790.- Papers
desclassificats.-
Ens han deixat contents. Papers sense signatura, documents ja sabuts. La
clara absència de documents compromesos
o comprometedors... Pràcticament, llevat de les converses telefòniques de la
dona de Tejero amb el seu marrit, res.
Però per raons que desconeixem (tot i que en podem suposar alguna, com la
pròpia mort de l’emèrit en terra estranya) la majoria dels partits de dretes s’han
entestat en que Joan Carles torni a l’estat Espanyol.
L’emèrit no va marxar del País pel cop d’en Tejero. Va marxar empès pels
escàndols econòmics que va subscriure en els anys posteriors. Fins la cacera
del famós elefant a l`Africa amb la ruptura del seu maluc, a l`estat espanyol va haver-hi
un silenci sepulcral sobre les activitats del Rei. És a partir d`aleshores que
el silenci es torna en un clam eixordador.
Però deixem això ara, que ja es convertirà, si torna l’emèrit, en un
trencaclosques per hisenda, i parlem del
famós i malauradament recordat 23 de Febrer de 1981.
Els que ho vàrem viure, recordem el famós missatge a la una de la matinada
del Joan Carles i pel que se’ns va voler fer entendre que es
va aturar el famós cop. I és cert. Els guàrdies civils, sense el recolzament de
l’exercit i tenint com a referent Milans del Bosch a València, varen abandonar
per les finestres del Parlamento i varen
permetre la sortida dels parlamentaris tancats dintre des de feia més de 24
hores.
I repeteixo, aquest cop o intent de cop, va quedar pel record i, malauradament, per a les
conseqüències que se’n varen derivar i que, malauradament encara duren (només
cal recordar la LOAPA...)
Però darrera, hi havia una altra cop que, tots els historiadors i
investigadors, han deixat clar: el cop constitucional. I sembla clar que en
aquest sí que hi havia participació de l’actual emèrit.
I entenc que s’ha de deixar clar tot plegat. Tots sabem de les converses
del general Armada amb Mujíca a Lleida, o les trobades a Viella amb el rei, o els intents de col·locar Armada
dins de l’estat major militar. I moltes coses més. Tots sabem d’aquella famosa
llista en la que s’hi escriu un govern, presidit per Armada i amb Felipe Gonzalez
de vicepresident. Un govern per defenestrar Suàrez que, intuint allò que havia
de passar (recordem el discurs de Suarez anunciant la seva dimissió...), plega
i deixa en el seu lloc a Calvo Sotelo. Armada i companyia no intentaven res més que donar un cop d’estat
constitucional: tots aquests que eren a la llista que portava el general Armada a la butxaca no
pretenien res més que desaccelerar els
mínims avenços creats per Suarez i convertir la transició en un record més
franquista que el que va ser. I tots ells ho sabien.
No es pot oblidar el què varen intentar, des del rei fins a Felipe
Gonzalez, què volien fer i com ens volien deixar encara sense menys empara de
la que tenim ara. I això, que va ser el que va passar, ha de dir-se.
I afegint una nota més aviat
còmica a tot el desgavell, diguem, com deia algú a la TV, que qui va parar
realment el cop constitucional va ser precisament, Tejero amb la seva rendició:
Armada no va poder entrar al Parlamento
(podria haver estat el elefante blanco tant esperat i anomenat per la guardia
civil...) ni tornar a la Zarzuela.
I així es acabar tot intent de
malmetre el País, tant pels militars com per Armada i el Rei. Ara, només ens
cal esperar, i amb els meus anys serà difícil d’arribar-hi, que es desclasifiquin
els documents que ens poden corroborar
totes aquestes certeses que, agradin o no, no son fantasies maldestres.
J. Vinyeta
27 de Febrer de 2026, als 40 anys del 23F
