir serietat a tota aquesta trepa que deixem que ens representin. Si no som capaços d’exigir-los-hi aquesta serietat, tampoc tindrem dret a la protesta. I serà veritat allò que tant es diu de que tindrem, ni més ni menys, el Govern que ens mereixem.



J. Vinyeta
Juny 2006