diumenge, de gener 21, 2018

512.- “Normalitat institucional”

512.- “Normalitat institucional

Rajoy i Méndez de Vigo s’entesten en definir com a normalitat institucional el que ara, en  aquests moments,  s’està vivint políticament a Catalunya. Aquests senyors i senyores, els seus i els que representen, a tots ells, tot allò que els interessa  o necessiten que vagi bé és precisament el que és normal, no altra cosa. Sempre han estat de llenguatges de difícil  comprensió, especialment el de Rajoy, no ja per a dir allò de que los españoles, per exemple, son mucho españoles o per a dir que l’estat espanyol surt  de la crisi quan realment es  troba  amb més del 100% del PIB de deute, o allò de "Cuanto peor para todos, mejor. Mejor para mí el suyo beneficio político...” que li deia a Iglésias a les Corts. Però el que sembla que s’emporta els llorers de tota aquesta xerrameca és precisament aquesta definició de normalitat que,  segons ells, repeteixo, s’està vivint  a Catalunya. Una normalitat expressada pel ministre Zoido en la seva compareixença  al Senat ens ve a dir que és la ciutadania la responsable de la violència aplicada el 1-O (llenguatge confús que fa del agredit responsable de la agressió) Una suposada normalitat establerta amb un cost de 87 milions d’€s (mantenint en secret tota l’operació i 1066 ferits que sembla que no han existit mai) més un petit afegitó de 1500 milions d’€s per respondre a les demandes econòmiques  dels cossos policials de l’Estat que, en agraïment per l’exquisida actuació,  a més,  seran condecorats.  Una normalitat de la que realment se’n deriva l’elecció del President del Parlament, cert, però que mentre es porta a terme  hi ha 795 encausats, 24 detencions (tot un Governa a presó o a l’exili, inclosos els Jordis), cinquanta-sis escorcolls (Vilaweb en fa un molt bon resum[1] de la repressió soferta)  i amb les amenaces immediates  sobre del President Electe del Parlament si aquest permet que el Parlament que presideix triï un President de Catalunya que no sigui del  grat d’aquells que amenacen i que, donades les circumstàncies, difícilment n’hi haurà cap...

Però resulta que aquesta normalitat que s’expressa amb coaccions, amenaces, intimidacions.., és a dir, per  la utilització de la força  que des de Madrid es va esgrimint per evitar la lliure actuació dels parlamentaris en sessió del Parlament de Catalunya, especialment per el cas de ratificació de Puigdemont com el que ja  és, sigui de la forma que en sigui determinada per la Mesa del Parlament, en cas d’aquesta interferència,  l’exjutge  Elpidio Silva  ens exposa a tuiter el que diu   l’article  498 del Codi Penal:  “Quien empleare fuerza, intimidación o  amenaza grave para impedir a un miembro del Parlamento  (diu l’exjutge, però l’article especifica clarament  “…a un miembro del Congreso de los Diputados, del Senado o de una Asamblea Legislativa de Comunidad Autónoma…”) assistir a sus reunions, o por iguales medios coartare la emision de su voto, serà castigado con pena de prisión de 3 a 5  años”.

 Arribats a aquest punt se’m acut pensar novament en els grups de juristes, advocats, jutges  que, amb articles dins dels codis com l’exposat, es limiten a fer comunicats, manifestos o similars que aquells que  defineixen la normalitat, en els termes que venim comentant, es passen pel forro. La pregunta que en ve al darrera és: per què no actuen judicialment contra d’aquells que, segons el codi, estan infringint la Llei?  No poden fer-ho?, i si és així, per quines causes o fonaments legals queden impedits d’actuar? Estem jurídicament a l’albor de  decisions que no son més que respostes negatives a les actuacions que aquí es van fent? Això vol dir que els ciutadans de Catalunya que pensem diferent del que pensa el bloc unionista (i ja només dic això...!) estem en la més absoluta de les indefensions?  Penso que aquests grups que, al menys, mantenen anomenada com el sector de Drets Individuals del Col·legi d’Advocats, Drets, Col·lectiu Praga, Advocat’s, i tants d’altres  que s’han manifestat amb bona voluntat en contra de la repressió, ens haurien d’explicar per què no hi ha demandes judicials en comptes de manifestos. Penso que ens ho mereixem.

Mentre, ens haurem de mantenir expectants. Tant per les possibles derives d’aquesta normalitat com de les possibles actuacions que es portin a terme des d’aquí. Perquè el pitjor que ens pot passar és que a còpia de mentides es vagin creant veritats que normalitzin la nostra situació i que, en l’esdevenir del dies, acabem per  entendre que la pèrdua de drets civils  forma part ja normal de la nostra quotidianitat.

J.  Vinyeta
20 de Gener de 2018