dijous, de març 23, 2023

762.- Preguntes.-

762.-  Preguntes.-

Estem en una situació polític-social perillosa. Perillosa perquè des del poder català  no hi ha concreció  i, en conseqüència, la situació social (inclosa l’agreujament de la exclusió social, en sí mateixa, i que està a punt de trencar costures, si no ho ha fet ja...) tremola per manca de d’aquesta concreció que, des de qualsevol vol punt amb autoritat, ha de mantenir-se. Si no es fa, el desastre és a la cantonada.

Voldria respostes a una sèrie de preguntes, que faig a continuació, i que penso que no són a mi sol a qui preocupen. En faré sobre de dos temes concrets, però n’hi ha centenars per plantejar: ocupes-vivenda social, la salut del català, sanitat, educació, immigració, renovables, llibertat i llibertats, espoli fiscal, ferrocarrils..., que algun dia farem.

Estem rebent, amb massa assiduïtat, informacions de violacions comeses per menors inimputables. Qui són els responsables d’aquests indefinibles? Perquè he arribat a sentir que la societat ha de protegir (Tània Verge dixit[1]) al violadors de Badalona. Si estan, com sembla que es va dir, escolaritzats, hi ha pares-tutors, i per tant responsables de la minoria d’edat d’aquests? Podem carregar de responsabilitats el sistema educatiu com es pretén i quedar sense actuacions davant dels pares-tutors d’aquests inimputables? Quan passen aquestes coses (com en el cas dels anomenats crims masclistes), per què no es donen les nacionalitats dels protagonistes de les accions? L’Administració deu pensar que, de ser immigrants, si és que ho són,  acabaríem per criminalitzar a determinats sectors i ens deixa en el dubte, podent caure en l’error de identificació. Si hi caiem, per manca de informació, no criminalitzarem una/es ètnia/es concreta/es sense  raó? O serà que no ens equivoquem tant i la repercussió política que tot plegat pot tenir, de saber-se la veritat, fa massa por davant  uns futurs resultats electorals? De tot plegat, no en diríem bonisme-llirisme-permisivitat?

Estem en sequera, Estem en un País amb sequeres habituals referenciades   des del segle XVI[2]. Quina és la raó per la que, en aquestes circumstàncies, augmenten les produccions de regadiu? Per què es permeten les tècniques de regadiu per inundació que pressuposen, encara que només sigui per l’evaporació natural, pèrdua de milers de metres cúbics d’aigua?  Segons la Fundación Aquae[3]  la producció d’un quilo d’arròs, necessita de 5000 litres d’aigua. Si l’agricultura consumeix un 70%[4]  del global de l’aigua, a quin preu paga l’aigua l’agricultura? Els adobs que utilitza, son fàcilment reciclables i inofensius a les aigües subterrànies? La ramaderia només en consumeix, segons les mateixes fonts, el 2%. Però,  en el sector ramader porcí (sembla que Osona n’és la gran víctima  aturant les plantes d’eliminació dels purins)[5]  [6], per què es tolera que els  purins destrossin les aigües  subàlvies? Quin control hi ha sobre d’aquestes dues activitats que consumeixen el 72% del total de l’aigua amb greus conseqüències pel medi ambient?  Per arrodonir, ens consta a tots que les elèctriques varen buidar els pantans per a produir electricitat hidràulica  que nosaltres vàrem pagar a preu de gas. Els Governs, no tenen mitjans  i autoritat pel control d’un bé que tots sabem escàs...? Quines compensacions s’han exigit a Iberdrola, Endesa[7], etc...al respecta? Serà per allò de les portes giratòries famoses que no es demanin responsabilitats, ara que més de 200 municipis catalans estan directament afectats per la manca d’aigua? Per  cert, que diu ara tota aquella cridòria, els del no permanent ajudats i empesos  per la oposició política del moment,  quan un Govern va decidir construir dessalinitzadores que ara ens resulten vitals...? Què faran els Governs per respondre a les properes sequeres, ja endèmiques...? Si no se’ns diu altra cosa, el cost global de l’aigua l’han de continuar  pagant exclusivament/majoritàriament el consum domèstic (19%) i el consum industrial (9%)?

He fet preguntes que no tindran  respostes. Però manifestar  inquietuds i  posar-les sobre de la taula entenc que és una exigència personal, i ensems general i necessària, per esgrimir els mínims drets que ens estan deixant a la ciutadania. Però estem en un País socialment i políticament sense concreció, embargat per la necessitat gairebé malaltissa de poder, sense el mínim interès general d’aquest Poder en el lloc i hora que li toca viure. Però el què  sí vol aquest  Poder,  és que aquest País nostre  sigui  la seva finca particular...

Estic clamant en el desert...?

J. Vinyeta.-  23 de Març de 2023

Publicat per a
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)