El Bloc de Joan Vinyeta

139.- Comentaris

2012-02-08T17:00:00.002+01:00

139.- Comentaris –

PSOE – PSC.- Aquest últim cap de setmana, el PSOE ha celebrat el seu Congrés a Sevilla. Rubalcaba ha estat nomenat Secretari General del Partit en detriment de Carmen–Carme Chacón. I, en conseqüència, el PSC s’ha fotut una altra patacada. La Direcció del PSC, en paraules del Sr. Elena, ha estat neutral amb els dos candidats. Però no ha estat aquesta la posició que els pobres mortals hem entès que el PSC mantenia amb els Candidats. Han apostat per Chacón, per molt que ens vulguin fer creure que no (quants dels delegats del PSC han votat per Rubalcaba?) i a Madrid tampoc se’ls creuran del contrari. El PSC ha d’entendre que, aquesta suposada neutralitat no ha estat gens clara, que el camí que va des del carrer de Nicaragua fins al de Ferraz, ha quedat ara molt embardissat i que no seran els de Ferraz els que vinguin a desbrossar-lo. Si el PSC volia grup parlamentari propi potser ara seria el moment, perquè entenc que el Sr. Rubalcaba no els hi farà gens fàcil ni agradable la estada dins del grup parlamentari del PSOE: Rubalcaba té memòria. Han de decidir què, qui, com..., és a dir que volen fer, on volen anar, si hi ha lideratge per a fer-ho, si tenen quelcom per dir-nos... No sembla que res de tot això hagués quedat clar en l’últim Congrés de fa dos mesos. I ara ha quedat tot encara més emboirat.

Ministeri de Cultura.- El Senyor Wert es va engrescar en una discussió sobre les curses de braus en la Comissió corresponent. El Diputat Tardà d’ERC (algú ho havia de dir...!) li va dir que a Catalunya no hi tornarien haver-hi “corridas” perquè el Parlament havia elaborat i aprovat una Llei que les prohibia. El Sr. Wert li va contestar que entenia que el Parlament Català no podia manifestar-se en un aspecte cultural com del que estaven parlant. Ras i curt!. Queda clar quin és el tarannà democràtic d’aquest Sr. Wert, capaç de posar en dubte a tot un Parlament democràticament triat, i quin és el caire del PP, perquè les altes esferes del partit tampoc l’han desautoritzat. Res, però, que no sabéssim.

Però sí que em sembla cert que aquest Parlament nostre fent les coses a mitges, com les va fer, no va donar un aire de serietat i aprofundiment en el problema de protecció dels animals. No es varen tenir els arrestos necessaris (ara se’n diuen valors...) per fer una Llei general complerta i els correbous i altres manifestacions, també anomenades culturals en les que els animals son maltractats, es varen quedar fora de la prohibició. Fent-ho així es va deixar la porta oberta perquè el Constitucional[1], que si alguna cosa té no és precisament simpaties vers el nostre País, entengui que la Llei es clarament plena de mancances com a expressió per a la protecció dels animals i que, per tant, cal deixar-la sense efecte. Serà una mostra més de que no fem les coses ben fetes. Però no crec que deixin passar una oportunitat com aquesta per deixar d’imposar-nos l’anima espanyola, autoritària, singular i suposadament culta a uns pobres i salvatges “polacos” com nosaltres que no sabem apreciar l’Art de Cúchares...

Spanair.- Podríem dir, com el títol de la novel·la, que era la crònica d’una mort anunciada. Tot allò que es vulgui fer aquí a casa nostra i que depengui de Madrid en la seva resolució final, mai no podrà enlairar-se, i mai tan ben dit. El tractament colonial no permet, ni tan sols, aspirar a igualar a la metròpoli. Per tant, era clar que, a pesar de la bona voluntat, Spanair no aixecaria el vol. El Tripartit, que mai va veure que la seva “amistat” amb Zapatero només ho era en un sol sentit (i si ho va veure, va continuar fent l’ase fins al final de la legislatura), va posar en marxa dos grans projectes d’alta volada: Spanair i Alguaire. Els dos quedaven en mans d’Aena. Un, per apropar l’aeroport del Prat als vols intercontinentals. L’altra (en la meva opinió un esforç econòmic absolutament innecessari[2]), per apropar, finalment i com a mal menor, els Pirineus als turistes extracomunitaris. Per aquesta última opció era necessari crear un control duaner d’entrada i sortida d’aquests passatgers. Tant una com altra situació necessitaven ser beneïdes des de Madrid. En el cas d’Spanair, inclús Iberia va posar pals a les rodes interferint clara i directament en les negociacions que la companyia catalana mantenia amb Qatar Airways per assolir aquells objectius inicials. El permís per Alguaire va arribar no fa gaire més d’un més, havent trigat gairebé dos anys en ser donat des de Madrid i quan la campanya prevista d’esquí enguany estava a punt d’anar-se’n en orris . Tot lo altre (l’aspecte econòmic de les qüestions), és més la conseqüència que no la causa, no ens enganyem. La història es repeteix, constantment. ¿Sabrem fer que, algun dia, les nostres coses depenguin només de nosaltres?

J. Vinyeta

7 de Febrer del 2012

[1] La Llei anti-taurina ha estat enviada pel PP al Constitucional.
[2] De totes maneres sent ruïnós com ho és, i sense que em serveixi de consol, no ho és tant com els de Castelló o el de Ciudad Real o el d’Osca

138.- Emboirat i Perplex

2012-01-30T15:34:00.003+01:00

138.-Emboirat i Perplex.-

Han passat dies des dels últims comentaris. Més d’un mes. Ha estat per una espècie de mandra que, en la meva modesta opinió, ha vingut motivada per aquest dos conceptes que encapçalen aquestes ratlles: Emboirat i Perplex.

La situació general és greu, molt greu, tant des del punt de vista polític com des del punt de vista econòmic. I és ben cert que, observada només des de l’aspecte econòmic, els estralls socials que se’n deriven estan deixant a les anomenades classes baixes en situació molt precària, i assetjant ja seriosament a la anomenada classe mitjana. No és que em sorprengui que el Sr. Rajoy augmenti els impostos: Merkel mana i, li agradi o no, ha d’obeir (tot i que no crec que li agradi aquesta obediència, donat el deteriorament polític que aquesta obediència li comporta a ell, directament, i de retruc al seu Partit). Europa mana i el Sr. Rajoy no te més opcions[1] que les de obeir mal sigui contradient unes proclames electorals que, a pesar de tot i com han fet sempre tots els Partits després de les eleccions i independentment de la conjuntura, tampoc hagués complert.

Emboirat.- Però, ¿i des del punt de vista polític? Personalment és com si hi hagués, aquí, a casa nostra, una boira espessa, densa i pixanera, que, al menys en el meu cas, no em deixa veure gaire més enllà del meu nas i que m’intranquil·litza. El PP ha iniciat una marcada involució centralitzadora i intenta anorrear-nos amb una clara asfixia econòmica i financera. Tampoc això és sorpresa. Però potser precisament per aquesta boirada que m’emboira, deixeu-me redundar, el que no sé veure és que des del Govern o des del Parlament hi hagi claredat d’idees per fer-hi front, que l’única solució viable sigui dir el que es pot fer, amb declaracions més o menys contundents, i no fer-ho, que allò que es va dir de fer quedi gairebé per impossible de realitzar i, pel que deduïm els pobres mortals, sense pla B, o C, o D... per dur-lo a terme. És com un sí, però no constant, com si els arbres dels problemes no deixessin veure el camí dins del bosc, com si tot plegat estigués en un estat de confusió que, personalment, em sembla perillós. Pot ser sí que, com el Poeta, hauré de dormir per veure-hi clar...

Perplex.- I en mig d’aquesta perillositat, a més de no poder veure-hi clar, hi ha coses que em deixen perplex. La que més, és el cinisme amb que els sindicats actuen. Les retallades aquí, a casa nostra, a més de ser de bon gruix, han estat les primeres a tot l’Estat. I els Sindicats majoritaris, atien de forma sistemàtica al personal afectat directa o indirectament per les retallades, a la manifestació diària, exigint de la Generalitat un canvi de rumb en aquesta matèria (torno a dir que el què faig és constatar fets, no una altra cosa). ¿Per què aquests mateixos Sindicats son incapaços de manifestar-se en contra del Govern Central pel l’espoli permanent a que ens té sotmesos o, sense anar més lluny, pel incompliment sistemàtic del pagament de les quantitats que, per Llei, no hem d’oblidar-ho, ens haurien de retornar, causes, a més, de bona part del mal (per no dir de tot), del per què d’aquelles retallades? La resposta és clara: no faran res que pugui indisposar a un Govern Central del que reben, a través de les Corts, més de quinze (si, 15) milions d’euros en concepte de subvencions[2], adobats amb les ajudes pels temes de reinserció i formació que comparteixen amb la CEOE. A tot això hauríem d’afegir-hi el tema dels membres alliberats[3] (només a la Administració de la Generalitat ha transcendit que n’hi ha 2000, de membres alliberats...!). Perplexitat davant d’una actuació que només es pot definir com a pur cinisme. ¿Per què els mitjans de comunicació, públics o privats, no la desemmascaren, aquesta cínica actuació? ¿Tant implicats estan aquests mitjans amb aquests sindicats com per no fer-ho?

Emboirat i perplex. El sol aixecarà la boira un dia, ho sé[4]. Però em temo molt que, amb la perplexitat, no em quedarà més remei que conviure-hi perquè el cinisme, el que em perplexa, hi serà sempre.

J. Vinyeta
30 de Gener de 2012

P.D.: D’altres cinismes i perplexitats conseqüents, en parlarem un altra dia.
[1] Això no vol dir que jo justifiqui actituds. Senzillament intento, només, constatar fets.
[2] Pressupostos Generals de l’Estat per al 2011
[3] Entre 250.000 i 300.000, segons les fonts.
[4] Potser serà el dia 10 de Març, dia de la Constitució de la Assemblea Nacional Catalana. www.Assemblea.cat

137.- De la Monarquia i del Parlament espanyol

2011-12-22T17:53:00.002+01:00

137.-De la Monarquia i del Parlament Espanyol.-

Urdangarin.- Aquest xicot i la seva dona, la filla del Rei, van caminant per la corda fluixa. El Rei ha “desterrat” al seu gendre i ha retirat la seva figura del Museu de Cera de Madrid. Tot això perquè, textualment, la seva conducta no ha estat exemplar. Els detalls, a la Premsa diària.

Això, ens planteja algunes qüestions de necessària resposta. La actitud de la Casa Reial és evident que respon a uns fets concrets que nosaltres, la gent de carrer, desconeixem. Perquè, si en bona fe, nosaltres exercim el principi de presumpció d’innocència, queda evident que la Casa Reial, no. Per què? Personalment em fa pensar que dels tripijocs d’aquest xicot i de la seva dona, el Rei n’era clarament conscient. La pregunta que em ve al darrera és la de si el propi Rei hi participava o no. Si la resposta és no, per què no va actuar abans de la mateixa manera que ho ha fet ara? La sortida cap a Washington de la parella, va ser pura coincidència? O és què la resposta a aquella pregunta es afirmativa?

En qualsevol cas, tot plegat, i ja abans d’arribar a aclarir-se, l’assumpte ha estat un torpede en la línea de flotació de la Institució. Una institució que no neix d’una suposada legitimitat hereditària i divina (que seria evident i absolutament discutible, ensems que ridícula en el suposat de que així fos i així es considerés), si no que ve per la imposició d’un dictador que, el que buscava, era el perpetuar-se després de mort (i els temps ens diuen fins on ho ha aconseguit!). I això, aquest origen viciat, tot i que només fos per això[1], és el que ens dona tota la legitimitat, a nosaltres sí, per a rebutjar la institució.

No deixa de ser curiós que hagi estat el que venim anomenant La Caverna Mediàtica qui més s’hagi acarnissat amb la parella, oi?

La investidura.- Es va constituir el Parlament a Madrid per a la nova Legislatura. Res a senyalar llevat de que, com preveia, Rosa Diez te grup parlamentari i Amaiur no. Tots dos necessitaven de la “comprensió” de la Mesa, perquè, tot i que per poc, cap dels dos compleix amb precisió el tants per cent necessaris per poder formar grup parlamentari. Però era evident que la sintonia entre UPyD i el PP és prou clara (situant-se més a la dreta del PP), cosa que no passa amb el bascs. De totes maneres, el fet de que Amaiur no tingui grup parlamentari, potser també estava pactat (aquestes coses han de dir-se amb la boca petita) a canvi de l’abstenció a la investidura. El procés de pau al País basc ens ha de començar a donar sorpreses, un moment o altra.

Del discurs del candidat, també poca cosa a dir. Des del punt de vista econòmic, tots sabem que el camí li assenyala Alemanya. Les retallades seran dures. L’anunci velat d’una recentralització i el fer volar coloms davant de la insistència d’en Duran sobre el tema de finançament català, no augura res de bo. I que Deu hi faci més que nosaltres, perquè em veig a venir que haurem de pagar per dues vegades, bona part dels plats trencats a la resta del País. El Sr. Rajoy diu que complirà la Llei. Però el Sr. Rajoy sap que li serà molt fàcil canviar-la i fer-la més a la seva conveniència. És el perill de les majories absolutes. I és per això que em temo que, des del punt de vista polític, per aquesta recentralització i per a les reformes anunciades, trobarà raons per canviar-la, la Llei. I, per aquests canvis, portar-nos a una disminució de les llibertats individuals i col·lectives, amb els ulls posats, com gairebé sempre en aquests casos, sobre Catalunya i, especialment, sobre la immersió Lingüística.

Dels nous ministres, i de primera volada, constatar que el ministre d’economia és un tecnòcrata, antic President del Lehman & Brothers a Espanya (si, el mateix banc que far esclatar la crisi el 2008 amb la seva fallida als EUA...), i que el Sr. Montoro ha estat anomenat Ministre d’Hisenda i d’Administracions Públiques, és a dir que, a més dels calés de l’Estat, controlarà les Autonomies.

Del que ens vagi venint, en continuarem parlant.

J. Vinyeta
21 de Desembre del 2011
[1] Podeu trobar a la xarxa la denúncia per alta traïció del Monarca davant del Parlament i Senat espanyols del coronel Amadeo Martinez Inglés pels fets de la descolonització del Sahara, així com, segons aquest Coronel, detalls de la participació directe del Rei en el famós 23 – F. Coses, totes elles, que mai s’han aclarit.

136.- Quan les coses s'acaben (a l'Estat espanyol)

2011-12-17T18:40:00.001+01:00

136.- Quan les coses s’acaben (a l’Estat Espanyol).-

El temps no s’atura i aquest mateix no parar va fent que les coses canviïn o que es confirmi allò de que, com diu el refrany, no hi ha res, per molt dolent que sigui, que duri cent anys.

Des de la mort del dictador, hem viscut quatre canvis de formes de governar l’Estat espanyol que han marcat el seu futur, avui present, i, en conseqüència, la nostra situació política catalana (per no dir-ne colonial, que entenc seria molt més exacte[1]). Però el cert és que les quatre formes de governar, han acabat malament i, en cada cas, hem estat convençuts, inclús des de la perspectiva catalana, de que, donat com havien acabat, el que vingués després, en cap cas, podia ser pitjor que el que deixàvem darrere.

Fem memòria. Suárez deixa el govern de la UCD putejat pels barons dels seu partit i amb ell encara, per poques hores més, és cert, de Primer Ministre, ens arriba la patacada del 23 – F amb la involució que aquell intent de cop d’Estat genera. I avui encara estan per aclarir els aspectes de la trama civil implicada i seguim, amb seriosos dubtes, respecta de la complicitat de les altes esferes polítiques de l’Estat en l’intent. Pensem que el que vingui, no pot ser pitjor.

Saludem l’arribada dels socialistes del PSOE amb el convenciment de que portaran el País a una social democràcia i que l’Estat Autonòmic seria una realitat. Però immediatament (Juliol de 1982) la LOAPA ens fa veure que allò constitucional de les nacionalitats històriques, no és més que paper mullat. La situació es degrada progressivament, la corrupció és a l’ordre del dia (el germà del vicepresident A. Guerra hi és implicat en un dels escàndols). És l’època del “pelotazo”, amb declaracions del Ministre d’Hisenda Solchaga assenyalant, per exemple, la facilitat de qualsevol ciutadà del país per a convertir-se en milionari. Els caps de Seguretat de l’Estat fan l’agost (Vera, Barrionuevo i Roldan) i les clavegueres de l’Estat, controlades per el Sr. X, no poden engolir la podridor dels GAL. Pel 1996 s’acaba, amb la desfeta consegüent, el que s’havia vingut en a nomenar Felipisme. El desastre és tan i tan gros que, novament, ingènues, pensem que el que vingui no podrà ser pitjor. I també ens varem equivocar.

El Sr. Aznar guanya les eleccions. Ja sabíem d’ell pels seus antecedents polítics i pel que li havíem sentit dir a Las Cortes. Però com que no les guanya amb majoria absoluta, és capaç de dir-nos que parla català en la intimitat. No és que ens el creiem, però com que ha d’anar a remolc de bascos i catalans, no li queda més remei que ser moderat. Però a la segona legislatura (del 2000 fins al 2004), amb majoria absoluta, entra amb la destral alçada i a cop de sabre per arreu on hi hagi quelcom o qualsevol cosa senzillament desviada del seu tarannà polític basat en la camisa blava, pistola i corretjams. El cesarisme que imposa fa que arribem al punt de veure com les llibertats individuals i col·lectives, van minvant. Dos exemples: la Llei de Ilegalització dels Partits Polítics (només s’admet el pensament únic, de trista memòria) o la Llei que castigarà als Presidents Autonòmics que siguin capaços de convocar referèndums (negant la més elemental de les expressions de qualsevol democràcia). Tot això acaba amb l’entrada d’Espanya en la guerra d’Iraq, el desastre d’Atocha i l’intent de manipulació dels fets carregant els neulés a ETA. Tot plegat li costa les següents eleccions al PP. Com que també la legislatura acaba en desastre, altre cop, ingènues, pensàvem que el que vindria no podia ser pitjor. Novament ens equivocàvem.

Arriba “El Talante”. El desgavell anterior va ser de tal gruix que el Sr. Zapatero rep, pràcticament de forma unànime, el recolzament de tots el partits minoritaris de Las Cortes en el moment de la Investidura. Va ser un error, perquè, com va quedar pal·les, l’única raó d’aquella unanimitat entre el partits minoritaris era única i exclusivament allunyar al PP de les àrees del poder. I va ser un error perquè, poc després, va quedar també pal·les que la sintonia entre PP i PSOE, en matèria de política d’Estat, era perfecte. S’atipa de fer promeses que sap que no complirà. En poc temps el famós talante és una expressió ja buida. Després va venir aquella disbauxa malgastadora que va durar fins que, des de Europa, varen picar-li la cresta. Va ser de l’única manera de que els pobres ciutadans ens assabentéssim de que realment la crisi també ens afectava i que no hi havien brots verds per en lloc. Enredant per aquí, enredant per allà..., com cantaria en Peret, arribem fins al final de la segona Legislatura del PSOE amb l’índex d’atur del 20%. Les eleccions donen uns resultats demolidors: el PSOE/PSC perd 59 escons, els pitjors de la seva història. Però el pitjor és l’herència en que deixa a tot el País. Un altra final de cicle i...un altra final desastrós.

El PP ha guanyat les eleccions del 2011 per majoria absoluta i el record de la segona Legislatura del Sr. Aznar, ens fa tremolar a molts. I ara, després de tot plegat, podem pensar que el que ens vindrà serà millor que el que deixem darrere?. Se’m fa difícil de creure-ho, després de les evidències anteriors. Perquè la meva incredulitat i la meva indiferència al respecta, comencen a ser superlatives.

J. Vinyeta
17 de Desembre de 2011

[1] Aquesta sí que fa 300 anys que dura. Deu de ser l’excepció que confirma la regla!

135.- Comentaris

2011-12-13T01:38:00.001+01:00

135.- Comentaris.-

Democràcia o dictadura? .- El títol pot sorprendre una mica. Però, en la meva opinió, hi ha hagut un fet concret al Parlament que m’escandalitza i, al mateix temps, em preocupa: la Mesa del Parlament, a través de la seva Presidenta, prohibeix termes i expressions com “espoli” i “Espanya ens roba” dins del Parlament, perquè poden resultar ofensives. No vull parlar de llibertat d’expressió conculcada, que veritablement ho ha estat de conculcada amb la prohibició, perquè em sembla que la qüestió va molt més enllà i que resulta molt més real, per aquesta gravetat que li suposo, parlar de supressió de la immunitat parlamentaria, la qual cosa és gravíssima. Em sorprèn, i molt, que, davant de la prohibició, el Parlament en ple, llevat del Sr. Cañas que és qui promou aquesta censura, no s’aixequés i abandonés l’Hemicicle. M’escandalitza perquè la immunitat parlamentària hauria de ser defensada amb ungles i dents per tots els parlamentaris encara que només fos perquè garanteix el debat. I d’altra banda em preocupa perquè, començant a prohibir coses al Parlament, podem acabar construint forns crematoris. No fa pas tants anys que va anar així mateix... Ara que està de moda el parlar-ne, alguns han travessat una d’aquelles línees vermelles que no es poden travessar i que fan més confuses les diferències entre l’imperfecta Democràcia i l’inadmissible Dictadura. I algú haurà de prendre mesures per deixar-nos clar en quina banda estem. Ho entén així, Sr. Mas?

Del Senat.- ¿Ja sabem quins han estat els seleccionats pels Partits Polítics per ser endollats en el Senat? Aquí, a casa nostra, el més famós ha estat el Sr. Montilla que, ves a saber per quina raó, ha decidit barrejar “El Molt Honorable” que comporta ser Expresident de la Generalitat amb “el Excelentísimo Señor” dels Senadors. El pitjor és que el Parlament va autoritzar “per cortesia” aquesta estranya maniobra permetent que un Expresident de la Generalitat (independentment de que m’agradés o no durant el seu mandat) perdés gruix i anés a parar a una de les institucions més desprestigiades del entramat polític de l’Estat. Penso que ens mereixem que ens digui, el Sr. Montilla, el per què de la seva decisió a menys que la motivació la entengui com a inconfessable. Serà que se’n vol anar de Catalunya? Serà que el PSC el vol lluny, però ben pagat? Renunciarà al sou d’Expresident?

Amb independència d’aquest fet anecdòtic, cada vegada ens és més clar que aquesta institució, a més de ser un cementiri d’elefants, no és res més que un premi als serveis prestats per aquells que han servit al partit de torn amb fidelitat o una compensació pels favors rebuts. El problema radica en que els partits continuen cobrant, nosaltres seguim pagant una fortuna anual i que, per si fora poc, ens han fet gastar més de 400.000 € en un quadre (que els que hi entenen el consideren de no més cost i qualitat de la que en resultaria d’un caricaturista dels que tenim a Les Rambles barcelonines) a major glòria dels que hi son representats. Ara que es parla tant d’estalvis, els que poden fer-ho podrien decidir fer fora a tot aquest munt de gent que no fa res més que escalfar les butaques (que no, que no son cadires...!)

Tot això gairebé ens obliga a pensar i a creure que tenim una Democràcia molt incipient. I malauradament és així. Però suposo que convindreu amb mi que 35 anys des de la mort del dictador ja han estat molts anys, suficients, perquè els partits prenguin una actitud activa i convincent, per a fer-nos creure amb claredat i fermesa que aquesta Democràcia deixarà de ser incipient per a convertir-se en un sistema polític seriós i consolidat. Seria de justícia que tots aquests que no fan res més que pidolar-nos el vot, es posessin a treballar seriosament i a guanyar-se el sou que religiosa, de forma generosa i puntualment els hi abonem fent el que han triat fer: cuidar i vetllar pel bé comú de la societat que els paga i a la que es deuen, amb independència dels seus interessos econòmics i partidistes. No sé si serà demanar massa...

. Vinyeta
8 de Desembre del 2011

133.- Resultats electorals a Catalunya

2011-11-29T15:51:00.003+01:00

133.- Resultats electorals a Catalunya.-

CiU ha fet història. Mai no havia guanyat unes eleccions generals a Catalunya i aquesta vegada, si. Ni tan sols les famoses retallades han passat factura a la coalició (Seny i/o Maduresa del País?). Ha rebut vots suficients per aturar la marea blava del PP i aconseguir que Catalunya, com deia amb molta rotunditat el diari Avui de l’endemà, tingui veu pròpia i diferenciada[1] (juntament amb el País Basc) de la resta de l’Estat Espanyol. És evident que el resultat electoral legitima la actuació fins avui del Govern, tot i que el que sigui així no agradi a molts. Com també és evident que la insistència i el gruix del lema de campanya obliga a la coalició a portar-lo a terme. Per la pròpia autoimposició que n’han fet del mateix, gairebé sacralitzant-lo, no li deixa a la coalició gaire marge de maniobra. Tant poc que, si no el pot assolir, haurà de començar a parlar seriosament del dret a decidir...o, qui sap, si a convocar eleccions anticipades.

Penso que el més significat de tot és la desfeta del PSC. Aquests, que en totes les legislatures han lligat el seu devenir diari al PSOE, que han estat incapaços de trencar, ni per una sola vegada, la disciplina de vot a favor del País del que han tret els vots, que han acceptat traspassos, com el de rodalies a tall d’exemple, sense el més mínim poder de decisió adjunt, llevat de la neteja dels WC dels trens (el Sr. Nadal ens va dir que seria el primer que controlaria. Com ha quedat demostrat, no podia fer res més); que ens han deixat un dèficit que clama al cel, que, per dir-ho tot d’un cop, han venut permanentment la seva ànima a l’ànima del PSOE a canvi de tampoc sabem ben bé de què..., després de tot això i molt més, potser pensaven que el País hauria perdut la memòria. Potser creien que n’hi hauria prou amb que la Sra. Chacón, amb algun suposat poder de seducció, ens fes l’encanteri del flautista de Hammelin perquè anéssim tots, com els ratolins del conte, a votar-los. Sabien d’antuvi de la desfeta i ni així han estat amb la lucidesa suficient com per a reconèixer els errors i assumir la responsabilitat que els hi pertoca, i que és molta, del per què de l’estat actual del País nostre. Així els hi ha anat. Quan es refundin, perquè no sé si els hi queda una altra solució, potser seria bo que molts d’aquests que tenen dintre del partit, tant els que manen com els que no, i que han demostrat ser-ne la majoria, perdessin aquesta crosta espanyolista que els ha posat en evidència i comencessin a pensar en el País en el que hi viuen i, repeteixo, els hi dona els vots. Si continuen anant a Las Cortes amb el cul llogat, em temo que la travessia del desert serà molt i molt més llarga del que es poden esperar. Poden començar a guanyar algun puntet si, al menys al Parlament, aquí, comencen a mirar Catalunya en comptes de seguir mirant La Meseta.

L’incendi al casal d’ERC va ser paorós i inclús els propis bombers, els de la vella guàrdia, que volien participar en la seva extinció, anunciaven la impossibilitat de que res del que quedés seria aprofitable. Però ERC ha salvat els mobles, tot i que a corre-cuita i a última hora. Només han quedat els fonaments del Casal, és cert, però en molt bones condicions per a reedificar-hi. Ara, han de redefinir quina vivenda volen i de quina forma la volen aixecar. Penso que son conscients que han de retornar als orígens perquè si, després de tot plegat, els tornen a perdre de nou, tornaran a perdre la identitat. I d’això, ja en tenen dolorosa experiència.

El Sr. Coscubiela ha guanyat dos escons per a la seva coalició. Diran el que voldran, però la davallada del PSC els hi hauria d’haver estat un doll de vots i no ha estat així. En la meva opinió, és fruït d’una manca de credibilitat, inclús dins del seu sector esquerranós, degut, d’una banda, al lligam que varen perpetuar amb el PSC durant els tripartits. I, per altra b anda, per aquesta sistemàtica oposició a tot amb incongruències com les de voler suprimir les nuclears i, a l’hora, torpedinar els parcs eòlics, per exemple. Que s’ho facin mirar.

El PPC, li agradi o no, amb crisi, retallades, amb tsunami blau i el vent a favor, no ha passat de tenir tres diputats més que en la anterior legislatura. No és res excepcional per molt que vulguin emfatitzar els resultats. Aquí sabem qui i com son; sabem que tampoc aquests mai, en cap cas, ni han trencat ni trencaran la disciplina de vot a Madrid; sabem el que han fet i també, de tot plegat, guardem memòria. I inclús molts d’aquells que potser normalment els votaven, i precisament per que tenen memòria, han triat una dreta també conservadora, però Nacional a la fi. Sabem què volen fer perquè, com gairebé tots des del centre de l’Estat, ens tenen por i temen que aixequem el cap i ens en anem. Per això blasmen sempre, sempre, en front de qualsevol tema d’Identitat Nacional que ens diferenciï. I per això després d’uns resultats que no han estat per llençar coets aquí a Catalunya, la Sra. Sánchez - Camacho no s’ha estat de dir-nos de seguida que, per molt d’èxit diferencial que creiem que hi ha hagut, els que manen son ells. Per això, si no hi ha un canvi en la filosofia general del partit, entenc que el Sr. Rajoy, i en conseqüència la Sra. Camacho, tindran sobre de la taula un greu problema anomenat problema català.

Molts dels catalans, ja sabem quina és l’única solució.

J. Vinyeta
22 de Novembre del 2011

[1] La edició del Punt–Avui del dilluns dia 21, encapçalava la edició a la portada amb un “Catalonia is not Spain” prou eloqüent

134.- Els resultats electorals a la resta d'Espanya

2011-11-25T17:21:00.001+01:00

134.- Resultats electorals a la resta d’Espanya.-

186 a 110. Tot i que pugui semblar un resultat d’un partit inspirat de la NBA americana, no ho és això: el PP s’emporta 186 escons i el PSOE, 110. Poques coses més a afegir a tot el que ja s’ha dit, si no fos perquè tinc la sensació de que més que guanyar-les el PP, les ha perdut el PSOE. I fer notar que tot l’Estat ha quedat tintat de blau, llevat del País Basc i de Catalunya. Seran pedres a les sabates del Sr. Rajoy.

No es tracta de fer llenya de l’arbre caigut. Però em sembla que coincidirem gairebé tots, inclosos alguns o molts dels Psoeistes i simpatitzants, en que la obstinació del President del Govern en negar l’evidència, juntament amb una disbauxa malgastadora sense més objectius concrets que el de quedar bé davant d’alguns, varen anar endarrerint la presa de les més elementals mesures correctores fins que Brussel·les – Merkel – Obama, esverats pel desastre que es veien a venir i la implicació que aquest desastre podria originar a Europa i, de retruc en aquells moments, en els EEUU, varen fer quadrar al Sr. Zapatero. A partir d’aquell moment es comencen a prendre mesures, més aviat tèbies. Les justes perquè Brussel·les comenci a veure un cert moviment “reajustador”. I prou. Però s’havien perdut, amb molts mesos d’inoperància, oportunitats correctores absolutament necessàries. I l’atur, arriba fins al 20%. És la gota que vessa el got. Les prestacions s’esgoten, els índex de dependència augmenten i els ambients socials es deterioren. Amb tot això, arriben les eleccions del diumenge passat i, per tot plegat, el PSOE se’n va a la oposició. Aquest final és un final previst que el PSOE no ha sabut corregir, ni anunciant, com feia Rubalcaba que, en la propera legislatura, sí sabien el que havien de fer (per què no ho varen fer, ens preguntàvem?)

