512.-
“Normalitat institucional”
Rajoy i Méndez de
Vigo s’entesten en definir com a normalitat
institucional el que ara, en aquests
moments, s’està vivint políticament a
Catalunya. Aquests senyors i senyores, els seus i els que representen, a tots
ells, tot allò que els interessa o
necessiten que vagi bé és precisament el que és normal, no altra cosa. Sempre han estat de llenguatges de
difícil comprensió, especialment el de
Rajoy, no ja per a dir allò de que los españoles,
per exemple, son mucho españoles o per a dir que l’estat
espanyol surt de la crisi quan realment es troba amb
més del 100% del PIB de deute, o allò
de "Cuanto peor para todos, mejor.
Mejor para mí el suyo beneficio político...” que li deia a Iglésias a les
Corts. Però el que sembla que s’emporta els llorers de tota aquesta xerrameca és
precisament aquesta definició de normalitat
que, segons ells, repeteixo, s’està
vivint a Catalunya. Una normalitat expressada pel ministre Zoido
en la seva compareixença al Senat ens ve
a dir que és la ciutadania la responsable de la violència aplicada el 1-O (llenguatge confús que fa del agredit responsable de la agressió) Una suposada normalitat establerta amb un cost de 87
milions d’€s (mantenint en secret tota l’operació i 1066 ferits que sembla que no
han existit mai) més un petit afegitó
de 1500 milions d’€s per respondre a les demandes econòmiques dels cossos policials de l’Estat que, en agraïment
per l’exquisida actuació, a més, seran condecorats. Una normalitat
de la que realment se’n deriva l’elecció del President del Parlament, cert,
però que mentre es porta a terme hi ha 795
encausats, 24 detencions (tot un Governa a presó o a l’exili, inclosos els
Jordis), cinquanta-sis escorcolls (Vilaweb en fa un molt bon resum[1] de la
repressió soferta) i amb les amenaces immediates
sobre del President Electe del Parlament
si aquest permet que el Parlament que presideix triï un President de Catalunya
que no sigui del grat d’aquells que
amenacen i que, donades les circumstàncies, difícilment n’hi haurà cap...
Però resulta que aquesta
normalitat que s’expressa amb coaccions,
amenaces, intimidacions.., és a dir, per la utilització de la força que des de Madrid es va esgrimint per evitar
la lliure actuació dels parlamentaris en sessió del Parlament de Catalunya,
especialment per el cas de ratificació de Puigdemont com el que ja és, sigui de la forma que en sigui
determinada per la Mesa del Parlament, en cas d’aquesta interferència, l’exjutge
Elpidio Silva ens exposa a tuiter
el que diu l’article 498 del Codi Penal: “Quien
empleare fuerza, intimidación o amenaza
grave para impedir a un miembro del Parlamento (diu l’exjutge, però l’article especifica
clarament “…a un miembro del Congreso de
los Diputados, del Senado o de una Asamblea Legislativa de Comunidad Autónoma…”) assistir a sus reunions, o por iguales
medios coartare la emision de su voto, serà castigado con pena de prisión de 3
a 5 años”.
Arribats
a aquest punt se’m acut pensar novament en els grups de juristes, advocats,
jutges que, amb articles dins dels codis
com l’exposat, es limiten a fer comunicats, manifestos o similars que aquells
que defineixen la normalitat, en els termes que venim comentant, es passen pel forro.
La pregunta que en ve al darrera és: per què no actuen judicialment contra
d’aquells que, segons el codi, estan infringint la Llei? No poden fer-ho?, i si és així, per quines
causes o fonaments legals queden impedits d’actuar? Estem jurídicament a
l’albor de decisions que no son més que
respostes negatives a les actuacions que aquí es van fent? Això vol dir que els
ciutadans de Catalunya que pensem diferent del que pensa el bloc unionista (i
ja només dic això...!) estem en la més absoluta de les indefensions? Penso que aquests grups que, al menys,
mantenen anomenada com el sector de Drets Individuals del Col·legi d’Advocats,
Drets, Col·lectiu Praga, Advocat’s, i tants d’altres que s’han manifestat amb bona voluntat en
contra de la repressió, ens haurien d’explicar per què no hi ha demandes
judicials en comptes de manifestos. Penso que ens ho mereixem.
Mentre, ens haurem
de mantenir expectants. Tant per les possibles derives d’aquesta normalitat com de les possibles actuacions
que es portin a terme des d’aquí. Perquè el pitjor que ens pot passar és que a
còpia de mentides es vagin creant veritats que normalitzin la nostra situació i que, en l’esdevenir del dies,
acabem per entendre que la pèrdua de
drets civils forma part ja normal de la nostra quotidianitat.
J. Vinyeta
20 de Gener de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada