515.- Després dels missatges

515.- Després dels missatges.-

Els missatges entre Puigdemont i Comín han estat una sotragada  forta, certament. I els rajoyboys han llençat les campanes al vol com si fos la victòria definitiva sobre de l'independentisme. Però crec  que s’equivoquen. Perquè sembla clar que, en el pitjor de les conjuntures,  la societat civil no pensa llençar la tovallola. Això, independentment del que facin els polítics.

Sempre he manifestat que el que marca en la  trajectòria d’un home son els seus fets que son els  que, a la llarga, ens defineixen el que venim a considerar com actitud,  la seva actitud  que ens mostra les seves habitualitats., allò que en diríem el seu tarannà. Els missatges  ens han sorprès, però l’actitud fins avui de Puigdemont sempre ens ha anat indicant una altra cosa ben diferent, un tarannà diferent al que exposen els missatges. És per això  que personalment no em tenen més importànciai  i  que m'inclinen a la comprenssió del que  es deriva d’un moment duríssim en que, havent intentat tot perquè les coses anessin d’una manera, li arriba la sensació de que l’han deixat penjat com un fuet, i sol. Missatges eloqüents, però puntuals, com tants d’altres. Per tant, si algú creu que per uns pensaments molt semblants als que hem tingut molts en un moment o altra  durant tot aquest temps en que hem encarat seriosament la independència del País, si algú creu, repeteixo, que   molts hem de canviar les nostres referències sobre  Puigdemont, tot i els errors comesos,  s’equivoca. La majoria dels més de dos milions dels votants indepes, varen votar Puigdemont i no crec que això canviï ara per uns missatges puntuals. Penso que, com ens ha passat a tots en aquesta vida, tots hem ensopegat i la immensa majoria n’hem sortit de la ensopegada amb el convenciment de que alguna cosa hem après. I d’aquesta patacada en sortirem més savis.

D’entrada, ERC s’haurà de posar les piles i superar que JxCat els va derrotar electoralment quan els de ERC  ja tenien coll avall la victòria indepe; perquè si no ho fa, aquella frase d’en Tardà, sobre del sacrifici del President, quedarà com a senyal de l’estratègia de Junqueras i companyia  per a la Història negra del partit, i és repetirà incansablement en totes les conteses electorals que estan per venir, amb resultats gens esperançadors pels nois d’ERC.

Un cop dit això, és evident que no queda més remei que refer una unitat en els continguts del full de ruta necessaris per intentar tirar endavant, i amb transparència en els acords.  En aquest sentit, l’últim comunicat de l’ANC l’entenc com a clar, directe i significatiu.

Un cop recuperada aquesta unitat, que ha estat bàsica i definitòria en els moment difícils i dramàtics de la nostra història, ha de mantenir-se  a capa i espasa. Perquè no és que hi hagin massa camins per tirar endavant, però  el que em sembla que gairebé tots tenim clar és que   fraccionats, no n’hi ha cap.

Ara, un cop recuperats d’uns missatges que els de sempre pretenen que siguin definitius, ens toca esperar saber quina és la solució política que des d’aquí  hi donen els partits sobiranistes en bloc que, a pesar de tots els pesars, mai poden oblidar que el 21 de desembre passat la societat civil els hi va dir el que espera d’ells. Una resposta que a més ha deixar clar que els rajoyboys s’han equivocat, per enèsima vegada, en la  apreciació que entenien, aquesta sí,  com a definitiva.

Entenc que en les circumstàncies actuals és important intentar portar la iniciativa. Dic això perquè, si al final es decideix iniciar un nou procés electoral, fora convenient que aquesta convocatòria vingués forçada per la Generalitat, no pel Govern de Madrid.

I una certa dosi de paciència, perquè realment ara, en aquest moment, tampoc ens ve d’uns dies.

J.  Vinyeta

2 de Febrer de 2018