La fi del Tripartit i el Referèndum de l’Estatut

La cosa està molt tendre, encara. Allò que a Maig del 2004 es presentava, en el meu entendre, amb data de caducitat, ha arribat a la seva fi. El motiu, ha estat el NO que han decretat les bases d’ERC com a resposta a la pregunta que es farà en el referèndum sobre l’Estatut a celebrar el proper 18 de Juny d’enguany. Com a conseqüència de aquesta discrepància entre l’opinió i voluntat del Govern i els republicans, el President Maragall ha decidit trencar amb ERC, defenestrar als consellers d’Esquerra i convocar Eleccions al Parlament de Catalunya abans de final d’any. Fem una mica d’història.

ERC és el gran impulsor del Pacte del Tinell. Això, hores d’ara, ha deixat de ser important i no passa d’una pura anècdota. Però tots tenim prou clar que si ERC no hagués incorporat al PSC al govern, no hi hagués hagut Estatut. Tot i a contracor, molts varem acceptar aquella aposta contra natura dels republicans: ens era inassolible que ERC, clarament nacionalista i independentista, pogués pactar amb un partit amb marcada dependència del PSOE tot i que semblava que, independentment de la necessitat de confeccionar i aprovar un Nou Estatut, era necessària una obertura de finestres i renovar l’aire de la Casa dels Canonges, viciat per més de vint anys de govern convergent. Per acabar-ho d’adobar, el Sr. Rodríguez Zapatero, candidat del PSOE a la presidència del Govern Central per a les eleccions generals a celebrar al següent mes de Març, beneeix la conxorxa des de el mateix Balcó del Palau de la Generalitat i, imprudentment o potser convençut (com ho estàvem tots) de que no guanyarà les eleccions, promet respectar el nou text estatutari que s’aprovi al Parlament català. Per reblar el clau, en un míting preelectoral celebrat a Barcelona, acompanyant al PSC, hi torna. L’eslògan de la campanya per aquelles eleccions generals del PSC és, ni més ni menys, “Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”.

El Govern Català inicia la seva caminada i, pràcticament al mateix temps, es posa de manifest allò que imaginàvem: La trobada d’en Carod amb els etarres a Perpinyà, deixa ben a les clares que qui mana dins del PSC es el PSOE. I ERC incapaç de fer quadrar al Sr. Maragall, accepta que el treguin del Govern. Aquella “clau” que, a pesar de tot, molts esperàvem que comences a obrir portes, resulta inexistent. Com també ho resulta en el cas Sellarès, o, finalment, en el cas Carretero... Res fa que ERC sigui capaç de plantar cara, ni tan sols per defensar els estrictes conceptes del propi partit. S’inicia la redacció de l’Estatut i torna a posar-se en evidència les dificultats que se’ls presenta al PSC cada vegada que, a la Comissió corresponent, s’aprova un articulat, la redacció del qual pugui posar en dificultats al Sr. R. Zapatero i al PSOE. Entre tan R. Zapatero comença a matisar les seves repetides declaracions d’acceptació del possible text que pugui sortir del Parlament català. La caverna mediàtica, empesa pel PP i, inclús, ventada per membres significats del PSOE (Bono, Rodriguez Ibarra, Chaves...), posen en marxa una campanya anti estatut de gran gruix, anunciant les més grans desgràcies per l’Estat Espanyol si arriba la seva aprovació, sent-ne la més greu la de la desmembració inevitable de las Españas. Realment, tampoc esperàvem menys de tota aquesta trepa.