El PP les guanya, les eleccions. Però el Sr. Rajoy no ha obert la boca anunciant que faria si les guanyava. Res. Sabem que te un programa perquè en un debat a la TV el seu contrincant, Rubalcaba, en parlava. Però aquest programa no ha transcendit als ciutadans de a peu durant la campanya electoral. El mateix a passat durant tota la legislatura: ha anat deixant que el País s’anés podrint lentament, amb el sol objectiu d’arribar a la Moncloa, aplicant la vella tàctica d’esperar veure passar el cadàver, en aquest cas convertit en despulla descomposta, del seu enemic. Potser té molt clar que, per alleugerar la crisi, haurà de fer el que li manin des d’Europa a partir de la investidura i per tant, entén Rajoy, que no és necessari ni dir ni fer res més. En el tema estrictament polític, tampoc no ens ha dit res. Imagino que haurem d’estar a l’aguait amb el tema de les llibertats individuals i col·lectives que, aquesta gent, sempre les creuen excessives. I així, amb aquest trist bagatge electoral se’ns planta a la Moncloa amb 186 escons. I pregunto: ¿ha guanyat el PP o ha perdut les eleccions el PSOE?

Al País Basc, Amaiur en surt clar guanyador, per sobre inclús del PNB. Entre els dos, sumen molts més escons que Socialistes i Populars junts i això deixa oberta la porta a la formació, en un futur no llunyà, d’un govern netament nacionalista. l queda clar que aquells que pensaven o deien que els missatges d’ETA no influirien en la contesa electoral, no veien gaire més enllà del seu nas. Tot i haver tret 7 diputats, no està garantida la seva formació com grup parlamentari propi. Entenc que dependrà de la Mesa de Les Corts, però el Sr. Rajoy ja els hi ha dit que no els convocarà en la roda de trobades que te previst fer amb les diferents forces parlamentàries. Per tant...

Rosa Diez aplega 5 escons, tots ells en territoris de clara ascendència “pepera”: quatre a Madrid i un a València. No sé si ella ho sap però un dels més grans representants de l’ultra dreta, el Sr. Ynestrillas, advocava per la abstenció però, en cas d’anar a votar, recomanava fer-ho per Rosa Díez. Per tant, tot i que ja era imaginat, pel clar i concret recolzament que rep, podem confirmar de quin peu calça. També, tot i els cinc diputats, pot trobar-se amb problemes per la formació del grup parlamentari, però te més bon ascendent amb el PP i per tant té, en el meu entendre, més possibilitats de formar-lo que Amaiur

Els exstalinistes (tot i que no sé realment això “d’ex” fins on arriba) han ressuscitat: 11 escons!. La davallada socialista els hi ha propiciat la recepció del vot esquerranós desencantat amb el PSOE, i els indignats que han votat s’han repartit entre aquests i UPyD. Avui per avui, tot i la resurrecció experimentada, se saben perdedors però no se senten desubicats al plantejar, tot i que dissimuladament, una lluita classista pròpia de temps passats. Tenen força al carrer, és cert. Però això no vol dir tenir la raó. Reclamen sempre la circumscripció única, que és el que els hi donaria millors resultats electorals, tot i sabent què, precisament, representaria la desaparició d’altres forces d’àmbit més local, especialment les nacionalistes “perifèriques”, com diuen a Madrid, que en cap cas[1], fent-ho, tindrien representació parlamentaria. Per la mateixa raó UPyD també ho demana i curiosament és una de les reivindicacions dels indignats, inclosos els de Catalunya. Personalment, sempre he cregut en possibles i soterrades participacions de tots aquests en el moviment d’indignació. El temps ens ho dirà.

Per tot plegat, n’han sortit unes Corts molt més plurals i amb la presència de grups minoritaris[2] tot i que amb minsa representació. La pluralitat sempre és bona. I si a la llarga ajudés a trencar el bipartidisme asfixiant actual, encara seria millor.

Algú em pot dir si sap o recorda el nom dels Senadors que va votar?. Es parla de les eleccions dels senadors?. Si la resposta és que no, com presumeixo, ¿ens farà això rumiar seriosament de què ens serveix aquesta Institució?

J.Vinyeta
24 de Novembre del 2011
[1] Potser que l’excepció fora CiU
[2] Compromís Q (Bloc,Iniciativa i Verds), a València. FAC (Foro Asturias Ciudadano). GBai (Navarra) i CC – NC – PNC, nova Coalición Canaria

132.- I després del 20 - N ?

2011-11-18T00:16:00.001+01:00

132.- I després del 20 – N ?

Les enquestes vaticinen clarament que, si no hi ha un cataclisme d’última hora, el PP guanyarà les eleccions per majoria absoluta. I l’únic pel que es barallen ara és per saber de quants escons sobrepassarà dels 176 necessaris. La nit del proper 20 de novembre ens ho aclarirà. Si, com és previsible, les guanya el PP, el clam bíblic ho serà en referència al que tots sabem del PP: la pèrdua de llibertats com a conseqüència del seu nucli dur feixista i dictatorial. Dit de manera més entenedora, la seva actuació serà la que esperem, sense enganys des del punt de vista polític.
Però l’important no és saber si guanyarà les eleccions el PP o no. Suposo que tots tenim prou clar que el govern que es formi el dia 21 proper, es trobarà amb tres problemes greus sobra de la taula, entre d’altres: Un problema social, que el defineixo així perquè intento donar a aquesta definició un sentit suficientment ampli en el que s’inclogui tot el que comporta i es deriva de la famosa crisi (especialment pels estralls socials que està generant); un problema polític, que ens ve derivat de l’alto el foc i disposició a deixar les armes dels etarres. I un tercer problema a resoldre, que és el que s’anomena problema català.
És evident que el problema social és el més apressat perquè, mantenint el ritme actual de creixement de l’atur, la ruïna més absoluta serà, en poc temps més, el sudari comú. Però, en aquest assumpte, el guanyador no tindrà massa marge d’acció: Merkel – Brussel·les marcaran el tempo d’una sèrie d’accions que, no s’enganyi ningú, faran que les retallades catalanes semblin un joc de nens davant de les que se’ns vindran a sobre[1]. Tindrem la sort de que, davant del que s’haurà de fer, Catalunya portarà un any d’avantatge i hi anirà ja amb els deures més que mig fets.
El tema Basc està ja internacionalitzat i, si per una banda aquesta situació redueix, tot i que lleugerament tan sols, l’espai per la maniobra del proper govern, també és cert que aquesta internacionalització empeny, especialment des d’Europa[2], cap a una solució definitiva d’aquest problema que, com a mínim, resulta “molest” a Brussel·les. La reunió a S. Sebastià, prèvia als comunicats etarras i abertzales i els comunicats del Govern i de la Oposició, prèviament pactats, tots ells, deixaven clar que el camí estava assenyalat. Només depèn de que el Sr. Rajoy administri amb serietat i intel·ligència la majoria parlamentaria que pot obtenir i saber controlar, perquè haurà de fer-ho, el seu entorn més dur.
El problema català és, en la meva opinió, més pelut perquè no està internacionalitzat i que, per tant, la solució depèn tant de nosaltres, o potser més, com del partit majoritari al Parlament de Madrid. El propi PP ha atiat permanentment la catalanofòbia i, amb la seva actitud, ha aconseguit, però, que el 46% de la població enquestada a Catalunya[3], independentment de la seva ideologia, aspiri a reduir l’espoli fiscal que ens fa anar pel mon (Espanya inclosa) com a pidolaires. Però també (i aquest serà realment el problema polític a resoldre) que un 43% de la població votaria avui directament sí a la independència en un referèndum al respecta, amb una tendència clara en augment[4]. Això presenta un dilema a resoldre i resolutiu, al mateix temps: o ens deixen anar o marxem. Segons les enquestes, la nostra voluntat és clara. Per tant, depèn d’ells. I de la gestió que el Sr. Rajoy sàpiga fer de la seva victòria electoral, perquè el problema no s’esvairà tot solet o amb encanteris més o menys espectaculars. Necessitarà de solucions polítiques.
Segons va dir l’ínclit Peces Barba, aquesta vegada, per resoldre el problema català, no serà necessari bombardejar Barcelona... Potser si que, aquesta vegada, ens estalviarem al menys una de les formes habituals que solen emprar els conqueridors per solucionar problemes similars. Qui sap si aquesta vegada tindrem més sort.

J. Vinyeta
17 de Novembre de 2011

[1] Del 100% del dèficit global de l’Estat, només el 15% aprox. es degut a les Autonomies.
[2] Actualment és l’últim conflicte dit terrorista que queda a la Europa actual i Europa s’emmiralla amb l’IRA
[3] Vegeu enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) i del Centre d’Estudis d’opinió (CEO) sobre aquest tema
[4] Hi ha qui diu que aquestes enquestes no son fiables. És molt fàcil de saber-ho: N’hi ha prou en celebrar un referèndum al respecta per sortir-ne de dubtes.

131.- Eleccions al tombar de la cantonada

2011-11-11T09:01:00.003+01:00

131.-Eleccions al tombar de la cantonada.-

Aquest País nostre està en campanya electoral permanent. És una situació que, a molts, no ens agrada. Però els Polítics, en general, ens hi han acostumat amb la seva actitud, més pro partit al que pertanyen que no pas en pro de la societat a la que diuen que volen servir. És evident que amb la generalització es perd qualitat en qualsevol intent de reflexió que vulguem fer. Però, al menys en aquest cas i en aquest moment, la societat no creu que els polítics actuals i en la actualitat puguin solucionar mínimament els problemes que ens tenen aporrinats. I això últim no ho dic jo: totes les enquestes al respecta se’n fan ressò i evidencien la devaluació, per partidista i endogàmica, que està patint la classe política.

Però a mida que ens anem acostant a la data electoral, aquella situació que consideràvem habitual es va agrint, i els retrets, les acusacions, el mal borràs, per a dir-ho d’una manera entenedora, va pujant de to cercant el vot perdut, indecís o del despistat, per esgarrapar-li algun vot als rivals... I, en aquesta tessitura, sempre hi ha animadors que volen aportar el seu granet de sorra a l’arena del circ que sempre pressuposa la convocatòria d’eleccions. I curiosament als catalans se’ns posa sempre a l’ull de l’huracà (deu de ser per allò de la por que ens tenen, dic jo). Corroboro el que dic amb dos exemples: un és el del Sr. Peces – Barba. Poques coses més calen comentar a les que ja han dit els mitjans de comunicació i el propi implicat que, a mida que s’excusava, anava pixant més fora del test. L’altra és aquella frase que Tele – 5 va deixar anar en un dels seus programes[1] en la que ens deixa al catalans pitjor que qualsevol indesitjable. Aquesta actitud, des del Centre Peninsular, és una constant, però en període electoral és a més sistemàtica perquè la catalanofòbia dona vots.

Però ja estem en plena campanya electoral i hi trobo en ella al menys un parell de coses, entre d’altres de les quals en parlarem un altra dia, que em sonen a més presa de pèl i que no m’agraden, gens I les dues tenen un nexe comú. Una és el lema dels d’ICV que, amb el Sr. Coscubiela al davant, diu: “... i a sobre hem de callar?”. Imagino que fa referència a que tota la ciutadania està diguem que com segrestada per les accions del Govern català, i que, a més, se li exigeix silenci, la qual cosa, segons el Sr. Coscubiela, passa de taca d’oli. És cert: no podem restar callats. I per questa raó, se’m acut dir-li al dit Sr. que, si estem en la situació en que estem, aquí, a Catalunya, és perquè els Governs en els que el seu Partit hi ha format part, ens hi han portat fins aquí. Que el seu partit no va fer res per evitar-ho, amb el sol objectiu de mantenir-se en el Poder. Que ell personalment ha format part d’un dels sindicats majoritaris d’aquest país del que mai hem pogut saber com es finançava, aquest sindicat. Que el Sr. Coscubiela no ha estat capaç de dir-nos de quants membres alliberats disposa aquest mateix sindicat i quin cost laboral representen per a les empreses, ni ens ha aclarit mai com han estat de cínicament beneficiosos per al sindicat al que encara pertany, i del que en va ser Secretari General, els ERO en els que ha participat. I que hi podem afegir la actuació amb els seus col·legues d’altres sindicats en front de qualsevol reforma laboral, per exemple. Per tot això que estigui tranquil, perquè possiblement serem molts els que no callarem.

L’altra qüestió que m’inquieta, és la presència de la Ministressa Chacón fent el paperot per Catalunya, volent-nos fer creure la seva disposició a la defensa més absoluta dels drets dels catalans. Paperot perquè, aquí, tots sabem de quin peu calça, sabem que forma part d’un Govern que ens ha maltractat, que en cap cas ella ha posat el seu càrrec a disposició del seu Cap de Files i de Govern (Govern amb el que s’ha arrenglerat en tots rel casos) per defensar-nos i ni ha estat capaç, també en cap cas, de trencar la disciplina de vot en moments parlamentaris a Madrid de flagrant afectació a Catalunya. El seu Partit va ser l’ànima d’aquell Tripartit, d’infausta memòria en el que també hi participava ICV, que va portar a tot el País al llindar del desastre. I, en massa bona part, és responsable del que ens ha arribat després. I ICV, també.

Es fa difícil fer-ne cas a cap dels dos esmentats[2] i escoltar-los sense un somriure trist i ensems sardònic, tant en quant els partits que els avalen no siguin reconeixedors dels errors comesos durant el seu Governament, especialment amb la creació d’un dèficit multimilionari que ens afectarà durant anys.

J. Vinyeta
10 de Novembre de 2011
[1] El Programa s’anomena Aída i se’n fa ressò El Periódico, 3 de novembre de 2011. Pàgina 77.
[2] El tercer implicat en el cas, ERC, fa un discurs menys agressiu, sabedora de que ha patit en pròpia sang l’error de la segona formació del Tripartit i de les seves conseqüències.

130.- E T A

2011-10-27T18:17:00.002+02:00

130.- E T A

Penso que la millor notícia ens va arribar a mitjans de la setmana passada: ETA renuncia definitivament a la lluita armada. És per a celebrar-ho. Tots els líders polítics han fet la seva particular interpretació del comunicat etarra (entenc que la del President del Govern i la del Cap de la Oposició, convenientment pactades) i, llevat d’aquells als que sembla que, amb aquest final, se’ls hi acaba una raó per a la seva existència, tothom entén, amb la prudència necessària, que la notícia és històrica.

En la meva opinió, optar per la via política per a la solució del conflicte (que és el que pot deduir-se de la declaració etarra) no és equivalen a haver arribat al punt i final del mateix conflicte. Com sempre ha passat en situacions similars (i la més propera ha estat la d’Irlanda del Nord) el que queda per solucionar és allò que, tant a la Conferència Internacional d’uns dies abans a Sant Sebastià, com en el propi comunicat, s’ha definit com a les conseqüències del conflicte. I aquestes “conseqüències” no son, precisament fàcils d’empassar: presos, exiliats i la seva integració social posterior, la difícil pau social i convivència entre les parts en general i entre sectors familiars concrets, etc..., son qüestions que en cap cas es resoldran amb la celeritat que molts desitjaríem (només cal parar atenció en que, després de més de 70 anys de finalitzada la nostra guerra civil, encara avui hi ha ferides per tancar...)

Però analitzant el present, entenc que hem de ressaltar algunes de les coses que, de moment, ens han portat fins aquí. És evident que la “solució” que representa el comunicat etarra ha estat treballat, amb cuina prèvia. La Comissió de Sant Sebastià no es reuneix i emet un comunicat, immediatament admès per l’esquerra abertzale primer i, molt poques hores després, per ETA, sense saber un bon final de la seva gestió. També em resulta evident que aquesta reunió a Donosti no s’hagués pogut dur a terme sense l’explicita autorització del Govern Central i, en conseqüència, donat el període electoral en que ens trobem, sense el coneixement i aquiescència del PP. Entenc que els comunicats emesos pel President i els dos candidats dels partits principals, no responen a una improvisació. Son comunicats estudiats i això només és possible si hi ha un coneixement i una aquiescència previs dels esdeveniments que hauran de succeir, com així van ser.

Dit això, el que també em sembla clar és que el propi Govern no pretén, durant aquest període electoral, ficar-se en el terreny lliscós que representaria qualsevol intent de protagonisme post comunicat que, em sembla clar, pertany al Govern que surti del 20 de Novembre i que, agradi o no, haurà de negociar i pactar el que hagi de negociar i pactar (allò de les conseqüències del conflicte). I així les coses, si el Govern queda, com és previsible en mans del PP, serà el Sr. Rajoy qui s’haurà d’arremangar. I aquí hi tinc alguns dubtes. Penso que el Sr. Rajoy voldrà que la Història el consideri com a artífex de la pau i, en conseqüència, protagonista dels moments que haurà de viure. Per tant no l’imagino posant pals a les rodes de forma permanent, mentre duri el seu mandat. Però ¿com s’ho farà per tirar endavant un procés complicat, difícil i llarg amb la oposició permanent dels que, al menys fins ara, han manifestat una absoluta oposició a qualsevol concessió, diàleg o apropament als que ara han renunciat a la violència? ¿Sabran estar a l’alçada els mitjans informatius afins, i fins ara turiferaris, ensinistrats per la FAES? ¿Serà capaç el sector més ultra del Partit Popular, inclòs el Sr. Aznar, d’empassar-se els gripaus amb els que han enverinat la convivència a l’Estat? ¿O no? ¿Atiarà, aquest entorn, a les Associacions de Víctimes, en general tan ben disposades a la manipulació des del PP, en contra del més mínim moviment d’obertura de diàleg? És tot aquest entorn en que es belluga el Partit Popular el que, en la meva opinió, pot influir negativament en l’actitud del proper president, de per sí greu si ho és el Sr. Rajoy, que és el candidat de tot d’aquest sector. Però, ¿oi que ens podem imaginar com actuarà aquest entorn en el cas en que la presidència, per la raó que fos, caigués en mans del Sr. Rubalcaba...?

És ben cert que les Lleis han de complir-se, però també ho és que aquestes Lleis hauran de canviar perquè les noves situacions tinguin cobertura legal. I si no es fa, el procés s’enverinarà, s’allargarà més del que serà necessari i, a la fi, el procés tornarà a ser de més incert final.

No ho tindrà fàcil el proper govern. Però de la seva actitud en front dels que no vulguin la pau definitiva, i que em temo que en son uns quants, dependrà l’èxit de tot plegat.

Vinyeta
27 d’Octubre de 2011

129.- De nou, comentaris

2011-10-19T10:20:00.004+02:00

129.- De nou, comentaris.-

Dels indignats.- És ben cert que les manifestacions del cap de setmana passat celebrades arreu de mon, han estat un èxit. Però continua donant-me la impressió de que, sense el lideratge adient i sense l’esperit clar i compromès, com ja he insistit en alguna altra ocasió, de fer una autèntica revolució amb totes les seves conseqüències, això no passarà de ser un bon foc, però res més.

D’altra banda, han començat a Madrid els interrogatoris als implicats en la famosa jornada al Parlament de Catalunya del passat 15 de Juny. El President arribant al Parlament en Helicòpter i molts dels Parlamentaris directament agredits per energúmens implicats en el moviment, son imatges difícils d’oblidar i d’una gravetat política extrema. Els advocats defensors i els presents a l’exterior de l’Audiència poden dir el que vulguin i, si volen, expressar la seva solidaritat amb els interrogats. Però està clar, per molt que tots aquests últims diguin i cridin, que els fets son greus i com a tals ha de ser jutjats. Potser alguns (o tots) se’n sortiran per allò de l’entrada dels mossos als jutjats de Barcelona. Però quedarà clara, per a la gent de bé, que totes les coses tenen un límit i que aquells, a la fi condemnats o no, el varen traspassar.

De totes maneres, m’hagués agradat més que haguessin estat jutjats aquí, a Catalunya. El llast franquista de La Audiencia Nacional, sempre en fa arrufar el nas.

Desafectes a la República.- Així es titulava el reportatge que TV3 ens va oferir el 16 d’Octubre. Recuperar la memòria històrica del nostre País és sempre un bon pas endavant si, com he demanat sempre, a pesar del dolor que pugui causar, es recupera tota. I quan dic tota vull incloure-hi també totes les bestieses que aquí es varen cometre durant la guerra. El fet de que els perdedors fossin severament perseguits pel dictador no és, en el meu entendre, suficient per oblidar-ho i donar-ho per saldat.[1]

El reportatge carregava les tintes en el famosos comitès Antifeixistes amb la FAI – CNT per davant i deixa, com ja coneixíem, en entredit al Govern de la Generalitat que, en aquell moment, semblava mirar cap una altra banda[2]. Però el reportatge no fa cap menció al que va passar aquí a casa nostra a partir dels famosos Fets de Maig del 37. Suposo que entre els sumaris trobats, també n’hi ha d’aquells moments. I no sé si és que en faran un altra de reportatge que en parli d’aquesta època concreta, o que realment no hi ha Sumaris al respecta o que s’ha tractat d’un oblit. Si és així, em costa molt de creure que ha estat un oblit involuntari.

De les notícies.- Estem immersos en una crisi en tots els nivells. L’aspecte econòmic de la mateixa és el que produeix els estralls més flagrants i dolorosos. I això no hi ha qui ens ho tregui. Aquests estralls son a les portades de tots els mitjans de comunicació cada dia i a totes hores i, per fer-ho més luctuós, s’estén, entre la societat civil, el convenciment en la ineficàcia de la classe política per a treure’ns de l’atzucac en que ens trobem.

Dic això perquè sembla que en cap cas i ni en cap moment apareix el que podríem definir com a una bona notícia. Els experts en comunicació diuen que una mala notícia ven cinc vegades més que una de bona i tots sabem, i no cal quantificar, que les males notícies son, en general, les que generen les portades més cridaneres en els àmbits periodístics[3] i, per tant, les que venen més. Però penso que les capçaleres o els seus editors podrien fer veure als professionals del seu mitjà que, a més de recordar a la ciutadania la realitat de la situació, aquesta ciutadania també necessita saber que, a pesar de tot, alguna cosa queda que encara funciona o que se’n surt. I segur que, amb ganes de trobar-la, cada dia se’n podria trobar al menys una i publicar-la en portada del mitjà corresponent. Ajudaria a aixecar, mica a mica, la moral d’una societat civil impregnada de catastròfica realitat que, en tinc el convenciment, te un desig profund de sortir d’aquest marasme i no troba res positiu on agafar-se. Els professionals esmentats tenen ara la paraula i entenc que no poden eludir la responsabilitat que, al menys jo, els hi exigeixo . Necessitem saber que hi ha qui sobreviu i que, encara que sigui per mimetisme, ens pot servir de mirall .

J. Vinyeta
19 d’Octubre del 2011

1] Alguns components de la CNT varen firmar conveni de col·laboració amb els falangistes del Sindicat Vertical. Vegeu La CNT y el Sindicato Vertical.La quimera de la libertad sindical con Franco de ÁNGEL HERRERÍN LÓPEZ Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, H.ª Contemporánea, t. 13, 2000, págs. 125-168

[2] La actuació dels anarquistes està ben relatada en texts com Diario de un pistolero anarquista de Miquel Mir (Ed. Destino imago mundi Vol. 128) i molts d’altres (Entre el roig i el negre, l’Autobús de la mort etc...)

[3] Quan dic periodistics hi incloc premsa, radio i TV

128.- Comentaris

2011-10-17T16:19:00.001+02:00

128.- Comentaris .-

Sé que han passat molts de dies des del meu últim article. Però la veritat és que estava com perplex, com espantat per tot el que anava passant des de finals d’Agost. Em trobava immers en una espècie de “depressió política”. Però s’acosten les eleccions. I aquella perplexitat, aquell “espantament” i aquella “depressió”, han anat convertint-se en una espècie de mala llet soterrada que m’ha empès per tornar a la paraula escrita. Comentaré algunes coses.

Cinisme.- El cinisme d’alguns partits polítics, ha estat proverbial. I en especial el del PSC que, havent perdut les eleccions ara fa un any aquí a casa nostra, i de forma estrepitosa, no ha après la lliçó. Algú ha definit al 25 diputats que el PSC va portar a Madrid, fa vuit anys, com als vint-i-cinc invisibles per la seva inactivitat i absència de posicionament quan es tractava de defensar Catalunya (només cal dir que en cap cas, mai, han trancat la disciplina de vot amb el PSOE). Tot i aquesta invisibilitat allà, han pretès aquí donar lliçons de governabilitat i patriotisme. I, vet aquí, que, tota aquella ineficàcia del tripartit capitanejat pel PSC que ens ha deixat un llast financer que trigarem anys en poder-lo compensar, s’ha convertit en contundència en voler-nos fer entendre que la seva actuació va ser immillorable i que tot el que s’està fent ara per redreçar aquell desastre, només son polítiques de la dreta més recalcitrant i cavernícola. Cinisme de gran gruix! Ens prenen per dèbils mentals, pretenen una tutela de la ciutadania, només apta per incondicionals que, pot ser no ho saben, molts no estem disposats a acceptar en cap cas.

Les eleccions son a sobre i la Ministra Chacon encapçala les llistes del PSC. Vaig llegir que algú deia, amb encert, que la Senyora Chacon era ministra de defensa, però que era clar que, en cap cas, havia defensat els interessos de Catalunya: el Partit sabrà on es fica...Tanmateix potser seria bo de recomanar-li al Sr. Joan Ferràn que anés amb cura i que potser seria el moment per al PSC de desfer-se de la crosta... “psoeista” que l’envolta. Més que res perquè després no hagi estat la abstenció, o la pluja (si n’hi ha), o el vot nul, o no sé quin núvol malèfic o ves a saber quina “crosta” el que els faci perdre de nou les eleccions aquí i, aquesta vegada, també a Madrid.

Les retallades.- Estan en boca de tothom, especialment les que fan referència a la Sanitat. De les retallades en educació, per exemple, se’n parla menys perquè no hi ha criatures pel carrer, sense escola. Però per les escoles també hi han passat les tisores. Son dos sectors molt sensibles en matèria social i per tant molt sensibles per a tota la ciutadania en general i son les més aprofitades per la oposició política en particular. Personalment no soc pas dels que blasmen en contra de les accions que el Govern de la Generalitat està portant a terme especialment, repeteixo, en Sanitat. Vist des de fora, sempre he tingut la sensació de que la massificació que he observat en els grans hospitals i Caps necessitava d’una reforma del sistema i reducció de la despesa. Amb els professionals del ram amb els que he parlat sobre l’assumpte, coincideixen tots en que la reforma es absolutament necessària si és vol mantenir el sistema amb un mínim de qualitat en els serveis, el que obliga a reduir els que no siguin d’absoluta necessitat. La supressió de l’abús en un sistema que l’usuari interpreta com a gratuït, que ha atorgat carta de dret irrenunciable a milers d’usuaris als que no s’ha fiscalitzat mai en aquest aspecte, son qüestions que ara s’han posat sobre la taula, així, de cop, i, certament, ho fa difícil d’entomar. Però també coincideixen, aquests professionals amb els que he parlat, en que no hi un pla elaborat per reestructurar de forma definitiva el sistema Sanitari en general i, per tant, no s’ha definit fins on es vol anar i com s’hi va. No sap em, dons, si el rumb que porta nau ens portarà a port o, pel contrari, anem directament da cara a la tempesta, sigui perfecta o no.

La reconversió bancària.- Des d’arreu del món s’està emfatitzant en que la banca, pràcticament de forma general, ha de ser recapitalitzada pels estats corresponents. Independentment d’aquesta situació (i mentre en aquest país nostre la recapitalització la porti a terme el famós FROB, que no és més que un fons creat pels propis bancs per curar-se en salut en moments com en el que ens trobem, i no amb diners públics[1], anirem tirant), penso que el Banc d’Espanya hauria d’haver estat més a l’aguait de les actituds de moltes d’aquestes entitats bancàries que ara necessiten de rescat. La majoria de les famoses Caixes d’Estalvis han estat en mans dels partits polítics que governaven en les Comunitats o en les Diputacions corresponents i el Banc d’Espanya, pel que es veu ara, ha fiscalitzat poc i malament, permetent dispendis desaforats o sous multimilionaris dels propis directius amb els nostres estalvis i que han portat aquestes entitats a l’abisme. A tots aquests destralers que haguessin estat capaços, pel que es veu, de fotre a la ruïna al propi FROB, la Justícia, que actuaria per denuncia de qualsevol entitat privada que hagués estat malversada, ¿no pot actuar d’ofici o per denúncia directa del Banc d’Espanya? Si a l’hora de mesurar, el pam no fa la mateixa mida per a tots, rebrem les hòsties els de sempre. I en aquest cas flagrant, algú s’hauria de posar a la feina i seriosament, per poder deixar de fer volar coloms i de fer focs d’artifici.

Les eleccions son a sobre i ens donaran tema per a nous comentaris.

J. Vinyeta
14 d’Octubre del 2011

[1] Teòricament, al menys, el FROB i el Fons de Garantia de Dipòsits s’alimenten amb la aportació del 2,5% dels dipòsits bancaris de cada banc. La recapilatzació seria, dons, per garantir el nostres estalvis, tot i que seguin així ens els deixen amb el cul enlaire. Ja sé que sona una mica estúpid, tot plegat, però, teòricament, així estan les coses.

127.- Narcisistes, envejosos i... cínics.- (Ampliació de l’article 119 del meu bloc)

2011-09-01T18:46:00.002+02:00

127.- Narcisistes, envejosos i... cínics.- (Ampliació de l’article 119 del meu bloc)

Ibsen, si no recordo malament en “L’Ànec salvatge”, té aquella frase fantàstica que, en la meva opinió, resumeix, en bona part, el per què del patiment humà. Diu: “...La vida seria molt més agradable si ens deixessin en pau aquests maleïts creditors que van picant de porta en porta exigint el compliment de l’ideal a pobres homes com nosaltres...” Quan aquest ideal no és altra que aquell que els entesos anomenen l’ideal del jo i que està sobrevalorat per una autoestima desmesurada d'aquest propi jo, ens trobem davant d’una persona a la que, aquells professionals que hi entenen, anomenen narcisista.

Així les coses, podem imaginar dons el patiment, tot i que expressat de diferents formes, d’aquest narcisista si, com és el cas, l’únic creditor exigent és ell mateix. I la dolorosa lluita que li representa aquella persistent i tenaç exigència que es barreja amb la constant inabastabilitat d’aquell ideal, en un cercle viciós que necessita de la exteriorització i verbalització permanents. Però, ai las!, si observem aquesta verbalització, ens adonem que, al mateix temps d’expressar-nos la seva tristesa (una de les formes d’expressar aquell patiment) per allò de l’ideal que mai pot atènyer, justifica el seu fracàs personal (una altra de les forma d’expressar dolor), al no poder “arribar-hi”. Una cosa porta a l’altra, és habitual. I res millor, en aquests minuts de glòria durant la exteriorització i verbalització del seu dolor, que voler fer-nos creure que el seu tot és l’únic que ha de ser i haver, destil·lant, al mateix temps (una altra manera de transmetre la ràbia interna que li produeix el seu patir), un menyspreu visceral simultani a tot allò que els altres tenen i ell encara no.

Aquesta mirada, també malaltissa a tot allò que els altres tenen, estiguin o no lluny del seu propi entorn, que pot barrejar-se amb una espècie d’odi a tot allò que no té però que sí tenen els altres (i no m’atreveixo a parlar de que aquell “tenir” dels altres pogués ser quelcom proper al que anomenem felicitat, perquè encara aquesta mirada malaltissa seria molt més dolorosa), també aquells que hi entenen l’anomenen enveja. I nosaltres, tot i que profans en aquella matèria, també ho entenem així. Crec dons que podem entendre que, per tot plegat, aquests narcisistes i envejosos han de patir molt. Un dolor, el que pateixen, incomprensible per a molts, però molt real per a ells.

