PÍNDOLES D’ACTUALITAT (IV)

Sobre els robatoris.

El tema de la Seguretat ciutadana, últimament, està en boca de tots. Els robatoris silenciosos o amb violència, és indiferent, a les cases - xalets de les urbanitzacions de Catalunya en general i del Sud del País en particular, que a més, i sembla que amb raó, son atribuïts als emigrants dels països de l’Est d’Europa, han posat en evidència el mal funcionament de les Forces de Seguretat desplegades en el nostre territori. És problema dels Mossos, de la Policia Nacional, de la Guàrdia Civil, de les Policies Municipals i, en fi, de tots els sistemes, cossos o unitats que puguin ser considerats integrats o afins en aquells.

Anem a pams. Els Ajuntaments, amb la voracitat que els caracteritza, han permès un desenvolupament urbanístic que, en la grandíssima majoria dels casos, tenia només com a finalitat el fet de cobrar els permisos d’obra, les contribucions posteriors i, tot i dient-ho amb la boca petita (i tots sabem perquè), és més que probable que hi hagués algun (o més d’un) 3 % pel mig. Com que les coses solen fer-se sense ordre ni concert, perquè la finalitat no és la de millorar la qualitat de vida de la ciutadania si no cobrar, els àmbits – urbanitzacions així creats son grans extensions i els sistemes de vigilància dependents de les Administracions no funcionen, senzillament perquè no hi son o son absolutament insuficients, com ha quedat palès. Les Policies Municipals (on n’hi ha), estan mes ocupades en posar multes d’aparcament que en altres coses, ratificant la voracitat recaptatòria dels Ajuntaments, els Mossos no estan desplegats arreu del País. I la Policia Nacional i la Guàrdia Civil han anat perdent efectius allà on els Mossos no han estat desplegats (pel retorn de bona part de les unitats a altres llocs de l’Estat especialment per raons del cost de la vida a Catalunya), efectius que, en marxar, no han estats substituïts per l’Administració Central. És dons evident que les Administracions han fallat. No han estat, una vegada més, a l’alçada de les circumstàncies. I la responsabilitat dels fets és únicament seva. Com es diu vulgarment, no s’han posat les piles fins que el clamor ciutadà ha estat unànime.

Quan és diu que la immigració il·legal es directament responsable de les malifetes, i en aquest cas sembla cert, hem d’aclarir un parell de coses. Quan es generalitza, el parlar d’immigració i d’immigrants sol referir-se, particularment, als procedents de l'Àfrica o Centre-Amèrica o Amèrica del Sud, és a dir, als que entren directament a l’Estat venint del seu propi país. Però, heus aquí, que, si com sembla ser, en aquest cas, els autors son de procedència europea, és la nostra frontera amb Europa (des de l’Atlàntic al Mediterrani, pels Pirineus) la que no esta ben controlada. I així les coses, és aquesta Europa ( França, Schengen o com en vulgueu dir...) la que no funciona amb els temes migratoris (i això no vol pas dir que amb al altres assumptes, sí funcioni) i, per tan, també i té la seva responsabilitat, i gran: un problema que és comú el remet a solucions particulars.

De totes maneres, sigui pel què sigui, el que és molt clar és que les administracions Europea, Espanyola, Catalana i Municipal, no han fet els deures, tampoc en aquest cas i han deixat novament paleses les seves ineficàcies habituals. Sort que la Senyora Tura va estar clarificadora i ens va donar la solució: emprar sistemes privats de protecció...



