752.- Un
problema, una solució.-
Les coses tenen un ordre.
Primer hem de saber reconèixer que tenim un problema, cosa gens fàcil i que, en
massa ocasions, és una descoberta desagradable. Després, hem d’acceptar
l’existència d’aquest problema, un problema que afecta directament a la nostra
manera, en aquest cas, de ser i de
voler viure i que, per posar-ho més
complicat, quan tot això ho tenint clar, se’ns imposa acceptar la identificació d’aquest problema si
és que volem cercar-li una solució. Es una fase complexa perquè, com que hi
estem fotuts al mig, fins les celles, pot passar que
autojustificacions de la nostra
pròpia actitud enteranyinin tot plegat, sigui en decidir si volem o no posar
solució al problema o sigui en la pròpia solució necessària. Quan ho acceptem tot, és quan
podem pensar en la solució al problema, per la senzilla raó de que acceptem que el problema existeix: mai, mai
podrem donar solució a un problema que desconeixem o que no volem saber (que de tot hi ha a la vida) de la seva existència. Els que
hi entenen, em sembla que, en aquest aspecte, em donaran la raó. Ja diran.
Aquest problema, des del
punt de vista general (generalitzar és sempre perillós, però no excusable...),
no és altra que el que resulta de la
traïció d’uns partits polítics, votats per tots nosaltres amb un manament
electoral clar i que, per un seguit de condicions particulars (des d’un indult
condicionat a la bonhomia posterior i/o
a la deixadesa interessada partidista
dels votats que, acceptant aquesta
traïció de la que parlo, no fan res més, ni menys, que acceptar, a més a més,
la clamorosa traïció a les mínimes, sí, mínimes decències polítiques, objectes
de la seva existència com a tals... ), ens volen fer creure que, amb la seva
traïció, anem bé. I no és cert. És una realitat que tots aquells que ens
havien de donar una llibertat que desitgem, ens han deixat de banda, aquells
que havien de respectar una condició inicial, aquells, aquells que varen rebre el vot, que varen obtenir la majoria parlamentària suficient,
arrenglerat tot plegat en una majoria plebiscitària del 52% dels emissors de
vot, ens han traït. No cal donar-hi més voltes. i ha de quedar clar que els hi hem d’exigir les responsabilitats
que correspon a una desistiment de
funcions i incompliment dels deures electorals compromesos. Hi hem de fer-ho.
Però questa exigència de responsabilitat
no està, precisament, en la meva opinió, en mans d’un vot: els que viuen d’un vot, n’estarien molt contents perquè les eleccions
poden ser controlables. El que no poden controlar, els d’aquí i els
d’allà, és la voluntat dels ciutadans, Aquesta
ha de ser la nostra arma principal i fer-la servir en qualsevol embat que
intenti amagar o apartar de la nostra existència. I en aquesta voluntat quasi
multitudinària és, precisament on es troba la solució al problema plantejat: perquè queda clar que tot plegat, que es pot resumir en la voluntat d’una Catalunya
Sobirana, només depèn de nosaltres.
No tinc cap dubte de què vol
el País, de què vol la majoria de la ciutadania que el conforma i de que, quan
sigui el moment, ho defensarà aferrissadament, que és quan ens arribarà la
solució.
Sabem de la cinquena columna, que hi és i de la que uns imaginen una empenta favorable als seus interessos colonials. És
un fet. Però també és un fet que no tota la resta de ciutadania forma part
d’aquesta cinquena columna. I la raó és tant senzilla com evident: la ideologia
recalcitrant, en massa ocasions es deixa de banda per poder protegir interessos elementals als que
una sobirania territorial donaria llustra. Perquè aquests dels què
parlo, saben on es genera riquesa a pesar de tots els intents des de
l’administració central per arruïnar-la. Saben que aquí hi ha aquell esforç per
sobreviure que abasta el voltant del 19%[1]del PIB
espanyol i un 21% dels ingressos fiscals[2] de l’estat, a pesar d’un dèficit fiscal mantingut que voreja els 20.000 milions
anuals d’€.
Els unionistes cinquens
columnistes que saben de les premisses
que fan de Catalunya un èxit, s’hi afegiran. L’afegiment d’aquesta majoria
silenciosa i tant tergiversada, se’m acut com a bona part de l’èxit. El moment de fer-nos valdre hi serà. En aquell
moment, no oblidem al Churchill de torn (que hi serà i al que no podrem
decebre...!) quan ens repeteixi allò de “Esforç, sang, llàgrimes i suor...”[3], perquè
tot això hi serà absolutament necessari, especialment l’esforç de tots plegats,
paraula que, rememorant la dita, en massa vegades ens oblidem de pronunciar...
J. Vinyeta
2 de Juliol de 2022