Però encara hi ha més. Hi ha moments en que el seu narcisisme i la seva enveja els hi fan perdre els papers: son moments en que el seu JO queda més tocat del que els hi és suportable (sempre per culpa dels altres segons el seu pensar, evidentment) perquè creuen patir situacions expressa i particularment humiliants. Aleshores, aquella verbalització necessària del seu patiment deixa de ser simplement oral per passar a ser una manifestació física hostil, violenta, d’aquell JO ferit. De la forma més barroera, fan gala de menysprear allò que per els altres, per a tots els que no som com aquests dels que parlo, entenem com a actitud correcte, arribant a perdre els estreps de la forma més vergonyosa.

Quan el garbuix ha passat i arriba el moment en que tot retorna una mica al seu lloc, encara més ferits per la conscienciació, a pesar de tot, de la seva imperfecte violència, hauran de fer la manifestació oral de tot plegat (l’altra forma ja habitual, necessària i imprescindible de manifestació del seu patiment, com ja ho he dit) i a les hores, en aquell gran moment de glòria, seran incapaços de reconèixer errors, negaran aquella actuació barroera i manifestaran un menyspreu clarament malaltís respecta de tot i de tots i, molt especialment, dels que hauran estat víctimes directes d’aquella violència. Aquesta actitud, aquells que hi entenen, la defineixen com a una actitud clarament cínica. I nosaltres anomenem cínics als que actuen així. El sofriment que pateixen precisarà d’un bàlsam que només podran trobar en un bany de masses enardides que els aplaudeixin i victoregin encara que, com en la novel·la de Camus[1], siguin a dalt del patíbul abans de ser executats.

Els hi desitjo un cessament d’aquest patir seu. Perquè encara que aquests narcisistes, envejosos i cínics no s’ho creguin, a nosaltres. que no som com ells, ens agrada viure tranquils, estimar, ser estimats, mantenir un mínim d’higiene mental, evitar contaminacions externes i viure amb una dosi d’autocrítica suficient que ens permeti enganyar-nos el menys possible. Potser tot el que ells no tenen ni desitgen.

Mentre llegíeu no sé sí pensàveu en algú concret. Però jo, mentre escrivia, si que ho feia: pensava en Xosé Mourinho.

J. Vinyeta
15 de Maig i 18 d’Agost de 2011

P.S.: L'article ha estat ampliat, en els termes expresats, a petició d'un molt bon amic meu i a qui li dedico: es diu Jordi Molina.-

[1] L’Étranger.-

126.- Vacances amb feina

2011-08-17T15:53:00.002+02:00

126.- Vacances amb feina.-

No em sembla recordar un estiu amb la activitat polític – social com el d’aquest 2011.

Les anomenades turbulències financeres venen marcant el devenir econòmic d’Europa i dels EUA i, en conseqüència, de tot el mon. La anomenada “Banya d’Àfrica” posa en evidència, una vagada més, el pèssim resultat de la descolonització de la zona en la què la fam està fem estralls entre una població que rep, a més, les bufetades endèmiques de les guerres permanents de la zona. I Líbia i Síria ocupen planes dels diaris cada dia. O sigui que el panorama és mes aviat fosc per tot plegat. Però... comencem!

Turbulències.- Vagi per endavant que la meva ignorància en el que s’ha convingut en anomenar Ciencia Economica, és molt gran. Però això no impedeix expressar opinions al respecta. Vist tot plegat des de la perspectiva del que no hi entén, sembla un garbuix en el qual els que tenen calés manen, en funció dels seus interessos i el altres seguim l’arada. Ja sabem que el diner és poder, però que els Estats més poderosos del mon vagin perden el cul perquè son incapaços de posar-hi remei, costa d’entendre. Que unes anomenades Agències de Qualificació vagin marcant el ritme com aquell que marcava el de les galeres, a cop de maça i que, Europa al menys, no se sigui capaç de posar-hi fre a aquestes qualificacions, o que les transaccions a les borses no siguin carregades amb impostos, no deixa de sorprendre’m. De totes maneres em sembla entendre que Europa és la que fa pitjor les coses. Llegia una frase de no sé qui a la premsa de fa uns dies que em va donar la sensació de que l’encertava. Deia, més o menys literalment, que no hi ha cap empresa al mon que pugui funcionar amb 27 directors generals. I em sembla certa perquè, en sí mateix, Europa no és res més que un intent de fer una fusió de grans empreses en la que les direccions de les empreses fusionades continuen en funcions i amb un grau d’independència que ja voldrien molts executius de l’empresa privada d’avui dia. I vull deixar clar que no soc pas dels que volen perdre autonomia en cap sentit. Però em sembla inevitable unificar criteris (especialment polítics i fiscals), i retallar independències, si és que la famosa Unitat Europea ha de continuar. Suposo que els que hi entenen s’ho han plantejat, però sorprèn aquesta espècie de passivitat bellugadissa, aquest constant haver de definir, de redreçar, d’afirmar, de ratificar, d’un permanent anar i venir i, al menys ho sembla, de no encarar els problemes amb la valentia que, en el meu entendre, fa falta i que, agradi o no, dona més l’idea de desunió que d’altra cosa. Alemanya i França volen liderar no sabem exactament què. Esperarem.

La banya d’Àfrica.- Segons in formacions de l’ACNUR, perilla la vida de més de dotze milions de persones de la zona: la fam hi està fen estralls. Una sequera que sembla permanent i un estat de guerra que no sembla tenir fi, van creant milions de refugiats i desertitzant una zona ja de per sí deprimida. Eritrea, Etiòpia, Somàlia, estan en aquests moments a l’aguait de l’ajuda que els hi pugui arribar de l’exterior. Però tinc la terrible sensació de que l’ajuda que pugui arribar a aquests països pot no arribar als camps de refugiats: en la història de la humanitat hi ha suficients antecedents al respecta. Del que estic convençut és de que els membres del exercits, regulars o no, que pul·lulen per la zona amb un kalashnikov a la mà, no en passen de gana...

Líbia i Síria.- Sembla que l’exèrcit revolucionari libi s’acosta a la capital Trípoli per intentar posar fi a una guerra civil de més de sis mesos. És el principi del final d’una dictadura de més de quaranta anys. Gadaffi, aferrat al poder com ho fan tots els dictadors que es tenen per insubstituïbles i salvadors de la pàtria (i aquí a casa nostra sabem del que parlem), allarga la seva agonia suposo que en un va intent de recuperar no se sap ben bé què en una guerra que sembla que té definitivament perduda.

Mentre tant, el seu col·lega El Assad, a Síria, ens ofereix diàriament les imatges més sagnats d’una repressió contra de la societat civil per part de l’exèrcit amb la mateixa finalitat que el dictador de Líbia: mantenir-se en el poder. Però, entre Síria i Líbia, hi ha diferències polítiques i religioses que li donen una certa peculiaritat. Síria està en negociacions amb Israel pels Alts del Golàn, al Líban hi manen el xiïtes de Hezbolla amb el vist i plau de Síria, la majoria sunnita de Síria està lluny dels centres de poder que detenen els alauites pròxims als xiïtes i, per acabar-ho d’adobar, el senyor Assad bombardeja els camps de refugiats palestins a la ciutat de Latakia... Turquía (membre de la OTAN, no ha d’oblidar-se) rep centenars de milers de refugiats sirians i ja ha dit prou. Iran, el gran aliat de Síria a la zona, es manté expectant per allò de que la desaparició de Síria el convertiria en el gendarme de la zona i no se sap ben bé qui vol que això es produeixi. Israel calla. Tot plegat, aquest garbuix, ens té a tots expectants per la incertesa d’un final que es planteja complicat. Haurem d’esperar.

J .Vinyeta
16 d’Agost del 2011

125.- Anglaterra es crema

2011-08-17T10:43:00.002+02:00

125.-Anglaterra es crema.-

Personalment m’és difícil de pair. Però la realitat és la que és i Anglaterra es torna a trobar en un estat similar a aquell en que ja es va trobar, si no recordo malament, a mitjans del vuitantes i al barri de Chelsea. Dic que és similar perquè aquell va ser un esclat que el podríem definir com a ètnic, per causes racials i, en la meva opinió, potser degut a la arribada massiva de ciutadans del extingit imperi britànic als que la Commonwealth (of Nations) havia donat ciutadania britànica. Aquesta vegada, sembla que no va per aquí.

El mon que coneixem està immers en una crisi profundíssima que, a més de ser econòmica és, en la meva opinió, política i també de valors. És evident que la crisi econòmica carrega les tintes sobre els més desvalguts, que els polítics no sols no se’n surten si no que les perspectives que van creant no son gens afalagadores i que aquell estat del benestar repartit amb escreix en els moments d’aquella abundor sobre dimensionada, per sobra de les possibilitats reals de tots plegats (al menys en l’Europa actual), i en contra del que els propis Estats no varen actuar, en general, se’n va anant pel pedregar perquè les despeses que aquella situació ocasionava ara son insostenibles pels Estats. El joves, en general, avui no tenen perspectives ni de present ni de futur, però aquell mateix benestar (tot i la actuació tatcheriana sobre d’ell, a l’Anglaterra de la que parlem) va crear una societat, que varem a nomenar de consum, en la que, si alguna cosa semblava d’una certa claredat, era que tot era gairebé gratis. La nefasta conseqüència de tot plegat va estar una minvada de les escales de valors i especialment de l’anomenat esperit de l’esforç davant de qualsevol situació en el què fer de cada dia. Això barrejat amb aquest intent molt generalitzar de socialitzar el dolor propi, segons el qual tothom té l’obligació de participar-hi[1], va anant donant ales a molts d’aquells que no tenen futur i a molts d’aquests que, sense la pretensió de generalitzar, tampoc volen realitzar el mínim esforç necessari per intentar sortir de la marginació en que es troben ignorant, al mateix temps, la possibilitat de que, aquesta situació, sigui més deguda a una auto-marginació que altra cosa. Amb aquests plantejaments, qualsevol motiu és bo per ajuntar-ho tot i que tot acabi com ha acabat: en una banalització de la violència, amb una clara indiferència davant de la societat i del que representa i, finalment, en el saqueig posterior, quasi inevitable després de tot plegat, que ha permès a molts d’aquests dels que parlo, siguin del color que siguin, arribar, en algunes coses concretes, allà on ja han arribat els de més alt poder econòmic (potser també i per un més alt esforç del que molts dels saquejadors es pensen) inclús dins del mateix barri que els actors consideren marginal. Recordo que un d’aquests saquejadors, s’emportava un PC portàtil concret perquè deia que sabia “...que mai se’l podria comprar...”

Davant de fenòmens d’aquesta mena, amb un policia anglesa tocada pels efectes del tancament del News of the World, habituada al cos a cos davant de les manifestacions, ha quedat desbordada perquè aquella vella violència habitual ha perdut l’espontaneïtat que limitava la presencia dels manifestants mentre la noticia dels fets no arribava a tots els que volien ser-hi en el batibull corresponent. Mentre que ara, amb la presència de les anomenades noves tecnologies, les convocatòries es fan de forma massiva, en temps real i de forma instantània. La policia no les pot combatre amb aquelles mateixes velles armes. I que quedi clar que, dient això, només em limito a constatar fets.

Veurem com acaba tot. Els polítics i la societat civil tenen feina, perquè és evident que no es tracta solament d’un tema policial. Però val la pena recordar que ja va passar quelcom similar a Paris i convindrem que d’allò de fa sis anys a Paris es va resoldre policialment la foguerada del moment, però el substrat de tot plegat encara hi és... i haig d’entendre que a Anglaterra pot acabar passant el mateix si la feina a fer no es fa mínimament ben feta. Europa, tornarà a ignorarà els fets?

Quina serà la propera gran ciutat en la que es donaran fets similars? Perquè, hi ha cap gran ciutat que no tingui barris susceptibles d’esclatar com el de Totenham, a Londres?

J. Vinyeta
12 d’Agost del 2011
[1] És, al menys per a mi, una evidència el fet de que qualsevol reclamació laboral, com exemple més immediat, acaba amb els carrers tallats i obligant-nos així a solidaritzar-nos-hi, volen convertir un problema particular en un problema en el que ha de participar-hi tothom.

124.- Reflexions després del 15 de Juny (i 3)

2011-06-23T20:09:00.000+02:00

124.- Reflexions després del 15 de Juny (i 3).-

I nosaltres, la resta? És evident que hem de participar de la reflexió i actuar en conseqüència per refer el País, el nostre País.

No deixa de sorprendre’m que el 15 – M o Democracia real, ya!, dos dels grups potser més significatius del grup dels “indignats” no hagin fet al·lusió, que jo recordi, al perquè de tot plegat aquí a Catalunya. És cert que el primer esbós de gran retallada de tot l’Estat, s’ha fet aquí a Catalunya perquè, bàsicament, ha estat la primera de les comunitats que va convocar eleccions. Les altres comunitats s’han posat a la feina, suposo, a partir del prop passat 23 de Maig, perquè és evident que no només a Catalunya s’ha allargat més el braç que la mànega. Però els “indignats” sembla que hagin seguit més el plantejaments fets des de La Puerta del Sol, potser per poder fer un planteig unitarista a tot l’Estat. I crec que hi ha propostes que ho confirmen com, per exemple, la creació de la circumscripció única que, sense la correcció a la baixa, en cap cas manifestada, dels coeficients de les barreres legals de la Llei D’Hondt, suposaria, a la pràctica, la desaparició dels partits nacionalistes i/o regionals. El partit que més hi guanyaria fora possiblement IU, que ja fa temps que ho predica.

He assenyalat el que he assenyalat, perquè em sembla evident que, per aquests “indignats”, Catalunya compta molt poc, que es fa un compte universal i generalista. Puc entendre que, per a molts, hi ha coses més importants tant a nivell general com a nivell particular que aquesta “quimera” anomenada Catalunya, perquè en aquests moments de la seva vida, la seva quotidianitat és duríssima i sobreviure és, per sobre de tot, prioritari (i aquesta prioritat ens dona ja a entendre la gravetat del seu estat). Els “indignats” els hi assenyalen les causes de la seva situació i proposen solucions generals per els problemes de cada dia. Però (i amb això no vull posar contra les cordes als del 15 – M i companyia) no recalquen que amb menys de la meitat del que s’emporta l’Estat Central anualment de Catalunya i que no torna (allò del dèficit fiscal), quedaria sobradament cobert el dèficit pressupostari que és la causa per la que han de fer-se aquí les retallades, ni tampoc assenyalen que a més encara se’ns exigeix més esforç perquè l’Estat Central, que és responsable de més del 75% del dèficit global, pugui complir amb Brussel·les. A molts, potser més que a tots aquells tan generalistes, se’ns acut de pensar que aquests gravíssims problemes que ens afecten a tots, amb major o menor transcendència, els hem de resoldre nosaltres aquí, que podem trobar les eines per fer-ho i que només cal que ens posem a la feina i ser conscients de les nostres possibilitats. Què també ho estem d’emprenyats, és veritat. Però potser perquè o tenim més anys, o som més positius i en el fons menys romàntics, hauríem d’entendre que la via de la generalització en prou feines aconsegueix barrar el pas dels Diputats al Parlament. I amb això només vull dir, tot i que els objectius podem semblar els mateixos per a tots els emprenyats, que els objectius de molts de nosaltres, els de molts d’aquests “altres” dels que parlo, van més enllà de la pura resolució de la crisi més dura dels últims temps.

La particularització dels problemes a Catalunya i la seva resolució aquí, des d’aquí i per nosaltres, és la reflexió que penso hem de fer aquells que ni formem part del 15 – M ni del conjunt de la classe política.

J. Vinyeta
22 de Juny del 2011

123.- Reflexions després del 15 de Juny (2)

2011-06-23T20:07:00.000+02:00

123.- Reflexions després del 15 de Juny (2).-

Parlava en l’últim article que els fets del 15 de Juny obliguen a una reflexió a tres bandes i allí les vaig iniciar.

També els polítics d’aquest País nostre han de reflexionar (els de la resta de l’Estat també, igual que els nostres, afegint-hi a més la reflexió sobre d’allò que s’anomena la Gallina dels Ous d’Or...). L’anunci i primeres execucions de les anomenades retallades ha estat el que realment ha encès els ànims. Però el cabreig bé de lluny i, especialment, perquè la classe política en general només atén les pròpies necessitats partidistes. L’allunyament d’aquesta classe de la gent del carrer, dels seus problemes quotidians i immediats i la inoperància i la passivitat (actituds que, per culpa d’uns o dels altres, en molt bona part, han donat com a resultat la situació actual), han anat creant el convenciment de que de poca cosa ens serveixen i que, a més, ens costen una fortuna. Perquè tan importants i necessàries poden ser les retallades que han de fer a una societat que ha viscut per sobre de les seves possibilitats reals, com vergonyats les submissions que manifesten davant dels poders de l’Estat Central, per exemple, saben com sabem tots els d’aquí que deslliurant-nos de l’espoli a que estem sotmesos de forma permanent (per cert, que no he sentit en cap moment que els indignats en fessin referència al problema i sí en canvi que em consta que varen fer retirar de la acampada una estelada...) aniríem molt millor, per no parlar d’altres submissions com les que permeten “insinuar” que qui mana a l’Estat és el Sr. Botin.

Els hi vull concedir als polítics un mínim de suposada bona fe. Però és allò de la dona del Cèsar. I tal com van les coses, em sembla que no hi massa gent que avui cregui en la innocència de la Mesalina de torn. Corregir-lo, aquí a casa nostra al menys, és feina exclusiva de tots aquests que el passat dia 15 no podien entrar al Parlament de Catalunya. I el primer que els hi correspon és donar informació, clara i intel·ligible per els pobres mortals, on som ara, quines son realment les seves dependències (de quins i de qui), i, fil per randa, quin ha estat realment el dèficit deixat pel tripartit i en quines partides concretes, de quant han costat el rescats financers i com es pensa recuperar aquests diners, per què els beneficis de les entitats financeres augmenten de forma gairebé exponencial i en canvi les empreses tanquen per manca de crèdit, per què els sindicats estan amb el no permanent defensant més als que tenen feina que no pas als que no en tenen i no entren en una reforma laboral profunda que ajudi a crear llocs de treball, per què no es planta cara als abusos sanitaris de molts d’aquí i dels que venen de fora que, a més, no paguen. I posar sobre la taula allò que avui dia s’ha posat tant de moda i que anomenem valors quan volen dir una altra cosa.
I si aquest gest que reclamo ja es correspon amb els famosos pressupostos, també ens ho ha de fer saber sense embuts, clar i cristal·lí, perquè ja no tenim més davallant. Però que els hi quedi clar que potser no ens els creurem si no hi ha una disminució dràstica de les despeses excessives que comporta una burocratització innecessària de l’Administració, amb la supressió dels llocs de feina més generats per crear fidelitats o donar premis que per a altra cosa, canviant o creant Lleis perquè els corruptes vagin a presó. I els partits polítics, tots i sense excepció, han de canviar el sistema electoral fent desaparèixer les llistes tancades com a primer pas per a garantir la mínima eradicació de la corrupció que el sistema actual comporta, propiciant una Llei sobre el seu finançament en la que la transparència sigui la norma i no la excepció, amb auditories externes vinculants i sancionadores.

I que recordin també, tots plegats, que Mesalina, va ser executada per ordre del propi Cèsar, Claudi. Aquest Claudi, avui, pot ser la societat civil. I l’exemple d’Islandia, por ser-ne la senyera.

J. Vinyeta
21 de Juny de2011

122.- Reflexions després del 15 de Juny (1)

2011-06-23T20:04:00.001+02:00

122.- Reflexions després del 15 de Juny (1).-

Els fets de dimecres passat, 15 de Juny del 2011, amb els del 15-M barrant l’entrada al Parlament, han de fer reflexionar. Als “indignats”, als polítics i a la resta, que no som ni uns ni altres però que també estem emprenyats

Deia el dia 10 passat que el moviment 15-M, el dels “indignats”, tal i com estava constituït, anava pel pedrega en el sentit de que, en la meva opinió, s’anava esmorteïn. I si els hi mancava una espenteta per acabar-ho de fer, el passat dimecres 15 varen rebre un cop de gràcia. Deuen de quedar molt pocs dels originaris perquè ells, que s’han definit com a pacifistes, hagin perdut el control del grup i aquest anés a parar a mans dels anomenats provocadors i buscadors de brega permanent. El cas és que perquè uns ja son pocs o perquè els altres son més, tots plegats han anat més enllà del que era previst i, com a conseqüència, les crítiques i la pèrdua de credibilitat del col·lectiu per aquells fets, han estat gairebé unànimes. La cara amable d’uns auto qualificats pacifistes s’ha embrutat i si volen rentar-la, em sembla que tindran feina.

Si realment varen estar uns “infiltrats” els que varen provocar els aldarulls, em queda evident que no hi ha un lideratge suficient per conduir, amb solvència, els “indignats” pròpiament dits i que, en canvi els altres, els “infiltrats”, estan molt més ben liderats. I aquesta és la reflexió que els 15-M han de plantejar-se: com han de reconduir la situació perquè no acabi tot com el rosari de l’aurora, si és que volen continuar? No tot tornarà al seu lloc només fent manifestacions pacifistes i de rebuig de la violència, perquè aquests que s’ha anomenen pacifistes i pacífics també hi eren a la Ciutadella i, tot i ser pacifistes, no varen marxar, en senyal de protesta en contra d’aquella violència, quan s’inicien els aldarulls seriosos. Els de la nostra generació tenim clar que de pecats també se’n fan per omissió i sembla que, aquets indignats, no ho sabien això... I tot això amb independència dels bons resultats de les diferents convocatòries que varen tenir lloc diumenge passat, dia 19, tot i que, per si no ho sabien, el lema de la pancarta “el Carrer és Nostre”, ja la havia fet famosa el Sr. Fraga en temps de la Dictadura, particularitzant-lo.

El temps s’acaba, la acampada a la P. Catalunya no pot ser indefinida i, abans de que d’una o d’altra forma arribi el desallotjament, han de plantejar propostes amb cara i ulls i amb molta concreció en els objectius. Si no ho fan, hauran arribat tard una altra vegada. I ho he dit i ho repeteixo: si no hi ha un lideratge solvent amb autoritat moral i real per dialogar amb aquells que diuen que no els representen (i que jo no dic que siguin els bons de la pel·lícula, però sí que son els amos dels estudis en els que s’està filmant), em temo que avançaran poc.

No varen anar a barrar l’entrada al Parlament de Madrid: varen barrar el pas a l’entrada al Parlament de Catalunya. I entre les coses que també han de definir és si aquesta indignació ho és més en contra de les pèssimes condicions en que ens trobem tots, com a conseqüència d’una política general nefasta de l’Estat Central dels últims 4 ó 5 anys, o s’entén que l’autèntic responsable de la situació d’avui dia ho és el Govern actual de la Generalitat. Perquè, depenent de com defineixin aquesta qüestió, potser es varen equivocar de Parlament...

J. Vinyeta
21 de Juny del 2011

121.- Indignats

2011-06-15T08:33:00.001+02:00

121.- Indignats.-

Això dels anomenats indignats, s’acaba. I aquest final més aviat trist i desencisat, no és res més que el final anunciat d’una crònica que, a diferència de la famosa crònica de García Márquez, no ha tingut protagonistes. És el problema que pateixen els moviments assemblearis en els que tothom és líder i ningú governa. Sé que pot sonar malament, o quan menys estrany, que posi en entredit el que es podria definir com a la base d’allò que entenem com a democràcia, però ho dic tal com ho entenc.

Tots ho estem d’emprenyats i, per aquesta raó, varem saludar el moviment dels joves amb una certa alegria i admiració. Les convocatòries avui dia sabem tots que, amb les noves tecnologies, son més senzilles de fer i que aquestes mateixes tecnologies permeten la comunicació en temps real dels esdeveniments. Per tant, les decisions preses en les assemblees eren transmeses instantàniament i, així m’ho sembla, aquests indignats deurien creure que amb aquesta comunicació, sense cap seguiment seriós posterior, ja n’hi havia prou per fer bullir l’olla. Potser creien que el fet de donar la informació era suficient perquè es dugessin a terme els acords presos en l’assemblea creguts que tots els participants n’eren exemple de responsabilitat, lleialtat i solidaritat. Tampoc pels que estaven fora n’han transcendit objectius clars i concrets de la protesta amb els que potser molts més s’hi haguessin solidaritzat[1].

Sigui com sigui, ha estat un fet que s’ha anat diluint. I de tota aquella indignació n’ha quedat un borrall. La protesta ha anat perdent un llençol a cada assemblea que es feia sense cap direcció seriosa de la mateixa. És el problema del sistema assembleari, ja ho he dit: o l’assemblea anomena a algú o a un grup que governi i que condueixi i executi les decisions preses, amb les dificultats i enfrontaments que aquest “governar” comporta, o cada un dels membres tirarà pel seu cantó. I això ens porta a evidenciar una situació més dramàtica: no es pot iniciar una revolució si no es crea un lideratge suficientment fort[2], si no es té consciència de les dificultats que qualsevol enfrontament comporta i si no hi ha voluntat clara d’enfrontar-s’hi a aquestes dificultats. I això ha de quedar també especialment clar per aquells contra els que es vol lluitar. Si s’inicia una revolució o es fa amb totes les conseqüències o no passarà de ser un divertimento entre una colla d’amics. I, per a mi, així ha estat.

J. Vinyeta
10 de Juny del 2011
[1] Llevat d’algunes accions o actituds que, per dir-ho suau, no han caigut gens bé dins del sector independentista d’aquest País nostre.
[2] El famós Maig del 68 francès, amb lideratges concrets i amb manifestacions multitudinàries, va canviar coses i va fer caure el Govern, tot i que en De Gaulle va tornar a ser elegit president.

120.- Sobre els partits polítics

2011-05-18T11:22:00.001+02:00

120.- Sobre els partits polítics .-

Des de fa anys, sabíem que el PSC no era el Partit Socialista De Catalunya si no que era el Partido Socialista Obrero Español aquí a casa nostra. Molts ho teníem mol i molt clar però, amb aquest discurs monòton amb el que durant set anys el PSC (amb la convivència del tripartit) ens han marejat la perdiu, potser hi ha hagut també molts que havien arribat a pensar que aquells que els tractàvem de sucursalistes exageràvem: l’última votació al Congrés, a Madrid, suposo que els hi ha obert els ulls.

Ja fa molts anys, durant la constitució del primer Govern Socialista d’en Felipe Gonzàlez, l’ínclit Alfonso Guerra va dir allò de que “...el que se mueva, no sale en la foto...” I així ha estat: no s’ha mogut ningú i aquells que han insinuat que podrien moure’s han estat defenestrats (Pasqual Maragall, per exemple). Aquesta disciplina casernària, qüestió comú a tots els partits, potser que els hi hagi anat bé per mantenir ordre intern i estalviar-se disgustos davant de la societat. Però ha convertit als partits en unes peces monolítiques, sense fissures, de pensament únic i de presa de decisions per unanimitat, perquè, el membres oficialment inscrits, encara tenen tots molt clar allò de que a la foto tothom havia de ser-hi, i ben quiet, si és que volia gaudir d’uns mínims en la menjadora.

Tot això, que ha estat comú en tots els partits tant a l’Estat Central com aquí a casa nostra (quan no ha estat així hi ha hagut escissions amb la creació de nous partits amb els mateixos tics dels que parlo), tot i que gallegin de funcionar amb democràcia interna, els partits s’han convertit en ens anodins, sense altres criteris que els que dibuixen les direccions corresponents, incapaços els seus components de fer res que no estigui pautat des de d’alt: els membres del partit no serveixen per res més, en la majoria de les vegades, que per assegurar el finançament del propi partit, sense poder aportar res de nou des del punt de vista polític – ideològic, llevat de les aprovacions sistemàtiques de les propostes que la pròpia direcció porta als anomenats congressos, que tampoc tenen data fixa de realització. Queda clar, a les hores, la inutilitat de les llistes en el sistema electoral actual: amb un sol parlamentari per partit amb el tant per cent equivalent als escons que resultessin de les eleccions (com passa, per exemple, en els consells d’administració de les empreses que decideixen el vot en funció del número d’accions de cada un dels membres el consell) seguint les ordres directes dels caps, serien suficients per a les votacions parlamentàries. El fet d’incloure al personal en les llistes sembla més per donar premis i/o per mantenir fidelitats que per altra cosa, amb la despesa corresponent, això sí, a les esquenes dels altres.

Arribats aquí, ens queda clar el per què d’allò que s’ha definit com desafecció política: ¿de què serveix participar en aquesta política de partits (i en conseqüència en la política en general) si, per dir-ho de forma senzilla, tothom que hi vulgui participar farà allò que el partit amb el que vol col·laborar ja haurà determinat prèviament? Haurà perdut la llibertat de decidir per sí mateix i no li valdrà la seva participació ni en qualitat d’independent. Seguint amb aquesta línea, ens queda clar que, encara que els partits parlin de la necessitat de cares noves que els renovin (tema que surt i es repeteix en cada contesa electoral), és evident que aquesta hipotètica renovació dels partits, de realitzar-se, només serà això: cares noves. Però no idees noves, perquè el substrat continuarà sent el mateix.

Solucions? Ha d’aportar-se saba nova al pensament ciutadà mig endormiscat pel soporífer tractament que ha rebut des de les altes instàncies polítiques (aquí, a casa nostra, això ja està passant), i que aquest renovat pensament sigui el motor d’arrencada d’aquesta societat civil àvida i amb una magnífica disposició a acceptar un lideratge suficientment neutre i apartidista que li desbrossi el camí. Penso que amb aquesta arrancada quedarà clar de pas que és evidentment necessari un canvi en la llei electoral (especialment en el tema de les llistes) de forma que els vicis dels que vinc parlant, no puguin repetir-se o, en el pitjors del casos, quedin amplament minimitzats. No veig o no sé veure un altra camí.

J. Vinyeta
18 de Maig de 2011

119.- Narcisistes envejosos

2011-05-16T15:56:00.002+02:00

119.- Narcisistes envejosos.-

Ibsen, si no recordo malament en “L’Ànec salvatge”, té aquella frase fantàstica que, en la meva opinió, resumeix, en bona part, el per què del patiment humà. Diu: “...La vida seria molt més agradable si ens deixessin en pau aquests maleïts creditors que van picant de porta en porta exigint el compliment de l’ideal a pobres homes com nosaltres...” Quan aquest ideal no és altra que aquell que els entesos anomenen l’ideal del jo i que està sobrevalorat per una autoestima desmesurada vers aquest propi jo, ens trobem davant d’una persona a la que, aquells professionals que hi entenen, anomenen narcisista.

Així les coses, podem imaginar dons el patiment, tot i que expressat de diferents formes, d’aquest narcisista si, com és el cas, l’únic creditor exigent és ell mateix. I la dolorosa lluita que li representa aquella persistent i tenaç exigència que es barreja amb la constant inabastabilitat d’aquell ideal, en un cercle viciós que necessita de la exteriorització i verbalització permanents. Però, ai las!. Si observem aquesta verbalització, ens adonem que, al mateix temps d’expressar-nos la seva tristesa (una de les formes d’expressar aquell patiment) per allò de l’ideal que mai pot atènyer, justifica el seu fracàs personal (una altra de les forma d’expressar dolor) al no poder “arribar-hi”. Una cosa porta a l’altra, és habitual. I res millor, en aquests minuts de glòria durant la exteriorització i verbalització del seu dolor, que voler fer-nos creure que el seu tot és l’únic que ha de ser i haver, destil·lant, al mateix temps (una altra manera de transmetre la ràbia interna que li produeix el seu patir), un menyspreu visceral simultani a tot allò que els altres tenen i ell encara no.

