765.- Comentaris.-
Està en plena efervescència
la precampanya electoral pel 23J. El
resultat de les autonòmiques de fa pocs dies, ha esverat el galliner perquè ha
deixat clar que PP i VOX s’han
fet els amos de mig país. Vistos el resultats, Sánchez torna a convocar
immediatament eleccions i, també immediatament, comencen aquí a ca nostra, les
corredisses per fer-nos votar. Em sembla que no s’entén massa bé que, aquestes
eleccions no son res més que un intent (de moment sense resultats definitius, i
per tan amb total incertesa) de salvar España
del feixisme oficial que els hi ve (l’altre, com deia en Perich, no se
n’ha anat mai...). Des de Catalunya
em sembla necessari apuntar que les
eleccions que poden fer venir el feixisme oficial a Catalunya no seran fins que el president Aragonés les
convoqui i que nosaltres, precisament nosaltres, entenc que no hem de fer res
per salvar una Espanya, que no ha fet
res més que posar-nos pals a les rodes i amb més de 4000 catalans represaliats, del que li vingui a sobre. Si a més hi afegim la ineptitud (per a dir-ho
com en un conte de fades...) dels partits que han jugat amb nosaltres com han
volgut durant gairebé sis (6) anys, no resulta estrany que aquells més de dos
milions de vots realitzats sota una
violència que va fer tremolar Europa (fins al
fet de demanar-li directament a
Rajoy i companyia que l’aturessin),
estem una mica massa cansats d’esperar, emprenyats amb tots ells perquè,
ara, ens demanin el vot per a la seva exclusiva supervivència. L’absentisme a
les municipals va ser un avís. Penso que
en les properes es pot rebla el clau i deixar-los a la mà de Déu...
A
pesar de tot, Òmnium i el CxR ens
demanen una votació massiva el proper 23 de Juliol. Cap dels dos organismes ha
preguntat si és aquesta la voluntat dels seus als seu socis – afiliats. Una i altra societat han tirat pel dret sense
el més mínim respecta pel seus associats – afiliats i han imposat una norma d’actuació davant
d’una situació que em fa pensar, només amb la millor de les voluntats, en primer lloc, que els
partits són els que hi manen dins dels organismes citats. I, en segon lloc i
com a conseqüència, aquests partits, que van veient la resposta a les xarxes a
les seves actuacions i que pot traduir-se en una abstenció massiva, tem pel seu
futur, especialment econòmic si l’abstenció es converteix en un fet, ja
assenyalat en les anteriors municipals. Òmnuim ja havia acceptat el nomenament
a dit del seu actual president. Però, el que em sorprèn més és l’actitud de
Waterloo. Fa pocs dies el President Puigdemont demanava, en un tuït als
partits, allunyar-se de qualsevol col·laboració amb l’Estat espanyol. Ara, el
CxR ens demana que col·laborem massivament amb Espanya en unes eleccions que
afecten majoritàriament a Espanya... Nosaltres hem de salvar al PSOE del
naufragi que sembla se li ve a sobre...?
Nosaltres, amb 48 escons, hem de salvar Espanya del feixisme oficial...?
No anem bé.
França
es crema. L’assassinat d’un jove magrebí a Nanterre
per la policia francesa, ha encès les banlieues de les ciutats
franceses especialment i pel que sembla, les de París i Marseille. Niño Becerra en fa un anàlisi en el seu fil[1]
que entenc interessant. El que passa a França no és res més que un avís del que
pot passar en qualsevol país europeu... Aquests que no volen parlar de
immigració no fa res més que amagar l’ou i deixar per demà la resolució d’un
problema real (i si és que hi som a temps).
S’ha
celebrat aquests dies l’orgull LGTBI. Personalment, no hi tinc res a dir: cada
un és el que és o el que vol ser. Que
la seva llibertat i la meva puguin caminar com a mínim paral·leles. Les
suposades esquerres d’aquest Estat, i les catalanes en afegitó, fa temps que dediquen a tot aquest grup,
totes les energies possibles. I es ben cert que, aquestes esquerres suposades
oficials (d’alguna manera les hem de definir...) hi han aconseguit , en el meu
entendre, notables èxits. Però també em sembla que hi han dedicat tantes i
tantes energies que molts altres temes socials, que haurien d’haver estat, al
menys al mateix nivell i amb la mateixa
exigència, no ho han estat. Aquestes suposades esquerres, més preocupades pels
vots que per les realitats socials de l’Estat i del País nostre, han posat la
bandera amb sis colors de l’arc de
Sant Martí (a la que hi falta un color per a ser
complerta...) en la punta de llança de tots els seu afers polítics i socials i
com única necessitat social global. No deixa de ser una opinió. Però no veig la
mateixa fal·lera en abaratir la cistella de la compra, per exemple, que hi ha posat en
defensar, amb totes les armes, al grup LGTBI. Dit d’una altra manera, les
esquerres es preocupen més d’aquest grup que de la resta de necessitats socials
indispensables del País/Estat. Perquè, questa bandera, onejada a diari oficialment, entretén a la societat i
permet, aquells que haurien de solucionar,
amb serietat les deficiències socials evidents, no haver-s’hi de
dedicar. Franco posava grans esdeveniments esportius en els moments en que la societat grinyolava
per qualsevol cosa, per petita que fos. Aquests d’avui onegen una bandera per
distreure’ns... És el mateix sistema..
Continuarem.
J. Vinyeta.
2 de
Juliol de 2023
P.P.:
He anat a escoltar sardanes. Jovent ballant-les. Sempre que hi vaig m’emociono en recordant que ni en
Franco, amb centenars de milers de
morts, ho va poder matar. Vist això, algú pot creure’s que
ens rendirem...?
