779.- Teoria de les Justificacions

 

779.-  Teoria de les Justificacions.-

Quan rumies, sols arribar a determinades conclusions que, d’alguna manera, comporten   canvis en l’actitud que venies arrossegant (i dic arrossegant perquè, quan deixes la motxilla del que descobreixes  que et condiciona innecessàriament, et dones compta del que pesa...).

Com sempre passa quan hi ha una introspecció seriosa, trobes algunes respostes per aclarir els dubtes i descobrir, com diu en Monzó, el per què de tot plegat. Dic algunes perquè, de respostes, sempre n’hi ha vàries, o moltes, però no totes  semblen conduir, en aquesta tessitura, al mateix punt: a la llibertat individual que suposa aclarir dubtes  responent els   per què... inclús a vegades  responent als  ...coups de pourquoi au coeur du bonheur..., que diria Brel

Una de les teories que se’m va ocórrer, és aquella que he acabat definint com a Teoria de les justificacions. I l’exposo només  pensant en que en cap cas pot considerar-se com a universal. Es meva i prou. El que la llegeixi/entengui/apliqui, ho fa sota la seva consideració i  interpretació.

Imaginem un grup homínid (tot i que és més fàcil el imaginar un grup clarament humà i de no tants milers d’anys en darrera o, potser millor, d’una certa actualitat). Aquest grup es troba en una situació de perill inquietant, i que necessita solució, derivat d’una bèstia/animal que està posant en risc la comunitat. Un caçador, un membre altament apreciat per la comunitat pels seus èxits, accepta l’encàrrec (o hi és induït pel gurú del grup, que sempre hi és i amb influència patent en tot el grup, però tant se val...) per a la cacera de la bestiola que terroritza la comunitat. I s’hi posa: ell és el millor i s’ho creu.

Finalment, o inicialment, com es vulgui veure,  aquell caçador/cercador de l’animal/misteri, es troba  davant del perill que resulta no ser res més que un animal, pot ser més gros,  però dels que sempre han envoltat la comunitat. El caçador, utilitza les seves eines/armes i resulta que falla una, dues o més vegades. Falla: aquell animal, que no era res estrany, se l’hi escapa... Per una incapacitat que ni ell ni imaginava i que ni el seu entorn coneixia, la cacera acaba en un fracàs

El caçador torna. En cap cas pot dir que ha fallat, mai, al contrari: ha de continuar sent  el millor.... Ha d’explicar  i inventar-se  tots els seus esforços, aventures, perills en els que s’ha trobat i expressa amb fals convenciment i amb terror simulat que, en arribar a l’animal,  va trobar-se un ésser estrany, nou i diferent dels coneguts en aquell moment, amb cua molt grossa, cos estrany, amb  varis caps de formes inversemblants, i que per un d’aquests caps, expel·lia foc de tal intensitat que no el deixava acostar per rematar la cacera; que li va ser impossible acostar-s’hi i que va haver de marxar, cames ajudeu-me, abans de que la bestia se’l mengés. L’auditori el creu, és el millor, no menteix... El caçador, mentint, ha justificat el seu fracàs. La seva credibilitat i honor, han quedat intactes, però el pànic comença a fer estralls...

Com a conseqüència, aquella bèstia, ara  misteriosa, segueix viva, i  continuarà envoltant aquella comunitat. Si el considerat millor i més valent caçador ha tornat sense èxit, qui es  podrà enfrontar a la bèstia? Ningú, perquè no hi ha en aquella comunitat, qüestió acceptada d’antuvi per tots, algú amb suficient capacitat per a fer-ho. Mica a mica, poc temps després, la bèstia ja no cal ni que estigui morta: s’ha instal·lat viva en el ideari mental de la comunitat . El caçador, només  per mantenir intacta la seva suficiència, continua  predicant   la bestialitat amb que es va trobar. Insistint i amb la seva auto justificació, ha creat un mite que possiblement es convertirà en la idealització, com passa amb els mites, de la força bruta o sagrada a la que la comunitat haurà d’enfrontar-s’hi i respectar permanentment. Ara, la solució a tot plegat encara serà més complicada difícil. Tot i la por, algú dins de la comunitat, més descregut,  crearà dubtes sobre de tot plegat però, per la persistència en el  mite, el  mite  es mantindrà.

Una actitud maldestra, que amb la veritat (o amb  la no mentida, diguem-ho així) hagués quedat resolta, ha creat, d’aquell animal, un altra  que s’ha  transformat  en un monstre   que,  mentalment, ara ja resulta  indestructible per aquella comunitat.

Per aquesta necessària i constant justificació d’alguns, és que es creen els mites subsegüents, Sort  que altres ens podem sentir obligats a no creure’ls perquè, com he dit abans, hem trobat respostes d’alguns per què plantejats, respostes amb les que ens hem permès trencar  la inconsistència d’aquells mites.  O per trencar   ideologies, també inconsistents, que, per prolongació esbiaixada d’aquells mites, pretenien la seva institucionalització i submissió conseqüents de la comunitat.

Tothom pot entendre-ho com vulgui. Ho he dit al principi. Només que no mentir, tot i que sembla quasi impossible en el context actual, rarament ha de justificar-se  i no sol crear mites.

 

J. Vinyeta

19 de Febrer de 2024