Aquesta mirada, també malaltissa a tot allò que els altres tenen, estiguin o no lluny del seu propi entorn, que pot barrejar-se amb una espècie d’odi a tot allò que no té però que sí tenen els altres (i no m’atreveixo a parlar de que aquell “tenir” dels altres pogués ser quelcom proper al que anomenem felicitat, perquè encara aquesta mirada malaltissa seria molt més dolorosa), també aquells que hi entenen l’anomenen enveja. I nosaltres, els profans, també ho entenem així. Crec dons que podem entendre que, per tot plegat, aquests narcisistes i envejosos, han de patir molt. Un dolor, el que pateixen, incomprensible per a molts, però molt real per a ells.

Els hi desitjo un cessament d’aquest patir seu. Perquè encara que aquests narcisistes i envejosos no s’ho creguin, a nosaltres, que no som com ells, ens agrada viure tranquils, estimar, ser estimats i mantenir un mínim d’higiene mental evitant contaminacions externes. Potser tot el que ells no tenen ni desitgen.

Ah!, mentre llegíeu no sé pensàveu en algú concret. Però jo, mentre l’escrivia, si que ho estava fent: pensava en Xosé Mourinho.

J. Vinyeta
15 de Maig de 2011

118.- Comentaris

2011-05-10T15:51:00.003+02:00

118.- Comentaris.-

Eleccions Municipals.- Ja hi tornem a ser. El Govern en contra de la oposició. La oposició en contra del Govern. I els satèl·lits intentant treure’n profit de tot plegat. En tant no hi hagi modificacions del sistema electoral, tot continuarà igual, com sempre, amb les mateixes deficiències abans, durant i després de les votacions. I ens hi haurem de posar còmodes a partir del dia 23 de Maig perquè em temo molt que els brams que sortiran dels Ajuntaments, brams que, ara abans de la contesa electoral, ningú s’atreviria a fer per allò dels vots necessaris, seran èpics: les caixes estaran, majoritàriament, buides i molts Ajuntaments fregant la fallida.

Els Ajuntaments han basat el seu finançament, potser per unes deficiències de la Llei de finançament Local, en el sector immobiliari fins que la famosa bombolla va esclatar fa un parell d’anys i que, bàsicament, es podia resumir en allò dels permisos d’obra i les contribucions consegüents. Les requalificacions van estar a l’ordre del dia i, per aprofitar tot plegat (potser per allò del famós 3%...), van entrar en una, diríem, espiral en la que la intervenció en àrees que no eren ni son de la seva competència o que no formen part de les obligacions dels consistoris, han estat a l’ordre del dia. D’aquestes actuacions en resulten pràctiques que, sense ambigüitats, les podríem definir de corruptes i que dins del famós Informe GRECO sobre la transparència Administrativa es situen en la pàgina 4 del dit informe sota l’epigraff “La corrupción en el ámbito local: urbanismo y especulación.” Tot plegat, que forma part d’allò que el mateix informe emplaça en l’apartat de finançament dels Partits Polítics (Pàg. 6 de l’informe “Contratación pública y financiación de partidos” ), posa en evidència que dins o per als Consistoris no funcionen (i em temo que continuaran sense funcionar) auditories serioses i independents o Tribunals especials que exigeixin responsabilitats a tots plegats, durant i després del seu mandat. És a dir que donin transparència a les gestions, en aquest cas, municipals. Per tot plegat, quan els propis partits polítics no manifesten el mínim desig de corregir tot aquest desgavell, entenc que tot seguirà igual. I això planteja una pregunta de difícil resposta: realment hem d’anar a votar?

Bin Laden.- Si haig de ser sincer la actuació americana en aquest cas, ni m’ha sorprès ni m’inquieta. Si jo hagués estat el President dels EUA, tal vegada hagués pres la mateixa decisió. Però, com en cada ocasió que els americans actuen com a gendarmes del món, noto certes manifestacions en contra (cosa prou comú davant de la majoria de les seves actuacions) que em fan entendre que les crítiques son sempre i només en contra dels mateixos. Pot ser sí que Saramago, si estes entre nosaltres, tornaria fer un escrit amb aquell mateix títol “Fins aquí he arribat ” en referència a la actuació americana en aquesta cas, i qui sap si les esquerres, ves a saber, es felicitarien ara amb l’escriptor tant com es varen disgustar amb ell en el moment en que el va escriure en referència a la actuació d’en Fidel Castro en aquell moment.[1] Però convindreu amb mi que, en qualsevol cas, hagués estat una opinió a tenir en compte per aquestes esquerres tan crítiques segons en què.

Entenc tot això que es diu de l’Estat de dret, de la justícia, dels drets de tothom etc.. Però també em sembla entendre que un paio que, ara que és mort, tinc el convenciment de que no ha anat al paradís amb les hurís si no a l’infern dels assassins, que porta a l’esquena milers de morts indiscriminats en no sé quants Estats de no sé si dels cinc Continents, un paio, repeteixo, amb aquests condicionants s’esborra per sí mateix, per la seva actuació, del dret de ser tractat com qualsevol de nosaltres, o així m’ho sembla. També pot ser que jo tingui la pell més gruixuda del compte...

Bildu.- Vagi per endavant que celebro la sentència del Constitucional al respecta. Sembla que la cordura s’ha imposat. I ho expresso amb aquest terme, imposat, perquè la politització del Tribunal Constitucional és de tal gruix que els que creien que no es podia deixar novament sense paraula a prop de 250.000 votants (si no recordo malament, hagués estat la desena vegada en pocs anys que això hagués passat i que aquest va ser el número de vots que va treure Batasuna en les últimes votacions en que va poder participar), han imposat el seu criteri perquè eren més. Així de clar. I així de trist. Perquè queda evident, com havia passat ja en altres ocasions, que és la ideologia dels magistrats i no la justícia la que s’imposa i que un dels sectors, l’anomenat conservador, dona encara més la sensació, no ja d’estar més atent a la ideologia pròpia si no d’actuar encara més a les ordres del partit que els ha situat en aquella magistratura: només cal veure la reacció dels seus padrins (el PP, amb el Sr. Rajoy al capdavant) davant la sentència. Poca cosa ens han d’explicar de nou aquí a Catalunya al respecta: en tenim un darrer i dolorós record. Però és evident que la violència al País Basc ha d’acabar i que l’Estat de dret havia de fer també una passa endavant. Sembla que Bildu pot iniciar un procés de pau i ha de tenir en compte que milers, potser milions, d’ulls esperem veure actuacions clares al respecta. Res serà fàcil, ho sabem tots això, però si jo celebro que estiguin en la contesa electoral és més pel que jo crec que poden fer d’efectiu per a la pau que per altra cosa. Suposo que ells, a més, volen, legítimament, un bon grapat de regidors i alcaldes. Res a dir, llevat de que tot porti al mateix final.

Vinyeta
10 de Maig del 2011

[1] Saramago escriu l’article “Fins aquí he arribat “ l’Abril del 2003, en referència a la execució sumària de tres joves dissidents cubans que varen intentar segrestrar un petit vaixell per abandonar el país.

117.- El futbol, és política o està polititzat?

2011-04-26T12:59:00.001+02:00

117.- El futbol, és política o està polititzat?.-

Ahir va tenir lloc la final de l’anomenada Copa del Rei. S’hi varen enfrontar el Barça i el Reial Madrid. Els castellans (per cert, amb un equip bàsicament de mercenaris) es van emportar el títol: en la competició (com gairebé en tot en la vida) és sempre necessària una punta de sort, sort que, al menys en futbol, la definim com a la sort dels campions. I aquesta vegada la sort (un únic gol en la pròrroga), es va decantar per la banda dels blancs. Res a dir.

Un cop situats, deixeu-me recalcar algunes de les coses que hi varen passar.

-- L’himne nacional espanyol, va ser xiulat par la majoria de la parròquia culé i corejada per la majoria de la parròquia madrilenya. TV1, com sempre ha fet en aquestes ocasions o similars, va suprimir el so ambiental per deixar sentir només l’Himne (a 120 dB, perquè es sentís bé...!). Deu entendre que encara no som prou grandets i, per tant, s’imposava la censura necessària, especialment perquè la senyal d’àudio arribés “correctament” a les TVs estrangeres. Per TV3 es varen sentir l’himne, els xiulets culés i el corejat de l’himne per part de la colla madridista.

-- De les imatges que les diferents TVs varen anar donant abans, duran i després del partit, podem deduir que una part de la parròquia catalana portava senyeres quadribarrades i independentistes, tot i que la majoria dels seguidors culés portaven la samarreta i/o bufandes blaugranes o la senyera del Barça. Entre els seguidors madrilenys hi havia samarretes blanques (les del equip), samarretes de la selecció nacional espanyola de futbol, la senyera espanyola, constitucional o no, i, algunes, potser més de les que molts madridistes volien, amb el famós brau d’Osborne. Suposo que la comunitat de Madrid deu tenir també els seus símbols, però la afecció madrilenya lluïa els estatals.

-- El Barça va perdre el matx i no es va poder veure, al final del mateix, en Xavi, o en Piqué o Puyol, per exemple, passejant-se per l’estadi valencià amb una estelada corejada pels xiulets habituals. Però sí que varem veure que varis jugadors del Madrid, finalitzat el partit i havent-lo guanyat, s’embolcallaven amb la bandera espanyola (no la de la seva comunitat o la del seu equip) i un dels jugadors blancs va fer uns “passes de torero” sobre la gespa, fent servir de capot la bandera espanyola, imagino que amb plena consciència de que les curses de braus han estat prohibides per Llei aquí, a casa nostra.

-- Per arrodonir conceptes, tinc la sensació, o així m’ho sembla, de que cap culer tindria l’acudit de presentar-se, ni al Camp Nou, ni a València en aquest últim cas, amb la samarreta de la Selección (la Nacional espanyola, la Roja) i/o amb una bandera espanyola, constitucional o no i, molt menys, amb la bandera amb el brau d’Osborne.

-- Gent informada assenyala que dins del vestidor blanc, amb la Copa guanyada, van haver-hi visques a Espanya.

Tot l’esmentat, no son més que exemples, ja ho sé. Però constaten que les dues aficions, utilitzen el futbol per a ratificar-se en les seves ideologies. Però tot això què amaga o, millor, què ens mostra? És evident que, per les dues parts actores hi ha, en tot el seu comportament, una clara manifestació del seu nacionalisme. Però és sabut que, mentre les expressions nacionalistes dels d’aquí son interpretades com a clarament secessionistes, les d’allà son les que corresponen a una pàtria única i sense cap possibilitat, segons molts d’aquells, de tenir-ne una altra que no sigui aquella que aquells molts entenen com a única i comú. El mateix passa amb les diferents llengües de l’Estat.

Però quan un dels jugadors del Madrid penja en el twitter allò de que “La Copa se ha quedado en Espanya”, ens està dient que nosaltres no som d’aquella Espanya que tant aferrissadament consideren com a única i comú. Em recorda aquelles discussions sobre la venda d’Endesa en la que la Sra. Aguirre, davant la possibilitat de que la Cia. elèctrica fos comprada per La Caixa, va dir sense embuts que Endesa, en cap cas, no podia anar-se’n a l’estranger. Aquest estranger era, i és en el cas del jugador de futbol citat, ni més ni menys que Catalunya. Finalment, per aquest excés de zel que tant caracteritza als defensors de la puresa institucional, Endesa va ser comprada per un grup italià. La riallada que aquí va haver-hi, es va sentir fins i tot a La Cibeles.

Què passa, aleshores? Dit ras i curt: que ens troben davant de separatistes que son separats pels separadors. Uns, nacionalistes catalans, que lluiten per mantenir un grau de diferenciació nacional i uns altres, nacionalistes espanyols, entestats en separar-nos però mantenint-nos el peu al coll, amb clara intenció d’assimilar-nos. Aquesta actitud d’aquests separadors, mantinguda per allò del dret de conquesta, que en alguns casos vull entendre que és aplicat inconscientment, és de tan clara hostilitat que fan augmentar (en cara que només sigui per aquell principi anomenat d’acció – reacció) el nombre d’aquells nacionalistes catalans que van fent gran la pila del greix. Els separadors son cecs o no volen veure que dia a dia i per la seva actitud, la contestació des d’aquest país nostre els hi és més gran i que per grotescs, encara que dolorosos, s’han convertit en autèntics padrins dels independentistes que dia a dia, van augmentant en número. A mi personalment, això últim, ja em va bé.

I de tot això, en podem parlar després d’un partit de futbol. I és per això que torno a la pregunta de l’encapçalament: el futbol és política o està polititzat?

J. Vinyeta
24 d’Abril del 2011

116.- Del 10A

2011-04-18T21:28:00.005+02:00

116.- Del 10A.-

He deixat passar expressament uns dies abans de donar resposta a tots aquells que em varen fer partícips de la seva – meva satisfacció pels resultats del 10A a Barcelona i fer-ho, com algú demanava (per allò de no donar adreces als hackers), a través del meu blog. He deixat passar uns dies perquè un fet tan excepcional com el que varem viure no pot ser, en la meva opinió, avaluat amb el cap calent i el cor en plena eufòria. Perquè, siguem sincers, va estar una jornada pletòrica i de la que, em sembla, la nostra història en pot arribar a fer fita. Així dons, passats un dies em podem parlar amb la certesa de que la veracitat en serà protagonista.

Vagi per endavant i abans de res, agrair a tots aquells que, durant setmanes, sense un duro, amb un esclop i una espardenya i amb tota la maquinària administrativa en contra, han estat treballant cremant-se fins les celles perquè, quan arribés el dia, tot anés com un rellotget. I, com no, també a tots aquells que, com jo, varen contribuir, durant el mateix dia 10, a que tot acabés de rutllar. Tot plegat ha estat un jornada històrica, la participació, esplèndida, dona continuïtat a aquell 10 de Juliol de l’any passat en aquest mes d’Abril i enllaçarà amb el proper dia 30 d’aquest mateix mes, amb la Creació de la nova Assemblea per Catalunya que, en la meva modesta opinió, serà la matriu on acabarà la gestació del ja clar embrió del Nou Estat lliure i sobirà integrat en la Comunitat Europea que serà Catalunya. Es posa en evidència que la societat civil afí a tot plegat està en marxa i, de moment, l’únic que necessita és saber per on ha d’anar (que no vol dir que no sàpiga on vol arribar, no ho confonguem) per poder veure-hi clar i saltar per sobre dels pals a les rodes que els de sempre van posant en el camí. També queda clar que l’existència d’aquesta mateixa societat afí, que les enquestes situen al voltant del 40% del total de la societat catalana, creix dia a dia i evidencia la divergència dramàtica amb la majoria de les forces polítiques de l’arc parlamentari, entestades en el manteniment dels seus interessos partidistes tot i que saben amb certesa que, a la curta o a la llarga, hauran de significar-se. Pot ser no son conscients de que pot arribar el dia en que, per la seva passivitat, la història els jutgi i els consideri indignes. El temps ho dirà.

Europa encara en parla, alguna de les seves Nacions sense Estat ens posa com exemple i, potser pecant d’immodèstia, m’agrada pensar que el nostre camí ha estat mirall per alguns al Nord de l’Estat espanyol. Ens queda molt camí per recórrer perquè l’oposició a la llibertat també és heroica (especialment per allò de que la llibertat, per si mateixa, els hi fa senzillament por en el millor dels casos i pànic en el cas d’aquells autèntics malalts conservadors que no tenen de res per a conservar). Però tenim clar que el camí iniciat no té retorn. I ells, sabedors també del final a que aquest camí porta, sabedors de que marxem, espantats ells per aquesta fugida, se’ns emporten mentrestant tot el que poden, Caixes d’Estalvis incloses, per intentar deixar-nos encara més espoliats. Però nosaltres... a la nostra i endavant!!

Afegir que els del no (i no parlo precisament de la dotzena de falangistes significats), es varen quedar a casa. Si els esforços que varen fer per deslluir el dia els haguessin fet per a defensar la seva opció obertament i posant conseqüentment el seu no a l’urna, la diada encara hagués estat més complerta. Si, com diuen, son més que els del sí, per què no ho deixen clar? O serà, què tot i dient-ho son molts menys dels que es creuen ser?

Com a final, assenyalar que quan el Sr. Duràn diu allò de “...perquè em dona la gana...” trencant una de les normes garants del vot (o, el que seria pitjor, fent-ho veure), vol dir que es queda sense raons i credibilitat davant de Déu (ho dic perquè al menys ell sí que és creient...) i, evidentment, davant dels homes. De totes maneres, que el seu Déu ens guardi de persones que, com ell, fan professió d’autoritarisme, perquè aquesta actitud està molt lluny de poder ser acceptada per tots aquells als que la llibertat no ens en fa cap de por.

Gràcies a tots.

J. Vinyeta

Abril, 2011

115.- AENA i els Sindicats

2011-04-01T23:31:00.006+02:00

115.- AENA i els Sindicats.-

Sembla que, finalment, els funcionaris d’AENA[1], han firmat el preacord amb la Administració per suspendre la vaga que tenien prevista efectuar en dates clau, i durant 20 dies, del període vacacional (Setmana Santa i estival) d’enguany. Aquests senyors s’han posat en peu de guerra davant l’anunci fet pel govern de Madrid de privatitzar el 49 % de la companyia, que en aquests moments és deficitària, quedant-se l’Estat espanyol amb el 51% i, per tant, quedant-se l’Estat amb el poder de decisió. En principi, dons, res havia de canviar però els funcionaris han decidit posar-se la bena abans de la ferida i molt abans de que, en el pitjor dels casos, poguessin veure un sabre alçat voltant per sobre d’ells. Ha estat una demostració de força, a la que ja ens tenen habituats aquests sectors privilegiats, davant dels que, una vegada més, l’Estat ha claudicat. Queda clar que en aquest Estat hi ha, al menys, dos tipus de persones: les que poden posar a la Administració, millor dit a tot el País contra les cordes i les que no en tenen prou de força per a fer-ho. Aquests segons, demanen en massa ocasions que algú els faci cas, però acaben amb un ERO que els deixa sense feina. En canvi els funcionaris d’AENA se’n surten del matx amb més i millors garanties laborals. Son al voltant de 12.000[2] funcionaris i, donada la internacionalització d’AENA, ignoro si el personal destinat fora del Estat espanyol (i per tant sotmès a les legislacions laborals d’aquests altres països), podrien participar en aquesta vaga o no. Però, amb independència de tot això, AENA és un monopoli de l’Estat i en un sector, el turístic, extremadament sensible i que engreixa el PIB[3] de forma considerable cada any. En tal situació, que uns senyors, ja de per sí privilegiats, que com a mínim tenen un molt bon lloc de feina assegurat[4], tinguin la possibilitat de tenir segrestats a no se quants milions de ciutadans, als que precisament es deuen per raons del seu estatus, és absolutament intolerable.

Però anem a pams. Aquest anunci de vaga ha estat possible perquè el sindicats majoritaris hi havien donat suport participant activament en la situació. Torna a ser evident que la filosofia que ha d’impregnar a la llei de vaga, de qualsevol llei de vaga, tant en aquest cas com en molts d’altres similars, ha estat transgredida: jo – diuen aquests presumptes vaguistes – estic bé però, com què tinc els mateixos drets que els que no estan tan bé o inclús molt pitjor, usaré (terme massa a prop del terme abusaré) d’aquests drets generals per poder estar millor del que estic ara. I anuncien una vaga per estar millor, per no perdre cap del privilegis que ostenten i prenent com a ostatges a tota la població civil per aconseguir els seus objectius. Els sindicats més preocupats, com sempre, dels que tenen feina (ja se sap que dels que tenen feina sempre se’n pot esperar un ERO que deixi bons beneficis al sindicat corresponent, mentre que dels aturats no rebrà ni la quota dels afiliats), s’afegeixen a la festa donant cobertura legal a allò que hauria d’haver estat una denuncia per un clar abús de poder.

Quan la gent del carrer ens preguntem com és possible que es puguin donar situacions com la que els Srs d’AENA tenien previst portar a terme, se’ns respon que tenen dret a la vaga, i és veritat. Però no s’hi afegeix tot seguit a la resposta que, com a funcionaris, tenen el molt bon lloc de feina garantit i que si exerceixen els drets generals ho fan, en aquest cas, únicament per a garantir els seus privilegis. Com deia abans, la filosofia de la vaga ha estat transgredida: aquests drets generals que volen exercir, ¿poden ser també exercits per mantenir uns privilegis particulars i específics?
Quan aquestes situacions confirmen la necessitat de modificar l’actual Llei de Vaga, els sindicats, que també volen mantenir els seus de privilegis, tenen la barra de respondre que una modificació no és necessària i que amb l’autoregulació actual és més que suficient. I els Parlaments, no tenen res a dir al respecta? Tanta por tenen d’uns sindicats que no tenen entre tots (insisteixo en lo de tots, que quedi clar) un escàs 20% de la població laboral (amb feina o, malauradament, sense) afiliada i als que el poder polític els fa menjar a la mà a través dels pressupostos generals de l’Estat? En què es gasten els diners que reben aquests sindicats? De preguntes, en surten a desenes (des de la dada real d’afiliació, fins a control d’ingressos i balanços, seguint pel nº de membres alliberats i el seu cost a les empreses, o sobre el funcionament de la anomenada democràcia interna, o de la possibilitat de modificació estatutària, o....) però el Sr. Cándido Méndez com a tota resposta a tot plegat, i per justificar d’alguna manera el desgavell que ells mateixos havien defensat, va donar aquella de que “...com sempre, havia set l’actitud de l’Estat la que l’havia propiciada...” Potser sí que es pensa que ens el creiem i que ens creiem també allò de la suficiència amb l’autoregulació...!

És evident que s’imposa una revisió profunda de l’actual llei de vaga[5] i de la legislació que l’acompanya. I els sindicats, que mantenen el mateixos criteris de fa quaranta anys, han de començar a fer passes endavant serioses i amb clara correcció d’actituds i canvis generacionals i tècnics. Si no, caminarem cap una situació en la que els ciutadans del carrer correm sempre el risc, d’una banda, de ser titelles de gent com els privilegiats d’AENA i, per l’altra banda, de la actuació dels altres, també privilegiats, però amb ideologia monolítica des de fa desenes d’anys. Qualsevol de les dues coses és mal que mata. Intenteu imaginar que pot arribar a passar si les dues van juntes.

J. Vinyeta

Abril, 2011

[1] Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea

[2] Inclosos els que pertanyen a les diferents societats participades, les principals de les quals son AENA Internacional (control d’aeroports a la resta del mon, una trentena aproximadament en vuit països), CLASA (Logística i transports de càrrega) i INCO (dedicada a la enginyeria i consulting).

[3] Les dades del 2010 el situen al voltant del 10%, tot i que assenyalen que va a la baixa.

[4] Consulteu les taules salarials a la Web del aeroport de Barcelona

[5] El desgavell actual comença amb aquella invasió de les Pistes d’aterratge del Prat afectant a milers de ciutadans que queden com ostatges a l’aeroport i que, en prou feines va estar sancionada. Aquella manca d’autoritat de totes les administracions implicades propicien tot el que ha anat venint després.

114.- Petites reflexions

2011-03-18T08:15:00.003+01:00

114.-Petites reflexions.-

Spain is different.- Durant els temps la Dictadura denominats “desarrollismo” algú es va inventar el famós eslògan “Spain is different” [1]. Responia a la idea de que, com què la entrada de divises era absolutament necessària, es feia també necessari que entressin aquells que les podien portar. Un reclam que, en la meva opinió, malauradament, va fer fortuna, va ser aquest “Espanya es diferente”. Es tractava de convertir la misèria gairebé extrema del País en un fet diferencial, simpàtic i entranyable: els burros amb els càntirs (què quan es pixaven o cagaven pels carrers l’espectacle era complert), els toreros, la “canción española” i el flamenco, entre d’altres, eren gairebé objectes de culte. I el turista que arribava al País buscava sol, platja i sangria durant el dia i un “tablao” per la nit, en general d’una pèssima qualitat, que, amb més sangria el deixés apunt per anar a dormir, en massa ocasions, directament a la platja i així estar ja llest per reiniciar la jugada. El País era realment diferent als dels països d’origen dels visitants. Però tota aquesta parafernàlia que s’oferia i que teòricament “diferenciava” no tenia res a veure amb les reals diferències que patíem: l’absència absoluta de llibertat i la presència constant del que podríem anomenar obscurantisme religiós.

Des d’aquell eslògan fins avui ha passat mig segle i és evident que les reformes polítiques han modificat aquelles condicions, polítiques i econòmiques, en les que ens trobàvem. I, tot i que molts no hem arribat fins on volíem arribar, és evident que, amb l’entrada a la CE, aquella diferència que hi havia en aquells moments, s’ha anat fent més petita. S’ha guanyat en llibertat, és cert, però quedem lluny encara de democràcies com l’anglesa, per exemple, i tot i que entenc que des de que Cronwell li va tallar el coll al rei han passat gairebé 350 anys, també entenc que aquest temps els hi ha permès al anglesos una consolidació en les llibertats de forma evident, i que a nosaltres encara ens queda molt per córrer. Però sí que aquell obscurantisme religiós encara subsisteix. No hi ha processons pels carres (llevat de les més tradicionals i, perquè no dir-ho, folklòriques), les Esglésies estan quasi buides, els seminaris i convents també, ja no son un recurs per a solucionar problemes de supervivència de moltes famílies i han d’omplir-se, especialment els convents de monges, amb persones del tercer món que també volen sortir de la fam... Però el nucli dur de tot plegat encara existeix, i amb molt de poder. Aquests ultres, tan intransigents com aquells islamistes considerats perillosos, son capaços de denunciar al director del Festival Cinematogràfic de Sitges per la projecció d’un film homenatjat i premiat arreu[2]. El motiu de la denúncia, admesa a tràmit pel jutjat corresponent, és la existència d’unes escenes en les que aquest grup d’integristes entenen com una espècie d’apologia de la pederàstia. Ells que, incapaços de veure la biga en l’ull propi, ignoren que el seu cap de files no castiga la pederàstia ni en l’Estat del que, a més de ser-ne cap religiós, n’és el Cap polític. Per continuar, un altra d’aquests grups ha pressionat a TV3 perquè suprimís una sèrie[3] que considerava denigrant, especialment per a la dona. Ells, que pertanyen a l’Església Catòlica en la que la dona serveix de majordoma dels seus components mascles, i de poca cosa més. I per arrodonir, no fos cas que quedés quelcom sense aporrinar, la Conferència Episcopal llença una proclama en la que adverteix dels gravíssims perills que poden comportar les xarxes (el Facebook i el Twitter majoritàriament) especialment per als joves...Ells que, per poder-ho controlar, hauran d’estar permanentment enganxats a les visions apocalíptiques per poder-nos establir el que ens és bo o dolent. Quina moralitat volen establir quan son capaços d’anular matrimonis per diners?

Donem gràcies de que hagin perdut el poder de cremar a la gent perquè jo no tinc cap dubte de que ho farien..

JAPÓ.- El drama japonès penso que és gairebé inassolible per a les nostres llums. Per moltes imatges que ens vagin passant per TV, em temo que no som capaços d’entendre l’abast de la tragèdia del poble japonès. I tot perquè em sembla que, fins avui, no s’havien conjugat dos factors naturals, i de la magnitud dels que hi han concorregut, amb l’afegit d’una catàstrofe nuclear, totes elles, una darrera de l’altra, amb poques hores de diferència. Em sembla que tot plegat ha sobrepassat les dimensions en les que ens movem els humans i això fa difícil d’entendre la magnitud global de la tragèdia. Només ens és assequible quan puntualitzem en els casos concrets i personals.

De tot plegat en resulta que el món està trasbalsat no tant, em sembla a mi, per la tragèdia humana en sí mateixa (per aquella dificultat de comprensió de la que parlava), com per la reobertura que s’està fent sobre de l’energia nuclear. El morbo al respecta està servit per molts d’aquells que es defineixen com a periodistes (de tots els medis) i que postulen el debat sobre la bondat o malícia de les nuclears, oblidant-se de plantejar, el debat real sobre si, avui per avui, podem prescindir-ne de l’energia nuclear, debat aquest últim que manca de la morbositat inherent en el primer cas. La resposta, en el meu entendre, és clara i és que no, que no es pot prescindir avui d’ella. Si algú entén que sí, que és possible prescindir-ne, hauré de preguntar-li, perquè en temo que no s’ho ha preguntat encara, de què i fins on, dins del seu particular estat del benestar, està disposat a prescindir. I, tot seguit, saber si entén que, amb la seva resposta afirmativa i amb tota seguretat, no en tindrà prou en renunciar a la TV o a l’aire condicionat, per exemple. És inútil, des de el meu punt de vista, pensar en el risc que representen les nuclears davant de les contingències de la naturalesa sense pensar al mateix temps que què passarà a Girona, per exemple, si la mateixa contingència natural afecta la presa del pantà de Sau i, conseqüentment, a la de Susqueda. I no seria això últim, per nosaltres tant o més greu que el tsunami japonès? El risc cero no existeix, en res, en cap cas. I la única possibilitat que tenim d’acostar-nos-hi és, senzillament la de fer les coses ben fetes. En el cas, dramàtic cas, en que el País fos sotmès a un sisme com el que ha patit el Japó, em temo que la principal preocupació de tots no seria precisament la nuclear, bàsicament perquè el País hauria desaparegut.

Dit això, és evident que ens hem de preguntar, a pesar de tot, que hem de fer. No perquè al Japó hagi petat una nuclear si no perquè és també evident que l’abastament energètic, tal com l’entenem avui, té termini. I això sí que ha d’estar sobre de la taula.

J. Vinyeta
Març, 2011

[1] No recordo si era Ministre del sector Turismo el Sr. Fraga.
[2] A serbian film.
[3] Infidels.

113.- De l'energia

2011-03-07T23:19:00.001+01:00

113.- DE L’ENERGIA.-

No sabria dir si això de l’energia és un problema consubstancial a l’identitat de l’Estat espanyol o ho és per les poques llums dels governs que ja fa anys que es belluguen per la Moncloa. El Dictador (i el poso em majúscules perquè va ser-ho molt de dictador i durant molt d’anys) tenia aquells somnis d’autarquia perquè sabia, tot i que va haver-hi el reconeixement oficial de l’estatus del país durant els anys 50 (que finalitzen amb la visita del president Eisenhower al 1958), que la dependència energètica de l’exterior podia enfonsar el Règim. És per això que neixen aquells projectes de la transformació de les pissarres bituminoses a Puertollano (Ciudad Real) per a l’obtenció de petroli sintètic, de la extracció de pous de petroli absolutament deficitaris (Ayoluengo, a Burgos) i, fins i tot, va haver-hi la creació del motor d’explosió que funcionava amb aigua que, com és normal, va resultar ser una estafa. Tot això responia en aquell moment a les necessitats de supervivència d’un règim polític que, com totes les dictadures (l’autocràcia i l’autarquia, en aquests casos van lligades), aspirava a l’autosuficiència energètica per evitar ingerències estrangeres. Aquesta actitud no responia a un criteri de conveniència del país si no, i senzillament, al criteri de evitar la necessitat, com la que hi havia, d’importar energia, en qualsevol forma, que sempre pressuposava pagar i, tot i pagant, mantenir la dependència del producte i del que el subministrava. Si en aquell moment en Franco hagués disposat de les tecnologies actuals segur que allò que es dia INI, hagués apostat per les energies que avui en diem sostenibles (i no perquè ho fossin, no ho oblidem): hi hauria parcs eòlics, fotovoltaics, geotèrmics, etc... i, si no hagués estat per la actuació da la ETA en el cas de Lemonitz, el mapa nuclear hagués proliferat més inclús del que era necessari, independentment de la seva qualitat. És a dir, amb independència dels interessos de l’Estat espanyol, pensant només en la seva exclusiva supervivència, el Dictador, però, tenia un Pla Energètic, tot i que el podríem definir “d’orgànic”, tan sui-generis com la democràcia que deia que ens donava.

Han passat més de 35 anys de la seva mort i el Govern Central actual (l’ínclit Sr. Zapatero), ha pres mesures a corra cuita per abaratir la factura del petroli, que s’encareix més del compte pels fets que sacsegen el nord d’Àfrica. Diguem, però, que hi ha dos problemes: els que haurien de prendre decisions no les prenen i, quan les prenen, topen amb oposició sistemàtica dels anomenats ecologistes. Avui es disposa de tecnologia suficient per disminuir la dependència energètic de l’exterior. Però entre uns que no decideixen i altres que no deixen decidir, estem on estem i, malauradament, per molt temps. El mapa eòlic que tenia preparat Catalunya, ha estat impugnat per aquells del no per resposta sistemàtica. No es pot utilitzar energia nuclear, ni instal·lar parcs eòlics a quaranta milles de la costa per allò de les aus marines, les noves xarxes de distribució elèctrica son boicotejades, hi ha reserves per a la creació de les centrals de cicle combinat, es posa atenció amb la energia hidràulica en un país de sequeres gairebé cícliques... Que hem de fer? És evident que el Govern no pot anar posant pegats de forma sistemàtica amb mesures que semblen més populistes que efectives, posades més per allò de poder dir que alguna cosa s’ha fet al respecta. Però és també evident que el món ha de poder avançar tot i que hagi de fer-se, com és normal, amb la cura necessària, que els camins han d’estar oberts a determinats canvis i que el no sistemàtic, avui per avui, aconsegueix, en el millor dels casos, fer-nos la vida més cara.

No se si la disminució de la velocitat a les autopistes cobrirà les despeses que el canvi de senyalització comporta, a menys que es pensi cobrir-lo amb l’increment de sancions que la modificació originarà. És que no se sap, i des de fa molt tems, que el petroli serà dia a dia més car donat que les reserves del producte son limitades? És que l’autarquia, per sí mateixa, és un delicte? Que impedeix la realització d’un Pla Energètic amb cara i ulls? Quins interessos ho impossibiliten? O és negligència, pura i simplement?

Per la inoperància d’uns i per la oposició dels altres, acabarem anant amb llum de carburo i amb brasers de pinyolada?

J. Vinyeta
Març, 2011

112.- Comentaris

2011-03-06T23:00:00.003+01:00

112.- Comentaris.-

SANITAT.- El Govern del Sr. Mas ha començat a anunciar les retallades que hauran de portar-se a terme per ajusta el País als coeficients marcats des de Madrid - Europa. Les mes sensibles son, fins avui, les que s’han anunciat per realitzar en el sistema sanitari. M’agradaria creure que son les més adients per reconduir la situació actual que, amb una certa mirada crítica, em costava d’imaginar econòmicament sostenible. Sempre he considerat que els serveis, tots els serveis que ens han de donar les Administracions a canvi dels impostos que paguem, els han de donar sempre que hi hagi recursos suficients per fer-ho i establint prioritats. Dit de manera planera, en cap cas les Administracions poden estirar més el braç que la mànega. I, si no ni ha de diners, algun o alguns serveis del que es donen hauran de suprimir-se o no donar-los a fi de garantir els que es consideren imprescindibles i necessaris dins d’aquest servei general que anomenem Sanitat (o dels altres que conformen l’anomenat estat del Benestar). I, evidentment, no donar-ne de nous. Era necessari un menú hospitalari firmat pel Ferran Adrià? I la generalització de la vacuna contra el papil·loma virus? I la gratuïtat del canvi de sexe era i continua sent necessari? I hi ha hagut suficient control farmacèutic? I...? Tot això només son preguntes - exemples que potser han configurat una Sanitat de luxe que ja era necessari corregir abans. Hem de veure si aquest camí emprès és el correcte o no ha estat més que una drecera per arribar al camí de veritat.

D’altra banda hi ha una qüestió que em preocupa i és el fet de que els estrangers que venen per qualsevol causa a Catalunya, i han de ser atesos als centres sanitaris, paguin els serveis corresponents prestats a través dels convenis entre Estats, però, donada la caixa comuna, la factura que es genera es cobri a Madrid i no en el lloc on s’han produït les despeses corresponents. D’altra banda, donat que hi ha un flux constant de membres d’altres comunitats que venen aquí a casa perquè el nostre servei sanitari està a l’alçada dels millors d’Europa (tot i que és car i per això s’han de prendre les mesures), la pregunta és la de saber si aquest serveis que s’atorguen aquí a membres d’altres comunitats es cobren aquí o ni tan sols es paguen, a banda de que el que s’ha de saber, a més, és si l’anomenat fons de compensació, per aquestes coses, funciona o no. Em constava que des d’aquí no es passava la factura corresponent a la Comunitat que toqués i és per això que, com que no en sento parlar d’aquestes coses, penso que si ens ho aclarissin potser entendríem millor[1] perquè aquest sistema sanitari nostre ha de reduir despeses.

EUSKADI.- Els partits abertzales varen fer, en la meva opinió, una declaració clara de rebuig a la violència. Un cop feta, es crea al País Basc una nova força política, SORTU, que, entre línees, em sembla que portava un objectiu concret que no és altre que el de iniciar un procés de pau seriós a Euskadi (insisteixo amb lo de seriós, no com en altres casos similars). La primera de les qüestions era la legalització del Partit creat (i possible interlocutor vàlid posterior) per poder participar en les properes eleccions municipals. Però, Ai las!: la participació de Sortu en les eleccions basques pressuposa i garanteix que PNB, PSE i PP perdran, amb absoluta seguretat, regidors i, en conseqüència, diners i poder. Així les coses, com que la llibertat, inclosa la que es pogués expressar a través de les urnes, està per sota dels interessos partidistes, tots van fotent pals a les rodes per evitar la legalització de Sortu. Després, si la Pau no arriba, des de tots aquells (Estat inclòs) que es postulen com a garants d’una llibertat que només garanteix els seus de drets, es dirà que, com sempre, la culpa és dels altres. La serietat de les parts (de totes les parts) en qualsevol conflicte és indispensable per a resoldre’l. I amb assumptes d’alt nivell i prioritaris com el que ens ocupa, com a la dona del Cèsar, totes les parts, a més de ser-ho, de seriosos, han de semblar-ho que ho son. I encara han de ser-ho més i semblar-ho més aquells que han esta triats pels vots per a ser-ho i sense condicions, de seriosos.

EL MÓN ÀRAB.- Tunísia va engegar un procés que sembla que no te aturador. Les revoltes es van estenen pels països àrabs. I si els meus números no fallen (a 4 de Març) ja en son 6, dels 22 Estats que conformen el denominat món Àrab, els que s’han revoltat i tots ells s’estan espolsant el jou dictatorial que els trinxa. Aquestes revoltes no son sinònims de democràcia perquè, per molt que no hi vulguem pensar, l’Iran actual també és el resultat d’una revolució. Però si que hi ha diferències notables entre les revoltes d’avui i les anteriors (especialment amb la d’Iran) que ens permeten ser més optimistes al respecta de la evolució de les d'ara. El Sr. Gadaffi, el que fa més anys que es manté en el poder, està literalment massacrant el seu propi país amb la sola finalitat de mantenir-s’hi. Amb posat il·luminat i amb la verborrea que li és tant adient, te la barra de dir que el seu poble l’estima... Davant d’aquests fets Europa, amiga d’aquests dictadors que pagaven les vacances als caps d’Estat, i l’OTAN reaccionen amb la lentitud habitual. I si els americans intervenen, hi haurà els sectors esquerrans de sempre que fotran el crit al cel.

En el món Àrab, el poder absolut dels governants és la norma. On no hi ha dictadors, hi ha monarquies absolutes que és comporten de manera similar a aquells i que, a més, en massa ocasions es barregen o s’identifiquen amb ideologia religiosa islamista, més radical que menys, i de la qual el Vaticà és, en aquest cas, L’Aràbia Saudí. La pregunta del milió és si aquest Estat, L’Aràbia, nucli dur de tot plegat, està a la cua d’espera de possibles esdeveniments. De produir-s’hi una aixecament com els s’han viscut Tunísia, Egipte, Iemen..., em temo que la resposta des del poder serà encara més dura que la resposta que està donant el Sr. Gadaffi. I no oblidem que, d’haver-hi a l’Aràbia un aixecament més o menys popular, el control del petroli que hi ha allà serà determinant pel futur del món en general.

J.Vinyeta
Març, 2011

1 En el moment de redactar aquest article, llegeixo en el diari Avui del dia 4 de Març, que la Generalitat vol cobrar els serveis mèdics que facilita als aragonesos de la Franja. Vol dir que no es feia el cobrament i es confirmen les meves sospites.

111.- De les últimes andanades

2011-02-04T11:12:00.002+01:00

111.- De les últimes andanades .-

Ha començat oficiosament la campanya electoral de cara a les Municipals i Autonòmiques del proper mes de Maig. Sevilla, fa uns dies, i Saragossa aquest cap de setmana passat, han estat les capitals que han rebut als partits majoritaris per marcar les estratègies al respecta. El Sr. Aznar (el mateix Sr. Aznar que porta penjats a l’esquena quasi 200 morts, centenars de ferits i que es va entestar en amagar-nos la veritat sobre de l’autoria d’aquella massacra per poder guanyar unes eleccions) va obrir el foc uns dies abans a la reunió que, al respecta, el seu partit va mantenir a Sevilla. El Sr. Aznar (potser més que el seu dofí Rajoy) ha estat el que ha buscat, com sempre, el cos a cos manifestant la necessitat d’una clara involució que no seria tan greu, tot i sent-ho molt, des de l’estricte sentit polític (ningú dubta avui dia, per exemple, de que realment l’Estat de les Autonomies ha estat sobrepassat per la pròpia dinàmica que el mateix PP i PSOE han ajudat a crear amb descentralitzacions administratives, però en cap cas amb el mínim i reial sentit autonòmic, contra del que han actuat com un autèntic dissolvent, i que alguna cosa ha de fer-s’hi al respecta, tot i que molts d’aquí ja sabem el què...), com ho seria per la restricció/supressió de les llibertats individuals i col·lectives que en resultaria a tot l’Estat, un cop realitzada la involució amb els termes que el Sr. Aznar somnia, i en especial aquí a casa nostra, que, no hem d’enganyar-nos, és en contra de qui realment es portaria a terme. Prou gros ha estat tot plegat perquè el PSOE, que tots sabem que tampoc és de fiar, s’hagi acollonit i l’hi hagi posat fre durant el seu congrés de Saragossa, tot i que el sector més espanyolista del partit ja s’hi havia manifestat a favor. Tota aquesta última andanada no ha estat més que la continuació de l’assetjament permanent a que ens tenen sotmesos, en especial des de la famosa sentència i, més concretament, des de la manifestació del 10 de Juliol, però que ha anat in crescendo a partir del resultats electorals del passat 28 de Novembre. L’impacta de tot plegat ha estat de tal gruix que l’expresident Pujol ha sortit a la palestra i ha vingut a dir-nos, amb la ponderació que el caracteritza, però amb rotunditat, que de solucions només en tenim dues: o ens rendim davant l’assetjament o caminem vers la independència. Ell, tan afeccionat a dir allò de que “ara no toca...” especialment quan li preguntaven sobre d’aquest tema, ara diu que sí que toca parlar-ne perquè la situació actual del País és molt complicada i difícil i necessita prendre un rumb diferent del que porta fins ara.

L’expresident Pujol no havia estat mai tan rotund, però personalment em satisfà, i molt, que ho hagi estat. Tinc la sensació de que, dient el que ha dit, a més d’expressar la seva opinió personal, ha donat “permís” a tots el seus fidels (inclòs, evidentment, el Govern de Sr. Mas) perquè mirin més enllà dels límits que ell mateix havia establert durant molts anys i això, no en tinc cap dubte, fa que els que volem un País Sobirà, siguem molts més dels que érem fa només un parell de setmanes. No és que vulgui llançar les campanes al vol però, potser per aquestes declaracions de l’expresident, el Govern, que no volia fer-ho, facilitarà les urnes per a les consultes sobiranistes del proper mes d’Abril. El President Mas, tot i això, manté la incertesa de la seva actuació en aquell moment i em recorda una mica aquell famós si – no – no polític – abstenció d’ERC davant del Referèndum per l’Estatut. I el Sr. Duran, no hauria també de ser rotund en un sentit o en un altra?

Hi ha hagut altres qüestions de gravetat tragicòmica per elles mateixes. Una d’elles ha estat la conya que pràcticament tot l’Estat, llevat de les que tenim llengua pròpia, ha muntat amb el tema dels “pinganillos”. És tal el tractament colonial què rebem que el fet de què parlem diferent ja és difícil de suportar per la Metròpoli. Però que a més ho fem de forma oficial (després de més de trenta anys de la mort del dictador) en el lloc on s’haurien d’haver-hi pogut parlar, des de la seva creació, totes les llengües de l’Estat (el Senat, que la Constitució defineix com a Càmera de Representació Territorial de l’Estat), és per la a Metròpoli, intolerable. Com que el Reglament de la Cambra ho ha finalment autoritzat, amb comptagotes això sí, i perquè potser necessitaven no sabem ben bé què, no els hi queda més remei que acceptar-ho. Però, en no saber que dir, ens acusen d’haver fet gastar uns diners, de forma absolutament innecessària, amb el sistema de traducció simultània ja què, com els hi resulta evident, ja hi ha una llengua comuna, encara que sigui imposada, amb la que ja ens entenem. Comparem aquesta despesa amb la que ha representat el famós aeroport de Ciudad Real[1] que també hem pagat entre tots, o no cal?. Tràgic i còmic...!

De bajanades com l’última n’hi més. Potser hauria de fer-se una selecció antològica per plorar i riure-les al mateix temps (com les declaracions del Sr. Arenas respecta de l’ensenyament en llengua diferent a la espanyola). Però, no es necessitarien milers de volums per a completar-la i només parlant de les dels últims quaranta anys?

Vinyeta
Febrer, 2011

[1] Més de 600 milions d’€ per només tres vols setmanals subvencionats, amb 91 treballadors. Ciudad Real disposa d’AVE i la Caja Castilla La Mancha, principal promotora de tot plegat, ha hagut de ser intervinguda pel Banc d’Espanya amb la “minsa” aportació de 9000 milions d’€ de diner públic.

110.- La treva d'ETA i altres coses

2011-01-18T09:37:00.004+01:00

110.- La treva d’ETA i altres coses.-

ETA a anunciat una nova treva. Aquesta vegada aporta algunes diferències a les assenyalades en les anteriors, anunciant el inici d’un procés “...de solución definitivo y con el final de la confrontación armada”. La veritat és que no em veig amb pit de fer pronòstics del que pot passar: en situacions similars anteriors s’han frustrat els desigs de pau ja sigui per culpa d’uns (L’Estat), per la dels altres (ETA) o per tots dos a l’hora. Se’m acut pensar que si han arribat al punt en que estem ara ha estat perquè d’alguna manera més o menys soterrada, a través de mitjancers o inclús directament, han mantingut converses per establir quines poden ser o hauran de ser les regles del joc d’ara endavant per iniciar oficialment les trobades i posteriors negociacions. Ja sé que el problema és difícil. Enquistat a les dues bandes, amb l’afegitó d’un sector poderós de l’extrema dreta del país que viu només amb el clar desig de venjança i que es farà sentir sense sordina tan sols li sembli que la venjança no es porta a terme, amb uns Governs més amants de la victòria que de la pau, amb uns altres que, d’arribar el moment, no sabran com han de incorporar-se a la vida civil, amb relacions endogàmiques produïdes per la marginalitat que crea la il·legalitat, o d’altres, especialment els exiliats, que depenen directament dels diners que els etarres els hi poden fer arribar, o del grup de presos amb els que no es compleix la llei de proximitat al nuclis familiars, etc., tot plegat converteix el problema en un cul de sac del que, en el meu entendre, només se’n podrà sortir amb valentia i fent-li al sac un forat suficientment gros perquè hi passi tot el que hi hagi de passar però suficientment petit perquè es quedi dins tot el que hagi de quedar-s’hi. I tinguem en compte que difícilment, hores d’ara, molt poca cosa podem dir, creure o pensar donat que el que ens expliquen oficialment és només allò que uns i altres volen que sabem, res més. Per tant, de moment, no ens queda més que esperar esdeveniments i, encara que agnòstics, posar un ciri a La Moreneta.

El PSC, que veu de massa a prop les orelles del llop i davant la impossibilitat d’entrebancar, fins a fer-la caure, la candidatura del Sr. Hereu (que ha resistit estoica i heroicament totes les envestides dels seus), ha decidit muntar-se unes primàries de cara a les properes Municipals de manera que el que no ha pogut fer el partit ho facin el militants de l’àrea de Barcelona. Han triat a la Sra. Tura, a la que fins ara li havien negat el pa i la sal per allò del que li podés quedar de “crosta nacionalista”, per solucionar el problema. Si realment la decisió del PSC ho és no per defenestrar de forma “democràtica” al Sr. Hereu, si no per posar en evidència una “virginalitat i transparència” electoral, que, d’altra banda, no ha tingut mai (només cal recordar els successius traspassos a l’Alcaldia de Barcelona que culminen amb el nomenament d’Hereu al càrrec sent el nº nou de la llista electoral...), penso que és una autèntica bajanada. Perquè si realment volen ser el que volen aparentar ser, ocasions han tingut per modificar la Llei Electoral i hores d’ara, a les properes eleccions, ens podríen presentar una llista tancada d’alcaldables i tots els seus votants ( i no tan sols afiliats i simpatitzants com passarà ara, simpatitzants dels que no sabem ni el què ni el qui) hi haguessin pogut dir la seva assenyalant a la llista aquell que més els hi hagués vingut en gust i ganes. Tot plegat, mala peça al teler. Les necessitats, quan s’han de resoldre amb enfrontaments dins del mateix grup i que es resolen amb patacades que van més enllà de les purament dialèctiques, solen propiciar fractures que en massa vegades només son reparables per la via quirúrgica. Però, per a fer-ho bé, l’equip mèdic també ha d’estar a l’alçada. I és evident que l’equip mèdic que ha sortit del famós 28 de novembre, no ho està. De totes maneres qui han d’estar més a l’aguait son els Convergents...

El meu pas pel món empresarial durant quasi quaranta anys, m’ha fet veure que algunes moltes coses del món laboral havien de ser canviades. Però han anat passant els anys i les coses, llevat del que fa referència a la qüestió mediambiental i les referents als temes de seguretat laboral, no han millorat significativament. S’han fet tímids intents de reforma des de aquell famós Estatut dels Treballadors, en els que la baralla central era gaire bé sempre sobre el cost de l’acomiadament. La meva experiència m’ha fet veure que el cost de l’acomiadament, tot i sent un problema, amagava altres àrees que en el meu entendre tenien l’absoluta necessitat de ser millorades: Correcció de l’absentisme, augment de la productivitat i modificació profunda (pot ser inclús la seva desaparició) de la negociació col·lectiva. Son els tres pilars, en la meva modesta opinió, en que ha de sustentar-se la bona fe contractual. Si aquests pilars queden ben fiançats, no caldran acomiadaments. Però sembla que els sindicats, més preocupats en mantenir uns llocs de treball que no pas per generar-ne, no ho saben o no volen entendre-ho. El grau d’absentisme és esgarrifós (i especialment dramàtic durant les manifestacions esportives d’alt nivell: mundials de futbol, per exemple), la baixa productivitat (no cal fer números) es comprova fent un repàs de les empreses que ha decidit buscar nous emplaçaments fora de les nostres fronteres. I la negociació col·lectiva posa pràcticament al mateix nivell a la petita, la mitjana i la gran empresa del mateix sector, tot i la existència de clàusules limitadores en funció del beneficis de les empreses que en la pràctica son gairebé impossibles d’aplicar. Sembla ser que ara, quan la Comunitat Europea per raó de la crisi ha posat al Govern Central a la picota, es vol parlar seriosament de tot plegat. Esperarem a veure com acaba.

J.Vinyeta
Gener, 2011

109.- Comentaris a la actualitat política i esportiva

2011-01-11T20:14:00.000+01:00

109.- Comentaris a la actualitat política i esportiva.-

Artur Mas és ja el nou president de la Generalitat. És evident que la feina que se li ha girat és molta més de la que pensava: a la caixa, per a no haver-hi, no hi ha ni pols, el dèficit és molt superior a l’enunciat pel Govern anterior i, sense la possibilitat de rebre ajuts externs, ha pogut anunciar retallades importants carregat de raó. La despesa en Sanitat sembla ser que és el pou sense fons de tot plegat (dades no gens optimistes assenyalen que el pressupost de sanitat és, gairebé, el 43% del pressupost de la pròpia Generalitat) i els que d’alguna manera han de controlar les finances i aquest sistema sanitari, ja han avisat de que, de no millorar sensiblement l’economia (cosa previsiblement difícil avui dia), el sistema actual és insostenible. Personalment no és que m’hagin sorprès els anuncis fets pel President. El que ha passat és que tot plegat ha posat en evidència que, independentment de la crisi, innegable i gravíssima, aquelles excel·lències que ens varen cantar del nou finançament, no eren res més que càntics histèrics per amagar-nos la realitat de uns números que no eren més que el reflex d’una incompetència manifesta del Govern Montilla (una més) davant de l’amic Zapatero. El Sr. Mas necessita del País per tirar endavant, i penso que el País està disposat a col·laborar. Però el President, tindrà en compte que un 45% d’aquest País que necessita votaria sí en un Referèndum per la Independència del País? I com s’ho farà si, bona part de CiU, no està per aquesta feina? De quina manera compaginarà economia del País amb independència? Pot esperar fins a les eleccions espanyoles per millorar el tracta fiscal que suportem? I mentre tant? Esperarem uns dies (no sé si podran ser cent...) per entrar a comentar les actuacions del nou Govern amb el nou President.

Mentre tant, van passant coses.

El PSC busca no sap ben bé què des d’aquell passat 28 de Novembre que el va deixar descol·locat, amb la fe posada en que algú, tampoc sap ben bé qui, agafi la senyera del Partit per fer la revolució interna necessària: les municipals son a la cantonada, molts dels barons es veuen sense feina, i per tant sense sou i influència, i la economia del partit pot grinyolar seriosament. Pot ser que per això, i posant-se la bena abans de la ferida, membres del partit i alcaldes de ciutats – pobles del cinturó de Barcelona han tingut la pensada de demanar al Govern la supressió del famós límit dels 80 Km/hora. Si ho han fet, haig d’entendre que ho ha estat per defensar els interessos dels seus conciutadans. No sé si aquests gestors municipals han vist la llum ara o és ara, quan el partit ha perdut les eleccions i per tant la debilitat del partit és manifesta, que han pogut aixecar la veu al respecta de manera que deixin en evidència a ICV ara que el tripartit ja no es pot trencar perquè ja no hi és. Si la reacció d’aquests alcaldes va més enllà de la pura maniobra de desgast al nou govern, és evident que ens donen la raó a aquells que creiem que la disciplina de partit només afavoreix al propi partit i que els regidors i alcaldes, de fidelitat contrastada abans del seus nomenaments a les llistes, estan el servei dels que les confeccionen. Si ha estat per allò de que consideren la mesura innecessària, també ens fan un flac favor a tots plegats perquè la suposada “gallardia” haurien d’haver-la expressat en el moment en que algú que mana més que ells els hi podia haver picat la cresta i no varen tenir els bemolls suficients per fer-ho. Queda clara, una vegada més, la poca fiabilitat de molts molt submisos amb el Partit i gens amb els ciutadans als que diuen servir... Com en el cas del Sr. Ferran, el de la “crosta nacionalista” que s’ha despenjat amb un llibre que, pels resums que publica la premsa (jo no l’he llegit encara), l’únic que es bo és ell. Si el que diu la Premsa és cert (i les fonts consultades pràcticament remarquen totes els mateixos paràgrafs del llibre), al Sr. Joan Ferran l’hi passa el mateix que aquells alcaldes dels que parlava abans: tot allò que diu no ha estat capaç de dir-ho quan el tripartit estava en actiu, abans de les eleccions, perquè possiblement n’hagués precipitat la desfeta i ell hagués perdut alguna parcel·la de poder. Sempre preferiré a algú que proposa autocrítica (parlo de l’exconseller Castells, per exemple) mentre està en el lloc de la feina i barallant-s’hi, que aquells altres que, com el Sr. Ferran obren la caixa dels trons quan ja no hi ha possibilitat d’arranjar res Per moltes raons amb les que em vulgui fer passar, jo continuaré pensant que tampoc ell ha tingut allò que diu que els d’ERC “...s’han de mirar constantment per comprovar que existeixen...”

Més coses.

Ha caigut com un allau sobre la ciutadania les notícies sobre el dopatge dels atletes, amb noms i cognoms concrets i amplament coneguts en el mon del esport espanyol. No vull entrar a participar en el morbo que per a molts representa avaluar la innocència o la culpabilitat dels encausats: tothom és innocent fins que es demostri el contrari. Però si voldria fer un comentari sobre el dopatge en sí mateix i una aproximació a alguna de les causes que l’originen. Personalment he de dir que no entenc massa la prohibició del dòping i que al mateix temps es mantingui l’altíssim nivell de comercialització de l’esport i, tot i que no soc especialista en temes esportius, tinc la convicció de que aquestes raons comercials son al menys una de les causes de la existència del dopatge. Entenc que les marques comercials, que son les que paguen, necessitin que el seu patrocinat guanyi i l’esportista necessita guanyar perquè les marques comercials continuïn amb el seu padrinatge. Plantejades així les coses, i donat que l’esforç de l’esportista ha de ser dia a dia més gran (mal sigui només pel sol fet del progrés de la espècie humana), sembla possible que siguin necessàries “ajudes externes” perquè l’esportista pugui mantenir el ritme de competició i de victòries. La parafernàlia que envolta al guanyador, amb gorres, maillots, “monos” en els que no hi cap ni una sola enganxina més, guants, ulleres de sol, paraigües etc...etc... converteixen al guanyador en l’home anunci més preuat, durant aquell moment de la victòria i durant els moments que vindran darrera. Si no hi ha victòries, desapareixen el contractes i en conseqüència els padrinatges. Per tant, preveient arribar a aquest punt, la temptació pot ser molt grossa... Els sociòlegs i estudiosos podrien fer bons treballs i establir si efectivament hi ha relació entre firmes comercials i dòping. Personalment penso que hi haurien sorpreses.

Però, amb independència del comentat, l’únic dopatge perseguit és el que podríem definir com a dopatge químic – farmacèutic. I em sorprèn molt que d’altres formes més subtils ni se’n parli. Se suposa que el dopatge ha d’estar controlat perquè dona avantatges als que l’usen i, en conseqüència, no hi ha la igualtat necessària entre els competidors, que han de fer-ho amb les mateixes armes, es a dir, per sí sols. I això em crea seriosos dubtes en els sistemes de control. En l’alta competició, qui té mitjans econòmics (ja siguin mitjans econòmics públics o privats) pot “dopar-se” tecnològicament sense el més mínim perill de ser assenyalat com a delinqüent. El Estats amb millor o més alt desenvolupament econòmic posen a disposició dels esportistes abans, durant i després de les competicions, centres especialment preparats, pensats i amb els mitjans necessaris per millorar els seus rendiments amb programes inclús individualitzats. Els que no disposen d’aquests avenços tecnològics, han de competir, per dir-ho de forma planera, amb una sabata i una espardenya: els primers s’emporten les medalles i els segons l’agraïment per haver fet de comparses... En el meu entendre algú ha de redefinir que és dòping i incloure-hi tot allò extern susceptible de crear diferències (i la publicitat em sembla que és una d’elles) O liberalitzar-lo i que cadascú assumeixi els riscos que el dopatge, en sí mateix, comporta. Sobre aquest tema, potser ha arribat l’hora ja de que, d’una vegada per totes, tots plegats traiem el cap de sota l’ala.

Vinyeta
Gener, 2011

108.- Dels resultats electorals (i II)

2010-12-12T19:20:00.001+01:00

108.- Dels resultats electorals (i II).-

CiU ha guanyat les eleccions de forma contundent. És ben cert que, per tot el que varem comentar en l’article anterior, hi havia un manifest cansament de tripartit, un tripartit que ha anat pràcticament a la deriva en els últims temps. L’Ernest Maragall va definir aquell no anar en lloc en aquell famós article que li varen fer rectificar a l’endemà mateix (no se sap massa bé, a canvi de què). Però el cas és que, davant de les incerteses de les que semblava fer-ne gala el PSC, Mas es presentava com un líder convincent, segur i demanant, per reblar el clau, un govern fort: tot el contrari del que aparentava el PSC amb Montilla al capdavant d’un tripartit esmicolant-se. Mas ha sabut mantenir el partit sota control durant el mal son que els hi ha representat la travessa del desert i això li ha donat més carisma. Ara rep la llet i els dàtils que li ofereix el cap de l’oasi en qualitat de benvinguda. Les fugues de vots d’ERC, combinades amb les del sector catalanista i no tan catalanista de votants del PSC, amb la fidelitat dels seus votants de sempre i amb l’afegitó d’un bon nombre de vots sobiranistes temorosos de que el seu vot es perdés davant de la incomprensible i inexplicada manca d’unitat en el sector, l’hi varen donar a CiU el triomf que demanava. Les derrotes solen ser més fàcils de posar en evidència que les victòries perquè potser que inconscientment, per allò del mecanisme de projecció freudià, preferim sentir-nos-hi identificats i aleshores som més tolerants. Però tot i això, en aquest cas, penso que hem de ser mínimament crítics no amb el resultats, que no admeten discussió, si no amb el dia de demà del Sr. Mas i en el com s’ho farà per tirar endavant i administrar la victòria.

