518.- Crisi en
el Procés.-
Com deia Antoni Bassas a
la seva columna de l’Ara, sembla que les CUP
vulguin llençar a la paperera de
la història el procés... i Tardà
indica que convindria estendre ponts amb aquells que aspiren a un referèndum pactat (Comúns i PSC...). Uns i
altres estan condicionant la voluntat
política de dos milions de votants, amb picabaralles de pati de col·legi en la
que s’hi discuteixen llocs i càrrecs en un hipotètic Govern del que el més
calent encara és a l’aigüera. La vergonya aliena i el cansament van envaint voluntats
manifestades fefaent i repetidament
d’una societat civil que ha suportat la intemerata i ara sembla que,
aquestes voluntats, puguin ser
dilapidades estúpidament. Conviccions del
50% d’una ciutadania que, pel que sembla, va cometre l’error de deixar-les en les mans
dels que s’hi varen voluntàriament oferir i que vàrem triar entre unes llistes electorals, per a conduir
precisament a bon port, tot aquell
cabdal d’esperança sobre la que ha anat cavalcant des de fa anys. Ara, per
enèsima vegada, significant-se més pels interessos partidistes que pels
interessos dels que els vàrem votar i del País,
deixen a l’albor del que ja hauria de ser una negociació tancada des
d’abans de les eleccions, un possible acord finalista que, de moment, posa en
perill l’existència del propi Procés, al que uns i altres volen tornar al punt
zero.
Gràcies, senyors/es diputats/des! Una vegada més trenqueu aquells
gerros de porcellana fina, ens deixeu el cor ferit per l’única raó de que llocs, càrrecs,
conselleries..., aspiracions purament polítiques, son més importants que les aspiracions
generals del País. Partidisme en estat pur...! ERC ha anat regatejant, diria
que somicant, espais que per resultats electorals no li corresponen; exigint
allò que els resultats electorals no li varen donar... Les CUP pretenen una exclusiva majoria que les urnes tampoc
les hi varen donar...
Em sembla que podríem
parafrasejar Espriu dient allò de “Oh que cansat estic d’aquesta covarda, vella, classe
política...” que només ha sabut
funcionar amb les empentes que els
hi ha donat la societat civil compromesa
amb “aquesta meva (nostra) pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.
No oblidarem. Perquè si
doloroses son les limitacions de llibertats que ens venen imposant els jutges
de fora, que son els que governen l’Estat espanyol, més, molt més doloroses ho son les que posen
en perill la llibertat del País des de dintre
del propi País. Només ens ha faltat que
ERC busqui complicitats estranyes
per complir els exclusius objectius dins
del Parlament. Tampoc ho oblidarem.
I l’Església Catòlica,
Apostòlica, Romana i Universal? Dons,
com deia La Trinca, nari nan...
perquè el seu regne no és d’aquest món. Però menteixen quan ho diuen: només
cal llegir (si hi ha el valor de fer-ho...) les homilies d’en Cañizares a
València o escoltar Munilla a S.
Sebastià dient-nos que les feministes “llevan el diablo dentro...”[1].
El primer clama per una unitat física d’Espanya que mantingui la preeminència
de la seva església i una clara unitat religiosa controlada. El segon clama en
contra d’allò que sap que algun dia no massa llunyà li demanarà comptes
terrenals donada la permanent misogínia de
la cúpula eclesial a la que pertany. Amb excuses, s’obliden de la terrenalitat
dels mortals catalans als que escarneixen i blasmen a través dels mitjans que controlen que sí son d’aquest món.
Ens queda Montserrat i les
seves homilies dominicals. Però gaire bé res més d’una Església que es considera plural, però dins d’un sector clarament uniforme nascut durant
la guerra del 36 i amb plena vida en aquest 2018. Tenim record d’algú que es va
oposar a aquesta uniformitat i que va ser exiliat a Itàlia pel dictador: es
deia Aureli Maria Escarré i va anar al monestir
benedictí de Vidolbone, prop de Milà. Pel mateix, un grup de monjos de Montserrat
varen ser exilitats a S. Miquel de Cuixà.
Això era pel 1965, i tal com estan les
coses, sembla que va estar ahir mateix...
J. Vinyeta.-
6 de Març de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada