707.- Al menys, una bona noticia.-
Trapero, i tota la que era
la cúpula del Mossos durant l’Octubre del 2017, ha estat absolt, i
no sabem si la sentència serà
recorreguda, qüestió aquesta que els experts entenen com a difícil. Però
malauradament sabem tots quin pa s’hi dona en la justícia d’aquest Estat. Cap de les acusacions ha pogut estar
demostrada (aleshores, Baena –
Tácito i de los Cobos varen cometre perjuri...?). Més aviat sembla que dos dels jutges del tribunal que jutjava
Trapero, no han volgut continuar fent el ridícul davant, com a mínim, de la UE (la qual cosa, també ha de dir-se,
els honora) i han optat perquè la Justícia, al menys per una ocasió, sigui manifesta.
Trapero ha estat judicialment absolt. Entenc que també hauria de ser
absolt política i professionalment
parlant, i reincorporat al lloc del que
va ser descol·locat. Ell haurà de decidir. Potser que hagi entès amb
claredat que els jutges que li donaven ordres han estat els mateixos que li han
muntat un calvari que ha durat tres anys.
La decisió del Tribunal ha
estat una bona notícia, però una flor no fa estiu... i com va dir Churchill
l’any 1942, després de que Montgomery derrotés Romel al nord d’Africa, “...aquest no és el final, ni tant sols el
principi de la fi. Podria ser, tal vegada, el final del principi...” [1]
Podria ser. El que no sabem és fins on
de lluny ens porta aquest futurible..., fins quan haurem de suportar esperpents judicials com el que, només dos
dies abans de la sentència Trapero, coneixíem amb la sentència als components de
la Mesa del Parlament de Catalunya en la mateixa època: inhabilitats i multats,
sentència realment distinta i contradictòria (i només assenyalo fets, res més,
no fos cas que s’entengués una altra cosa) de la que, pels mateixos delictes, Forcadell va ser
condemnada a 11 anys de presó. En cap dels dos casos la sentència hauria d’haver
estat inculpatòria, llevat que els jutges entenguin que han de decidir, el què,
el com o el quan d’un Parlament. I així sembla que ho estan
fent: decidint en favor d’uns principis propis de segles passats, amb clara
resposta a favor de la ideologia inqüestionable
dels que els han anomenat i en contra del més mínim indici de llibertat. Em
sembla que la figura jurídica adient en
aquests casos s’anomena prevaricació. Però no cal que ningú pateixi: aquest
Estat ens té habituats a què mai passi res.
Amb aquestes dues sentències
fetes públiques, ens podrem preguntar què poden significar, en si mateixes, de
cara a tot l’entramat judicial que envolta el Procés. Perquè d’alguna manera ha
de quedar clara la validesa d’algunes sentències i la invalidesa d’algunes
altres, unes i altres amb els mateixos fiscals, mateixos delictes de l’acusació
i resultats clarament oposats. Lesmes,
no en voldrà saber el per què de la
disparitat contrastada de criteris dels
jutges que governa? Res de tot plegat?
Ni una aproximació al per què de les diferències? Malauradament, em sembla que
en sabem les respostes.
A tot això, si hi sumem les advertències reiterades de la UE
respecta del polititzat sistema judicial
de l’Estat espanyol i que les patacades que els tribunals europeus van donant, sovintegen; que no hi ha un duro
a la caixa, un dèficit impagable, amb milers de persones que encara esperen el
cobrament dels ERTOS declarats els mesos
Mars – Abril d’enguany i que això coincidirà amb el confinament general que
se’ns aproxima amb nous ERTOS, i EROS definitius; el desgavell en el control de
la covid, en plena efervescència de nou, i amb la incapacitat operativa
del Govern Central davant de la que és la pitjor inoperància del PP en general i del PP madrileny en
particular; incapaç d’aplicar unes
mesures que Madrid està combatent amb
el menyspreu més absolut a la pandèmia amb la sola finalitat d’abatre el Govern de Sánchez (pandèmia de la que en som víctimes i de la que Madrid
n’ha estat un propagador criminal inqüestionable) i que, en qualsevol cas,
arriben tard; o parlem del desastre parlamentari amb que ens distreuen dia a
dia, deixant en evidència una pèssima
condició democràtica i la baixesa
humana, cívica i cultural de molts, moltíssims
dels parlamentaris i senadors, i
per tant conseqüentment de l’Estat
espanyol en general...
Podríem continuar
assenyalant deficiències de les
que en som testimonis de primera fila. En sembla que totes ens portaran a
considerar que l’Estat espanyol està en caiguda lliure vers al desastre més
absolut. Alguns parlen obertament d’Estat ja en fallida...
És per tot plegat que, a
pesar de tota la situació que vivim, l’absolució de Trapero i companyia, és una
bona notícia, Però, malauradament, només
n’és una.
J. Vinyeta
21 d’Octubre de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada