554.- La creu del mausoleu.-
L’ombra de la creu
és molt allargada. Protegeix les
despulles d’un sanguinari victorejat
encara precisament per aquells que es miraven la seva construcció amb el
somriure sàdic d’una victòria espúria,
sobre d’una República legalment establerta, amb un cop d’estat incestuós i dels que també, a l’ombra de l’autarquia estúpida i autoritària a la que es va sotmetre als vençuts i que només
afavoria a uns quants dels vencedors, hi varen anar molt bé. Son els que avui
també, i sense més ideologia política que la que resulti de protegir els seus
interessos, recorden amb llàgrimes i
braç alçat al seu benefactor.
El poder que el
dictador va exercir durant els quaranta anys que va imperar amb ma de ferro, va ser de tal gruix que va aconseguir morir al
llit, sobre d’un jaç de milers de morts assassinats per les seves ordres, i
enterrat en un mausoleu acompanyat de no se sap quants dels que va assassinar.
La creu assenyala el lloc exacta de la barbaritat que la resta del món es mira
amb incredulitat i que els d’aquí, els captius i desarmats, ho volem eternament
destruït: quaranta anys després de la mort del dictador, hora és ja de que el
mausoleu deixi d’existir i aquella creu,
penjada als quatre vents, deixi d’assenyalar l’hora solar i hi pugui aparèixer
l’hora d’avui dia, l’hora d’una història que comença a caminar girant pàgina
definitiva al fet més luctuós i sanguinari dels últims cent anys de la
història d’aquest País en que ens toca
viure.
Sé que el culte als
morts forma part de la cultura que, mica a mica , ens ha anat fent. Per tant,
expresso una idea estrictament personal quan dic que el que jo voldria fóra que aquella creu caigués,
tapiés l’entrada per sempre i amb tot el
que hi ha dintre, i que la natura acabés amb tot plegat sense més esforç humà que
el de no haver-hi de fer cap esforç perquè allò passés a l’oblit definitiu. Insisteixo
en que és la opinió personal d’algú que li sembla entendre que el morts ja ho
son per sempre i que res que fem per ells en els retornarà (qüestió que en el
cas del dictador i adlàters m’omple de satisfacció). Personalment em sembla que
tot el que no sigui això, no serà més que una flama encesa i mantinguda per
aquells que de cap manera i per cap raó volen precisament que l’oblit caigui
definitivament sobre el seu passat.
J. Vinyeta
25 d’Agost de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada