248.- De la Diada:
constatacions i una proposta.-
Una vegada més, i ja en van tres
de seguides, la Diada ha estat
sonada. Un milió? Dos? Personalment m’és
ben bé igual: la gran Via i la Diagonal de Barcelona eren plenes a vesar de
milers de persones de tots els àmbits, i edats, arribats de tot Catalunya; de
gent que no sap el que votarà, de gent que sí sap que votarà que no,
d’indecisos o no en el vot però tots amb una idea clara: volent votar. També hi
érem els del Sí_Sí que a més volem formar part d’un nou Estat a Europa i que
semblàvem majoria clara. Festa
gran, de comportament exemplar i que,
com no podia ser de una altra manera, ha estat reflectit en les portades de la premsa internacional.
Podem fer algunes constatacions:
--- Des de Madrid varen llençar a
l’arena catalana a l’expresident Pujol amb el convenciment de que la
confessió que havia fet afectaria al
procés sobiranista. Dons varen quedar fotuts, a més de posar en evidència la
col·laboració de la maquinària de l’Estat en amagar fets que sembla ja coneixia
de vell per deixar-les anar quan més li convingués (¿hi ha una figura jurídica
per definir aquest saber de possibles delictes i no comunicar-ho immediatament
a la Justícia?). I com que resulta que sembla que continuen amb la dèria de que
el moviment secessionista es el resultat del embogiment de determinades figures
com Pujol o Mas, s’han quedat fotuts
perquè el personal diu que Pujol no és
Catalunya i que si ha defraudat i
ha comés delicte, que en sigui sancionat. Però que el camí endegat no s’atura.
--- A Tarragona estava convocada
la majoria silenciosa. I va continuar sent-ho, perquè tot i la convocatòria
conjunta del PP C’s, Societat civil Catalana, UPyD i tota la basca unionista,
la reunió va quedar en res. Tampoc es tracta de fer guerra de números i xifres:
però d’algunes fotos que ens han arribat del circ romà tarragoní, ni tan sols
aquest espai estava ple. Ja sé que no canviaran de discurs, però això de fer
passar bo per bèstia grossa ja no els hi dona resultat. Son pocs, els hi agradi
o no, i l’única manera que tenen de demostrar que son, com diuen, més, només és una: votant. Deu de ser que els
hi fa molta por que quedin en evidència...
--- Tres concentracions seguides amb la mateixa
intensitat, fetes amb ordre i disciplina contrastats, amb un civisme que el voldria
la manifestació millor convocada, amb clamor per una definició política
definitiva i amb el simbolisme portat a la realitat, son senyals de que tot
plegat no té aturador. I per a confirmar-ho, ahir mateix es lliuraven a la
Presidenta del Parlament al voltant de 750.000 signatures recollides arrel de
la campanya de l’ANC “Signa un vot per a
la Independència” en la que es demana al
Parlament que, si no hi altra solució, faci una Declaració Unilateral
d’Independència. Per tot plegat, qui no
ho entengui és, realment, perquè no vol.
Però a l’endemà de la Diada,
Madrid va endurir, si es pot dir així, la seva resposta per mitjà del Fiscal
General de l’Estat que va amenaçar d’aplicar el Codi Penal si el President
Mas treia les urnes al carrer el proper
9 N. Donat que no sembla que pugui haver-hi el més mínim acord Rajoy – Mas,
se’m acut que potser des d’aquí també es podria endurir el missatge i que penso
que es podria ser de manera senzilla. És evident que ens en anem, que marxem;
potser no serà el 9N però serà un dia que no entenc massa llunyà, i això va a
missa! Es tractaria de deixar mínimament clar que si continuen posant pals a
les rodes, ens en anirem sense assumir la part el deute que ens correspondria
si aquest marxar es fes de manera civilitzada, fet que segons els que hi
entenen, convertiria el deute espanyol en més del 120% del seu PIB. Seria per a
ells un greu problema en el que s’hi podrien trobar. Seria curiós poder
comprovar si el Sr. Monago, arribat el cas per citar-ne un, gallejava davant d’aquesta
situació...
Vull donar les gràcies a l’ANC i
Òmnium i a tots els que varen col·laborar directament en que la Diada fora,
novament, un èxit espatarrant i en tots
els seus aspectes. Reconec que allò que
em semblava quasi impossible, la creació de la Senyera (que no pas la participació ciutadana, de la que no en
dubtava gens), va ser un èxit complert.
I em va deixar clar el grandíssim grau
de disciplina d’aquella enorme concentració humana. Una dada per tenir present
quan se’n torni a necessitar d’ordre i
disciplina...
La societat civil ha alçat,
novament, la veu. Que els polítics sàpiguen fer-se dignes d’aquest clam.
J.
Vinyeta
16 de Setembre de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada