400.- De la Diada i alguns afegitons.-
S’ha repetit i amb èxit.
Per cinquena vegada consecutiva el País ha estat un clam. I aquesta vegada, tot
i que als de sempre no els hi agradi, el clam que s’ha fet sentir amb claredat ha estat el d’Independència. Colau,
Domémec i Fachin, els més significats dels Comúns, hi eren, per primera vegada…
A Rabell, Coscubiela i suposo que a Nuet, absents de la manifestació entenc que
per allò de mantenir unes essències “pures i
no contaminades”, se’ls deuria arrugar
el melic quan Portabella, un dels organitzadors de Sant Boi i home de pes de
les esquerres, es va posar davant dels micros de l’escenari de Barcelona per a
dir allò de que mai havíem arribat tan
lluny ni tan aprop... defensant la independència al mateix temps que un
referèndum amb el que es pugui expressar la voluntat dels ciutadans de ser independents o no. En un futur no massa
llunya (pel que varen dir Puigdemont i Junqueres, per la diada del proper
2017...) aquests esperits purs, en massa
vegades de puresa incomprensible per a la molts, potser per a massa gent, hauran
de definir el seu futur i la que haurà
de ser la seva relació final amb Catalunya o amb Espanya, perquè altres opcions
no les tindran, amb referèndum o sense. I en aquell moment també comprovarem si
aquest seu sobiranisme és català o és,
pel contrari clarament espanyol, perquè, si no ho saben, totes les decisions a prendre son sempre
excloents.
De xifres? Es parla
d’un milió de persones. Però tan li fa. Cinc
vegades consecutives son moltes vegades i sense incidents, com han estat
totes elles, encara les fa més singulars. Una vegada més la premsa
internacional se’n fa ressò de forma més digna que la premsa de l’Estat, i com
a mostra un botó: l’embolic que es fa La Razón amb les dades donat que, sumades
les pèrdues de participants que ens anuncien cada any, ens acaba donant una
participació 1.715. 000 participants en la diada de 2014[1]. Societat
Civil Catalana redueix la xifra d’enguany a menys de 250.000 participants. És
igual: quedarà una vagada més palesa la seva pròpia capacitat de convocatòria
el proper 12 d’Octubre. Es comptaran o no caldrà?
El soufflé aguanta i, en la meva opinió,
aguanta disciplinadament donat que la gent segueix les instruccions fil per
randa i es situa en un temps record en el lloc que té assignat, qüestió que ha
estat constant en cada una de les convocatòries. Més d’un hauria de reflexionar
sobre aquest punt perquè un poble disciplinat és molt i molt més capaç d’arribar
als objectius que altres que no ho son, de disciplinats.
Durant tota la Diada
el nom de Forcadell, especialment, era el que voleiava per sobre de tot l’ambient.
El TC té sobre de la taula el suposat acte de desobediència de la Presidenta i conseqüent possible inhabilitació. Però,
com que té també sobre de la taula les impugnacions a les noves atribucions que
el PP va atorgar al Tribunal, el TC, com ja vàrem comentar, no pot prendre decisions
al respecta fins que no resolgui les impugnacions que Bascs i Catalans varen
presentar sobre d’aquest tema que suposa en la pràctica la conversió d’aquest tribunal en un tribunal penal amb caràcter
executiu: el TC ha de decidir primer si aquesta reforma proposada és o no
constitucional i obrar en conseqüència. I en aquest tema no sembla que hi hagi
la mateixa unanimitat que hi ha hagut fins ara.
I les TV? Dons les
d’aquí varen donar la informació de la Diada durant tot el dia. Vaig veure
també 13 TV i la sorpresa és que no ens insultaven i va
semblar més que volessin ignorar tot plegat, que es volien dedicar a l’atzucac en que es
troba Rajoy per formar govern. Un dels
tertulians, periodista i de cognom Naranjo proposa una idea genial[2]. Deia
aquest senyor que hauria de crear-se “un cordó sanitari...” (sic) al voltant
del diputats independentistes 11 + 8 (evidentment només els diputats catalans d’ERC
i PDC, perquè de nacionalistes només es veu que hi ha aquests...) i en conseqüència
deixar-los de banda en les votacions a la Cambra. Deia aquest Sr. Naranjo que
donat que la suma dels diputats catalans és de 19, si es portés a terme la seva proposta, el Parlamento es convertiria
en un parlament de 331 escons amb una majoria absoluta amb 166 escons
favorables. I per tant, afegia, que amb els 170 escons que ja sumen PP i C’s en l’actualitat, hi hauria suficient majoria
per formar Govern... Culló...! No és més que un reflex d’aquest sentit
autoritari que impregna tota la política que executa aquest Estat que encara
ens té sotmesos... Son els mateixos que atribuint-se coneixements de la llengua
que ignoren, tradueixen atxes per hachas i
cadenes per cabezas, traduccions
que
inconscientment sí que respiren la violència
que traspua en massa de les seves accions.
El Sr. Margallo s’havia
afegit a la festa en unes declaracions que personalment entenc coma memorables.
Recordem-les “ El problema soberanista [de Catalunya] es el problema mas importante porque de una crisi se sale, un ataque
terrorista se supera, pero la disolucion de España és irreversible”. És
cert que la disolución de España será
irreversible. Gravíssim. Però entenc que, a més de voler ficar aigua al vi i aigualir
la festa, el que em sembla entendre de les seves paraules és que aquesta dissolució realment dilueix Espanya o, dit d’una altra
manera, que Espanya sola, no se’n sortirà. Si tinc raó, el Sr. Margallo no té
confiança en el País que li pot quedar un cop dissolt. Si vol venir, sap que, a pesar de tots els
pesars, ni el cremarem, ni el perseguirem ni li farem coses estranyes: serà un ciutadà més d’un Estat Europeu, lliure i
solidari i amb la intenció de bon veïnatges.
Si ve potser aleshores com Sant Pau i tants d’altres en caure del cavall, veurà
la llum.
Ara ens toca
esperar el dia 28, on penso que Puigdemont ens concretarà els temps i les
formes. I seguir el consell de Portabella:
No siguem impacients
J. Vinyeta
13 de Setembre de
2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada