556.- Diada 2018

556.- Diada 2018.-

Poques coses a dir: la Diagonal plena de gom a gom i la Plaça del Rei buida. Penso que son les dues localitzacions que defineixen a bastament l’11  de Setembre d’enguany. La societat civil entenia, per a dir-ho d’alguna manera, que estava en deute amb  els empresonats i exiliats, i que ara li (ens) tocava estar a l’alçada. I així ha estat. Com sempre ni un paper a terra, ni una resposta violenta o fora de to, ni la senyora que embolcallada amb una bandera espanyola i provocant obertament i amb certa dosi de violència, va aconseguir trencar els valors que ens son tan propis.

A Madrid, la caverna sospirava perquè la manifestació a la Diagonal punxés. Inda, gran vocero del sistema, afirmava taxatiu que no hi havia manera d’omplir els trams que l’ANC havia anat marcant per mantenir un mínim d’ordre en tot plegat. Ara, calla. Rivera parla de tessis i d’altres coses, Albiol, potser per recuperar espai perdut, dona la sensació de suavitzar el to. Iceta?  Ni està i se l’espera.  Colau, no toca bola...

Tants anys sense voler entendre i menyspreant inclús la ciència que, des del segon principi de termodinàmica, ens assabenta  d’allò de que tot procés natural o espontani és irreversible... Facin el que facin, posin tots els pals possibles a les rodes, el Procés, per natural i espontani, el sabem  irreversible, com sabem  que el temps juga al nostre favor.

I  ahí lo dejo, com diria l’advocat Boye.

J.  Vinyeta

13 de Setembre de 2018