511.- Ara va de bo .-
Escric aquestes ratlles
hores abans de que el Parlament es posi en marxa amb la Mesa d’Edat, que ha de donar pas a la a la Mesa definitiva
del Parlament i, per afegitó, al President/a del Parlament. Forcadell plega
(suposo que ja en va tenir prou suportant aquella colla d’exaltats disposats a
resistir“...hasta que se congele el
infierno...!” per torpedinar totes les decisions del Parlament el setembre
passat, tot i que posteriorment el TC ha donat suport a la actuació de la
Mesa en aquells moments) i s’ha de
trobar el substitut. Un cop fet això, s’aniran
aclarint les importants incògnites que s’han mantingut fins a poder iniciar-ne
el funcionament definitiu.
Des de la proclamació del
155 famós, tot ha entrat en una estranya confusió malèvola a la que el Govern
de Rajoy ens ha portat. Rajoy va muntar unes eleccions exprés que va perdre de
forma espectacular: el seu partit va quedar reduït a quatre escons, C’s li va
passar per sobre a bastament i, per major INRI, l’independentisme repudiat,
censurat, investigat, amb
incomprensibles presoners - hostatges i amb Puigdemont i quatre
Consellers més a l’exili, va guanyar novament la majoria absoluta del
Parlament.
Des d’aleshores, és ben cert que hem entrat en constants
amenaces per banda de Rajoy i els seus jutges, actuació que ha posat més evident
encara la conxorxa entre executiu – legislatiu i judicial en tot allò que pugui fer referència,
especialment, al Procés català
I potser per això mateix, des dels grups
polítics afins (JxCat, ERC, CUP) s’ha mantingut un silenci que aparentava ser contradictori
amb determinades expressions de determinats polítics i en declaracions que ens arribaven
des de Brussel·les. Potser tot plegat pot haver estat degut a una prudència necessària
comparable a aquella amb la que se’ns deia que hi haurien urnes i paperetes,
però no se’ns deia res més.
És per això que espero que
hi hagi Govern, amb plens i sessions amb suficients
ascons per a defensar les majories guanyades a les urnes. Si fan bé les coses, i fer-les bé suposa cap pas enrere i cap bri
de rendició, la societat civil,
autogestionada com està, hi donarà suport incondicional. Però si aquesta
societat civil s’olora un desviament immoral o de connivència sobre del resultat de les urnes, aquesta societat
civil posarà el crit al cel i als polítics que siguin considerats com aquells que anomenaven botiflers,
a la picota. I, la societat civil, per l’autogestió que tan bé ha demostrat
portar, serà de nou als
carrers i sense reserves.
És evident que ara no
vindrà de deu a quinze dies més d’espera: no sé quins son exactament els terminis
que marca el Reglament parlamentari per completar tot plegat, però no crec
haver-me allunyat massa dels dies necessaris. Però em sembla que el País espera
un comportament digne, de la classe política afí amb els postulats republicans
que s’han d’empènyer. Parafrasejant Nelson
a la batalla de Trafalgar, podríem dir que Catalunya espera que cada un compleixi amb el seu deure. És un manament dur i inexorable especialment per aquells que varen
assumir lliurement l’acceptació en la participació política directa. Però amb milions de mirades sobre de la seva actitud i comportament.
Ara, prioritàriament, els
hi toca decidir a ells.
J. Vinyeta
13 de Gener de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada