778.- Desemparats

 

778.- Desemparats.-

Es fa difícil avaluar la situació. Que ens sembla caòtica és evident. Però que ho  sigui, són coses diferents.

Dic això perquè el catalans estem rebent hòsties a tort i dret des de fa molt de temps, però ara agreujades per la possible aprovació d’una suposada Llei d’amnistia que l’únic que deixaria clar és que el jutges, quan varen mirar Catalunya, varen prevaricar. I això dol, també,  a tot un sector que ha acceptat aquesta prevaricació en funció i per raó exclusiva dels seus interessos. El caos judicial, en aquest cas és evident perquè fa de tot l’Estat el seu estat i, recolzat pels que també resultarien evidenciats per la prevaricació, mouen aquesta conxorxa ciutadana; amb recolzament inclosa de tota  l'elit episcopal que, com deia Camus, s’ha quedat amb la gràcia i ha deixat a la resta de cristians l’exercici de la caritat, una caritat  que ells, com a primers cristians, apostòlics i romans, deixen de practicar de forma evident, elit que no pot permetre que alliberat un troç  de l’Estat, aquestesdevingués innocu a les seves influències.

És, des d’aleshores, en que les agressions al poble català (tot es centra en els que desitgem llibertat i res més, però en cap cas es deixa de incloure aquells que no la desitgen) són més virulentes.  I, posats aquí, ens toca discernir si hi ha caos. I penso que no. El que hi ha és una voluntat expressa de que hi sigui, el caos, que no és el mateix. La política s’ha convertit pel Govern  de la Generalitat en un teatret de titelles de les que en  mouen els fils segons els convingui.

La catalanofòbia s’ha agreujat, de forma evident, en els últims mesos i els ciutadans catalans ens trobem en plena indefensió. En aquest totum revolutum el Govern català està impassible davant les constants ofenses de que som objecte, inclós des de la pròpia Administració  sanitària, per exemple. No es tracta de que afusellin a Puigdemont o el cremin, que Déu ni do, i  el Govern no assenyali l’insult i exigeixi explicacions, no, no   és aquest el problema, que també (també  hem cremat aquí fots de Felip VI, amb moltíssima més raó que amb les que a Castella han cremat Puigdemont, i l’Estat espanyol sí que en va exigir responsabilitats...). El que em sembla entendre  és precisament que aquest Govern català, sense qualitat democràtica i parlamentaria en aquests moments de indefensió ciutadana, només està pendent de la seva supervivència. I que  li sembla entendre, al Govern actual, que quan més caos hi hagi, això més el protegeix.

La qüestió és que, amb aquests caos fingit i provocat, els que estem autènticament  desemparats som la ciutadania catalana. I hi incloc en els resultats d’aquesta  pèssima administració a tota la ciutadania catalana, inclosos aquells que, aquest caos imposat, creguin que els hi va bé.  De tota aquesta indefensió, no n’excloc a la resta de polítics que, afiliats o no a partits, davant de la situació general, es mantinguin en la inacció i, per tant, en la omissió dels deures i deutes que tenen amb  la ciutadania (les referències alegres i sense resposta per la nostra situació de sequera, en la que també el Govern hi te responsabilitats, en són una altra manifestació de desempara). Però, agradi o no, el qui n’és màxim responsable, en aquest cas, i que hauria d’encapçalar una resposta  que protegís un mínim de la nostra dignitat  com a ciutadans catalans, és el Govern de la Generalitat  de Catalunya: la ineficàcia i omissió en són evidents.

Des de Madrid, secundat inclús pels que no són del centre, és pretén que Catalunya  continuï sent un racó extractiu i prou. I el Govern hi col·labora en escreix. Hem arribat a una situació en que la nostra història, llengua, costums, tradicions, etc., estan sotmesos a la voluntat d’uns que  evidencien  que el millor és deixar-ho anar tot plegat pel pedregar. Entre uns i altres, ells d’allà i els d’aquí, ens porten a l’acceptació de la pèrdua de la nostra identitat; i una de les maneres que, de sempre, s’ha utilitzat per ofegar un poble, ha esta en facilitar-hi la migració forana, de la que en vivim actualment les severes i greus conseqüències, donant-se situacions de privilegi de determinats emigrants davant de necessitats idèntiques o similars  de sectors catalans tant o més necessitats.

És per tot plegat que ens toca viure aquesta desempara.  I és per tot plegat que resulta evident que el Govern, en aquesta i en altres qüestions, però en aquesta de la defensa de la ciutadania especialment, negligeix obertament amb la seva omissió de socors a aquells als que es deu inexcusablement.

El Govern es possible que es cregui protegit pels seus déus (incús hi té  devots confessos), i ell sabrà si es creurà  ben jutjat per aquests déus   més enllà d’aquesta vida. Però personalment, espero que aquests déus i la Història els maleeixin per  l’oblit negligent en que han deixat a tots aquells als que, com a mínim, tenen el deure de protegir  la seva dignitat i identitat.  Sense excuses.

J.  Vinyeta

6 de Febrer de 2024