La febre pel Referèndum

El President Maragall em sembla que esta jugant amb foc. Si realment CiU va condicionar amb el Sr. Zapatero, com diu el President, la aprovació de l’Estatut al fet de que Maragall no es tornés a presentar a les eleccions autonòmiques, ens posa de nou, en la tessitura de comprovar, per si ja no era prou clar, que el PSC no té la més mínima independència. O, és precisament aquesta absoluta dependència la que el Sr. Maragall vol que sigui ben clara? En cap cas em sembla que l’afavoreix a una (real o no) o a l’altra de les dues interpretacions. La seva indefinició en la continuïtat com a candidat del PSC, deixant-lo, si més no, en funció del resultat del referèndum, encara dona més pàbul a la incertesa dels resultat, ja que dona a entendre que el referèndum no és gaire més que un plebiscit a la serva persona. Ell sabrà fins on li convé que sigui així, però, una vegada més, als pobrets ciutadans de a peu ens utilitzen amb fins, aquesta vegada no ja partidistes, si no amb fins exclusivament personals. Independentment de que aquella conxorxa que el Sr. Maragall ens anuncia sigui veritat o no, si és veritat, i donat que per tornar a governar els convergents es vendrien inclús al mateix Jordi Pujol, serà una nova mostra de la capacitat de traïció del Sr. Mas i dels seus corifeus. I personalment, i encara que només sigui per aquesta vegada, no els hi dono, als convergents, la presumpció d’innocència: un ministeri a Madrid, tiba molt...

D’altra banda sembla que el resultat serà ben ajustat a favor del sí. Com es gestionarà després aquesta victòria que gaire bé podríem definir com a pírrica?



El Codi Da Vinci

Vaig llegir la novel·la, però encara no he vist la pel·lícula. Des de el punt de vista literari, entenc que no te interès. Des de el punt de vista anecdòtic, haig de reconèixer que la vaig llegir amb un cert interès per la coneixença del molts de llocs geogràfics dels que en fa menció el Sr. Brown, l’autor. Des de el punt de vista filosòfic (o de pensament), tampoc m’ha interessat massa. El que hi diu, no és cosa que em preocupi ni em tregui el son. Però sembla que, a Roma (Vaticà i Opus), si. No penso pas que el que diu el Sr. Brown sigui per posar-se nerviós. Què passa, aleshores?. El text ha estat un Best Seller llegit, diuen, per més de setanta milions de persones. Realment això és molta gent i institucions com l’Opus i la mateixa Església, no hi queden, en el text, massa ben retratats. I això, agradi o no, ha creat un morbo molt especial davant del llibre. I ho és d’especial pel propi secretisme que, des de sempre, ha envoltat a les dues organitzacions esmentades. Quan tot és tan secret i surt algú que, amb base científica o no tan, però amb uns certs visos de credibilitat, sembla que obre portes per on poder treure el nas, a molts se’ls hi posen ulls com taronges i, amb la sorpresa per bandera, posen en dubte a l’ortodòxia (la qual cosa, personalment, penso que sempre és bo). Tots sabem, al menys els de la meva edat, que la posada en discussió de l’ortodòxia crea la reacció del sistema per evitar la pèrdua de les “essències” (pàtries o religioses donat que el conservadorisme val per a tots dos). I d’aquí que les ofensives que han posat en marxa tan el Vaticà com l’Opus per desprestigiar al text i al film, hagin donat la volta al món i que finalitzin amb la demonització de l’obra i la prohibició de la lectura del llibre per als més incondicionals (l’Opus), tot i que ignoro si el Vaticà l’ha inclòs el títol en el famós Index de llibres prohibits per a la resta de mortals Això no ha fet més que, d’una banda, donar publicitat gratuïta al Codi Da Vinci i, per l’altra, augmentar, vist des de fora, el secretisme que envolta sempre a les dues societats i, en conseqüència, el morbo que això genera. Com els hi sol passar sovint, pixen fora de test perquè, una i altra societat, saben que hi ha suficient documentació (precisament de la qual, a més, en son propietaris, tot i que guardada sota set claus, i de la que, per la impossibilitat per als pobres mortals d’accedir-hi, és precisament d’on se’n deriva aquest secretisme, d’altra banda inadmissible), la publicació i estudi de la qual posarien en entredit coses molt més importants que si Jesús es va casar o no amb Maria Magdalena i si aquesta n’estava embarassada o no. Parlem, per exemple, i només és a cop d’exemple, dels Evangelis Apòcrifs no publicats?