L’espectacle Convergència, PSC i ERC (ja sabem que la presència d’ICV és purament testimonial...) és llastimós. Els partits, pensant, com sempre, només en els seus interessos particulars, es barallen per un major protagonisme en la foto final, protagonisme al que també hi renuncia ERC per deixar-lo específicament al PSC i a CiU. La foto, finalment, es realitza als finals de Gener d’enguany, després que CiU aixequés el llistó del text de l’Estatut, considerant com a irrenunciable la inclusió del Concepte de Nació com a definició de Catalunya, la creació de una Agència Tributaria Única com a solució al problema endèmic del finançament de Catalunya i el blindatge de competències De totes maneres, el mateix dia de l’aprovació del Nou Text al Parlament de Catalunya, el PSC, en una altra definitiva mostra de submissió al PSOE, anuncia que, en el Tràmit Parlamentari, a Madrid, presentarà esmenes a la baixa del text. Dient-ho ras i curt, ens han pres el pèl.

ERC es va posicionant en la línea més dura de la negociació, en la que el Sr. Iceta, portaveu del grup socialista català, negocia, no solament a la baixa si no que ho fa des de la banda de la taula en que s’hi asseu el PSOE. Esperpèntic, però absolutament real...! I és en aquest punt de disbauxa i desacords entre els membres del Tripartit, que el PSOE aprofita per a negociar directament amb CiU a la Moncloa: en Mas i en Zapatero pacten un text que, pel que he pogut comparar, converteix al text inicial en calderilla. ICV, abans de conèixer el pacte, el dona per bo i el PSC, sabedor que el pacte assegura el cap polític del Sr. R. Zapatero, el dona també per bo. Finalment, sotmès l’articulat al Parlament de Madrid, és aprovat el text. El President de la Comissió Estatutària del Parlament de Madrid, l’inefable Alfonso Guerra es permet el luxe de dir, i sornejant, que “...al Estatut le hemos pasado el cepillo...”

Davant de totes aquestes situacions, penso que s’hi ha de fer algunes precisions:

L’espectacle que la classe política catalana ens ha estat donant, és absolutament llastimós. Sense ordre i sense estratègia comú, han estat víctimes propiciatòries d’un partit, el PSOE, que ens ha deixat clar, al menys als que formem part de la infanteria més elemental, que ells sí sabien fins on volien anar. La falta de capacitat per a decidir els objectius clars de la negociació que s’havia de portar a terme entre el quatre partits catalans que havien de negociar amb Madrid, fan que els de l’altra banda de la taula tinguin els asos de la baralla a la mà, abans de començar a negociar.
Penso que podem parlar d’una clara traïció, per part de Convergència, a tot el país. Amb independència de la gravetat del fet, ha de quedar clar que la traïció és propiciada pel desori en que el conjunt dels negociadors es troben. Però, per a tots els altres que no som convergents, és evident que, en tot moment, ha privat molt més els interessos partidistes que els interessos de país. No es pot endurir el text en primera instància a Catalunya, per sortir finalment a la foto, presumint a més d’amor a la Pàtria, havent concertat un altra text a la Moncloa amb nocturnitat i traïdoria, clarament devaluat. Això no deixa ni eximeix de responsabilitat a la resta de formacions polítiques. L’espectacle general, repetim-ho, que ens han brindat, ens ha deixat sense esma. Per a totes aquelles formacions (sense excepcions...!), tot i que se’n omplen la boca, el que menys compta és Catalunya. I la desfeta general que han propiciat dificultarà enormement, en la meva opinió, que el catalanisme, el sentiment de País, es regeneri amb una certa celeritat.

El Sr. R. Zapatero a faltat clarament a la seva promesa, la qual cosa tampoc deixa de ser estranya, El PSOE, de sempre, no ha tingut mai una idea de descentralització de l’Estat Espanyol, per molt que en vulguin presumir. La sintonia entre el PP i el PSOE és molt més important i més gran del que molts es pensen. N’hi ha prou en recordar per exemple, que no s’ha desmantellat el famós Pacte Antiterrorista i no s’ha canviat la llei que prohibeix que determinats referèndums siguin convocats pels President Autonòmics. Per aquesta sintonia, que es va posar immediatament manifesta després de les Eleccions Generals, era clar que el text de l’Estatut seria greument mutilat. D’altra banda, pensar o voler fer-nos creure que a Madrid i tenim amics, no deixa de ser d’una innocència clamorosa. Si, a més, tenim clara la absoluta dependència disciplinaria del PSC català del Carrer Ferraz, entendrem que era més que probable que les promeses del Sr. Zapatero, fossin incomplertes, facilitat per la manca de contestació que, en qualsevol cas, té el PSC davant de les decisions que el seu partit pren a Madrid.

Posades així les coses, es feia molt difícil que ERC donés un si al referèndum de l’Estatut. La primera opció, la del “vot nul polític”, a fi de que el PP no pugui apropiar-se de un no que no li correspon i que estaria a les antípodes de la ideologia que el PP representa, semblava una cosa de una certa lògica. Es salvaven el mobles. Però heus aquí, que les bases del Partit Republicà, criden, aparentment, a l’ordre a la seva directiva. I aquesta, en contes de mantenir l’acord inicial i posar els càrrecs a disposició del Partit després, comet l’error (pot ser ja calculat) de sotmetre a la Assemblea del partit la seva decisió, que és revocada per les bases que imposen un no al referèndum, en clara oposició al sí que proposen el Govern i CiU. Obliden, en la meva opinió, que un partit que aspira a governar, no pot deixar en mans assembleàries la presa de decisions corresponents. Les direccions dels partits han de governar, prendre les decisions que creguin més adients i que les urnes (incloses les de les bases) els escalfin i, si ho creuen aquestes últimes convenient, inclús els fotin fora de les poltrones per haver pres decisions en contra del ideari del partit. I no al revés. Si com diuen alguns, sempre s’havia considerat per part del partit republicà que, en qualsevol cas, la decisió hauria de ser sotmesa a consulta a les bases, és evident, en la meva opinió, que, aquestes bases, haurien d’haver estat consultades abans de deixar un clar compromís amb el Govern (amb el que no hi havia pacte escrit, a pesar de tot, segons varen dir els propis Republicans, deixant entreveure la existència, quan menys, d’un pacte tàcit al respecta) i amb el país (tots recordem les declaracions del Sr. Carod, al Pati dels Tarongers, el dia de San Jordi), donat que la possibilitat de que el text fos mutilat era mol més que possible. Si, a més, això fos el resultat de una nova mostra de la ingenuïtat crònica dels republicans, que quedi clar que s’ho han de fer mirar d’una vegada per totes. A pesar de tot, és l’únic partit que ha estat conseqüent i ha defensat fins al final al text que va ser aprovat per quasi el 90% del Parlament de Catalunya,

El PSOE, que ja fa dies que es vol treure de sobre a ERC, per allò de que és un company incòmode de viatge, força a Maragall a prendre la decisió de defenestrar als Republicans. La possibilitat de un no com a resultat del Referèndum posa molt nerviós al PSOE que no pot suportar per més temps la pedra a la sabata. Havent ja “pactat” amb Convergència, pot deixar allò que l’incomoda i que ha estat, a més, l’objecta permanent de la cridòria del Partit Popular. La situació que això crea, és complicada. És cert que, qualsevol modificació substancial de la Primera Norma (l’Estatut, és la norma primera d’una Nació que és Catalunya, o és que Catalunya no és una Nació?) ha de ser sotmesa i ratificada, o no, en un referèndum posterior al tràmit parlamentari. Per tan, entenc que el Sr. Maragall anunciés la celebració de Eleccions immediates a la celebració del referèndum i, al mateix temps, iniciés la campanya electoral, tan per a obtenir un resultat afirmatiu en el Referèndum com per donar, al menys per una vegada, una sensació de lideratge de la que ha estat mancat durant tot el temps que ha durat la Legislatura, servint en safata, al PSC i al PSOE, els caps dels republicans

El President Maragall, en els escassos dos anys i mig de Presidència de la Generalitat, ha anat demostrat de forma inequívoca la seva escassa manca de lideratge. Ja va ser així mateix quan va fer “l’espantada” que el va portar a Roma des de l’Ajuntament de Barcelona. El cognom que té, amb l’historia que representa, no és sinònim de capacitat en el sentit polític més ampli de la paraula. I si algú no és capaç, ha de tenir arrestos suficients per a muntar un equip que superi les limitacions personals (l’exemple emblemàtic és el que s’explica a les universitats en respecta a la actuació, en un cas similar, d’Henry Ford II). Aquest cop, amb la Generalitat com a fons del drama, ha estat pitjor que en la seva etapa municipal: el seu partit, Ciutadans pel Canvi, no ha existit, fagocitat pel PSC. I el PSC, que rep instruccions directes del PSOE, entén que hi ha altres candidats (en Montilla, per exemple), que faran molt més bona feina amb clara perspectiva espanyolista. El cas és que els propis correligionaris (el PSC), tips de les “maragallades”, de la clara falta d’autoritat i de lideratge, de les falses oposicions als criteris del partit central i de que recerqui una independència de la que no en pot presumir (han estat molt aclaridors al respecta els intents de canvis de govern, el penúltim del quals tots sabem que va ser autoritzat pel PSC per les declaracions del Conseller Carretero, realment crítiques amb l’actuació del Sr. Zapatero respecta de l’Estatut...), ha decidit, pel que sembla, oblidar-se d’en Maragall, deixar-lo al marge de les decisions de partit i mirar de trobar un nou candidat més afí, no per excés de nacionalisme del President, si no, senzillament, un candidat més previsible. I això, de no fer-ho oficial en un termini previ a la data del Referèndum, situat al 18 de Juny proper, crearà el drama social inherent a tota indefinició política, indefinició que suposa l’aturament de l’activitat política, econòmica i social fins que aquesta indefinició no sigui corregida i aclarida, en un sentit o un altra, a més de condicionar el referèndum de forma evident.


Així les coses, que hem de fer els pobres mortals davant del referèndum del proper 18 de Juny? La veritat és que, entre tots plegats, ens ho han deixat ben malament. El Parlament, és a dir, nosaltres, tots, llevat dels pocs de sempre, els hi varem deixar a les mans un text amb una definició clara i contundent del nostre País, que establia uns criteris bàsics de finançament de manera que haguéssim pogut deixar de pidolar i, al mateix temps, permetia la gestió dels nostres recursos, que assenyalava la nostra llengua com a la oficial del País, i que, fonamentalment, a pesar d’un clar intervencionisme (potser per allò de blindar competències), donava a aquesta “...pobra, bruta, trista i dissortada Pàtria...” un mínim de Dignitat i un molt d’il·lusió. Tot s’ha perdut per la ineficàcia dels que, com sempre, han estat més atents a sí mateixos que no pas a les necessitats del País. És evident que, avui per avui i en aquestes condicions, no puc donar el sí a un text que, després de la feina, em deixa una mica menys fotut del que estava fins ara i amb el trist convenciment de que no ha valgut la pena l’esforç.

De totes maneres encara hi ha quelcom que em preocupa molt i molt més: i és el veure que, incomprensiblement, la societat civil d’aquesta Nació, no s’ha alçat per manifestar obertament la seva indignació davant de tots aquests que pensen que ens han de tutelar permanentment i que no fan gaire més que prendre’ns el pèl. El fracàs de la classe política d’aquest País nostre ha estat absolut. No son ni tan sols millors que aquells funcionaris que pul·lulen per les Administracions sense més intenció que la d’arribar a final de mes. Han esgotat les seves minses capacitats de portar al País endavant. No donen per més. Però no hi veig voluntat de fer-los-hi veure que aquesta Nació ja en té prou de la seva ineficàcia.

O és que, potser, no som una Nació?