399.-
Comentaris (Sória, Catalunya).-
El Sr. Rajoy no n’ha
tingut prou amb la rebolcada que li ha
suposat el resultat parlamentari perquè,
en el mateix moment en que s’ha anunciava la derrota corresponent, ens fes
saber la denominació de l’exministre
Sòria per ocupar un dels 25 càrrecs de Director executiu del Banc Mundial. Haig d’entendre que, com ja s’havia dit del
dictador, Rajoy, l’home fort del PP, continuava pensant que l’Estat espanyol
era la finca particular del Govern de l’Estat.
Però ha hagut d’entendre que, a pesar de les rèmores, i que son moltes, que encara arrosseguen l’Estat i el Govern
Central, aquest País ha canviat. Un cop
oficialitzat per de Guindos el nomenament, inclús de dins del mateix partit
comencen a plantejar-se el per què d’una “cacicada” innecessària i en el pitjor moment, a les portes de l es
eleccions Basques i Galegas del proper dia 25. La reacció popular és espectacular:
en només dos dies les xarxes aconsegueixen més de 300.000 signatures en contra
del nomenament que, per més INRI, ens havia esta presentat per Rajoy i Guindos,
insistentment, com a la resolució d’un concurs de mèrits entre els funcionaris que s’hi
varen presentar avaluat per un comitè independent. La pressió conjunta de bona
part del propi partit, de tota l’oposició política i parlamentària en pes i de
la ciutadania, en un bloc monolític, fan que, per a completar el ridícul,
Rajoy, que intenta carregar responsabilitats en el ministre Guindos, faci marxa enrere i demani a Sória que renunciï al nomenament. Una vegada més,
derrotat, el Govern de Rajoy se’ns mostra com un autèntic mentider compulsiu. I la resta del
món, si no ho sabia, també ho descobreix.
I aquí, a Casa Nostra, es fa
difícil entendre certes coses. No perquè no sapiguem el per què de tot plegat,
si no perquè em sembla evident que l’Estat, amb el seu govern al front,
actua intentant apagar un foc amb
benzina. La cuestión catalana ja no
és un mal de cap: és una migranya que, com diuen alguns (i potser mai tant ben
comparat), fa necessària l’extirpació del trigemin. Però Rajoy i companyia estan convençuts de que
el problema no és una migranya si no un mal diagnòstic i van de metge en
metge (de tribunal en tribunal) convençuts
de que amb un nou diagnòstic (una nova sentència) tot canviarà i anirà com ells
volen. Però la migranya els continua mantenint al llindar de la bogeria. Heus
aquí alguns exemples:
Vàrem sentir en el primer debat d’investidura
la filípica que ens va llançar Dom Mariano
Per si no ho havíem entès, tot i que amb
menys duresa, hi va tornar en el segon debat.
Com
que devem ser durs d’oïda, en l’Apertura de l’Any judicial, la Fiscal General
de l’Estat, Cosuelo Madrigal, ens
amenaça directament d’anar per la via penal i, per deixar-nos embadalits, el
president del Suprem i del CGPJ, Carlos Lesmes, conclou que la justícia no està polititzada[1]. I tot
això davant de Felip VI que no bada boca. No és que esperéssim res gaire
diferent. Però quan la Justícia entén que el problema principal que se li
presenta és el fet català, alguna cosa hi ha que put, com diria Hamlet, en la
seva organització.
Per adobar-ho una mica més, el ministeri
de l’Interior impedeix la legalització del Partit Demòcrata Català per raons tècniques
amb el nom, però a més ens diu el ministeri que, pel contingut del règim estatutari del PDC, el partit podria ser
suspès en aplicació de la famosa Llei dels Partits aplicada bàsicament contra
el terrorisme d’ETA, és a dir pensada per acabar amb els violents.
Per tot plegat (i aquestes son les últimes manifestacions, però en cap cas les úniques) ens queda clar, una vegada més, que d’allò amb que s’omplien la boca quan deien que sense violència tot, amb violència res... no era més que un pur fardar, una autèntica presa de pel d’un d’Estat que presumia de democràtic i que, per les seves pròpies contradiccions, ha vist reduït l’estatus democràtic a uns mínims de tant poc gruix que ha acabat sent ignorat inclús en les reunions de Merkel – Hollande - Renzi dels últims dies.
Per tot plegat (i aquestes son les últimes manifestacions, però en cap cas les úniques) ens queda clar, una vegada més, que d’allò amb que s’omplien la boca quan deien que sense violència tot, amb violència res... no era més que un pur fardar, una autèntica presa de pel d’un d’Estat que presumia de democràtic i que, per les seves pròpies contradiccions, ha vist reduït l’estatus democràtic a uns mínims de tant poc gruix que ha acabat sent ignorat inclús en les reunions de Merkel – Hollande - Renzi dels últims dies.
Sembla dons que, a
tocar de l’11 de Setembre, Rajoy i companyia van, com deia, apagant focs amb
benzina, ajudant a que la gent vagi prenen consciència de amb qui ens/se les haurà
de jugar si mantenim la situació actual i “col·laborant” en l’ànim general per
a que les manifestacions siguin un èxit.
J. Vinyeta
8 de Setembre de
2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada