690.- Personatges de la política (mig
confinats...)
A vegades, en política hi ha bocamolls, tot i deixant de banda la demagògia habitual. Saben
que no estan, a causa de determinades
circumstàncies, en primera fila i, aleshores, per la boca els hi surt la
necessitat de fer fira, pronunciant-se, especialment,
respecta d’alguna matèria sensible. Llevat d’excepcions, estranyes excepcions que transformen el silenci en un clam eixordador.
Últimament en tenim,
al menys, tres casos sensibles. L’Alcadessa Colau, l’inclit i neo madrileny
Asens i l’Alcalde de San Andreu de la Barca, Enric Llorca, membre de pedra picada del PSC.
Començarem per
l’últim. L’Alcalde de Sant Andreu s’ha trobat amb un quarter dels seus amics la
Guardia Civil a casa. Els fills dels Guàrdies van a l’escola del Poble i, arrel
de les patacades que membres de la Guardia Civil ens varen fotre l’u d’Octubre
del 2017, els mestres de Sant Andreu varen explicar als seus alumnes el què
havia passat. Ja sabem què va
ocórrer després amb les denúncies
d’odi i la posterior arxivació d’aquestes denúncies, totes fetes amb l’aquiescència i participació, si no encoberta, de l’alcaldia de la Vila. Dic
això, ja sabut, més que res, per assenyalar el perfil del que ha declarat
persona non grata a la Vila (Poble o Ciutat, ho desconec) a la
Consellera de Salut Alba Vergés. Tot
perquè la Generalitat, Alba Vergés, va negar-se a construir un Hospital que,
pel que sembla, no contava ni amb els serveis mínims necessaris personals i
materials (la norma que és seguia era la
de muntar hospitals de campanya com a
prolongacions dels Hospitals grans, Clínic, Valle Hebron...i comptar amb els
seus serveis bàsics). El noi es va
emprenyar. Feia dies que d’ell no se’n parlava, estava trist i, com a bon
deixeble d’Iceta, aquell que només comentava el famós tuït de Javier Cercàs..., no va tenir
millor idea que la de carregar-se a la
Consellera Vergés. Sortia novament, a la primera plana informativa. Això sí: hi
sortia retratat i ben retratat... Però, ja se sap: els del PSC aprofiten tot el
que sembla gras...
Jaume Asens, ha estat
una sorpresa. Ens semblava un home discret. És qui, assessorant Puigdemont, li
recomana el fitxatge de Boye que, molts creiem que ha estat un encert. Asens
fitxa pels Comúns i se’ns en va a Madrid. I sembla, com ha anat passant a molts dels que s’hi han
instal·lat políticament parlant, que ha estat
abduït per aquell savoir faire neoimperial madrileny
fruït del 78, especialment dedicat i
aplicat als polítics catalans que hi aterren (recordem Duràn...?).Va comparar al
President Torra amb VOX. Però, com que la seva adducció sembla complerta, ens
diu al Parlamento, en resposta a Rufián que deia no a Sánchez, que aquest Estat
en el que ens toca viure, “...necessita
més Tardà i menys Torra...”. Com diu Soler i Sabater, a L’Avui d’avui, és
cert que aquests adduïts presenten, a més, la
síndrome d’Stokholm...
L’alcaldessa de
Barcelona és, en aquest moment, una de les excepcions de les que parlava al
inici. Sempre a l’hora, inclús per saltar-se el confinament i fer una roda de
premsa a la plaça Universitat, no vol ara donar la cara davant de l’oposició i de tota la ciutat per explicar allò del
concerts al terrats que, pel que sembla, portava un pressupost aprovat a dit,
de 500.000€, tota una fortuna. Sembla impossible que el silenci auto imposat
pugui amb la seva xerrameca habitual. Ara no vol sortir al plenari de
l’Ajuntament barceloní per explicar-ho. A ella, que era una senzilla opositora
a les hipoteques expropiades i que mai entraria en política, només li agrada
l’encens i l’olor de multituds quan l’aplaudeixen (el entesos potser que ens hi
descobreixin algun complex freudià amagat en aquesta actitud) I si no hi ha
aplaudiment, res de res... la seva particularitat està per
sobre del deure. Serà això, o serà que, com deia aquell Castanys, en una
revista esportiva dels anys quaranta[1], que l’alcaldessa
s’ha hagut de mirar les sabates (en aquell
moment, quan Castanys ho deia d’algú, tots enteníem que, qui fos, havia
trepitjat merda)? I si les sabates puden, la merda serà de gat... El silenci
de l’alcaldessa, com deia, s’ha transformat en un clam eixordador.
J. Vinyeta
10 de Maig de 2020
[1] La revista, de color groc, es
deia El 11 deportivo... Portava les il·lustracions de'n Muntanyola. De grata memòria
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada