786.- Puigdemont a Barcelona.-

 

786.-  Puigdemont a Barcelona.-

Veni,Vidi,Vici...  És el resum de l’estada a Barcelona  del President Puigdemont  el prop passat dia 8: va venir, va pronunciar un breu discurs a l’Arc de Triomf,  on hi arriba apressat i del que surt també apressat, i va marxar, deixant amb un pam de nas a tot el cos de Mosos d’Esquadra. Cos  desplegat per  a  la  captura de Puigdemont, que forçats pel desencant  que ocasiona  que el President no vagi al Parlament, on pensaven detenir-lo abans d’entrar, munten per segona vegada en la seva història la denominada “Operació Gàbia” que tanca totes les possibles sortides de la ciutat. Una operació que col·lapsa tot Barcelona i el seu entorn i que només es va activar pels atemptats a Barcelona l’Agost del 2017: un operatiu antiterrorista que apliquen per a la detenció d’un President de la Generalitat. El President  se’ls hi fa escàpol. El ridícul es absolut. Llarena renega de ràbia i demana noms concrets..., Madrid carrega la responsabilitat als Mossos. Del CNI, ni paraula. La premsa del règim respon de la manera esperada. Però Puigdemont, ha marxat.

Segons El Punt Diari, l’equip de seguretat del President capta el missatge intern dels Mossos amb el que insten als seus, abans de l’arribada a l’Arc de Trtriomf, a la detenció immediata del President. Davant de la impossibilitat ara ja clara  de poder arribar al Parlament, cal frustrar aquesta detenció immediata i d’aquí aquelles presses evidents arribant a la tribuna i en sortir-ne d’ella. L’objectiu, sabut que la detenció pot ser immediata,  ja és marxar.

Desconeixem detalls de l’arribada  i sortida de  Barcelona però, pel què sembla, els Mossos i el CNI (que disposa de molts més mitjans que els Mossos), tampoc en tenen coneixement. Desconeixem, llevat del cotxe Honda blanc amb cadira de rodes en el seient davanter, detalls de la fugida. Com passa sempre en aquests casos, la veritat la coneixerem en pocs dies. Ara hem d’esperar

Dos dies després, la cúpula al complert del Mossos  compareix per donar explicacions.  L’únic dels que va parlar i que va fer-ho amb un mínim de serietat va se en Pere Ferrer, que  va iniciar el seu parlament dient allò de que de tot el que havia passat era responsabilitat d’un jutge que es nega a aplicar l’amnistia.  Els altres dos, Elena, conseller, i Sallent, major dels mossos, no fan res més que desprestigiar la figura del Sr. Puigdemont,  (Sallent s’equivoca una vegada i l’anomena President, tal com cal a tots els que han estat Presidents de la Generalitat, però corregeix a sr.  immediatament...). Elena, perd la compostura i té l’acudit de dir que el fracàs dels Mossos es deu a la manca de paraula (sic.) d’un President de la Generalitat... Sallent evidentment nerviós, fent jocs de mans constants amb els micròfons, té també l’acudit de Jimy Jump  que també ha fet història. Com també farà història l’actuació dels seus subordinats llençant gas pebre als manifestants que se’ls hi havia col·lat i havien entrat al recinte del Parc de la Ciutadella. Desprestigi darrera desprestigi.

De tot plegat només en queda el ridícul d’un cos, altrament prestigiat pel 2017, que intenta complir en un dels molts requeriments judicials que té pendent de compliment. Que tracte de terrorista  a un President de la Generalitat. Que mai ha actuat amb la mateixa intensitat en contra del crim organitzat o davant dels últims esdeveniments a Girona al dit Barri de la Pólvora, per exemple,  o davant de les incidències diàries als carrers dels pobles i ciutats de Catalunya i oblidant que per molt manament judicial que sobre el cas Puigdemont pogués haver-hi, el que és cert, com va dir en la seva intervenció el director generals dels mossos, és que allò que va passar va ser perquè un jutge no vol aplicar la Llei d’amnistia. Potser el Mossos haguessin hagut de rumiar-ho abans  d’actuar.

Suposo que no cal que dimiteixin, el nou govern tripartit anomenarà els seus que ja ens ha dit seran Núria Parlón  com a consellera de interior i al oblidat major Trapero coma a director general del mossos. I ells quedaran impunes. Però la vergonya l’arrossegaran de per vida. És un bon càstig.

J.  Vinyeta

11 d’Agost de 2024

785.- Illa, President de la Generalitat de Catalunya

 

785.- Illa, President de la Generalitat de Catalunya.- 

Havíem d’esperar la decisió de les  joventuts  d’ER  per saber si, definitivament, pensaven investir Illa o no. Però els cadells, afins a la mare de la que mamen,  han decidit un sí crític. Un sí que mai deixarà de ser  un sí  i que en cap moment es transformarà en crític. Tot allò que havíem sentit dels cadells, de  que no els hi feien por les urnes, o de que un referèndum era matèria innegociable, també se n’ha anat en orris...Les bases d’ER, que ja havien dit sí a la investidura del Sr. Illa, varen respirar satisfets.  

Sé que a tot el món realment  desitjós d’una Catalunya Independent, tot aquest muntatge li ha fet mal. Per tant i primer de tot, haig d’entendre que els abstencionistes, especialment els abstencionistes inconscients de sofà,  estaran  satisfets. En segon lloc, donat com han anat les coses, potser que tots nosaltres siguem conscients de fins on ens volen portar aquesta gent i actuem en conseqüència. Potser aquesta és, precisament, la gran oportunitat que el món que vol una Catalunya realment independent, actuï amb la contundència que ja fa temps que hauria d’haver actuat. Depèn de nosaltres, i prou.

Dic allò dels abstencionistes perquè, en  un suposat afany per a castigar els partits independentistes, especialment ER, han fet girar la truita i ens col·loca en la Presidència de la Generalitat la personificació a Catalunya del mal recordat, però sempre present, 155.  Perquè, si la participació hagués estat més majoritària (i hi havia altres opcions per a les que votar...), els resultats  haguessin estat d’una altra manera i ER hagués optat per una segona volta electoral. I  no tinc massa dubtes de que el seus resultats, davant  de la negativa de investir Illa, haguessin millorat. Pel contrari i després de la seva decisió, tampoc tinc dubtes de que ER, en canvi, ha signat l’epítafi de la seva làpida mortuòria. Hi dirà, senzilla i solitàriament,  ILLA.  

La por a una nova contesa electoral només pot venir d’observar resultats anteriors i confirmar que,   mal que fos en un recó petit de la casa,  hi havia un mínim convenciment de que les coses s’havien fet malament. Aleshores, ER que novament s’enfonsa, fa bo el refrany aquell que diu “perdut per perdut, la manta al coll...” i es deixen la cara descoberta  per definitiva vegada, perquè no dubtem de les seves reals intencions. No és la primera vegada que ER ens col·loca en la Presidència de la Generalitat a un socialista del PSC: Maragall és  investit President amb l’ajuda d’ERC i Iniciativa (2003) i el 2006, els mateixos, investeixen José Montilla. Cap dels dos va sobreviure  una segona  legislatura i això és un mal auguri pel PSC.  

Ara tindrem de President  Salvador Illa, un home aparentment lànguid i que, potser per això mateix, des de l’oposició, la que sigui però  que mai perdona res, li deien l’enterramorts (no he fet res més que constatar fets).

Aquest presidenciable ha pactat amb Marta Rovira, Jessica Albiach i els adjunts corresponents, un pla econòmic – social que la Generalitat haurà de concretar amb al govern central. Si, amb el govern central del PSOE,  del que el PSC n’és el representant a Catalunya i  amb qui comparteix grup parlamentari a les Cortes madrilenyes a les ordres del PSOE de Sánchez...... Com pot menjar-se això a Catalunya?

ER ha deixat Catalunya en mans de l’enemic.  Donada l’actitud que  ER ha anant mantenint ens el últims anys (especialment després de l’alliberació dels presos polítics el 2021) no sorprèn,  quan  intenta fer unes paus que hem d’entendre que li venen imposades per un pacte previ signat, del que no sabem els termes exactes i que varen condicionar aquella  llibertat, que pacti amb els que eren els seus carcellers. Per aquesta pau necessària no ens resulta estrany que, perquè així potser estava condicionat (i sense voler ser manifestament mal pensat, per garantir un mínim de càrrecs que garanteixin uns ingressos econòmics per a mantenir un partit que està en fallida...), necessita un recolzament al poder que  li garanteixin aquesta supervivència.  No penso que hagin estat massa llestos perquè ara, amb la Generalitat  en mans del PSOE, se li giren les tornes i, aquesta Generalitat, que pot mirar sorneguerament  feliç a Rovira, Junqueras i companyia, sap  qui i què pot ordenar al President Illa  què fer amb la llengua, l’ensenyament, la sanitat, l’habitatge..., què ha de fer, per molt que Illa ens digui que complirà fil per randa, amb   els acords signats.  En quan a compliment, la història, que el propi Junqueras s’ha atipat de confirmar, ens ensenya que el PSOE no ha complert mai amb els acords signats. Davant d’aquesta  tessitura, Illa s’enfrontarà a qui el mana...?

És evident que no sabem què està passant a Ginebra i, per tant, no sabem com Ginebra (Junts, PSOE i Relator...) entendrà i actuarà al respecta. No crec que, a Ginebra, hi hagi indiferència davant de tot la tessitura i que,  d’alguna manera, hi haurà resposta. Puigdemont diu que torna. Ginebra, ho sap. Com actuarà el PSOE davant de tot plegat?

Només afegir que nosaltres no podem restar indiferents. Políticament, a banda del possible i gaire bé assegurat retorn de Puigdemont, hi ha raó més que  suficient perquè els carrers tornin a ser nostres. La Generalitat no pot quedar indemne davant d’un parany triler. I això sí que només depèn de nosaltres.

Finalment, dir-los-hi a Marta Rovira i adlàters que, per molt que no li agradi, puc respectar una decisió suposadament democràtica. Però, li agradi o no, puc dir, i  amb cridòria, que la seva decisió  em sembla una traïdoria a la Catalunya que vol ser sobirana, sense precedents. Si no li agrada, el què crido, que s’hi posi fulles...

J. Vinyeta

7 d’Agost de 2024