751.- Pegasus i Europa

751.- Pegasus i Europa.-

Ens tenen molt entretinguts amb el Pegasus. Poques coses han d’afegir-se a tot allò que ja és públic i notori. L’estat espanyol, el CNI, reconeix que ha comprat Pegasus i que l’ha utilitzat: ha sobrepassat, com li és habitual i amb la impunitat també habitual, totes les línies vermelles. Però aquesta vegada, afectant a diputats europeus, ha aconseguit, a pesar de que no ho sembli, fer pujar el colors a la cara a la pròpia Comissió Europea  a pesar de la indolència  que al respecta ens ve manifestant, i de la voluntat constantment expressada de que el tema no va amb ella. Deixem corre els esdeveniments respecta al Catalangate i mirem de posar la mirada a Europa on sembla que s’hi esperen canvis...

Com deia, no es pot dir que precisament la Comissió hagi estat receptiva, ans al contrari,  a l’escàndol que afecta inclusivament a varis diputats del Parlament Europeu. Però sí és cert que aquesta indolència   ha bellugat alguns estómacs. La “decisió” de  que siguin els propis estats implicats  els que  investiguin internament la qüestió Pegasus, ha posat de manifest la diferència  espectacular entre el Parlament i La Comissió. Perquè la Comissió, no hem d’oblidar-ho mai, no és res més que el consell d’administració d’una multinacional que belluga un PIB  de més 14 Bilions de dòlars anuals (dades del 2021) i que, en el seu consell d’administració, s’hi asseuen 27 directors generals independents i amb interessos clarament diferenciats. Encara que els interessos també dominen el Parlament (es  sabut que més de 15000 lobbystes hi deambulen pels passadissos...),  en el Parlament hi ha veus  que dia  a dia,  fan de mosca collonera dels membres de la Comissió. I això no agrada, i cou. El Parlament comença  posar Espanya en el mateix sac que ja omplen Polònia i Hungría, qüestió que tampoc agrada a la Comissió... Però Jeroen Lenaers el President de la Comissió d’investigació del Pegasus  els hi diu a la Comissió Europea “L’escàndol és molt greu... Ja ens sentireu, a parlar”[1]

La situació entre aquestes institucions, que és una constant evidènt, ha estat posada sobre de la taula arrel de la invasió russa a Ucraïna. Com que la Comissió es belluga per unanimitat,  aprofitant la  problemàtica que tant econòmica/social/políticament ha creat  la invasió russa d’Ucraïna,  amb els tremolors especialment alemanys (tremolors dels mateixos  que  avui estan encara implicats amb allò del GazProm i la construcció del gasoducte europeu de  l’ex canceller Schröder...), han començat a sortir veus que demanen que les decisions es prenguin per majoria[2] i que, donada la situació, de forma permanent, es creï un exèrcit europeu (de intervenció immediata)[3], que s’estableixin criteris de defensa  europeus i que s’avanci en la creació d’una fiscalitat única en tot el conjunt. D’altra banda,  s’ha posat  ja en marxa al PE la legislació  pel que fa  a una llei electoral europea (amb el que això comporta, com per exemple, de la creació de la junta electoral corresponent), per unes úniques eleccions europees[4], i per a  l’elecció del President de la Comissió per sufragi.

Intentant arrodonir: decisions per majoria al Consell, exercit europeu, fiscalitat única, llei electoral europea..., no fa tuf tot plegat a tirar endavant la definitiva  creació dels Estats Units d’Europa? Sembla com si aquella guerra permanent entre Parlament i Comissió tingués visos de finalitzar  a favor del que podria ser un Parlament que arrossegués a la Comissió, l’Executiu europeu, a prendre decisions per majoria i d’acord amb les emeses  pel propi Parlament. Els Estats, tots els Estats, de donar-se aquesta esperada decisió,  hauran de definir-se favorables als interessos del nous Estats Units d’Europa...i Espanya, com ja està passant, encara perdrà més pistonada.  Situació que queda rematada per l’últim  l’informe GRECO del passat mes de Març[5]

Queda clar que, d’ambdós aspectes (Pegasus i Europa, que sembla que comencen a caminar amb certa proximitat), hem d’esperar les noves que ens vagin arribant. Hi ha qui se’n preocupa de que això vagi així: Boye, Van den Eynde, Salellas...

 

J.  Vinyeta

6 de Maig de 2022

 

 

P.S.:  El Consell d’Europa, impulsat per la premsa, demana explicacions a Espanya pel tema Pegasus[6].-

 

---

[1] https://www.vilaweb.cat/noticies/catalangate-parlament-europeu-espanya/

[2] https://www.expansion.com/economia/politica/2022/05/04/6271bfe3e5fdea28088b459c.html

[3] https://www.ukrinform.es/rubric-defense/3469318-mas-de-200-intelectuales-de-20-paises-europeos-reclaman-unos-estados-unidos-de-europa-tras-la-invasion-rusa-de-ucrania.html

[4] https://www.europarl.europa.eu/spain/barcelona/es-ca/prensa/pe-inicia-reforma-electoral-i-advoca-per-circumscripcio-paneuropea

[5] https://www.vilaweb.cat/noticies/recordant-les-obvietats-no-es-pot-regenerar-aixo-sense-la-independencia/

[6] https://www.elnacional.cat/ca/politica/consell-europa-eleva-alerta-catalangate-exigeix-respostes-espanya_753198_102.html

750.- Pegasus

750.- Pegasus.-

N’ha petat una altra. Un cavall amb ales,  degudament controlat fins fa pocs dies des de les entranyes  de les clavegueres, ha trencat les regnes que el manaven  i ha començat a volar per tot el món posant en evidència als serveis secrets de l’estat  espanyol. Tot el sistema de vigilància telefònica (i per què no suposar, donades les circumstàncies, que també dels sistemes informàtics domèstics, per entendre’ns)  anomenat Pegasus, ha quedat al descobert, amb pels i senyals, amb noms concrets dels que han estat espiats i que, una vegada més, en resulten ser els d’aquí. 65 polítics, activistes i periodistes considerats independentistes i familiars d’aquests, inclosos quatre  Presidents de la Generalitat (Más, Puigdemont,Torra i Aragonés) tenen totes les seves dades, converses, trucades telefòniques, etc.. totes, dades familiars incloses, emmagatzemades no saben (sabem) on i a disposició dels serveis secrets   de l’estat espanyol. Com no podia ser d’una altra manera,  el CNI i el Ministeri de Defensa, neguen rotundament la participació en aquests fets. És massa evident la qüestió per poder-la negar però, si els serveis secrets espanyols diuen que no hi estan involucrats i, com intenten insinuar, el cavall volador ha travessat subreptíciament les fronteres de l’estat espanyol, encara posa més en evidència a tots aquests serveis dits secrets que no ho deuen ser ni tant de secrets ni tant eficients  perquè  resulta que algú, de fora, se’ls hi hauria pixat a la cara.

De tot plegat sí que en sabem una i de grossa: Europa, que ja sabia que està en perill, darrera d’aquests israelites que es diuen NSO i que han infectat ja mig món amb el seu invent, Europa, repeteixo, ha descobert que Catalunya i la seva situació política, el seu procés de independència, els que l’estan portant a terme (llevat de inesperades sorpreses)  està, sense pal·liatius, en el centre de la necessitat de control de les clavegueres de l’estat espanyol. Vol dir, de forma inequívoca que, aquest estat, tem el Procés català més que el terrorisme, en qualsevol de les seves formes.  I fa que Europa, que sempre gira la cara en tot allò que la compromet,  hagi de fer-ho, en aquesta ocasió, de forma molt més discreta del que li és habitual. Sap, ara ja sense abstraccions, del tracte de l’estat espanyol a Catalunya.

L’assumpte és molt greu. I  Europa, com sempre, vol i dol. Suposa que hi ha una certa gravetat i, el Parlament europeu munta una  comissió de investigació sobre de tot plegat en la que inclou Zoido (aquell que va declarar que no sabia qui havia donat les ordres de carregar contra el votants...)   i al President Puigdemont... Però al mateix temps, Brussel·les assenyala que han de ser els estats espiats els que han de investigar[1] perquè en els estats hi ha separació de poders...

 Del sistema Pegasus s’ha detectat el seu  ús contra  Catalunya  des del 2017. És a dir, mentre governava el Sr. Rajoy. Per tant quan Sánchez arriba a la Moncloa, el sistema Pegasus ja està en marxa. Com que imagina que li anirà bé, manté el sistema que es troba muntat, calla per propiciar-se’n, tot i la seva  il·legalitat. Potser sigui per excés de confiança en la protecció que a tots nivells envolta aquest govern-estat en que ens toca viure, potser. Però, en qualsevol cas, potser per un excés de confiança o pel convenciment d’impunitat habitual, és el cas que el cavall alat li  aterra a la Moncloa...

I a qui a casa  nostra, com es rep la patacada?  La primera sorpresa ens la trobem quan ens assabentem de  que  Junqueras, no està en la llista de implicats[2]. Per què Junqueras no és a la llista? No deixa de ser una pregunta inquietant. Després, ens trobem amb la increïble, tot i que esperada,   resposta del mateix Junqueras a Brussel·les. I per arrodonir la jugada, les respostes del President Aragonés en el mateix sentit, però fent-se l’enfadat. La resposta digna i immediata hauria  d’haver posat sobre de la taula el trencament directe i instantani de les relacions polítiques que, fins avui, tant per part d’ER  com Bildu, també investigat, mantenen al PSOE en el poder, si no s’evidenciaven immediatament responsables polítics, (i econòmics, donat el cost dels sistema NSO que sobrepassa, amb escreix, la globalitat dels anomenats fons reservats) derivats de la posta en marxa i conservació del sistema. I de no fer-ho, els companys de Govern a la Generalitat, Junts, hauria d’actuar en conseqüència i portar al País, si fos necessari, a noves eleccions. És el  que hauria  de passar a l’Estat si els partits que  donen suport al govern, li retiressin aquest suport actuant en conseqüència.

ER,  impasible el ademán,  continua, a pesar de tota la parafernàlia que Pegasus posa en evidència i del dèspota despit que deixa clar com l’estat tracta Catalunya,   pagant no sabem ben bé què (tot i que ho podem imaginar), defensa una inexistent taula de diàleg   a la que hi anirà amb el cap cot, sense  onejar la possibilitat real de restablir la DUI encallada, única arma que podem esgrimir seriosament.  Hi anirà només a signar les condicions de rendició final que aquells altres ens imposaran. Dit, tot plegat, amb una certa grolleria, ER li ve preguntant al Sr. Sánchez, una  i altra  vegada, quina marca de mantega vol que  comprem... Però, per què l’hem de pagar els que no devem res...?

Restem a l’espera dels esdeveniments.

J.  Vinyeta

21 d’Abril de 2022

---

[1] https://www.vilaweb.cat/noticies/comissio-europea-inacceptable-espionatge-pegasus/

[2] https://www.lavanguardia.com/politica/20220418/8204295/pere-aragones-espiado-software-israeli-pegasus-2020.html

749.-Una reflexió personal

 

749.-Una reflexió personal.-

Imagino que també us passa. A vegades, em resulta tremendament  difícil parlar, sempre en el millor sentit de les expressions,  amb alguns, per aclarir  aspectes de determinades coses, però malauradament i en massa ocasions, el meu interlocutor deriva la conversa per altres qüestions que, d’alguna manera abandonen el tema inicial per abanderar altres aspectes,  paral·lelament situats als que havíem començat a parlar, però que no són  el tema principal.   No em deixa de ser curiós i preocupant que, en massa vegades, se’m vol fer veure  que la pregunta que faig no és la que hauria  de fer, no és la que el interlocutor em planteja corregint un suposat error meu, o que la meva resposta  no és la convenient i la que havia d’haver donat  és una altra. O observar que, la meva pregunta o exposició inicial té com a resposta  una corrua de preguntes paral·leles que, en cap cas i com resulta evident, no concreta  res del que jo propiciava.

El malaurat Manel Cuyàs, que ens ha deixat fa poc, en la seva columna  Vuits i Nous del diari El Punt Avui del 6 de Setembre del 2013 (ho podeu trobar a les xarxes) deixava, amb l’agudesa del que li era habitual, una observació que em sembla  molt adient: hi ha uns senyors que saben  el què, el com i el quan. Els altres, pobrets, no hi entenem i, per tant,  la nostra fidelitat a uns principis concrets i inalienables dels motius de la conversa,  ha d’estar qüestionada. Cap aportació, mal sigui històrica i coneguda, ens farà tornar al inici de la conversa perquè no va en el suposat sentit que s’havia d’haver plantejat en l’inici d’aquell parlar.  

Especialment, m’hi he trobat fent referència a la guerra d’Ucraïna. En plantejar la situació i afirmar que la invasió russa no ha estat res més que un crim de guerra, per part d’aquests dels que parlo no hi ha resposta, sinó un immediat plantejament sobre l’actuació de les  milícies i dels batallons nazis que formen, segons diuen, el cos del exèrcit ucraïnès. Un cos  que ha massacrat, diuen, durant vuit  anys la regió denominada Donbass d’Ucraïna, en guerra civil iniciada per les ajudes  de Putin als pro russos de la zona; i  també  ha provocat massacra de  no sé quants jueus amb l’ajut de  Zelenski, que ens resulta un ser jueu practicant i un antisemita compulsiu: un impulsor d’un  nou Shoá...

Ningú posseeix la veritat absoluta, llevat d’aquests que en són profetes. Però que la exposició inicial tingui com a resposta  una altra pregunta que no és més que una  filípica quasi teològica de les barbaritats dels nazis ucraïnesos, oblidant l’origen de tot plegat, no és res més que intentar  aigualir el crim de guerra de Putin. Un crim tant  greu i evident com els de Hitler o Stalin durant la segona guerra mundial.  No volen sentir  ni mencionar  la paraula Holodomor que ha condicionat la història ucraïnesa, perquè els hi trenca determinats esquemes. Però les barbaritats comeses pels nazis ucraïnesos S. Bandera i R. Shujevych, comeses durant la segona guerra mundial en la pròpia Ucraïna, tot i sent anti stalinistes impenitents i afegits als batallons alemanys invasors per lluitar contra Stalin, (morts durant la dècada dels ’50, algun suposadament en mans de la KGB, i que bàsicament havien sobreviscut  aquell desastre stalinià), son la raó que els permet considerar nazi  al poble ucraïnès  i, en conseqüència, assumeixen que la  desnazificació d’Ucraïna és la causa que justifica la invasió de Putin.

 És aleshores, que allò que haurien pogut estar aclariments enriquidors es converteix en una imposada  classe d’història doctrinària, carregada  de dades innecessàries perquè pressuposen la meva/nostra ignorància; desautoritzen les pròpies fonts de informació i deixen clar que només les seves son fiables; van sempre  amb la càrrega argumental permanent de que el que és important és  la seva exposició i el seu raonament... Els altres, no sabem ni entenem res de res...

Em pregunto, ara ja i malauradament en massa ocasions, com ampliar el meu discurs  i els meus coneixements sense haver de suportar aquests talibans del tot, en tot moment,  tots els dies,   i davant de qualsevol qüestió per elemental que sigui.

¿No és possible un diàleg formatiu, amb un somriure al llavis i que aquest somriure no hagi de ser o semblar cínic?  Hòstia, quina tristor...!

 

J.  Vinyeta

4 d’Abril de 2022

748.- D’allà (Ucraïna) i d’aquí (a casa nostra).-

 

748.- D’allà (Ucraïna) i d’aquí (a casa  nostra)

Existeix, en la meva opinió, una clara dicotomia en la apreciació del conflicte ucraïnès intentant establir bondat i maldat, intentant assenyalar dolents i més dolents encara, amb plantejaments de la situació de forma que, els arguments, d’uns i altres,  són diametralment oposats.

Noam  Chomsky, professor emèrit del  Instutut de Tecnologia de Massachusetts i crític permanent les polítiques exteriors dels EUA, ha estat entrevistat per la organització americana Trouthout.Org, i publicada l’entrevista  en el seu setmanari. L’entrevista ho era sobre el tema de la guerra d’Ucraïna i ha estat traduïda per  Octuvre[1]. Li pregunta l’entrevistador sobre de  l’OTAN apropant-se a Rússia i perquè,  ara,  la invasió. La prèvia a la resposta de Chomsky a la pregunta del periodista, és d’una claredat enlluernadora. La transcric literal:

“Abans de passar a la pregunta, hauríem d’establir alguns fets que són incontestables. El més crucial és que la invasió russa d’Ucraïna és un crim de guerra majúscul, equiparable a la invasió nord-americana de l’Iraq i la invasió de Polònia per part de Hitler i Stalin el setembre de 1939, per posar només dos exemples eminents. Sempre té sentit buscar explicacions, però no hi ha justificació ni atenuació.”

Després, entra en relatar la situació creada pel creixement de la NATO, hi fa referència al intent de Bush fill de que Ucraïna demanés l’entrada en la organització europea. En fi, del Bush fill, es recorda tot plegat.

I no vull oblidar-ho. Però allò va estar.  Voler refer una història que ja vàrem repudiar no ens permet, perquè precisament ho podem dir tal i com ho vàrem dir en el seu moment que, com Bush ho va estar, Putin és un criminal de guerra. Ara, tot i que no sabem quan s’acabarà la guerra, el President ucraïnès ens diu allò de no a l’OTAN, el que preludia una possible pau. Però això no ens farà oblidar  quina ha esta l’actitud de Putin. Com tampoc hem oblidat la que va estar de Bush ll.

A banda de la situació general de la guerra d’Ucraïna, hi ha un qüestió que em preocupa.  Polònia està en litigi amb la UE i personant-se, en l’actuació de TJUE a favor d’Espanya, en les aclaratòries  de Llarena. Europa, en aquests moments, està aplaudint Polònia per la seva actuació davant els milions de refugiats que va rebent cada dia i, per molt que no ho creguem, Polònia demanarà compensacions. La compensació del milió d’euros diaris que arrossega arrel de l sentència del TJUE, serà suficient?. El que està en litigi és el sistema judicial polonès, com ho està el sistema judicial espanyol. La pregunta del milió: per a compensar la rebuda dels milions de refugiats ucraïnesos, la UE oblidarà la sentència del TJUE que, és evident, ens beneficia? ¿Serà possible una sentència condemnatòria dels exiliats catalans, per a compensar la bona voluntat polonesa amb els refugiats ucraïnesos que Europa no sé si vol deixar acabar d’entrar i que, potser, vol que es quedin a Polònia (va passar amb els sirians a Turquia...)? És una qüestió a tindre en compta.

D’altra banda, ER continua en les buidors  que pretén carregar als que no som de la seva corda. Les CUP, que no gosen del meu favor, varen ser capaces de muntar un jeroglífic espectacular amb 3000 assistents  en una assemblea en la què, per conveniències de la pròpia direcció de les CUP,  hi va haver un empat decisori. Però, eren 3000... ER munta un congrés general  (Conferència General) del partit en el que, segons dades, dels 9000 afiliats   només n’hi participen uns 650  (un 7% dels afiliats), aproven, com en els referèndums franquistes, per més del 95% dels participants una moció i pretenen que, aquesta moció, que només és seva, faci empremta en la resta de la ciutadania del País. Entenc  que tinguin por, entenc que la seva feblesa és dia a dia manifesta perquè res del que ens diuen que volen (i que ens diuen que és el què volem,...) va sent realitat. Perquè es fa evident que la seva voluntat no és altre que mantenir-se en el poder  i que, per mantenir-s’hi sense arguments, la opció no és altre que difuminar, per a dir-ho  de forma suau, a tot allò, que és tot, els hi pot fer ombra. Per això, em sembla, que ens arriben aquestes declaracions de Rufián (Mare de Déu, quin cognom més  adient...) amb les que, entre d’altres possibles raons (un possible tripartit que els deixi  en pau, o una voluntat personal de Rufián de no tornar a Santaco i quedar-se a Madrid...), arrossega  la de desfigurar el CxR amb allò dels russos, (que el propi Borrell, ha desmentit). Tot plegat  perquè, en el CxR,  hi  han quedat en clara minoria i  no hi poden intervenir. Allò de l’eguineu... No poden entendre que ja hem mort al pare, que ja ens hem arrencat els ulls i que ja hem fet el desert. I, el que els hi és pitjor: sabrem esperar, tot i que ells i nosaltres sabem que tampoc haurem d’esperar tant.  Que el  Mossèn pregui Déu...

 

J. Vinyeta

16 de Març de 2022

---

[1] https://octuvre.cat/noam-chomsky-la-invasio-russa-ducraina-es-un-crim-de-guerra-majuscul-equiparable-a-la-invasio-nord-americana-de-liraq/

747.-Ucraïna

 

747.-Ucraïna.-

 Malgrat els silencis eixordadors d’aquí a casa nostra, dels que n’hem de parlar i que ara estan amagats darrera la confrontació Rússia – Ucraïna, vull deixar la meva opinió sobre de la confrontació bèl·lica. L’objectivitat no existeix. I és, per això mateix, que, encara que no agradi, aquesta és la meva veritat.

El primer que haig de dir és que la URSS de Stalin, va guanyar la segona guerra mundial a Europa i que, aquella Rússia,  hi va deixar al voltant de 25 milions de morts.  Al mateix temps, recordar que uns anys abans (1931-1932) el mateix Stalin havia  fet morir de gana entre 3 i 6 milions d’ucraïnesos, trista acció recordada  històricament amb el nom de Holodomor i considerat com un autèntic genocidi. Per aquesta causa, quan els nazis envaeixen  Ucraïna pel Setembre de 1941, els alemanys son rebuts com a llibertadors. Els progroms iniciats per Stalin, continuen a Ucraïna amb l’entrada dels alemanys, però  portats a terme majoritàriament per nazis ucraïnians antiestalinistas, i amb cosacs també antistalinistas afegits a les tropes de Hitler. Acabada la guerra, Anglaterra, d’acord amb el tractat de Yalta, va entregar aquests ucraïnians i cosacs antiestalinistas al propi Stalin que els va massacrar a la coneguda com Matanza de Lienz[1]. Si no recordo malament, Nikolay D. Tolstoy escriu un llibre al respecta.

Amb la caiguda de Gorbachov, cau l’anomenada Guerra freda. A Gorbachov se li fa entendre que no hi haurà ampliació de l’Otan cap l’Est d’Europa (Sala-Martin penjava una piulada en la que, segons les fons que ell aportava en la pròpia piulada,  Gorbachov sabia que no se li va garantir la no ampliació de l’Otan) 

Yeltsin continua amb el col·lapse iniciat per Gorbachov  de la URRS  i acaba creant-se la federació Russa de la que, en 1991 Ucraïna se’n declara independent. Posteriorment, Ucraïna entrega el seu arsenal nuclear a Rússia a canvi d’independència i integritat territorial, conveni que també signa Russia (1994)[2]. I signa tractats  comercials i de cooperació amb la Rússia de Putin.

Així les coses, ens arriba l’anomenada Rervolució Taronja per la tupinada en les eleccions presidencials el 2003, que acaba amb noves eleccions. Amb repetides eleccions  i amb suposats intents d’enverinament d’un dels candidats electes (Yushchenko), arribem a les famoses manifestacions  anomenades Euromaidan, 2013 – 2014, manifestacions del poble ucraïnès que vol incorporar-se a Europa, derrocant al President pro rus Yanukovich. Davant de la tessitura ucraïniana, podem dir que la resposta de Putin està en la incorporació de Crimea, de Donetsk  i Lugansk(2014), que dona lloc al conflicte entre ucraïnesos pro occidentals i  ucraïnesos pro russos, que en realitat és una guerra  civil interior promoguda inicialment per Putin. Els acords de Minks  del mateixany, és incomplert per les dues bandes. 

Fins aquí un breu resum de la trajectòria  ucraïnesa feta  amb llapis gruixut. La situació és complexa i hi ha certs  clars – obscurs. Però, no sé si dir-ne que per veracitat, se m’acudeixen un parell  o tres de coses:

Ucraïna  és  (era) un estat lliure, independent i reconegut coma a tal a l’ONU[3] en les seves dues situacions temporals.

La Rússia de Putin havia pactat respectar la independència d’Ucraïna i la seva integritat territorial, tal com Ucraïna i Rússia ho havien pactat (1991 – 1994).

La vocació occidental d’Ucraïna no és d’avui. I la possible rancúnia vers Rússia té quasi un centenar d’anys d’antiguitat (Holodomor).

Que l’antiga àrea d’influència russa (Polònia, Hongria, Txèquia,...) volguessin garantir  un no retorn  a la influència  russa viscuda, amb independència de les raons geoestratègiques  adients, no em sembla estrany: el gat escaldat...

Per tot plegat, em sembla poder dir que Putin ha envaït, contravenint l’ordre i la legislació internacional, un país lliure que se’n volia desfer, tant com pogués, precisament de la influència russa, definint-se a més, i no és d’ara,  clarament com pro occidental. Rússia no vol que Ucraïna entri en l’Otan, però això també han de decidir-ho els ucraïnesos. Si com diu Putin  Ucraïna és Rússia, té una manera senzilla de comprovar-ho: que faci un referèndum, que ho pregunti i que respecti el resultat. Tot el que no sigui això, és una conculcació del dret internacional.

 

Joan Vinyeta

2 de Març de 2022

---

[1] http://movimiento10deseptiembre.blogspot.com/2013/05/la-masacre-de-los-cosacos.html

[2] Memoramdum de Budapest

[3] Havia estat admesa com República Socialista d’Ucraïna al 1945, però va canviar el seu nom per el de Ucraïna el 1991, data de la seva independència.

746.- Moments difícils.-

 

746.- Moments difícils.-

Estic emprenyat. El que no vol dir que, a pesar de que tota aquesta gent que m’han fet emprenyar intencionadament, oblidi quin és el meu objectiu i que deixi de pensar en atansar-lo. Però, estic emprenyat.

De les CUP mai, en la meva opinió, no ens en n’hem pogut refiar, mai. Tota aquella parafernàlia anticapitalista que culminava en empats sospitosos amb la sola finalitat de que el politburó pogués aplicar  la voluntat del seu credo particular, acompanyada de la sistemàtica fugida de la perillosa presa de posicions amb el permanent nedar i guardar la roba,  han omplert aquella paperera de la història amb la  seva buidor política, la buidor generada per unes criatures nens adolescents que s’amaguen  sota les faldilles dels que els hi semblen tenir el millor pedigrí  proteccionista en el moment. La constant de les CUP ha estat   la inacció.

ER ens ha traït. Junqueras, que ja ens deixava orfes  en moments capitals de la nostra història (qüestió que tampoc hem d’oblidar mai), sembla talment adduït  per un estrany síndrome madrileny  que l’afavoreix per  a engreixar el partit política i socialment, però  que  li fa prevaldre els interessos espanyols per sobre dels interessos del País a tots el nivells,  a tal extrem que, a vegades, intentant comprendre el gir unionista pel que va caminant,  arribo a pensar que el trastoca una dèria infantil i inconscientment freudiana. Tot plegat,  el porta a abandonar una suposada pàtina independentista que, malauradament ara queda clar, no era més que un  blanqueig farisaic d’un desig de poder omnímode compulsat per la falsedat  d’allò dels 68 escons i la independència immediata. No sé si això del blanqueig farisaic li aportarà referències bíbliques que li solen agradar, però jo ho dic amb tota la intenció.

Però  que el que mes em preocupa és l’actitud de Junts i el silenci de Waterloo. És ben cert que estem a l’espera de les que semblen imminents decisions – sentencies dels tribunals europeus. Però aquí, a casa, ho estem passant malament. I aquells que han estat símbols d’una resistència en el camp internacional i que no dubto victoriosa, mantenen un silenci altament preocupant.  Laura Borràs no ho ha fet gaire millor que el seu antecessor Torrent. Tot i que podria entendre que una immolació, en cap cas, pot ser estèril, em sorprèn el silenci  del seu partit, de J. Sánchez i, especialment,  de Puigdemont, deixant clar entre uns i altres, si no hi ha fets concrets que ens demostrin el contrari, que la voluntat de tots ells no és precisament   aquella que els hi suposàvem.

Òmnium manté un silenci sepulcral i culpable. Aquella empenta que il·lusionava,  s’ha convertit en un moviment que també anomena successors a dit, deixant penjat el moviment secessionista i apropant-se clamorosament a les tesis unionistes més descarnades. L’Assemblea piula, però no xiula: mica a mica, em recorda la llum d’una llàntia que es va quedant sense oli...

Els d‘a peu, ens hem quedat sols...

No és la primera vegada,  però  continuarem. Deia fa pocs dies que demà, dijous, 10 de febrer de 2022, després de dos anys  de submissió pandèmica i política, cauen les mascaretes, obligatòries de dur pel carrer. Jo ho entenc com un símbol. És cert que, en aquest lapsus de temps, el silenci per part nostra ha estat greu. Ha estat un silenci imposat per unes circumstàncies que el poder, a tots el nivells, ha sabut aprofitar, Però també ha estat un silenci no disculpable. La repressió n’ha estat beneficiada i associada a aquesta situació, i ho hem passat malament.

Però demà cauen les mascaretes...

 

J.  Vinyeta

9 de Febrer de 2022

745.- Els jocs olímpics, en el moment oportú.-

745.- Els jocs olímpics, en el moment oportú.-

El tema de la corrupció a Catalunya, corra  pels passadissos de tot l’entramat polític-social del País. Del nostre País,  posant en evidència i fent-nos avergonyir, dia a dia encara més, de la pèssima qualitat humana de tota una trepa fincats al poder i horroritzant-nos  en fer-se realitat tot i salvant les distàncies,  aquell temor d'Unamuno,  quan deia allò  de que algú“...pueda llegar a dictar un dia las normas de psicologia de las  masas...”[1]

Els partits polítics, aquests que, efectivament, dicten les normes de psicologia de les masses, és a dir, normes de vida i convivència, de  respecta i justícia,  aquells que amb un mínim d’exemplaritat haurien de assenyalar-nos la rectitud moral necessària  entre les relacions purament humanes, han perdut llustre,   mantenen les cares somrients però les mans emmerdades en el sac de la corrupció. És evident que hi ha excepcions, moltes. Però convindrem que el sistema, amb tot plegat,  està corcat. I lamentablement, aquests que tenen les mans i l’anima neta, no ens diuen que hi hagi solucions i no ens sembla veure que hi actuïn  en conseqüència. També es peca per omissió.

Sembla que la pandèmia arriba al punt de convertir-se en endèmia. Vol dir que la bestioleta es quedarà entre nosaltres i, cíclicament, com passa amb la grip, reviscolarà. Però sota control. Ho faig notar perquè, i  no deixa de  ser una opinió personal, l’administració, el poder, no estarà massa feliç amb aquest retorn a la normalitat. La covid ens ha tancat a casa, calladets i quiets. Si la normativa s’eixampla, es normalitza la situació i les llibertats deixen d’estar qüestionades (amb raó pandèmica o per raó política amagada...), podrem retornar a la protesta i manifestació al carrer, que és de l’única manera amb la que podem fer-li arribar, a l’Administració les nostres reivindicacions i fer-nos-les  escoltar. Totes les  reivindicacions, sense deixar-nos-en cap, que quedi clar, i que no hi hagi dubtes al respecta.

Villarejo, aquell estrany personatge que té amb l’ai al cor a no sé quanta gent, ens deia que el CNI controlava l’atemptat de les Rambles l’Agost del 2017. És una declaració que, vist el desenvolupament de  tot plegat, no feia res més que confirmar les nostres sospites al respecta. L’assumpte era greu, perquè hi quedava implicada la jefatura de l’Estat (que  sí que reina i que sí que governa, vistos els discursos posteriors), Rajoy com a primer ministre i tot l’entramat  del clavegueram de l’Estat espanyol.  És creava una situació complicada i la mala maror  anava pujant de intensitat. És feia necessari, per a tots aquells que ens prenen per imbècils, obrir una altra front per distreure al personal d’unes cabòries que podrien portar a rebentar alguna porta  per la que podria sortir algun fantasma  amb cara d’imam,  o d’algun altra, sobradament conegut, embolcallat en una gel·laba

 Quan el tema de l’atemptat a Barcelona es manifesta clarament perillós per el poder,  i és coincident en un esclat pirotècnic de corrupció a Catalunya, és aleshores  que sorgeix  una polèmica per uns jocs olímpics a celebrar als Pirineus l’any 2030, candidatura que teòricament presentava Barcelona  i que l’Estat sembla  que vol compartir  amb Aragó.  És un tema que dona per a molt ja que, tant el govern català d’Aragonés com l’aragonès de Lamban ens venen  a dir que les prioritats de cada territori estan per sobre del valor dels jocs en sí mateixos. Sabem que els hi és ben bé igual: els governs territorials autonòmics han mossegat, i em temo que amb absoluta consciència, l’ham. Tant un com l’altra se n'obliden, per submissió o per necessitat col·laboracionista dels 15 morts, si no recordo malament, i de més de 150 ferits. I a Catalunya sembla que ens vulguin fer oblidar de la corrupció genèrica en els estaments administratius de la nostra Administració (desconec, si existeix, el grau de corrupció dels Lamban boys, però estic molt curat d’espants...)

Com que personalment els jocs em són indiferents, procuraré insistir en la memòria viva d’un atemptat per el què, tingui o no raó Villarejo, l’Estat central, ara que es defineix com  el més progressista de la història, tingui el valor d’obrir l’aixeta informativa al respecta. Si no ho fa, entendré, com ho fan molts, que la veritat  els taca. Com deia Unamuno en el mateix discurs, “... el silencio se interpreta como aquiescència...”  I recordaré les jubilacions daurades del Parlament que ningú vol recordar, encara que el President Aragonés ens vulgui canviar les oracions i fer-nos fruir d’uns jocs  en un temps en què, pel que sembla, encara vol que siguem una autonomia més de l’Estat espanyol...

Dels jocs, n’hem de parlar  tant com volen que en parlem...? Si cal, ja en parlarem un altra dia.

 

J.  Vinyeta

23 de Gener de 2022

---

[1]Formen part de les paraules que Unamuno va dirigir a Millan Astray  el 12 d’Octubre de 1936 a la universitat de Salmanca. Huhg Thomas  ho expressa així en el seu llibre  La guerra civil espanyola.- Dimensiones hispánicas .- Ediciones Grijalbo  1976.---

744.- Distraccions.

 

744.- Distraccions.-

La situació actual la podríem definir com una situació Stand  By.  És que restem a la espera del que ens pugui arribar...

De totes maneres, sembla clar que se’ns van acostant allaus comprometedores per a   l’entramat judicial d’aquest País dels  que, aquest Estat en  el que ens toca viure se n’enriuarà,  però davant del quals, quan arribi l’hora, haurà de claudicar. Hores d’ara, sembla que tots els poders fàctics intenten apuntar-se algun guany i volen que Valtónic  acabi pagant els plats trencats de l’última patinada dels Marchena boys a Itàlia. Està per veure. Com també està per veure com actua la nova presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola. Allò que dèiem:  stand by... Mentre, per distreure’ns, van sortint entreteniments.

Potser  que el que aixecat més polseguera ha estat el Sr. Villarejo amb el tema dels atemptats a Barcelona  i Cambrils del 2017: implica directament al CNI. Tot i que Villarejo no és precisament algú fiable, la música que fa sonar no ens resulta gens estranya.  En el pitjor dels casos, només fa que fotre el dit a la nafra que aquells fets van ocasionar i retornar-nos els  silencis que l’Estat s’obstina en mantenir. Un dels advocats que va estar present en el judici als terroristes, Agustí  Carles respon al VilaWeb[1], i em sembla que curosament, a algunes de les incògnites que tant el PSOE, com el PP i com VOX s’obstinen a silenciar. Una teoria que, com diu la dita, “...se non è vero è ben trovato...”

Com que estem en un país en el que la corrupció ha estat, si més no, tolerada, resulta que una vintena de treballadors del Parlament de Catalunya, cobren sense treballar el 100%  dels sous i prebendes que rebien des del 60 anys complerts i fins que els hi arribi la data de jubilació (és a dir, durant 5 anys...). És una decisió presa entre  la Mesa i els  sindicats d’aquests treballadors, que es posa en marxa en les èpoques del President Benach. Després de Benach, si  la memòria no em falla, han estat presidents del Parlament, Núria de Gispert, Carme Forcadell, Roger Torrent i ara, Laura Borrás. Que ER surti a dir-nos que ER no en sabia res de tot plegat, quan al menys tres dels presidents que han estat són  persones de notable influència en el partit no és ni més ni menys que prendre’ns per babaus i imbècils. El Mossén, haurà de fer catequesi dins del seu partit i dir-los-hi als seus catecúmens que de mentides no se’n han de dir si es vol  anar al cel...

Un afegitó: el diputats al Parlament de Catalunya cobren les dietes inclús quan les sessions es fan telemàticament...

Com  en el Parlament no hi havia prou merda,   un senyor, aquí no tinc el gust de conèixer, però al que vull agrair la feina feta,  i que es diu Marc Galimany, se’ns despenja  a Twiter amb un informa sobre els sous de 99  assessors anomenats a dit endollats a Diputació de Barcelona, i de polítics que mantenen sous múltiples per suposades feines que els hi ocupen a l’ens molt poques hores. Val la pena donar-li una ullada[2] perquè ens hi deixa clar  l’atreviment que anem tolerant amb les actuacions  dels partits  amb els seus afins i familiars.  Per si no quedés prou clar, el mateix autor ens fa lliurament d’una segona entrega (ignoro si n’hi hauran més)  també a Twiter sobre del mateix assumpte[3].

I una traca final: Colau està citada a declarar com a imputada per unes suposades  subvencions... La presumpció d’innocència la tinc present, no fos dit.

Tots els partits participen aferrissadament en el manteniment de prebendes que són injustificables. Tots els partits  son els amos de totes les institucions polítiques del nostre País: Govern, Parlament, Diputacions, Ajuntaments, Consorcis i Administracions provincials, comarcals  i locals, etc... I totes tenen membres anomenats a dit i, en massa casos, familiars endollats. La premsa, subvencionada, calla fins que l’amo els hi diu que obrin una determinada aixeta. Tot en una boirina,  més aviat espessa, que dificulta la transparència i que va menjant-se la credibilitat  a tot aquest entramat polític, econòmic i social que belluga una immensa fortuna. Ho suportem com mesells. ¿Serà, potser, per aquesta col·laboració i tolerància que mantenim amb un silenci esfereïdor, però culpable i  submís que, com diu la dita, tenim el que ens mereixem?

Potser que ens ho comencem a rumiar seriosament i comencem a pensar en actuar en conseqüència,  perquè quan  aquest  Stand By  es converteixi en un Go! tinguem l’actitud clara i decidida.

 

J.  Vinyeta

19 de Gener de 2022

 

---

[1] https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-agusti-carles-villarejo-17-a/

[2] https://t.co/cMXB4uYMoS
(https://twitter.com/MGalimanyB/status/1347619965826981888?t=CjeSUeTBay41DJuQKUIPFA&s=03

[3] https://t.co/inYBWKFuse
(https://twitter.com/MGalimanyB/status/1483568586803269648?t=b4vOfHTalbZC6PsIBOEGiw&s=03)

 

743.- La Llengua...

 

743.- La Llengua... .-

El jutges, ja vaig dir-ho i és sobradament conegut, estan fent la seva guerra particular  en dos fronts que em semblem molt concrets. Un dels objectius, és fer caure el suposat govern més progressista de la història i l’altra, com sempre, hostilitzar Catalunya, que també, segons el seu criteri, no hauria d’existir. El drama és seriós perquè, amb la col·laboració de molts dels  d’aquí, que  es deien d’esquerres i independentistes (especifico més o no cal...?), aquest  suposat govern progressista s’afegeix a la festa judicial i la mantén, potser per estar a  bé amb els jutges i protegir-se’n fins que pugui...

Hem d’anar un pel endarrere per a recordar que, les esquerres, políticament enteses com a tals i per raons geopolítiques,  van oblidar aquell stalinisme que, ja ens agradi o no, va guanyar la segona guerra mundial a Europa. Era necessari combatre el residu bolxevic que hi pugues quedar, i  es converteixen en allò  que s’ha  vingut en denominar, en el decurs del temps, Socialdemocràcia: calia defensar com a mínim, l’àmbit social de la humanitat europea que va resultar de la contesa, s’havia de desenvolupar la relació estat – individu i es feia  necessari aportar  avenços socials  davant d’aquelles utopies i cants de sirenes proposats per determinats intel·lectuals (recordem les baralles, per exemple entre Sartre i Camus, entre els propis comunistes francesos, per aquesta qüestió) que veien en els plans quinquennals de la URSS, tot i que empobrida i dictatorial, la solució a la problemàtica  de tota  conjuntura  possible. Així es fa i tot va bé fins l’any ’89, en que el mur de Berlín i la URSS s’esfondren perquè tots els fonaments que  podien quedar d’aquelles utopies, se’ls emporta la Glasnot  i la Perestroika  de Gorbachev. A les hores, com que desapareix la raó fonamental de la seva existència, l’objectiu fonamental d’aquella social democràcia, és a dir aquell residu stalinista contra la que va estar creada, aquesta socialdemocràcia ja no té raó de ser: el respecta per a tot allò que era humanament necessari, desapareix per instaurar allò que resulta políticament correcta, qualitat que respon en general als interessos del partit de torn. Els votants que, en aquella social democràcia eren, precisament, l’objectiu a defensar, especialment en l’aspecte  social, deixen de ser els protagonistes. El que és important  és el número de vots obtinguts. L’individu, per sí sol, ja no és res.

Tota aquesta mica de referència històrica, m’ha semblat necessària per a recordar que el PSOE, el partit que s’ha volgut definir com el partit més progressista de la història, amb l’esfondrament d’allò que en dèiem socialdemocràcia,  ha retornat, com la majoria dels partits socialistes d’Europa, per a no dir tots,  als seus orígens. I, amb les restes stalinistes que encara li deuen quedar per algun lloc, ben avingudes amb l’extrema dreta que, com podem recordar, i en  la seva època més preuada  als anys trenta, a Europa pactaven junts,  ens recorda allò de que el comandament, i tot el que l’envolta, llengua inclosa,  ha de ser únic.  I es recolzen mútuament quan es parla dels principis que uns i altres defensen, perquè son els mateixos. Per rematar aquesta història, només cal recordar que Stalin va aturar al seu exercit a la frontera polonesa  mentre Hitler massacrava Polònia. Stalin, complia així amb l’acord Ribentrop – Mólotov, signat abans de la invasió de Polònia. La història, ara, aquí, a casa nostra, sense tancs ni trets ni bombes, és cert, es repeteix.

Un petit afegitó. Hitler, aquest gran ultra venerat per bona part d’aquests dels que parlo,  els hi deia[1] als seus generals  allà, pels anys trenta, que “... no es pot germanitzar el sòl estranger, no es pot germanitzar al poble estranger. El poble ha de ser substituït per alemanys..”  Franco, gran amic d’aquell altra dictador, ho va entendre així i va actuar en conseqüència. No va tenir l’èxit que la dictadura esperava. Els que varen venir, Els altres catalans d’en Candel, la  majoria, es va integrar. A la mort del dictador, es posa en marxa la immersió lingüística que  era fonamental pera conservar-los i afegir-los a la nostra història.  I això sí que va ser, i és,  un èxit. Els deixebles del dictador, entre els que si troben bona part d’aquest suposat  govern més progressista de la història, volen destruir  l’eina que impedeix  refer aquell desig que postulava Hitler i que el seu deixeble, Franco, aplicava. L’escola catalana i en català, els hi és un perill seriós i perversament oposat a l’esperit de conquesta que postulen tots plegats. Això irrita, i actuen en conseqüència.

Per cert, el inefable Iceta, en el seu obligat comiat  (el PSC és, com ja sabíem un apèndix del PSOE) ens diu que, si el català decau, alguna cosa hi hauran tingut a veure els diferents Governs de la Generalitat en el problema. Cert i indiscutible. Però Iceta, oblida intencionadament que, quan el problema de la llengua catalana ha esclatat de  nou,  ell i el seu partit, ara, i en plena polèmica,  han abonat les tesis que posen precisament en perill aquesta llengua, posant-se a favor dels que impulsen i mantenen la polèmica. Ni així, afalagant a qui el paga, Iceta, ha aconseguit mantenir-se en el poder del partit. Qui paga, mana. Un ministeri és un bon sou, però caduc...

 

J.  Vinyeta

18 de Desembre de 2021

---

[1]  Canal Historia.- Historia del Nazismo.- Cap. 07 .- A las puertas del infierno 1941 - 1942