708.- Els 7 de Chicago

 

708.-  Els 7 de Chicago.-

1968  va ser un any convuls arreu,  amb revolucions i contrarevolucions constants: mentre  sota de les llambordes de París  hi havia la platja de Cohn Bendit i Krivine, l’exèrcit francès restava a l’espera d’ordres de De Gaulle per reposar les llambordes al lloc inicial. Però les cuques revolucionàries es varen anar estenent  fins i tot als EUA, on n’hi va haver d’unes i de les altres.

La guerra de Vietnam, amb milers  de morts i amb reclutament obligatori, era la principal causa contra la que s’havia de barallar el jovent americà. En plena època hippy, pacifista o amb altres noms del nomenclator, amb els assassinats de Luther King (Abril del 68) i el de Bob Kennedy poques setmanes després (Juny del 68), els enfrontaments entre aquests antibelicistes i les policies   amb clars ticks antirevolucionaris (el personal civil diguem-ne republicà-conservador  s’hi afegia i hi participava en la repressió, aquí també en sabem d'aquestes coses...), eren constants. La presència dels que es varen definir com a Panteres Negres, eren un ajut a tot plegat.

Així les coses, arriba la Convenció Demòcrata de 1968 a  Chicago, davant de les imminents eleccions americanes ...el primer dimarts següent al primer dilluns de Novembre.... Els grups contestataris varen pensar que era el moment de fer-se veure. Totes les demandes de manifestacions que varen presentar i/o de reunions inclús a l’aire lliure, varen ser totes sistemàticament negades per l’alcalde de Chicago i, com que els manifestants anaven en augment, l’alcalde, la Guardia Nacional i la policia de Chicago varen entendre que els enfrontaments eren inevitables... El que era Fiscal General, Ramsey Clark, que ho va ésser  durant els fets, va decidir no inculpar a ningú. Però la victòria republicana de Nixon en aquelles eleccions, va propiciar el canvi de Fiscal General i aquest nou Fiscal General, John  Mitchell, tot i no  haver estat nomenat  pel càrrec fins a Gener de l’any 69, va voler fer una causa general contra aquells moviments i va processar als considerats líders d’aquells aldarulls, muntant una causa esperpèntica en contra d’ells. El jutge, Hoffman, no va admetre declaracions determinants, va acusar per desacatament als defensors dels acusats i al propis acusats,  va alterar la constitució del jurat, va emmordassar i encadenar al líder de les Panteres Negres a la cadira a la sala, va actuar de forma preconcebuda i amb tanta parcialitat que,  tot i que en determinades reflexions   de la fiscalia (anomenada per Mitchell...) li va proposar  reconsiderar tot plegat, Hoffman va  condemnar als acusats. El judici va ser tant esperpèntic que la Cort  Suprema dels EUA el va anular. Tota aquest realitat queda reflectida en el film que actualment projecten  les TVs, amb el mateix títol: Els 7 de Chicago. Ignoro si està en cartellera comercial.

M’he permès tota aquesta  introducció històrica perquè, en veient el film, m’he retrobat  amb tot allò que em recorda el judici del  TS contra els membres del Govern de la Generalitat. No entraré a discutir la veritat del judici a Chicago expressada en el film. No cal perquè,  si el film no expressa tota la veritat del  judici (ja se sap que les veritats cinematogràfiques  mai son la veritat  exclusiva, perquè l’objectivitat no existeix), el que ens deixa veure amb claredat és allò que sí va passar i és que el judici (segons totes les informacions de les que podem disposar i que es poden trobar facilment a les xarxes,  a banda de les que ens doni el film ) va ser un autèntic frau, tant fraudulent com perquè la Cort Suprema dels EUA, repeteixo, l’anul·lés.

Entenc que paga la pena el fet de visionar el film (i no ho dic per les seves qualitats cinematogràfiques, que hi son), si no perquè, en massa moments del judici que  presenta el film, recorda   al jutge Marchena  actuant com aquell jutge Hoffman que, inclús, va arribar  a ser   assenyalat per l’advocacia americana com  inepta per la seva parcialitat.

Com en aquell judici  esperpèntic, del realitzat pel TS, posat ja en dubte per la sentència de l’Audiència Nacional (per cert, cal recordar que la sentència dictada pel cas Trapero per l’AN, ha estat feta per aquell  vilipendiat i de mal record  Tribunal de Orden Público amb el nom avui canviat. Qui ho havia de dir...!), estem a l’espera de que instàncies superiors ens deixin clar que també el d'aquí  va ser una farsa.

Quan el judicis es converteixen en judicis polítics (el de Chicago o el viscut aquí contra el Procés en son proves fefaents de que això passa), es converteixen en una caricatura terriblement maldestre del que entenem com a justícia. És aleshores quan alguna altra instància  amb visió clara del que ha de ser justícia, ha d’actuar  en conseqüència. I molts estem convençuts de que així serà.

 

J.  Vinyeta

25 d’Octubre de 2020