784.- Abstencionisme, militant o de sofà?

 

784.- Abstencionisme, militant o de sofà?.-

Hem deixat endarrere les eleccions i tenim un panorama complicat per resoldre-les. Diguem que, pel resultat electoral, Pedro Sánchez, amb el seu acòlit Illa, sembla ser que, per tenir  el  major número d’escons, és qui té, aparentment, més números de la grossa. Però queda per veure el final de tot plegat.

El resultat electoral ha estat un desastre per  a l’independentisme. Es pot dir d’una altra manera, si és vol, però serà una manera que s’haurà d’inventar  i que, ens agradi o no, i no m’agrada, no serà res més  que un intent de justificar un desastre que, amb l’abstencionisme anunciat  es veia venir.

Tot  i això, no es tracta de maleir aquest abstencionisme. De raons per a no votar tots aquests que es presentaven a les eleccions sota l’ègida d’una voluntat independentista,  ens n’han donat  de sobra per dubtar de les seves intencions. Però tot i això, Puigdemont, blasmat per tants, sembla ser que ha estat el més justificat en la seva actitud davant la d’ER,  CUP i AC partit aquest últim, assenyalat com a feixista però que, agradi o no, és també clarament independentista.

La gran patacada, una vegada més, se l’emporta l’ER de Junqueras. Era  esperable que passés de nou. El resultat, com no podia ser d’una altra manera, ha posat al Govern i al partit contra les cordes i les dimissions d’Aragonés primer, de Marta Rovira  i de Junqueras després, han donat aire al partit  que necessita una evident renovació,.  A pesar dels equilibris de Junqueras que potser espera millors resultats, deixant la dimissió efectiva  pel proper 10 de Juny, l’endemà de les properes eleccions europees, i expressa la voluntat de ser ratificat pel partit  en el proper congrés el 30 de Novembre.

Els partits polítics han de tenir clar que són susceptibles de ser suspesos en qualsevol contesa electoral, sense cap dubte  i amb tot el dret del ciutadà de castigar, i de  repetir o mantenir el càstig en les successives eleccions si ha entès  que el càstig electoral, en les últimes, no ha estat suficient. Per evitar-ho, són necessaris canvis d’actitud dels partits castigats rectificant en els punts en que aquesta societat civil s’ha sentit, si més no,  enganyada o directament traïda.

La pregunta del milió  està en saber quanta d’aquesta abstenció és militant o és de sofà. Entenc que no és voti, però no  ho entendré si no hi ha resposta ciutadana que acompanyi aquesta abstenció  ratificant la voluntat de independència, perquè si no és així, em semblarà  que l’abstenció no ha estat militant sinó que ho  ha estat tant sols per desídia sense cap objectiu polític, com a resultat d’una indiferència perillosa.

Vista l’abstenció, la societat civil sembla dir  que no vol partits polítics perquè ens traeixen. I té raó. Em sembla bé, a condició de que aquesta societat civil, clarament abstencionista, prengui novament les regnes del procés de independència  i ho deixi clar. Perquè si aquest voler ser lliures, si no està en mans dels partits i tampoc ho està en mans de la societat civil, la independència,  en mans de qui o de què esta?

Personalment sempre m’ha semblat que hem de ser nosaltres els valedors de la llibertat. Ara, i a mida que l’abstenció s’està desbocant, és el moment de demostrar que sense tota aquella trepa, ara castigada, nosaltres continuem en peu de guerra, i deixar clar el per què  de l’abstenció.

Salvant totes les distàncies, se’m acuden aquells versos de García Lorca  quant diu allò de “...Yo quiero ver aquí a los hombres de voz dura... Aquí quiero yo verlos, delante de la piedra...” [1] dient, parafrasejant-los, que  vull veure a la ciutadania, ara de marcat to abstencionista, davant del mur que ens barra el pas per a enderrocar-lo definitivament  abans de que, aquest mur,  es converteixi en la làpida (...la piedra...) del nínxol que aculli les despulles del independentisme mort per inacció...

Si la ciutadania, repeteixo ara de marcat to abstencionista,  no ha parlat a les urnes, ha de deixar d’alguna forma  clar que ha estat un abstencionisme militant. Si no ho deixa clar amb les accions corresponents, entendrem que ha estat un trist abstencionisme  de sofà. I si és  així, que Déu ens guardi...

 

J. Vinyeta

27 de Maig de 2024

---

[1] Llanto por Ignacio Sánchez Mejía 

783.- Memòria, culpabilitat, desig....-

 

783.-  Memòria, culpabilitat, desig....-

Catalunya i conseqüentment els catalans,  bona part dels catalans i especialment aquells que estem voltats  per  la necessitat de llibertat individual i col·lectiva, es troba, ens  trobem, en un moment que, vulguem o no, és important de cara a les nostres esperances.

Per demà se’ns ha posat davant una possibilitat electoral que, vulguem o no, no resulta del final d’un període governamental  desprès del qual, i per raons clarament institucionals i democràtiques, és crea la necessitat, tal qual, de formar nou Govern. Sabem que no ha  anat així  i interpretem que, la convocatòria electoral, respon més a una situació que podríem definir com imprescindible per un Govern que, amb la millor voluntat, podem considerar només maldestre i del que n’ha resultat   perduda tota credibilitat.

Tot i les mancances de tot tipus entre les que ens hem de  moure els catalans, demà les urnes estaran obertes. Demà es tornarà a votar, aquell que ho vulgui, per definir unes possibilitats de governació posterior que, segons la nostra mínima possibilitat de decidir, vindrà assenyalat i definit pels pactes que puguin ser efectius: serà aquell Govern que, d’alguna manera,  pugui sumar més de 68 escons al Parlament per definir les línies d’actuació que suposen  de governar.

Així les coses, és quan se’m acuden expressions i paraules com les que he deixat com a títol d’aquest petit comentari. Els catalans, que vàrem participar en aquell 1 d’Octubre, ens vàrem definir. La repressió, que ha estat la constant durant aquests últims set anys, ens ha mantingut el no com a resposta. I ara, com si fos mig miracle, resulta que anar a votar ens torna a obrir la porta per tornar-nos a definir: i és ara, davant d’aquest nou envit, quan se’ns barreja memòria, culpabilitat, desig...

Ningú pot oblidar aquell 1 d’Octubre de fa set anys.  Centenars de catalans es varen jugar la pell perquè poguéssim votar. Per art de màgia silent, dur i perillós,  i per vergonya que no perdonen els serveis d’intel·ligència espanyols, varen aparèixer unes urnes i unes paperetes. Vàrem votar i molts varen patir represàlies  violentes directament en els col·legis electorals. I d’això tenim memòria.

Després, vàrem descobrir que tot allò pel que ens vàrem barallar i patir, es va resumir en 8 segons parlamentaris. I mentre veiem que la bandera espanyola no s’arriava  i, inútilment, esperàvem que la Senyera onegés en el Palau de la Generalitat, nosaltres, que havíem desafiat sense cap mena de pudor a tot un Estat poderosíssim, vàrem dir prou, ens en vàrem anar cap a casa i no vàrem continuar la feina...

Sempre he pensat que aquells que semblava ens haurien d’obrir les portes del cel, no varen estar a l’alçada. Però penso, també, que a banda de que el lideratge fallés, nosaltres no els vàrem obligar a continuar la feina. La repressió  immediatament posterior que aquells varen patir (i que per a nosaltres encara continua), potser ens va semblar que era el mínim que es mereixien  per l’engany sofert, Però la nostra culpabilitat per omissió, al menys en el meu entendre, també va ser clara.

A pesar de tot, han passat set anys d’aquells fets. Tenim memòria, i  hi afegeixo culpabilitat.  I pregunto si hi ha desig de recuperar bona part d’allò que vàrem fer.  Potser és perquè em vaig fent gran i, com deia H. Barrera, tinc pressa, molta pressa.  Jo sí vull tornar, al menys  al inici de tot plegat. Les circumstàncies, no són les mateixes. Millor que les que fa set anys?, penso que sí pel tot l’embat jurídic-legal que s’ha portat des fora  que ha obert esquerdes en un sistema judicial espanyol que s’havia cregut amo d’Europa. El desig m’empeny.  I tot i que   en ocasions el desig, per sí sol, és perillós i amb resultats decebedors,  no vull deixar de cremar, si així en resulta, el que serà l’últim cartutx que em queda. Perquè és evident que amb una nova decepció, i aquesta ocasió sense culpabilitat per part meva, personalment   ja no hi dedicaré cap més esforç i, no sé com, però hauré de matar el desig.

És el meu últim intent de participar en un joc electoral si no se’n deriva dels resultats electorals un clar camí cap a la llibertat d’aquest poble. No serà suficient de que  en resulti un nou Govern, canvi absolutament necessari d’uns que han fet del governar  l’única raó per la seva supervivència (del Govern i del partit que el recolza), i de Catalunya la seva finca particular. Mal sigui per aquests únics aspectes, entenc necessària una participació electoral que, per la sola participació, abati un Govern de tanta  frivolitat i despit per amb la  ciutadania, que massa ciutadania hem hagut de suportar. Però, jo en vull més, molt més.

Acabo. Demà votaré. Per tot plegat, per desig i  per agrair aquells que, des d’Europa,  han posat Catalunya en el mapa del món i com inici d’una nova singladura. Novament em toca esperar...

Altres agraïments no sé si són necessaris.