És evident que la situació econòmica en la que es troba el País és prioritària i que el Sr. Mas necessitarà de la solidaritat i ajuda de tot el País en l’esforç que se’ns demanarà. Però en aquest País, els sobiranistes han tingut un increment espectacular en aquests últims mesos arribant a ser al voltant del 40 % del País i, bona part d’aquest % ha donat suport a CiU. ¿Com s’ho farà el Sr. Mas per a mantenir en actiu aquest potencial que representa un 40 % del País, sigui o no votant seu i del que necessita la solidaritat tant com la seva ajuda en la reconstrucció del País? El sector conservador del seu partit, que no està per vel·leïtats sobiranistes, veurà amb bons ulls qualsevol gest, per minso que sigui, que es faci en favor d’aquell col·lectiu? El Sr. Mas deu de saber bé que allò del que n’ha fet senyera electoral, el Concert econòmic (que és el que podria donar un mínim d’oxigen a aquest sector sobiranista), no és que no ho estigui de madur: és que ni tants sols s’ha plantat l’arbre del que ha de florir! Suposo que deu saber que l’única possibilitat que té de posar el Concert sobra de la taula només és en el cas de que els escons de CiU a Madrid siguin molt i molt necessaris per aconseguir l’investidura del proper guanyador de les eleccions generals anunciades, si no han d’avançar-se, pel 2012. Que farà fins aquesta data? I si es dona el cas de que algun dels partits arriba a una majoria absoluta i fa innecessaris els escons de CiU? Quin pla B té per aleshores, si es dona el cas i es fa necessària[1] la seva plicació? Ha parlat d’alleugerir la Administració. Suposo que fa referència al funcionaris de finestreta i a la eliminació de càrrecs innecessaris col·locats per premiar fidelitats o per crear-ne de noves. Ja diu que reduirà el número de Conselleries però, el personal de que disposen també anirà a l’atur o serà absorbit per la Administració? Serà bo que recordi que, bona part de la carregosa administració que ens envolta, va ser una creació dels primers governs de CiU. Que no ho oblidi. Regenerar aquesta Administració, també és prioritari, però els que esperen el manà i el premi del seu propi partit i no el tindran (o sí...?), se li giraran d’esquena? Tot plegat feina, molta feina...!

El Partit Popular ha guanyat quatre escons. L’increment dels sobiranistes en els últims temps ha fet, per allò tan senzill com és el principi d’acció – reacció, que els unionistes hagin perdut la por o la vergonya (els resultats electorals anteriors assenyalen que aquests o no hi eren o que ara l’han perduda, una o l’altra, o totes dues) i hagin buscat aixopluc en l’únic partit que, des de sempre, han cregut que podria ser depositari de “el tarro de las esencias” en les que encara somnien i que aquell independentisme creixent està posant en perill. El toc d’alerta seriós va ser la manifestació del 10 de Juliol passat perquè allò, el que havia de ser una manifestació en defensa de l’Estatut, es va convertir en un clam a favor de la Independència del nostre País que ha travessat fronteres. Allò els hi va fer necessari redoblar la confiança en el que ja era el seu partit i, per allò de poder sentir-se guanyadors, han votat a l’únic partit que han cregut capaç de donar un ensurt i, en qualsevol cas, disposat a entatxonar el camí que el País va ratificar aquell dia i que ells no estan disposats a seguir. La Sra. Camacho ha fet la campanya amb els discursos memoritzats, sense apartar-se un mil·límetre del guió, amb la mirada fixa per no perdre’s (el que no ha estat més que una mostra clara de la pròpia inseguretat), i que ha fet que tot plegat li donés aquell aspecte robotitzat, fred i, segons com, llunyà. Però ha basat la seva campanya en dos o tres coses molt concretes: no a la independència, no a la llengua catalana, criminalitzant a la immigració i exigint el compliment íntegre de la Sentència del Constitucional respecta de l’Estatut. I això és precisament el que aquells unionistes volien sentir per confirmar el seu vot. Tot i l’increment d’escons, el que si ha quedat clar és que tots aquests que tan aferrissadament es presenten com opositors al camí sobiranista obert, no son tants ni tants com ells es creien. Això si, han passat pel davant d’ERC, que per a ells és quelcom així dolent i perillós com el dimoni d’Els Pastorets, la qual cosa els ha fet sentir guanyadors. De totes maneres 68.000 vots més, que son els que han obtingut, amb un augment del 1,6 % en el número de vots rebuts però amb un augment del 3,89 % de la participació, no penso que sigui com per muntar una Festa Major. La Sra. Camacho, entenc jo, sap que la seva campanya, que ha estat dirigida des de Madrid amb l’horitzó posat en les properes generals, ho ha estat més en clau espanyola que no pas catalana i el que espera ara és que el Sr. Rajoy, a qui ha servit fidelment, li pugui manifestar el seu agraïment en el moment que consideri més oportú, però quan més aviat millor.

Aquells mateixos que han donat el vot al Partit Popular, podrien haver-lo donat a C’s. El discurs d’aquests no està tant lluny del PP. Però el Sr. Rivera ha fet un discurs reiteratiu, anticatalà i antillengua catalana impregnat de personalisme xulesc gairebé visceral i que, a la llarga, s’ha demostrat curt de mires. Com he repetit, el votant somnia en poder afegir-se al carro guanyador i el Sr. Rivera, per a ser-ho, tot i les nul·les possibilitats que en tenia, havia de presentar-se com una opció de govern. No sols no ho ha fet si no que no ha sabut canviar aquella imatge de desgovern absolut que arrossega creat per les contínues baralles i baixes dins del seu partit durant l’última legislatura. I això només ho accepten els fidels incondicionals. Els 16.000 vots amb que ha incrementat el partit, no representen més que un increment 0,4 % de vots en el compta particular de C’s. Això, havent tingut durant tota la legislatura l’altaveu que suposa estar dins del Parlament, tampoc penso que sigui per llançar coets.

Com diu el Sr. Cardús, potser que tots (o gaire bé) i a pesar de tot, haurem de donar les gràcies a la Sra. Camacho i al Sr. Rivera perquè amb els vots que han obtingut han fet impossible que la Plataforma per Catalunya del Sr. Anglada, entrés a formar part de l’arc parlamentari. Va haver-hi un ensurt, i gros, quan en les primeres estimacions, el Sr. Anglada apareixia amb tres diputats que, després, varen quedar en res. La immigració sí que es convertirà en un problema gros si les Administracions no posen fil a l’agulla de forma ràpida i intel·ligent. La Generalitat afirma que l’Estat no ha transferit les competències necessàries per poder actuar en conseqüència. Però també és una realitat el fet de que el tripartit no hagi ensenyat les dents ni un sol cop per exigir-ne el traspàs. El Sr. Mas haurà d’actuar amb promptitud i valentia. La Llei ha de complir-se, han d’anul·lar-se les lleis que puguin resultar contradictòries (recordem el tema del empadronament de nouvinguts) i fer-ne de noves que es puguin complir i garanteixin i exigeixin, al mateix temps, drets i deures dels afectats. És de l’única manera que els Albiols i Anglades de torn vagin perdent pistonada. Les Administracions, mentre tant, han de ser capces de diferenciar entre tolerància i passivitat, perquè, amb la seva inhibició (potser una continuació d’aquell nefast esquerrà “Laissez faire...”) estan actuant amb autèntica passivitat fent el joc i donant part de raó als intransigents com els esmentats, i han deixar d’actuar de forma políticament correcta per a fer-ho amb la política necessària que els ciutadans exigim per resoldre la situació. Si continuen fent volar coloms com fins ara, el desastre està assegurat.

Els sobiranistes han entrat, finalment, al Parlament. Quatre escons, sense la més mínima ajuda externa dels mitjans de comunicació, esborrats, com han estat, per tots aquells que després es queixen per que no els deixen participar en la elaboració i distribució dels espaies electorals, son tot un èxit i una manifestació clara més de que el projecte independentista, o sobiranista, com més us agradi, tira endavant. Però hi ha quelcom que enterboleix els fets. Com a partits clarament sobiranistes n’hi havia tres: Solidaritat (Laporta), Reagrupament (Carretero) i ERC. No va ser possible que anessin junts a les eleccions. Suposo que per ERC, carregada de dubtes, aliar-se amb qui havia estat un dels crítics més seriosos amb l’estructura i funcionament del partit en aquell famós i últim congrés, podria resultar dolorós. I va pensar, imagino, que als de SI, amb en Laporta davant, tampoc no els necessitava per res (no vull imaginar que el sr. Puigcercós penses que en Laporta podria fer-li una certa ombra, especialment mediàtica a posteriori). Però el que no hi hagut manera d’aclarir ha estat per què el Sr. Laporta i el Sr. Carretero no han anat junts. Estic convençut que, d’haver-ho fet, i encara que només hagués estat per allò d’aprofitar les sinèrgies comunes, els resultats hagueren estat, aquests sí, per llançar coets. Haig d’entendre que uns personalismes[2] posats per sobre de les necessitats del País, varen conduir a la situació a la que hem arribat: només quatre escons i un dels partits, R.cat, estavellat. El Sr. Laporta és un home mediàtic i li agrada estar sempre en primera línea. Ara disposarà d’un amplificador potentíssim de la seva veu i la dels seus, que és el Parlament, per poder rellançar, des de dins mateix, des del mateix moll de l’os i a tot el País, el missatge clar i contundent pel ha estat votat. En les seves mans està realment el fet de poder fer Pàtria. I només depèn d’ell. De totes maneres en un grup mixt format per SI i C’s hi poden saltar espurnes. Vol dir també que pel poc temps del que en Laporta disposarà en els seus parlaments, haurà de triar bé la lletra i la música que voldrà fer sonar des del faristol del Parlament.

Darrera de tots aquests han quedat partits que d’antuvi sabien que l’única possibilitat que tenien era la de distreure al personal durant la campanya electoral. El/la gran triomfador/a ha esta la Carmen de Mairena. No sé els vots que va obtenir amb la ja famosa CORI, però el resultat és tan anecdòtic com la seva participació. Part del jovent es va mobilitzar amb el Partit Pirata per allò de la gratuïtat del que hi pugui haver-hi a Internet. I també assenyalar la patacada de Rosa Diez que va arribar aquí per obrir-se forat entre el PP i C’s (alguns dels ex d’aquest últim partit estaven a les seves files) i no n’ha tret res. Això sí, ha tingut la gosadia de dir que “... li donarà una altra oportunitat a Catalunya...”. Dons, apa! Hi ha gent que no n’aprenen ni a hòsties!

I ara a esperar les municipals, que també prometen.

J. Vinyeta
Desembre, 2010

[1] Un pla B preventiu i protector o agressiu i definidor de País, perquè aleshores sí que ens cauran les hòsties de totes bandes i els d’allà, que en cap cas volen perdre res, ens posaran tants pals a les rodes com els sigui possible perquè no puguem ni tan sols moure’ns.
[2] En el meu article nº 101.- De dogmatismes.-, penjat al meu bloc l’Agost passat, ja vaig deixar constància d’aquesta situació.

107.- Dels resultats electorals (I)

2010-12-09T23:15:00.002+01:00

107.- Dels resultats electorals (I).-

Les eleccions del passat 28 de Novembre han deixat algunes dades que han estat més significatives que les realment esperades i prèviament assenyalades per les enquestes. Estava cantat que el tripartit perdia, que CiU seria la guanyadora amb escreix, que el PP és consolidava o augmentava, estava en dubte si Ciutadans es mantenia i, finalment, quedava per veure si els partits clarament sobiranistes entraven a formar part de l’arc parlamentari i en quina proporció. El problema no és el fet de que aquelles expectatives s’hagin complert, si no els números freds de com ha quedat finalment la constitució del Parlament que posen de manifest, en la meva opinió, “desastres” els efectes dels quals es comencen a manifestar.

El tripartit perd 24 escons (11 el PSC, 11 ERC i 2 IC). Els d’ICV se’n salven més de la “cremà” potser per allò de que el seu discurs és molt més assequible (per no dir més populista i amb tocs demagògics) i que, en qualsevol cas, sembla com si molts tinguéssim la consciència clara de que la seva presència en el Govern ha estat més testimonial que positiu, que son bons xicots i que en el fons, dins d’aquell Govern, han fet allò que els hi ha estat manat, tot i que quan han pres iniciatives (mai tan ben dit... i que sortosament no ha estat en massa ocasions), han embolicat la troca de mala manera (sequera, incendis forestals, Mossos...).

La patacada d’ERC ho estat sense pal·liatius: gairebé ha perdut el 50 % dels escons que tenia fins aquell moment. Els líders del partit assenyalen com a causa principal del desastre la reorganització, per a dir-ho de manera suau, empesa per Puigcercós que va acabar amb la fractura del partit i, per tant i com a conseqüència, en una previsible atomització del seu, fins aleshores, vot fidel. Personalment em temo que no ha estat aquesta la causa principal, tot i que pot haver-hi ajudat. En la meva opinió, la història té uns altres mòbils. M’explico, i hem de començar pel principi. ERC mou fitxa per aconseguir el primer tripartit amb Pasqual Maragall amb el resultat espectacular de 23 escons al Parlament de Catalunya en les eleccions del 2003. I tot i aquest bagatge, un cop format i encetat el Tripartit, ERC permet, sense replicar, l’expulsió del Conseller en Cap (Carod Rovira) per indicacions de Ferraz, la destitució del que era Secretari de Comunicació de la Generalitat en l’època d’en Bargalló (Miquel Sellarés), d’en Joan Carretero per aquelles declaracions crítiques amb la actuació d’en Zapatero respecta de l’Estatut (origen d’una de les fragmentacions posteriors del Partit) i finalment, pocs dies després, l’expulsió de tots els Consellers d’ERC del Govern tripartit arrel del referèndum pel nou Estatut. Quasi res...! Així i tot, i sense la voluntat manifesta de corregir errors passats, a les eleccions del 2006, ja amb dos diputat menys, torna a muntar el segon tripartit (aquí no se sap ben bé si va ser Montilla, que també ja havia perdut més de 200.000 vots en aquelles eleccions, el qui va ser l’ànima mater de la nova reedició per senzilla necessitat de supervivència o, pel contrari, va ser ERC la gran líder de les negociacions). Sigui com sigui, els seus votants tornen a clamar al cel per allò de donar el Govern de la Generalitat a un partit clarament sucursalista, tal i com ha quedat encara de forma més fefaent demostrat en aquesta última legislatura, i per no haver fet servir servit en cap cas aquella famosa “clau” que, d’alguna manera, ens havia de portar o iniciar amb claredat el camí vers una sobirania plena. Vull entendre, i no ho dubto, que la presència d’ERC el Govern ha fet que el PSC hagi frenat els fogots espanyolistes als que el PSC ens té acostumats. Però la seva actuació, la d’ERC, no ha estat suficient ni convincent davant dels seus que, només amb això, amb aquest hipotètic fre a l’espanyolisme del PSC, no es donen per acontentats. Tots aquells fets assenyalats, que s’inicien en el primer tripartit i d’altres menors que han anat venint en el segon, no han fet més que demostrar una manca de fermesa i autoritat, una debilitat en suma amb la corresponent manca de convicció en aquella ideologia original que no ha estat acceptada per cap dels seus seguidors i simpatitzants (debilitat al respecta que porta a la fractura definitiva del Partit arrel de l’últim congrés). L’intent durant l’última campanya electoral de recuperar el discurs sobiranista no ha estat suficient per atansar una credibilitat perduda i, així, s’ha arribat al resultat obtingut. D’altra banda em sembla que la retirada d’en Carod, de caràcter molt més nacionalista que el de Puigcercós, ha propiciat, si no un canvi de discurs, un canvi en el to del discurs en sí mateix amb més èmfasi social, èmfasi que no ha fet més que confondre, dins de la política nomenada d’esquerres del tripartit, aquell discurs sobiranista que, de sempre, havia caracteritzat a ERC. Les possibles dimissions com a conseqüència dels resultats electorals, de produir-se, estan sotmeses a les pràctiques assembleàries del partit. I això vol dir que poden portar cua, perquè es pot donar el cas que l’executiva defineixi una actuació concreta i l’assemblea general una altra, com ja va passar en el moment de posicionar el vot en el Referèndum per l’Estatut.

I el PSC? Aquella màquina perfecta ha “clavat” el motor. El daltabaix farà història i ho confirma la dimissió de Montilla com a secretari general del Partit i la pròpia renúncia a l’escó al Parlament. Les crisis econòmiques és sabut que fan estralls en l’ordre social, estralls dels que es deriven normalment víctimes polítiques i solen fulminar els governs de torn corresponents. Així ha estat amb el tripartit i, en conseqüència el partit amb més número d’ascons, també ha rebut una forta patacada, més important des del punt de vista polític que no pas des de l’estricte aspecte electoral. Però no ha estat des del meu punt de vista la crisi actual l’única de les causes. En aquest cas, en el meu entendre n’hi ha una altra que ha de tenir-se molt en conta. No és res més (i que no és poc, precisament) que la constant connivència del PSC amb el PSOE, anteposant la fidelitat al partit espanyol als interessos de Catalunya. L’espanyolisme que ha mantingut durant aquests anys, el PSC, ha estat de tal gruix que ha acabat irritant a tot un sector més o menys catalanista dins del propi partit (les declaracions d’en Castells o la de l’Ernest Maragall varen posar de manifest aquelles diferències) i als votants i simpatitzants pròxims. Durant més de set anys, en cap cas el PSC ha aixecat la veu a Las Cortes deixant clar, encara que només hagués estat en una ocasió, que Catalunya estava pel davant del PSOE i d’Espanya en el seu doctrinari. El caos final va arribar amb aquella sentència del Constitucional quan encara el PSC parlava de que la sentència en cap cas seria adversa, donat que l’Estatut era complertament constitucional. I quan va arribar, i amb la contundència amb que va fer-ho, el Partit i Montilla es varen trobar enganxats per una situació que els posava en la disjuntiva d’haver de triar el lloc on volien o, pitjor encara, devien posar-se. El discurs de rebuig de la sentència per part de Montilla semblava clar, però no va ser més que un miratge. Va fer mans i mànegues per fer fracassar aquella manifestació al Psg. de Gràcia organitzada per l’Òmnium, amb l’únic objectiu de quedar bé davant dels seus a Madrid. Això va acabar de reblar el clau i, acompanyat per la manca de decisions en determinats moments que precisaven d’autoritat (generalment coincidents amb actuacions sonades d’ICV) per por a desmembrar al tripartit i haver de convocar eleccions, han donat una imatge de poc o de mal lideratge per part del Sr. Montilla. I si alguna cosa no cau bé al electorat és què el que hauria de ser el seu líder clar i fort no es comporti com a tal. Per confirmar-ho, la campanya electoral s’ha plantejat com si aquestes eleccions estesin ja perdudes abans d’anar a votar. Així les coses, el resultat ha estat el que ha estat i obligarà al PSC a definir-se i abandonar allò que ell mateix ha definit com a cos amb dues ànimes. Haurà de triar amb quina ànima es queda (o fan que es quedi...) i, en la seva decisió, hi haurà sempre el perill de convertir-se en un partit marginal. En qualsevol cas, ha de tenir clar que ha perdut arreu, en tots els municipis de Catalunya (llevat, si no recordo malament, de 36) i, en conseqüència, perilla la reubicació dels barons – càrrecs del partit ja ara, amb la pèrdua del Govern i en les properes eleccions municipals (amb les Diputacions també en joc), càrrecs que fins avui son multitud. D’obtenir els resultats en les properes municipals que, avui per avui, s’auguren, deixarà a l’atur a bona part d’aquells barons – càrrecs dels que parlava i empitjorarà la situació del partit. De moment els alcaldes, amb el Sr. Hereu al cap, demanen un protagonisme directe en la renovació del partit que, hores d’ara, ignoro si els hi serà atorgada.

J. Vinyeta
Desembre, 2010

106.- Davant les eleccions

2010-11-24T18:35:00.000+01:00

106.- Davant de les eleccions.-

Estem davant de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I, per primera vegada en la Història post dictadura, s’han afegit al panorama electoral dos partits que preveuen la proclamació unilateral de la Independència de Catalunya des del Parlament, en el cas de que arribin a sumar la majoria suficient, Així, obertament, sense floritures ni passes prèvies, avançant per totes bandes a ERC que, tot i afirmant permanentment que aquesta ha estat sempre la seva voluntat, malauradament no va fer servir mai aquella “ clau” en la que tots confiàvem. Personalment, com que tinc aquestes noves opcions, el meu vot ja no serà nul.

El PSC, que sap que pot ser sobrepassat per Convergència, s’entesta en fer una campanya en negatiu dient que no a tot allò a que els altres van dient que sí o que potser sí. El Govern de Madrid, que mai sabrem fins on vol que Montilla torni a governar, li dona una mà fent-li arribar part del deute encara pendent de l’any 2007 (uns cinc cents milions d’€ coincidint, això sí, amb el rescat de les autopistes madrilenyes deficitàries i que en part pagarem també nosaltres, a més de pagar les nostres...) i amb el traspàs dels trens regionals, entre d’altres temes (el que no queda clar és si aquest traspàs de regionals més que una ajuda no serà un altra traspàs enverinat com el de rodalies). Però, tot i aquestes ajudes, em temo que bona part del País té bona memòria i recorda la dependència humiliant que el PSC ha mantingut amb el PSOE i les nefastes conseqüències que això ha representat per Catalunya. Tampoc pot dir-se, és cert, que els altres partits hagin fet molt millor les coses, no. Només cal recordar la actuació de tots plegats l’11 de Juliol d’enguany, incapaços de ser conscients i actuar amb la unitat que un milió i mig de catalans havíem reclamat a la tarda anterior. Ens varem haver trobar tots al Passeig de Gràcia ja per culpa seva i, ni amb aquesta motxilla penjada a l’esquena, no varen ser capaços de mirar més enllà dels seus interessos particulars i partidistes en la possiblement millor de les ocasions que se’ls hi ha presentat fins avui per a fer País de veritat.

Ha arribat la campanya electoral i ha tornat a haver-hi sarau amb el tema dels blocs electorals en els mitjans oficials. El periodistes diuen, i no sense raó, que el tractament de la campanya no es pot fer de forma reglada, que l’èmfasi el dona la pròpia campanya i ells, amb la seva professió, han d’actuar com a notaris que son de l’actualitat. Si. Hi estic d’acord. Només hi ha uns petits detalls per posar sobre la taula i aclarir: aquests senyors que ara blasmen, son autèntics notaris lliures d’aquesta actualitat? Existeix realment la llibertat de premsa entesa en el sentit de que tots aquests senyors podran portar al seu mitjà la seva crònica i els hi serà publicada sense censures o no ho serà, de censurada, perquè és del bon grat del mitjà? No depenen tots ells de la capçalera que els paga? I darrera d’aquestes capçaleres (marques tant o més comercials que una de llet o un detergent) no hi ha clars interessos polítics, i molt concrets? Em volen fer creure que tot això ells s’ho passen pel forro perquè son tant dignes que res els espanta, els preocupa o condiciona? Haig de tenir més confiança en uns senyors que durant la pre-campanya han fet desaparèixer els partits d’en Laporta i Carretero (i puc pensar tranquil·lament que o ha estat per imposició de qui els paga o per decisió personal, però en qualsevol cas ens han amagat part d’aquesta actualitat)? D’aquests, que s’obliden del que no els hi convé o no els hi agrada, jo haig de refiar-me’n ? No tinc gens clar que els espais electorals hagin de venir establerts per una Corporació que ha estat formada pels propis partits. Ho tinc tan fosc com que hagin de fer-ho uns assalariats que, legítimament com gairebé tothom, tenen un ideari polític propi, amb l’agreujant de que personalment puc tenir dubtes, també legítims, al no saber fins a quin punt, aquest ideari, els hi ha estat imposat i s’hi sotmeten. Suposo que ells mateixos comprenen que personalment m’és indiferent del color que els hi pugui fer goig vestir-se. Però que no em vulguin fer creure allò de l’objectivitat, la neutralitat, etc... Potser serà perquè la vida m’ha convertit en un descregut... I en un no neutral, també.

La campanya està en marxa i, en la meva opinió, no ha donat fins avui, just a l’equador de la mateixa, per gaire més d’allò a que els partits ja ens tenen acostumats. Les promeses son les de gairebé sempre, retocades, això sí, amb les corresponents pinzellades d’actualitat. Tots ens prometen bondat, servei, sacrifici...Uns, a cara descoberta, com sempre, i amb la destral de guerra ben alçada, prometen fer tot el possible perquè no ens belluguem i continuem amb llast que pressuposa el tractament colonial que se’ns dona. Altres es comprometen amb referèndums impossibles o la renovació del sistema de finançament només abastable, en la meva opinió, si en l’Estat espanyol és produís un cataclisme de dimensions gairebé còsmiques. Uns i altres tenen clar, tot i que no vulguin acceptar-ho (uns) o dir-ho (els altres), que les solucions als problemes del País no passen per les seves propostes o destralades, si no pel fet senzill i complexa a l’hora, no pot oblidar-se, de proclamar-nos sobirans.. Només dos partits, avui per avui (SI i R.cat) son capaços de mirar més enllà i proposar-nos directament el trencament amb la metròpoli, de forma unilateral i sense més formalismes que el de tenir suficients escons al Parlament per a poder-ho fer. Amb aquesta claredat avui només hi aquestes dues propostes. I perquè hi son, ja ho he dit, aquesta vegada el meu vot no serà nul.

J. Vinyeta
Novembre, 2010

105.- Comentaris a l'actualitat

2010-10-02T00:41:00.000+02:00

105.- Comentaris a l’actualitat.-

Ressonen encara els ecos de la visita de Benet XVI a Anglaterra. La contestació ciutadana (no tinc dades concretes per a quantificar-la) va ser, quan menys, sonada. El anglesos, tan seus i melics del món (només cal recordar aquella dita atribuïda a un diari anglès de “Temporal al Canal... Europa incomunicada...”), no podien deixar escapar el moment de glòria que els hi suposava ventar-li a la cara al Papa la seva injustificable actuació amb els pederastes, representants de la seva persona, que encara estan en actiu i que Benet XVI s’ha entossudit en no sancionar. Ja vaig dir que un Cap d’Estat que no sanciona la pederàstia en el seu Estat, em mereix poc crèdit. Si a més, alguns dels seus representants arreu de món ho son convictes i confessos i els tolera, la situació ja és d’escàndol i el descrèdit, absolut. Per això mateix, quan es permet insinuar certes semblances entre els ateus i els nazis, no mereix més que la indiferència per resposta. De totes maneres, no em puc estar de recordar-li la actuació del seu Estat, finalitzada la segona guerra mundial, precisament amb els nazis que varen passar pel Vaticà, que varen ser protegits de Pius XII i que varen poder fugir amb nova identitat facilitada per l’Església. Val més que calli.

El Molt Honorable Sr. Montilla i el PSC continuen entestats en voler-nos fer creure que Independència és pràcticament igual a caos i, en conseqüència, equivalent a decadència. Pot ser sí que hi ha algun cas en la història en que ha estat així (evidentment no son de referència el casos en els que la independència ha estat proclamada i posteriorment tutelada pel dictador de torn i que han acabat, o continuen encara, en guerra civil, però en qualsevol cas sota una llei marcial sigui o no encoberta). Ans al contrari. Segles d’història ens evidencien que els països han anat més bé separats de la metròpoli. El Sr. Montilla i el PSC juguen amb la por a la llibertat (ja sé que no els hi agradarà la comparança, però en Franco també s’ho feia venir bé amb allò de la llibertat i el llibertinatge que, en el fons assenyalava allò de o jo o el caos). Però obliden que per a molts la llibertat és tan o més important que la vida mateixa i que la llibertat no ens en fa cap de por. Per si no ha quedat clar, Independència és igual a llibertat. I si el PSC no ho entén així, potser ha de fer-se mirar algun tic que encara li queda de no sé ben bé què... O sí sabem de què?

Els nostres polítics son capaços de vendre a la família per un vot. I si no, només cal reflexionar una mica en la nova Llei sobre els Correbous. Per no perdre els vots dels llocs on es celebren, han aprovat una Llei que els deixa amb les vergonyes a la vista. A la vida, si no hi ha un mínim de sentit comú i una mica de coherència, tot campa pels seus gambals. I aquests dels que parlem han demostrat l’absència de les dues coses. Perquè és de sentit comú que els animals els podem matar per menjar (hi ha personal estrictament vegetarià que diu que ni això, però els altres ens fotem un bon filet sense fer escarafalls), però el sentit comú ens orienta a fer que, els escorxadors, per exemple, vagin adoptant mesures perquè la mort de l’animal sigui, i ho dic entre cometes, “lo més dolça possible” eliminant el patiment innecessari. El sentit comú ens fa veure que ha de ser així i que no hi ha perquè fer patir a ningú, animal o persona, perque sí o, senzillament, per diversió i a vegades amb fruïció, acció que, en qualsevol cas, se’n diu, sense floritures, sadisme. D’altra banda, si s’ha aprovat una Llei amb la que es prohibeixen les famoses “Corridas”, no hauria d’haver-se prolongat aquesta mateixa Llei, per allò de la mínima coherència, incloent-t’hi els correbous? Dons bé: ni sentit comú ni coherència, però sí sadisme. Que Deu ens agafi confessats...!

Ara resulta, potser perquè s’acosten eleccions, que els límits de la anomenada velocitat variable a determinats trams de les autopistes i autovies, podrà ser revisat... a l’alça. La mesura es va imposar en el seu moment perquè, es va dir, el medi ambient milloraria amb la moderació de la velocitat. Gent que hi entén, com el RACC, ja va dir que, per altres coses, la disminució de la velocitat podria servir, però que pel tema de la contaminació atmosfèrica seria un fracàs rotund. I així ha estat. Ser verd i ecologista d’esperit no és equivalent a ser tècnic en medi ambient. I per aplicar idees, tot i que sigui amb tota la bona fe del món, s’ha d’estar a l’alçada dels que les apliquen, sense tanta bona fe però amb criteris tècnics suficients. El més collonut de tot serà quan els que han esta multats, amb qualsevol de les variants possibles per aquest tema, posin al crit al cel quan la rectificació es porti a terme i amb tota la raó. Com ho resoldran?

J. Vinyeta
Setembre, 2010

104.- Gitanos

2010-09-27T00:30:00.000+02:00

104.- Gitanos.-

El Sr. Sarkozy està expulsant a grups de gitanos romanesos (sembla ser que també búlgars) de França. I el rebombori que això està causant a Europa és gaire bé d’antologia perquè, com a membres que son de Estats integrats en la Comunitat Europea, aquest col·lectiu té dret a la lliure circulació pels Estats que la composen (tractat de Schengen). La premsa del nostre país té una marcada obediència al dirigisme informatiu i, per això, soc molt prudent en la lectura de les noticies que se’ns publiquen (sobre aquest tema i sobre de tots els altres), perquè és ben clar, al menys per mi, que la independència de tota ella, per molt que digui que ho es, deixa, en general, molt que desitjar. Per això, abans de res, em proposo de constatar un fets sobre el tema:

-- Suposo que tots tenim clar que les comunitats gitanes contra les que actua el govern francès son els grups nòmades que munten campaments amb les seves rulots on consideren més idoni (sigui o no lloc d’acampada) fins que, de grat o a la força, abandonen el lloc per trobar-ne un altra en que s’hi puguin instal·lar.

-- Aquest nomadisme del que aquestes comunitats, a més, en fan gala, porta com a conseqüència la impossibilitat d’integració al territori en el que es trobin en aquell moment. Tal condicionament crea, evidentment, marginació social. El que hauríem de saber és fins a quin punt aquesta impossibilitat d’integració respon i és conseqüència també d’una actitud voluntària d’auto marginació, i en quin grau.

-- També hi ha grups establerts a barris – ghettos perifèrics de les ciutats sense fer una vida nòmada, però amb comportaments socials similars als grups dels que parlava en els paràgrafs anteriors, tots ells, uns i altres, amb ingressos econòmics per a sobreviure més aviat foscos. Alguns dels seus membres, en entrevistes que se’ls hi ha fet, reconeixen que sobreviuen dels petits (o potser no tan petits) furts que realitzen. Per aquest tarannà d’uns i d’altres, les absències escolars dels nanos solen ser importants, amb les conseqüències sobre l’ensenyament i integració que això pot representar.

-- No es tracta de treure’n conclusions oportunistes, però és cert que pel seu nomadisme, o per la seva manca de voluntat de integració, o per la forma de sobreviure econòmicament parlant o per tot plegat, el col·lectiu del que parlem no és ben vist diria jo que en lloc i ningú el vol tenir a prop. ¿Per què s’ha arribat a aquesta situació? I d’aquesta situació, ¿només en son responsables aquells que, reiteradament assenyalats com a xenòfobs i racistes, no els volen a prop donades les actituds que aquests col·lectius van mantenint? Els grups dels que vinc parlant, ¿no en tenen cap de responsabilitat al respecta de la seva pròpia situació?

-- ¿Què fan els Governs Romanès i Búlgar, membres de la CE, per intentar, quan menys, pal·liar la situació de tots aquets que son ciutadans seus, mentre els tenen a casa? ¿Per què han de marxar d’allà? ¿Com actua la Comunitat Europea en aquest sentit sobre els Països d’origen d’aquests grups? No he sentit parlar de que la CE faci res sobre d’aquells Governs en aquesta qüestió, ni tampoc, que jo sàpiga, que la CE hagi donat al Sr. Sarkozy, i a la resta de la Comunitat, una normativa clara al respecta. Els Governs Romanès i Búlgar, ¿reben ajuts per pal·liar el problema? I si els reben, ¿hi ha control del seu ús?

Son fets, els comentats, contrastats. I les preguntes que venen al darrera no son cap broma. Però ens queda la pregunta del milió: ¿Què hem de fer? Personalment, no tinc la resposta. Però entenc que el que hagi de fer-se passa inexcusablement per conèixer en primer lloc la voluntat d’integració[1] de tots aquests dels que parlem, al menys en l’àmbit estrictament social i de convivència on se’ls pugui ubicar (per no parlar, de moment, de més coses i més profundes) . Si la resposta és afirmativa, endavant amb la integració. Si la resposta és negativa, que Déu hi faci més que nosaltres. Perquè sense la mínima voluntat expressa d’integració aquesta integració no serà (ni aquí ni en lloc), el col·lectiu continuarà tenint i sentint el rebuig social que avui té i sent, i el problema subsistirà. El tema és prou pelut i ha de ser tractat amb molta seriositat. I això vol dir oblidar-se de paternalismes, d’actuacions que no siguin més que actuacions políticament correctes (tan pròpies de les esquerres europees) o, encara pitjor, dirigides a la recerca, tan habitual amb aquets temes, de resultats electorals. I ha de fer-se, perquè, ens agradi o no, bona part del problema també el tenim a casa, des de ja fa temps. I no pot agreujar-se.

També és ben cert que existeixen comunitats gitanes perfectament integrades en el territori i en contra de la qual no existeix la més mínima animadversió. Les altres s’hi podrien emmirallar. Potser que, de fer-ho, solucionéssim part del problema . O potser, tot...

J. Vinyeta
Setembre 2010
[1] El criteri crec que podria ser aplicable de forma general a tota la immigració.

103.- Comentaris

2010-09-10T19:20:00.001+02:00

103.-Comentaris.-

La setmana va començar bé amb l’anunci de la treva d’ETA. No és la primera, però sí que m’agradaria que fos l’última i definitiva. De quí depèn? Dons la veritat és que entre el Govern Central i els propis etarras han de posar fi a una situació enquistada, enquistada perquè cap de les dues parts ha pensat en res més que en la victòria. Personalment entenc que un tema tan complex (presoners, víctimes, exiliats, entorns, etc...) només es pot resoldre amb diàleg (i aquí les dues parts han de posar-s’hi amb la discreció necessària, però efectiva) no oblidant, per molt que dolgui a tothom, que s’estarà parlant de pau i no de victòria. I dient el que dic, no vull justificar res ni a ningú: no es pot anar pel carrer foten bombes. Però si tots hem de complir amb la Llei, l’Estat no en queda exempt i per tant també l’ha de complir (amb la Llei Penitenciària, per exemple). S’han aixecat moltes veus, per no dir totes les que s’han aixecat, que posen en dubte la qualitat de la declaració d’ETA a través de la BBC. Tot i que la policia ha de continuar la seva tasca, no voldria que, per uns o pels altres, es malbaratés una altra ocasió d’establir la pau. Cal aprofitar-la, però tots han (hem) de tenir clar que de qualsevol negociació, tot i que en surti tothom satisfet, sempre cada part hi haurà perdut un llençol o...dos. Si no hi ha aquest convenciment, no cal començar. Es continuarà parlant de victòria i no de pau, i el fracàs tornarà a ser complert.

Ignoro per quina causa el govern d’Iran està jugant amb la vida (o millor seria dir amb l’execució) de Sakineh Aixtiani. La condemna a lapidació està suspesa, però en cap cas em sembla que això vulgui dir que la noia estat indultada o que no es durà a terme l’execució de la sentència. Tot aquest procés ha deixat en evidència una falta de coherència molt freqüent en aquest nostre País: tothom està disposat a manifestar-se contra els dolents i que sempre son els mateixos. Però, en aquest cas, ningú piula. Les esquerres nostres, tan intel·lectuals, tan assenyades, capaces d’amargar-li el dia a una noia cantant, ara fa un any, per ser jueva, son incapaces d’aixecar el mateix crit davant d’una salvatjada com la que se’ns prepara, misògina, primitiva, inhumana. Per què? Només per què la posa en pràctica l’enemic jueu per antonomàsia?. Quina moral voldran fer-me veure? I les ONGs, no son capaces d’organitzar res a favor de la vida de Sakineh, que els hi resultaria bastant més barat que noliejar no sé quants vaixells sense la més mínima possibilitat d’èxit, llevat de l’espectacle mediàtic que va posar als organitzadors en la primera fila dels mitjans audiovisuals del País? On son ara els criteris de justícia que animaven aquelles expedicions? Perquè ara no han bellugat ni un sol dit?. Els clixés de tots aquests als que faig referència, estan molt ben apresos i s’apliquen mantenint els criteris inicials de bondat i justícia que ens han volgut fer veure dogmàticament com a únics: Els dolents son sempre el mateixos i un keffiyeh posat de bufanda o, millor encara, enrotllat al cap i tapant la cara ho justifica tot, inclòs un Kalashnikov, perque en aquest País nostre només els que porten el “keffi”, son els bons...

S’han convocat Eleccions a casa nostra: el 28 de Novembre. I ja s’ha començat a esvalotar el galliner. Les declaracions ahir d’en Ramón Tremosa han agradat molt poc, gens, al PSC. Bàsicament el Sr. Tremosa ens diu que el Sr. Montilla és regionalista, espanyolista i claudicant amb centralisme. No penso que hagi dit res que no sigui veritat. Potser es podia estalviar la referència franquista, que realment és el que ha caigut fatal, però és ben cert que qualsevol governador civil o representant del Generalísimo a Catalunya hagués reunit, com a mínim, les condicions que esmenta el Sr. Tremosa. El problema resideix en que el Sr.Montilla, tot i havent estat triat democràticament, la qual cosa el diferencia clarament de ser un d’aquells triats a dit, es manifesta obertament en contra d’un possible Estat Català, és el cap d’un partit marcadament espanyolista i, fins avui, ha claudicat sempre davant dels interessos del partit en el poder, clarament centralista, i del que en forma part a Les Corts de Madrid.

També s’han iniciat converses entre jueus i palestins. Mala peça al taler, perquè cap dels dos hi vol perdre ni un sol mocador en les converses. També el problema, en aquest cas, és de l’alçada d’un gratacels. Però, ja des de fa dies, em vaig preguntant si no hi ha altres interessos, i obscurs, a banda dels directament implicats, perquè es vagi mantenint molt alta la temperatura d’aquella zona. Qui belluga els fils de les titelles? Per cert: no us ha sorprès la defensa aferrissada que dels jueus ha fet en Fidel Castro i la càrrega de profunditat que ha llençat al respecta contra el Sr. Ahmadinejad?

Vinyeta
Setembre, 2010

102.- Agost 2010

2010-08-31T11:49:00.002+02:00

102.- Agost 2010 .-

Els periodistes s’han queixat sempre dels mesos d’estiu perquè, segons diuen, no es generen notícies. Haig de creure que aquest estiu, aquest mes d’Agost concretament, si han estat per la feina, n’han tingut a dojo. N’exposaré unes quantes, totes elles amb caràcter orientatiu però, en cap cas, l’imitatiu.

Durant tot el mes d’Agost, hem anat a remolc de la famosa Llei antitaurina i la conseqüent prohibició de les curses de braus. Personalment no deixa de sorprendre’m que una llei, que és una prolongació d’aquella famosa Llei de no sé quants anys enrere feta per a garantir els drets dels animals, i que només va ser capaç de mig arreglar a gats, gossos i canaris, no vagi més enllà del nas dels legisladors per la sola raó de no emprenyar a part del personal en uns moments pre electorals. Entenc que és claríssim que als pobres braus se’ls destroça a les “Plazas” i per tant, és necessària una protecció de l’animal que no en té cap culpa de que uns amants d’un anomenat art aplaudeixin “banderillas” i “picadores”, és dir a les no se quantes putades que se l’hi fan a l’animal perquè arribi amansit a l’últim terç. Però no entenc que això, la mateixa Llei, no s’apliqui a la resta d’espectacles – diversions en la que els animals, tots els animals, per costums arrelades o no tant, serveixin d’entreteniment i que en massa ocasions, son perversament maltractats. Queda clar que son més importants els vots, i que la Llei està mal feta o incomplerta per raons purament electorals.

Però hem tingut més coses: les declaracions del Conseller Castells han posat els pèls de punta a un bon sector del PSC que sembla incapaç de tallar el cordó umbilical amb el PSOE i incapaç de començar a pensar en el País. Ja sé que aquestes actituds negatives respecta del País, no son exclusives dels socialistes (només cal recordar l’endemà de la manifestació famosa), però així com els partits d’aquí poden decidir, tot i que decideixin malament, als del PSC no els hi queda ni la possibilitat d’equivocar-se sols.

Nova ofensiva contra el català, aquesta vegada des d’aquí, des de casa mateix: un Sr. Domingo, diputat al Parlament, ex- Ciudadanos, que pertany al grup mixt (dic tot això per deixar clara la seva representativitat) enarbora la que sembla serà la seva bandera en la propera legislatura (la de Rosa Díez?), se’n va a veure a la Defensora interina del Pueblo i li prega, cosa que fa, que presenti davant del Tribunal Constitucional, un Recurs d’inconstitucionalitat contra la llei que estableix que el català serà la llengua d’acollida en la recepció – integració dels immigrants. Potser si que ens hem cregut que vivim a Catalunya, oi...? Em recorda una mica aquella idea primigènia del PSC (en aquell document que tantes vegades he citat, titulat Per Catalunya i atribuït al Sr. Maragall) en el que semblava prioritzar al castellà sobre del català i que a gent mal pensada, com jo, li semblava que allò, amb aquella peregrina i malt pensant idea, volia dir que per ser alguna cosa a Catalunya havia de parlar-se català, que per tant quants menys el parlessin millor i també per tant limitava l’ascens dels nou vinguts, deixant el núvol que forma la classe líder del País i del poder, només a les seves mans, a ells, catalans de soca-rel, únics en el domini del idioma que podia concedir-los-hi el manteniment d’aquell núvol. Potser aquells mal pensants com jo teníem tanta raó al respecta que el PSC decideix anomenar, per a corregir-se, un Secretari General, i posterior President de la Generalitat, forà. Potser que el Sr. Domingo pensés exactament igual que aquell PSC, en el moment de presentar el seu recurs[1]. Ell sabrà si hi ha trobat raons de pes per a fer-ho o ha estat, com ha passat en altres ocasions, només per tocar allò que no sona i fer-se “sonar” a ell mateix perquè se’l vegi. Suposo que no tindrà res a veure la decisió del Sr. Domingo amb aquell pensament del PSC al respecta, oi? Però no es pot negar la similitud entre les conseqüències que en poden resultar seguint el camí del PSC o el del Sr. Domingo.

Però ha vingut després el seu ex cap de files, el Sr. Rivera i actual cap dels Ciudadanos, i davant la ja manifestada voluntat de tornar-hi del Sr. Domingo, i ara per la nova i recent Llei de Comerç, el Sr. Rivera no perd pistonada i se l’hi avança al Sr. Domingo presentant un nou recurs a la ja anomenada Defensora interina del Pueblo, perquè arribi al TC amb aquesta nova llei, per vulneració del drets lingüístics dels castellano-parlants. El Sr. Rivera, no podia deixar passar l’ocasió. Sí, senyors Domingo i Rivera. Així es fa ! El bilingüisme és això: el castellà davant i, darrera, el que quedi... procurant que no en quedi res! Si els seus criteris d’equitat i justícia son els que normalment ens presenten, m’horroritza pensar – com diria Unamuno - que vostès i els seus poguessin un dia dictar les normes de psicologia de les masses[2]. No sé si un dia, com Sant Pau cauran del cavall i veuran la llum, que no té perquè ser la que pugui generar una Estelada. Senzillament la llum que es genera de la bona fe de les relacions de senzilla convivència. Si aquesta llum no els hi arriba i segueixen en aquesta dialèctica, temo que els veurem vestits d’uniforme blau - gris –corretjam – jou i sagetes, si és que abans, jo no ho sé, ja no els havien lluït. Si aquestos uniformes tornen a imposar-se, suposo que tots recordarem el que va passar a l’ Alemanya dels anys 30...

El PSC ha començat la seva precampanya electoral dient-nos que un referèndum per a l’Independència, crearia una fractura social de resultats imprevisibles. Jo penso que la expressió del PSC no respon més que al pànic que al PSC li crea només el sol fet de pensar que, si no canvien les coses (no segueixen la línea Castells, per exemple) no els hi caldrà més remei que enfrontar-se amb els seus caps de fila a Madrid, que ja seria hora, perquè sempre s’ha dit que fins que no hi ha un enfrontament clar i directa entre pare i fill, aquest fill no acabarà de créixer mai. Ells, el PSC, han de decidir si volen anar a més o no. Personalment, dels fills que no han sabut independitzar-se sempre n’he tingut un cert recel.

La penúltima (dic la penúltima, perquè sempre hi haurà la que ve després) ha estat la de portar a les escoles la fruita perquè els nens en mengin un parell de cops per setmana. Un País que té greus mancances d’ensenyament, ha de fer a l’escola allò que haurien de fer els pares? Aquest “placet” permanent a que les escoles supleixin la funció educacional de la família en general i dels pares en particular, és, en la meva opinió, una aberració perquè ens porta a un sistema educacional doctrinari, lentament és cert però inexorable, que no és altre que el sistema que es va aplicant en els països que, tot i presumin-ne, no son aigua massa clara. Ningú és capaç de dir-los-hi al pares que els seus fills han de menjar fruita a casa, per allò d’una dieta equilibrada, i que a l’escola s’han d’ensenyar matemàtiques?[3]

Tot plegat, tot i que el que he exposat només és un petit tast, suposo que d’aquest estiu els periodistes no es queixaran. O sí? No serà que, a vegades estan de vacances... permanents?

J.Vinyeta
Agost, 2010

[1] Sobre l’origen de Ciudadanos vaig exposar el meu criteri en l’article nº 40 del bloc, Novembre del 2006
[2] Famós discurs d’Unamuno el 12 d’Octubre de 1936 a la Universitat de Salamanca.
[3] Bona part del que jo penso del sistema d’ensenyament va quedar exposat en el meu article nº 73 del meu bloc, d’Octubre del 2008.

101.- De Dogmatismes

2010-08-21T19:28:00.001+02:00

101.- De Dogmatismes.-

Abril de 2008. Els fets al Tibet tenen al món amb l’ai al cor. La Xina, davant de l’amplificador que suposa el fet dels Jocs Olímpics que ha d’inaugurar quatre mesos més tard, intenta aplacar la revolta tibetana de l’única manera que sap fer-ho: deixant desenes de morts pel carrer. Arrel de tot plegat, escrivia jo aquell mes d’Abril:

“Pels xinesos, això dels drets de l’home, és una entelèquia que respon als conceptes polítics burgesos [...], conceptes que son contraris als abusos dels sistemes polítics dictatorials. I tots aquests sistemes dictatorials només pensen quelcom així com que el individu i la societat estan només que al servei d’uns suposats interessos supranacionals, la expressió i interpretació dels quals, només està en mans dels triats per Deu. I aquests, i només aquests, casualment, sempre son els que manen i els que han imposat aquell sistema”. [1]

Intentava expressar, d’una forma més o menys raonada, que les dictadures imposen el que podríem anomenar un “Dogma” en contra del qual no pot haver-hi res més que paraules buides i del que només uns privilegiats en poden fer interpretacions, arribant a crear unes societats perfectament domesticades o adormides, com millor es vulgui creure, amb ferris controls del pensament - ideologia, de la paraula i de l’obra en especial sobre de la oposició al dogma oficial que passa com pot i fent cabrioles inversemblants per poder sobreviure (tot i que, a vegades, aquesta oposició ho és per poder-ne crear un altra de dogma, que també imposaran. Ha estat el cas, per exemple, de les revolucions comunistes que han triomfat amb el final de tots conegut, des d’en Lenin fins en Fidel per citar un exemples). A vegades, de sobte, aquella societat endormiscada es desvetlla de cop, rebenta el Dogma i creix tot allò que no havia pogut créixer des de feia anys (sempre recordo aquells instants, impensables només un minut abans, de la revolta contra Ceaucescu). Tot i que correm pel Segle XXI, d’aquestes societats “Dogmatitzades”, amb el seus líders dogmàtics, encara en queden moltes (Xina, Cuba, El Vaticà, Corea del Nord o determinats estats anomenats Islamistes en son clars exemples i, evidentment, no els únics. Hi incloc El Vaticà i aquests determinats estats Islamistes perquè entenc que en son la sublimació d’aquest concepte que vull expressar, perquè la fe que en resulta del Dogma corresponent, a més, l’entenen com de impregnació divina)

Dic tot això perquè, salvant les distàncies, que hem de reconèixer que son moltes, avui, al nostre País, ens està passant una cosa de una certa similitud. Els Partits Polítics em sembla evident que actuen d’una forma similar. Cada un va creant el seu dogma i tots intenten imposar-lo a la societat en la que estem vivint, sense deixar-nos cap més opció que el vot, (i amb això sí que hi ha diferència amb els altres dogmes dels que parlàvem), és a dir a la elecció del dogma que volem que se’ns imposi. Tan és així que la disciplina interna dels partits és gaire bé quarteraria i la “societat” pròpia o l’entorn del partit corresponent actua només en funció de les ordres (normalment son “insinuacions profundament raonades”) que rep: el compliment del dogma es converteix en un deure per aquests que, donada la incondicionalitat dels simpatitzants dels partits, intentarán definir amb el seu vot la moral general independentment del sentir de la resta dels pobres mortals sense fe i, en massa vegades, ho fan sense el més mínim anàlisi sobre aquest “Dogma” que, increïblement, han acceptat religiosament.

Un exemple clar. Dia 10 de Juliol. Centenars de milers de ciutadans demanen a aquests partits polítics unitat en defensa de la Nació Catalana. La resposta dels Partits tots sabem quina ha estat. Diguin el que diguin, el seu “Dogma”, el “Dogma” particular, no els hi ha permès aquella unitat que es demanava. I el seu dogma serà el que se’ns imposarà en les properes eleccions.

Amb els partits que van naixent, em temo que pot passar el mateix, si no està passant ja. Neixen amb idea de respondre a allò que va ser el lema d’aquella manifestació d’aquell 10 de Juliol. Però tinc la sensació de que els diferents “dogmes” es van imposant en els medis corresponents de cada un i que, per tant, la conciliació entre ells, serà pràcticament impossible.

I per què tot això? Em sembla que, a pesar de tot, la resposta és molt simple: els dirigents de tots aquests Partits, i dels altres que també haurien de ser-hi per a dur a bon fi aquell lema d’aquella manifestació, que no hi hagin dubtes al respecta, volent ser autèntics “Popes” o “Papes”, digueu-ne com vulgueu, d’una religió de la que tan sols ells pretenen tenir el dret i la suficiència per a la interpretació de la doctrina corresponent de la que ja han, prèviament, impregnat al seu Partit.

Ja sé que fer comparances és dur i perillós, però tinc la sensació de que aquests Popes ens volen donar lliçons de democràcia especialment fent coses internes a casa seva amb finalitats particulars (la de ser escollits Popes o Papes), però que aquest aspecte demòcrata del seu grup - partit que ens volen presentar, ho és més de portes en dins. En Franco també tenia suficients afins o addictes (tants que encara avui dia ens van fent anar per on volen) per ser triat Pope o Papa en el moment que li convenia, amb una suposada democràcia interna que el triava i per aclamació. I aquella suposada democràcia interna, no era res més que la garantía per l’establiment d’un Dogma inqüestionable, el del seu líder, que era acceptat sense cap dubte i amb tota submissió i imposat a la resta dels pobres mortals descreguts.

I amb tots aquests que volen ser nominats, hi ha quelcom similar: molta democràcia interna per a simular decidir als que ja se saben guanyadors, però incapaços de portar aquesta democràcia al carrer i fer el que realment els hi toca fer con a representants que pretenen ser dels pobres mortals descreguts com jo: assumir i representar la voluntat ja expressada (entre manifestants i participants en les anomenades consultes, per molt més d’un milió de persones) en contes de imposar-nos els seus Dogmes. El que passa és que el fer-ho com entenc personalment que caldria de fer-ho, només presenta un problema que, per a tots aquests dels que parlo, deu de ser molt seriós i important: cap d’ells vol renunciar a ser investit amb la tiara corresponent que serà el símbol de la seva benedicció i supremacia. El País, que tant diuen estimar, sembla que no té cap interès per a tots ells, llevat del vot captiu que poden rebre. Com deia en de Palol l’altra dia al diari Avui, no estan a l’alçada política que els hi requereix el moment històric que estem vivim, actuen com a petits dictadors ( i ho dic dolorosament), com si volessin fer-nos creure que necessitem ser “ensinistrats” en els afers polítics precisament amb el seu Dogma. Trist, molt trist, perquè els esforços que podem fer individualment han de formar part de la voluntat col·lectiva en el mateix objectiu. I aquí és on aquests Popes o Papes, han de deixar de voler-ho ser per a liderar, senzillament dit i sense altres objectius, aquesta voluntat dia a dia més evident i que diuen voler respectar. Si és veritat que volen respectar-la, aquesta voluntat, dons que ho facin, perquè el que necessitem son líders que enarborin l’Estelada i que, quan girin el cap puguin apreciar que tots nosaltres hi som darrera. No necessitem Papes que, amb una creu processal a la mà, vagin beneint a tots aquells que s’agenollen al seu pas.

J. Vinyeta
Agost 2010

[1] Nº 62 del Bloc.- El Tibet .- Abril 2008

100.- Després de la manifestació

2010-07-27T16:35:00.001+02:00

100.- Després de la manifestació .-

Han passat al voltant de 15 dies des d’aquella manifestació que va incomodar a uns quants i que, pel contrari, va eixamplar l’esperit a molts. La gran por que ens envaïa a aquests molts, era aquella amagada convicció de que els dirigents dels partits polítics (i tots, llevat del PP i de Ciudadanos, hi van ser-hi), no estarien a l’alçada del que allò representava. Vaig tenir l’ocasió de dir-li al Secretari General d’un dels Partits en el Govern que fossin conscients de que si érem tots allà havia estat per culpa seva i dels altres tres partits importants al País (parlo de PSC, ERC, ICV i CiU), que durant no sé quants anys no havien fet res per evitar aquella situació en la ens trobàvem, que ens havien cridat, en el fons, per tapar-los-hi les vergonyes, que tot i així nosaltres, la societat civil, havíem complert perquè tots hi érem i que, a partir d’aleshores, els hi tocava en ells actuar. Per resposta, em va demanar el meu vot per poder-ho arreglar...

Aquella amagada convicció es va convertir en realitat només hores després de que un milió i mig de persones, possiblement la més gran manifestació de la societat civil en els últims 30 anys, escridassés tot l’escridassable, demanés que aquells que s’havien compromès amb el País actuessin d’acord amb aquell compromís, que , encara que només fos per una vegada, s’oblidessin de que les eleccions, tot i sent a prop, no era la fita important en aquell moment i que els crits demanant la Independència del País haurien de ser, encara que a alguns no els hi agradés, suficients per a fer-los reflexionar en el per què de que aquella societat civil, a la que havien demanat ajuda, havia respost massivament. L’espectacle posterior ha estat de traca i mocador: una aparent unitat de mínims acordada al Parlament va ser dinamitada, com sempre, a les Cortes aconseguint que els partits majoritaris (i altres de no tant...) es freguessin les mans amb una fruïció indissimulable. Hem, dons, arribat allà on tots el partits catalans, diguin el que diguin, volien arribar: no “apretar” a Madrid amb el tema de la independència ja que, com saben bé, els hi pot trastocar l’estatus que voleia al voltant d’unes eleccions que no és més que el repartiment de càrrecs i la devolució dels favors que puguin haver ajudat als resultats electorals. Per acabar-ho d’adobar, el Sr. Montilla se’n va a Madrid a parlar al Sr. R. Zapatero per a demanar-li “gestos” per a refer els ponts trancats amb la sentència famosa i, com a primer “gest”, tot just l’endemà, rep la retallada de les inversions en infraestructures que anuncia el Ministres Blanco i, al dia següent, el propi president de Govern Central visita Barcelona sense concretar res. Lamentablement, recordant l’escriptor, tot plegat no ha estat més que la crònica d’una actuació anunciada...

Nosaltres, la societat civil, varem complir amb escreix i ha quedat clar, una vagada més, que aquells que havien de fer les coses per portar-nos, si no a bon port, al menys a una cala a redós del vent, no han fet res per a portar-nos-hi.

El que és cert és que aquells que parlaven de 56.000 participants comencen a parlar-ne d’uns quants més. I la remor de fons dels seus discursos (només cal recordar el discurs de Joan Carles, a Santiago[1]), és un constant demanar unió entre tots els espanyols. Vol dir això que la societat civil catalana, amb aquella sortida al carrer, va causar algun temor. L’Almirall Yamamoto, després del bombardeig a Pearl Harbor va pronunciar aquella frase que va resultar profètica: “Em temo que haurem despertat a un gegant que estava adormit...”. Personalment entenc que aquesta societat civil nostra si no està desperta, s’està començant a desvetllar i pot convertir-se en un gegant de proporcions impensables. I això comença a fer por a l’Espanya imperial, perquè deixa suficientment clar que el nostre futur, el futur d’aquesta societat civil, és a les nostres mans i no en les dels partits col·laboracionistes que aquella Espanya ha tingut fins ara i que no ens ho han volgut deixar creure i que en bona part per causa d’ells hem iniciat aquest camí cap una Sobirania, camí que, en la meva opinió, no te retorn possible. Per acabar-ho de deixar clar que és així, només ha faltat la sentència del Tribunal Internacional da La Haia sobre Kosovo, amb la que moltes cames han tremolat i s’han arrugat alguns melics.

Del perquè de tot plegat penso que no som nosaltres els responsables d’aquesta voluntat de secessió de l’Estat espanyol que dia a dia va creixen. Recordo que en el primer viatge que vaig fer a Londres vaig anar, com suposo que fa tothom, al famós Speakers Corner allà a Hyde Park. Recordo que hi vaig veure un home jove, molt alt, amb els cabells llargs a l’ús de l’època, amb una samarreta blava en la que hi portava estampada la frase “Yahvé made me juïf. Hitler made me Zionist”. Potser podríem traduir-la lliurament dient “Deu em va fer català. Espanya m’ha fet independentista...” Entre els d’aquí, que no han fet res més que fer volar coloms botiflers i els d’allà que volen seguir, costi el que costi, aferrats a la mamella del poder (i de 20.000 milions d’€ anuals, tot s’ha de dir), han aconseguit allò que només fa deu anys era impensable: que en un referèndum sobiranista, un 46% de la població votaria sí a la Independència de Catalunya de l’Estat espanyol. Per a mi, que segueixin així. Faran que cada cop siguem més.

De totes maneres en aquest article, que és el que fa el nº 100 dels que tinc escrits, m’hagués agradat poder brindar ja per la complerta Sobirania del meu País. Encara hauré d’esperar.

Vinyeta
Juliol, 2010

[1] Per cert que per ser un Estat Aconfessional, posar-se a demanar ajuda als Sants…

99.- La sentència i la manifestació

2010-07-12T19:05:00.002+02:00

99.- La sentència i la manifestació.-

Ha arribat allò que havia d’arribar i que, des de fa no sé quanta anys, cap dels nostres Partits polítics ha fet res per evitar. La història de Estatut que ha estat escapçat pel TC, no és una història que hagi acabat com ha acabat perquè sí. No ha estat més que una confirmació clara de que durant més de trenta anys el País no ha estat capaç de plantar cara ( i aquest fet assenyala directa i majoritàriament als nostres representants polítics que ho han estat durant tot aquest temps) davant de les constants agressions de que hem estat objecta per part del Govern Central, sigui del color que és o hagi estat i dels corifeus corresponents.

Diguem dons que els Partits catalans son els autèntics responsables d’una desfeta, no tant pel que representa per un Estatut ja devaluat, si no perquè demostra la facilitat amb que “La España” de sempre (“...una grande y libre y antes roja que rota...”) ens deixa en calçotets i, com deia el meu admirat Cardús, amb les vergonyes a l’aire. Per què ha estat possible, una vagada més aquesta rifada? Dons perquè mai, en més de trenta anys, han estat capaços de plantar cara i defensar als ciutadans als que insistentment ens demanen el vot dient-nos que nosaltres, els ciutadans, som el país i ells jugaran a favor nostre. És què el TC no hi era ara fa trenta anys? I els quaranta diputats catalans a Madrid, no podien haver fet quadrar al partit en el govern i al govern central només havent aixecat el dit? No és cert què davant d’unes eleccions al tombar la cantonada els hi ha agafat pànic a que la sentència modifiqués els suposats resultats electorals i han fet totes les cabrioles possibles per aconseguir que aquella sentència no fos pronunciada fins després de les eleccions? No vol dir tot això que se n'en foten del mort i de qui el vetlla? I no és menys cert que ara ens criden a manifestar-nos per cobrir la seva ineficàcia, que se’ns ha mostrat en aquest cas d’una manera cruel i sagnant?

De totes maneres, no és ara, en el meu entendre, el moment de fer una llista de greuges i portar-la als caps visibles dels partits perquè ens convidin a cafè i, amb copets a l’espatlla, ens donin la raó i ens consolin dient-nos que tinguem paciència (més?) perquè tot anirà pel bon camí. Ara ens toca a nosaltres, la societat civil, respondre i en cap cas han de poder-nos dir que no hem estat a l’alçada de les circumstàncies.

Òmnium fa més d’un any que, preveient la sentència del TC, preparava una hipotètica manifestació de resposta que finalment ha posat en marxa. Gairebé mil adhesions, fins avui a 7 de Juliol, de grups - societats – entitats civils així com una molt més que nombrosa quantitat de personalitats de la vida econòmica, social i política, inclosos els expresidents de la Generalitat i expresidents del Parlament que encara estan entre nosaltres, han donat caliu i representativitat a la convocatòria a la qual, l’actual President, Sr. Montilla, en el seu manifest immediatament posterior a la sentència ens va a convidar a participar-hi perquè, com hi deia, som una nació a la que li han arrabassat una decisió democràticament presa i referendada. El lema, consensuat per tots aquells adherits a la manifestació d’Òmnium, és prou clar i prou ampli: “Som una Nació. Nosaltres decidim”. I vet aquí que el Sr. Montilla i tot el PSC, s’entatxonen a dir que el lema no ha d’existir i que només pot encapçalar la manifestació una Senyera, únic símbol d’unitat. Penso que això pressuposa com a mínim dos errors: el primer és que la manifestació no serà unitària per la senzilla raó de que no tots hi serem amb els mateixos criteris de participació que els del Sr. Montilla i el PSC. I el segon és que de la Senyera, que jo sàpiga, no n’han renunciat ni el PPC ni Ciudadanos (moltes altres coses els separen de Catalunya però aquesta, de moment, encara no), i aquests no hi seran (i penso que millor, perquè així no ens haurem de barallar) el que trenca aquesta desitjada unitat política del President Montilla. D’altra banda, els Srs. del PSC només feien que dir que l’expresident Pujol, durant el seu mandat, s’embolcallava amb la Senyera i ara resulta que, segons el propi PSC, o Senyera o res. Qui ho havia de dir, oi?. Independentment de tota la trifurca, és evident que al PSC i al Sr. Montilla, no els hi queda més remei que ser-hi. I no per ser-hi ens els creurem ni una mica més del poc que molts ens els hem cregut fins ara.

De totes maneres el mai ben ponderat Sr. Ferran, l’anti-crosta del PSC, ja ens ha donat una pista del per què de la discussió: el lema incloïa la paraula DECIDIM, que és la que es ve utilitzant en les denominades “consultes” sobiranistes... Però penso que tota aquesta oposició pot tenir altres interessos més concrets. A l’espera de la “bronca” que al Sr. Montilla li arribarà des de Madrid (si no ha arribat ja, i d’aquí potser bona part o tota de la raó del merder al que penso que el PSC, aparentment, s’ha fotut tot solet), el Sr. Montilla es podrà justificar davant del PSOE i del sector del PSC espanyolista, que és majoria absoluta dins del partit[1], dient que, com han pogut veure, ha fet tot el políticament possible i amb plena consciència, per desbaratar la manifestació.

Finalment, el Lema hi ha quedat tal com estava decidit d’antuvi i suposo que molt a contracor el Sr. Montilla i el PSC hi seran presents, amb una Senyera (imprescindible segons Montilla!), però amb el lema als costats de la senyera monumental de 250 metres quadrats. I darrera, la pancarta principal. I darrera d’aquesta pancarta, tos els altres, el País, tots de forma multitudinària, que no unitària, i, qui sap, si per poder-los-hi dir i assenyalar, amb aquesta presència nostra, al PSC i a la resta de Partits presents que s’han comportat com autèntics botiflers vista la seva ineptitud per a defensar-nos.

Encara que a la fi tot plegat no sigui res més que foc d’encenalls, jo hi seré. Del dia després no em podrem parlar, evidentment, fins després, i potser que molt després, del dia 11.

J. Vinyeta
Juliol, 2010

[1] Només cal recordar la defenestració del President Maragall

98.- Jueus i Palestins

2010-06-18T09:13:00.001+02:00

98.- Jueus i Palestins.-

Intentar reflexionar sobre el tema és, ho sabem tots, molt difícil perquè normalment les reflexions sobre aquest assumpte solen ser molt viscerals i, per tant, es fa molt difícil no ja el diàleg si no inclús el més elemental intercanvi d’opinions o de informació. Però no per tot això ha de deixar-se de banda un intent d’aproximació a una situació enverinada assajant, al mateix temps, una aproximació amb allò que en diem objectivitat, tot i que és inexistent. Per tant, donades les circumstàncies, em limitaré a constatar fets, que normalment és el que resulta menys qüestionable.

1.- El mon ha tingut, diríem que des de sempre, un problema que s’ha denominat el problema jueu: les expulsions, els Progroms, l’holocaust, son potser els noms més significatius de com s’ha intentat portar a terme la solució d’aquest problema. Els anglesos i l’ONU varen creure haver-lo resolt, just al finalitzar la segona guerra mundial i amb l’horror de l’Holocaust sobre la taula, amb la creació de l’Estat d’Israel, dividint el territori de Palestina, sota el control britànic, en dos estats un de Jueu i l’altra Àrab. Rússia i Estats Units varen reconèixer immediatament (Rússia inclús unes hores abans que els EUA) el nou Estat beneït per l’ONU, al 1948. L’anomenada en aquell moment LLiga Árab (Egipte, Siria, Irak, Líban i Jordania) envaeix, tot just l’endemà de la seva proclamació, al nou Estat portant així a terme la que seria la primera de les guerres àrabs – israelianes i de la que, majoritàriament, se’n deriva bona part de la situació actual, donat que la victòria jueva propicia un canvi en les fronteres marcades per l’ONU iniciant-se al mateix temps l’èxode dels anomenats, a partir d’aleshores, refugiats palestins.

2.- En aquest nou context, que comença el 16 de Maig del 1948, uns i altres van mantenint i radicalitzant, fins avui dia, les seves posicions. En el meu entendre tan salvatge és la actuació israeliana en els camps de Sabra i Shatil·la o en l’’últim abordatge als vaixells turcs, com ho son els constants atemptats terroristes en territori jueu[1], la famosa massacra de Munic o el permanent llançament de bombes - coets per part dels palestins. Per tant penso que el primer que hem de definir, vistes així les coses i com a conseqüència, és que cap dels dos grups son o actuen com a germanetes de la caritat. En determinats grups palestins en el meu entendre ha d’afegir-s’hi el plus de perillositat que representa la islamització del problema i el corresponent integrisme religiós. L’integrisme jueu també existeix, però no és, ni de bon tros, violent com l’altra.

3.- Després de les successives guerres entre els dos bàndols, els palestins han quedat concentrats en dues zones: Gaza i Cisjordània. Hi governa l’anomenada Autoritat Nacional Palestina tot i que amb dues expressions de forma de govern molt diferents i diferenciades: Hamàs, branca de la ANP a la que no reconeix, a Gaza, i la pròpiament anomenada Autoritat Palestina a Cisjordània. Les diferències entre una i altra son manifestes. L’Autoritat Palestina, amb més o menys encert, vol la creació d’un Estat Palestí dins del territori d’Israel (aplicació dels acords d’Oslo). Hamàs vol la desaparició de l’Estat d’Israel i situar en tot el territori un nou Estat Islamista i, en conseqüència, teocràtic. Per tant, si els objectius de Hamàs son els que son, es fa difícil pensar en que Hamàs pogués acceptar una pau que seria vista per tots (propis i estranys) com una derrota. Per tant, com Hamàs mateix diu, no pot haver-hi treva de cap classe. Donades així les coses, fa de bon recordar aquella frase, molt gràfica, que diu allò de “...si busques la guerra, no ploris quan l’enemic es defensa...”. Potser per aquesta diferència profunda de conceptes entre L’Autoritat Palestina i la branca dissident Hamàs, a la zona de Cisjordània no hi ha els esclats de violència tan habituals a Gaza.

4.- Els Estats Àrabs (islamistes o no) propugnen el reconeixement d’un Estat Palestí i recolzen, segons els seu interessos, al bàndol palestí que més els hi convé. Cap d’ells vol als palestins a casa seva, havent-se donat situacions tràgiques com la famosa massacra, i expulsió dels palestins que varen sobreviure, realitzada per la famosa Legió Àrab jordana del Rei Hussein (el famós Setembre Negre l’any 1970[2]) amb més de 10.000 morts i més de 20.000 refugiats, molts dels quals varen preferir lliurar-se a l’exèrcit jueu travessant el Riu Jordà. Síria ha anat mantenint el Líban[3] com a lloc d’acollida d’aquells palestins que tampoc vol a casa seva mantenint el suport a Hezbollà (tolerant que Hezbollà actuï com un estat dins del propi Estat libanès) i les altres faccions palestines, tot i mantenint també els enfrontaments entre les ideologies religioses principals sunnís i xiites, de forma que les “guerres” es facin fora del seu terreny. Iran, per les mateixes raons, afegint-hi la base xiita comú suporta obertament a Hezbollà però diguem que, casualment, no te refugiats palestins a casa seva.

5.- Sense voler personalment justificar res, suposo que coincidirem en que, aquí a casa nostra, de la mateixa manera que en els mitjans de comunicació l’anti-americanisme és manifest, el pro-palestinisme també ho és. I això últim no es manté només en l’àrea de comunicació. N’hi ha prou de recordar els fets succeïts durant l’última celebració de la Diada, aquí, a casa nostra[4], o recordar les desafortunades declaracions del Conseller Saura, titllant de terrorista a l’Estat d’Israel. Dic en la meva opinió desafortunades perquè titllar de terrorista a l’únic Estat Democràtic de la zona em sembla, si més no, amb una manera curta i breu de definir-ho, una frivolitat. Quan es parla d’actuacions en contra dels Drets Humans constato que només es publicita la vulneració d’aquests drets per part d’Israel i no recordo publicitat de les denúncies contra Hamás fetes per part de la Human Rights Watch i Amnistia Internacional el 2002, 2007, 2008 i 2009, per exemple, totes elles contrastades.

6.- Israel ha mantingut i manté el criteri de firmar la pau a canvi de territoris. Egipte i Jordània en son casos reals i concrets de paus ja firmades. I la pau amb Síria està en permanent discussió pels anomenats Alts del Golan que Israel retornaria a Síria de firmar-se la pau. Hezbollà no està gens disposat a que aquesta pau siriana pugui arribar.

He posat, per a dir-ho d’alguna manera sobre la taula una sèrie de punts que, si bé només en son expressions d’una part del problema, son fets constatables i que, en la meva opinió, no han d’oblidar-se en qualsevol debat que vulgui iniciar-se. El tema és molt pelut i, per tant, qualsevol planteig maniqueista que es faci en aquest cas (com gairebé en tot en la pròpia vida), i que majoritàriament fan les denominades esquerres europees, no fa més que complicar les coses i manifestar justificacions d’actituds que no se sap ben bé fins a quin punt son justificables. És evident que el problema, ja ho he dit, ve de lluny i que a més, com diu en J.B.Culla en el seu llibre molt interessant i molt ben documentat sobre el problema[5], és un tema en el que gaire bé tothom te opinió formada i és capaç de pontificar sense tenir-ne un seriós coneixement sobre el contenciós (i per això mateix m’he limitat a constatar fets al parlar-ne). Personalment entenc que les solucions al problema només es poden derivar d’un diàleg entre les parts. Però això sembla avui per avui, com ho ha estat durant anys, impossible. Només cal llegir les declaracions de Mahmud Al-Zahar, líder de Hamàs a Gaza i de Danny Ayalon, viceministre d’Exteriors d’Israel, i de Bassem Eid, Director general de l’Organització Palestina pro Drets Humans, publicades al diari AVUI els dies 1 i 3 de Juny d’enguany respectivament, per adonar-se de les dificultats a resoldre, inclús abans d’iniciar qualsevol intent de pacificació.

I aquesta gran dificultat, aquesta gran impossibilitat, també és un fet constatable.

J. Vinyeta
Juny, 2010
[1] La construcció del famós mur per part d’Israel ha enverinat encara més una situació de per sí mateixa ja difícil, però també és cert que el número d’atemptats suïcides en territori jueu ha disminuït de forma més que evident des de la seva construcció.
[2] Fet que propicia la creació del grup que, amb el mateix nom, realitza l’assalt a la Ciutat Olímpica de Munic al 1972, amb els resultats coneguts i la actuació posterior de revenja dels serveis secrets israelians.
[3] La presència militar siriana al Líban i la conseqüent influència política, és una constant des del final de la guerra civil libanesa, al 1976, ratificada pels acords de Taef de 1986. Tant és així que l’alto al foc en l’últim conflicte entre Hezbollà i Israel (2006) no es pot signar fins a rebre el vist i plau de Damasc.
[4] Veure el nº 81 del meu bloc: De la Diada
[5] Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina.- Ed. La campana.- 3ª Edició.- 2004

97.- Desafectes, cornuts i pagant el beure

2010-05-19T09:49:00.001+02:00

97.- Desafectes, cornuts i pagant el beure.-

Estem en una situació de desafecció política greu, perquè la classe polític (la defineixo com a classe perquè es comporta com a tal), ha anat de mal en pitjor des de la mort del dictador fins els dies d’ara. Però per si no en teníem prou, el Sr. Hereu (amb l’acord majoritari del Plenari de l’Ajuntament barceloní, no ho oblidem) ens ha rematat “la faena” amb el famós referèndum sobre la Diagonal. És evident (Murphy dixit) que allò que pot anar malament anirà malament i en el pitjor dels moments. I les coses que acaben malament responen al fet, rematadament demostrat, de que un suficient número dels prolegòmens que condueixen al fet en sí mateix, s’han fet malament, llevat el cas d’accidents fortuïts que normalment son les menys freqüents de les causes del desastre. El desordre, el desconcert, l’ineficàcia, l’ombra de tupinada d’allò més barroera, han estat la norma en aquest referèndum que havia de ser mirall i referència i que s’ha convertit en un desastre institucional i polític que farà que la Ciutat i el ciutadà se sentin avergonyits i més desafectes encara. Ningú, a aquestes alçades, es pot creure que l’iniciativa, desenvolupament i realització de la consulta ha estat possible sense el vist i plau i recolzament del PSC que, pel que s’ha vist, ha calculat malament i els estrategs del partit s’han cobert de glòria. D’altra banda, tot aquell menyspreu sorneguer i insultant davant del 20% de participació ciutadana en les consultes sobiranistes (realitzades sense cap ajut i per tant sense cap cost per al ciutadà), s’ha convertit en silenci clamorós i eixordador davant de la més que minsa participació ciutadana en aquest cas en que no arriba ni al 8% del cens. Per acabar-ho d’adobar, gairebé el 80% dels consultats s’han manifestat contraris a qualsevol de les dues propostes oficials: aquella màquina perfectament greixada que fins ara era el PSC, ha “clavat” el motor (potser per excés de quilòmetres sense passar les “revisions pertinents”...) i allò que, vist des de lluny i amb una mirada només un xic crítica, feia tuf de joc manipulador, se l’hi girat de front i li ha fotut una plantofada a la cara que li ha fet sortir al PSC aquells colors que semblava que no tenia. Perquè el creure que tot i tothom és manipulable (el que no fa res més que manifestar la prepotència d’un partit que ha fet del País el seu predi particular) se’ls hi ha travessat: han fotut un vaitot i han perdut, fins i tot, el poc crèdit que, en la meva opinió, els hi quedava després d’anar-ne deixant bocins pel camí en les darreres legislatures. Ignoro fins a quin punt el Secretari General i President de la Generalitat hi estava ficat dins del Projecte “Diagonal”. Però el PSC té un marcat caire presidencialista i per tant no sé fins a quin punt en sortirà escaldat de cara a les eleccions que tenim al tombar de la cantonada, però no crec estigui del tot tranquil davant del bunyol que ha cuinat el seu partit.
Han jugat fort muntant un plebiscit del que el Sr. Hereu n’havia de sortir victoriós i per aclamació, no han regatejat ni esforços ni mitjans i han perdut de forma estrepitosa. I això no tindria massa importància si no fos perquè han jugat la partida, amb finalitats exclusivament partidistes i clarament espúries per al ciutadania, no ha d’oblidar-se, amb els calés d’aquesta pròpia ciutadania, fotent-los, aquests calés, a la claveguera de la forma més immisericordiosa. I és que realment, a més de fer-nos cornuts, aquests del PSC ens fan pagar el beure[1].
De totes maneres, els hi hem de donar les gràcies per aconseguir que el nombre de desafectes augmenti i, paral·lelament, ho faci també el de la gent cansada d’aquest permanent i submís no fer res i que està a l’espera, cada cop més impacient, de que les coses vagin pel camí, l’únic, que ens ofereixi expectatives i futur: el de la Sobirania.

J.Vinyeta
Maig, 2010
[1] Tot i que no hi ha hagut manera d’aclarir el cost de la “festa” els més optimistes el situen “només” al voltant dels tres milions d’Euros.

96.- Comentaris: pederàsties, Samaranch i la Diagonal

2010-05-10T15:04:00.002+02:00

96.- Comentaris: pederàsties, Samaranch i la Diagonal

Ja fa dies que corre arreu el tema dels pederastes membres de l’Església i vaig veient que els comentaris al respecta en cap cas, evidentment, justifiquen els fets, però si que mantenen la tesi de que és un assumpte intern de la comunitat cristiana – catòlica i que, per tant, l’han de resoldre ells mateixos. I em sembla una opció massa simplista. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana presumeix d’universalitat i, li agradi o no, manté una estructura d’Estat diguem-ne universal, amb capital a Roma, amb un Cap d’Estat, Benet XVI, i amb una espècie de ministeris, en general anomenats Dicasteris, els caps dels quals actuen com a tals ministres i que en moltes ocasions ostenten la representació oficial del seu Cap. Per acabar-ho de confirmar suposo que tots hem vist i veiem que a les visites oficials que Benet XVI (l’avui Cap de l’Estat del que a més s’anomena Estat Vaticà) realitza a altres Estats, rep el tractament protocol·lari que correspon al de Cap d’Estat. És, amb aquesta perspectiva que puc entendre que, aquest afer del que parlem, és un assumpte intern. Però un cop dit això, intentaré algunes reflexions al respecta. L’Estat Vaticà i el seu cap visible, representen a un dels grups de poder més importants del món i així actua. Per aquella Universalitat que proclama, és present a tots els continents i, el que és més important i també el més greu, estableix normes de conducta per als seus, però que indirectament (només hem de veure l’efecte que causen al món sencer les famoses Encícliques) afecten també als que no som de la seva colla. És a dir: és un Estat poderós. Diguem dons que, tot i sent un assumpte intern d’un Estat poderós que pretén crear moral universal per allò de ser Església, l’Església, se’m acut preguntar si la Legislació d’aquest Estat Vaticà no castiga la pederàstia amb el mateix rigor que es castiga arreu de mon. I sembla ser que la resposta és que no. I sorprèn perquè, i el propi Benet XVI com Inquisidor General que va ser ha de saber-ho, aquesta mateixa Església ha perseguit durant segles a tots aquells que menyspreaven el missatge evangèlic de protecció i cura dels infants. Però sembla que ara no ho fa, al menys de forma clarament eloqüent. ¿No serà una mostra més de la doble moral[1] a que aquesta Església-Estat ens ha acostumat? En fi, en tot cas no deixa de ser un problema intern, realment... Però, tot i amb aquest bagatge negatiu, continuarà establin normes de conducta per els seus que, indirectament, ens afectaran a tots. I és per això que parlava al principi de que, en general, es tractava el problema de forma molt simplista, tant que impossibilitava la més elemental crítica.

Hem assistit al traspàs d’en Samaranch. És conegut el fet que en els primers moments de la mort d’algú es recorden més els aspectes considerats positius del personatge en qüestió que no pas els altres. I va quedar clar que així era perquè, a les cerimònies religioses, hi va corre tothom i tothom només parlava de les excel·lències del mort. Però han passat els dies i no hi ha hagut manera de que de les seves no – excel·lències se’n parlés obertament, com si per haver donat el famosos Jocs del ‘92 a Barcelona, tot li havia de ser perdonat. Personalment, no em traurà el son el tracte que se l’hi ha reconegut. Però tampoc oblidaré el seu passat feixista de camisa blava i de total submissió i col·laboració amb el règim dictatorial i sanguinari que va governar aquest país duran quaranta anys. A pesar dels Jocs, personalment mai el podré considerar un amic ni meu ni de Catalunya com ara molts diuen que ha estat. Es veu que de molts, sí que ho era d’amic. Políticament parlant, es clar...

El Sr. Hereu, amb l’ajut del PSC, ha posat finalment en marxa el famós referèndum sobre la Diagonal, a Barcelona. Ja vaig expressar la meva opinió al respecta en un dels meus articles anteriors. Però crec que, arribat el moment en que realment el referèndum es porta a terme, hi ha algunes reflexions a fer. La primera, i en cap cas suposa un ordre de prelació, és preguntar-me per què un Ajuntament que mai ha preguntat res a la ciutat (i quan ho ha fet tampoc a respectat la decisió popular[2]) ni en el traçat de l’Ave tot i la oposició veïnal, o en la urbanització de la zona Fòrum, o per la instal·lació dels tramvies avui existents, ¿per què ho fa ara? ¿Serà que les enquestes li preveuen una derrota electoral en les properes Municipals al Sr. Hereu, i conseqüentment al PSC, i ha de fer passes endavant? L’Ajuntament, que posa a disposició dels seus interessos tota la traca municipal (cens, serveis de consulta, locals als barris, propaganda en tots el mitjans de comunicació etc. i, tot plegat, amb la dotació econòmica corresponent que surt de les nostres butxaques), ¿farà el mateix quan es plantegi ben aviat la consulta sobiranista a Barcelona capital? ¿És conscient el Sr. Hereu, i per tant el PSC, que, tot i que ha estat a major gloria seva, el Sr. Hereu ha obert la caixa dels trons? Perquè si el Sr. Hereu es gasta els diners de la Ciutat preguntant-li als ciutadans no sabem ben bé que, perquè no ha aclarit cap dels dubtes que la modificació de la Diagonal aixeca, ¿què farà el Sr. Hereu amb tota la parafernàlia municipal que ara ha engegat per una causa tan sols urbanística i per tant menor, quan es plantegi als ciutadans de Barcelona una pregunta sobre un tema major com és la d’expressar la seva voluntat sobre si vol o no formar part d’un Estat lliure, Independent i Sobirà? ¿Posarà aquella parafernàlia a disposició dels organitzadors i amb els mateixos mitjans, els econòmics inclosos, o serà que els diners municipals estan només al servei del Consistori i no dels ciutadans als que el Consistori precisament ha de servir? I de la “consulta” sobiranista, ¿també en podrem dir obertament Referèndum?

J. Vinyeta
Maig, 2010

[1] El cas de les anul·lacions matrimonials, potser és una de les més clamoroses evidències d’aquesta doble moral.

[2] El famós monument a Macià, a la Plaça de Catalunya.

95.- La festa s'ha acabat

2010-05-03T12:01:00.003+02:00

95.- La festa s’ha acabat.-

La festa, s’ha acabat. El diari anglès The Economist va titular així un article sobre la situació econòmica a Espanya (sobre aquella crisi que no existia) a finals del 2008. I avui, se’m acut iniciar aquest article amb les mateixes paraules però no referides a la conjuntura econòmica (que Déu n’hi do!) si no a la situació que es desvetlla de la no – sentència del tribunal Constitucional.
Resulta que ens han despertat perquè, realment, la festa de l’Estatut s’ha acabat. Val la pena llegir l’article de Salvador Cardús en el diari Avui de Diumenge passat, 25 d’Abril[1]. Demolidor! Poques coses (potser cap, penso) s’hi poden afegir. Però no resisteixo a corejar el seu article i, al mateix temps, a donar-li les gràcies a l’autor perquè, amb la lucidesa que l’hi és habitual, ens desvetlla dient això de que ja hem arribat a la fi d’un cicle que fa trenta anys que dura i que tot el sector polític català s’ha entestat en fer-nos veure COM SI (i cito textualment la seva expressió) fos veritat allò que no ha estat mai: nacionalitat, sobirania i totes aquelles coses que anàvem fem i dient COM SI realment les poguéssim fer i/o considerar factibles, però que no tenien la més mínima consistència jurídica per a ser-ho. Per tant, ha de quedar clar que la festa s’ha acabat. Les reaccions dels partits polítics, sense excepció, ens volen fer creure que plantaran cara a no sabem ben bé què i amb quin rigor jurídic i faran tot el foc d’encenalls necessari per a fer-nos creure que Catalunya els prioritza quan, realment, només intenten endarrerir la definició del TC fins després de les properes eleccions. Però per a ells també la festa s’ha acabat perquè, sigui abans, durant o després de les eleccions, també hauran de “mullar-se” respecta de la realitat que Catalunya vol. I per a la societat civil, també s’ha acabat la festa que per a molts ha estat constantment sostinguda per uns, pels altres, per ells mateixos o per tots plegats, amb la ingenuïtat pròpia de voler creure que les meravelles suposades eren realitat, quan la realitat no és altra que la que es deriva de tot un entramat muntat durant la transició amb una Constitució que no deixa espai per a res més que el que ens hem trobat. Pensar que l’amic José Luis (o el de torn del PSOE) o el no tan amic Mariano (o, també, el de torn del PP) deixarien de ser el que realment son...i que la resta de l’Estat ens deixaria camins oberts perquè ampliéssim la nostra legítima ambició política, ha estat el lei motiv d’un grup de polítics que ens ho volien fer creure perquè és el que més els hi convenia a ells per a no haver-se d’enfrontar a qui ho havien de fer. Però per nosaltres, els del carrer, ha estat, com diu el Sr. Cardús, una ingenuïtat! Il·lusos de nosaltres...!
Res aturarà a un TC que continuarà en la situació actual fins que hagin pres una sentència que serà la que serà però que, en tot cas, ens deixarà amb les vergonyes a la vista. I un cop això sigui evident, quan novament, per a consolar-nos, se’ns digui que hem obtingut el millor que podíem obtenir, ¿hem de continuar per una via que fa més de trenta anys que és morta i que impedeix el progrés vers al País que volem?.
La decisió és només nostra. Sempre he cregut que com jo, que pensin com jo, n’hi ha molts, més dels que potser fins jo mateix crec possible. I a tots aquests molts que hi som, ens queden dues possibilitat de manifestar la nostra voluntat. La primera és la de participar, aquells que encara no hem pogut fer-ho, i de forma afirmativa, en les properes convocatòries de “consultes” sobre la independència. I la segona, la de participar en les properes eleccions, dites autonòmiques, donant el vot a aquells que, d’alguna manera, ens puguin garantir que aquelles “consultes” acabin sent autèntics Referèndums i que les dites eleccions autonòmiques acabin sent Eleccions Generals al Parlament del nostre País lliure i sobirà.
Tot el que no sigui això, no serà res més que continuar encallats en els topalls de la via morta en que ens trobem. Perquè, no hem d’oblidar-ho, la festa s’ha acabat i toca retornar als orígens, no fos cas que, com diria en Raimon, de no fer-ho perdéssim el poc que encara ens queda, tot i que malmès: l’ Identitat.

J. Vinyeta
Maig, 2010

[1] Se’ns veuen les vergonyes.- Diari Avui – 25 d’Abril del 2010

94.- Dues preguntes i una constatació

2010-04-15T16:27:00.001+02:00

94.- Dues preguntes i una constatació.-

A vegades passen coses que semblen estranyes. Sigui pel moment en que es produeixen, pels fets en sí mateixos o per la contradicció que representen, ens colpeixen perque ens evidencien que, copiant de Hamlet, “...hi ha quelcom que put...” en la nostre societat. I en els últims dies, aquesta “pudor” a mi se m’ha fet manifesta.

-- Ha estat molt de moda aquests dies parlar de la Saloufest. Honradament manifesto la meva ignorància respecta a aquesta celebració: no sabia ni que existia. Però la Premsa (de la que algun dia en parlarem), se n’ha fet ressò i la meva ignorància ha estat corregida. La festa, pel que he descobert després, fa vuit anys que es celebra anualment a Salou i la festa la celebren, durant una setmana sencera, milers de joves anglesos, en edats que semblen compreses entre els divuit i els vint-i-cinc anys, amb unes competicions esportives durant el dia i amb saraus nocturns d’aquells que duren fins que el cos diu prou. El consum d’alcohol, pel què diuen, és la mare dels ous durant aquests dies. I se m‘acuden un parell o tres de preguntes que em sembla tenen respostes indiscretes: perquè aquest any la festa ha estat diferent de les altres vuit anteriors si la fórmula ha estat la mateixa? Perquè el Sr. Huguet (i no el seu homòleg en els anys anteriors) ha sortit a denunciar uns fets que han estat habituals en els últims anys? Perquè l’Alcaldia serà avui, i no abans, responsable de la pèrdua del segell de Turisme Familiar del que disposa el municipi de Salou? Revisant una mica la història del municipi, resulta que l’any passat el PSC va perdre l’Alcaldia en favor d’un grup d’independents (FUPS), ajudats pel PP i amb el vot d’un regidor de CDC. ¿No resulta estrany que ara, quan el tot poderós PSC ha perdut l’Alcaldia denunciï, a través dels mitjans que controla (i que son molts...!) els perills i desastres que comporta la Saloufest? Abans, que no passava el mateix? No és estrany, tot plegat, o és que jo sóc mal pensat?

-- Vaig escoltar per radio un butlletí de notícies de entre les quals em va cridar l’atenció una que explicava que a Tarragona capital es va multar amb 300€ a uns joves perque menjaven pipes i llençaven les clofolles al carrer. Imagino que la normativa municipal així ho deixa clar, però no deixa de sorprendre’m. Em sorprèn que unes pipes llençades a terra puguin ser sancionades amb aquest rigor i que delinqüents confessos estiguin pel carrer com si no haguessin trencat un plat. Ja sé que les competències municipals no son tan complertes com les que té qualsevol Govern (l’autonòmic inclòs). Però tinc la sensació estranya de que el zel dels Consistoris és molt curós en els petits detalls i molt poc en les coses més transcendents. Em semblen evidents les diferències que la pròpia llei estableix (o deixa establir) a l’hora de “quantificar” les sancions pecuniàries a les faltes i als delictes més o menys camuflats com a faltes, i que permeten autèntiques i abismals desproporcions entre “pecats” i “penitències”. Els Consistoris actuen moguts per allò que els hi és més fàcil, però ha estat evident que no actuen amb la mateixa contundència amb coses, com la delinqüència habitual, assegurant que no hi tenen competències. Perquè? Què hi ha d’abús o negligència en tot això?

-- La meva opinió sobre el cas Garzón, penso que ja la vaig deixar clara en el meu article nº 91 .- Comentaris (penjat al meu Bloc el 4 de Març d’enguany) i que mantinc. Però, finalment, el Sr. Garzón ha quedat implicat per un anomenat delicte de prevaricació en haver-se atorgat competències que no tenia al voler investigar els crims del franquisme. El problema rau en que el Suprem ha admès a tràmit una querella contra el jutge presentada per Falange Española, o dit de una altra manera per aquells que en podrien sortir escaldats en el cas de que el tema tirés endavant. El País nostre encara, hores d’ara, ha de passar pel sedàs de les restes del franquisme que, com es demostra, més que restes son autèntiques estructures dins del poder i que com a sedàs té la malla molt fina. Jo no sé si pot passar això mateix a qualsevol dels països de la vella Europa. El que sí sé és que aquí continuarà passant: és, en primer lloc, la conseqüència d’una transició que no va fer res més que passar pàgina sense haver-se-la llegit i, en segon lloc, perque els partits d’aquí amb possibilitats d’arribar al poder, porten, tots dos, cua de palla: uns per franquistes i els altres tapant-se les vergonyes per no recordar fets similars en els que també hi varen participar. Aquest ha estat el gran “èxit” de la denominada Llei de la Memòria Històrica[1]: que uns i altres puguin viure tranquils amb els morts sense desenterrar, no fos que en algun cas es repetís aquell miracle, em sembla atribuït a San Francesc, que va fer que uns morts assenyalessin els seus assassins ... I perque no hi hagi dubtes, un petit detall: si el Sr. Garzón no té les competències necessàries vol dir que hi ha algú que sí les té. Si les té, perquè no ha actuat encara?. I només ho dic per evidenciar on som...!

J. Vinyeta
Abril, 2010

[1] Sobre la Memòria Històrica vaig deixar clar el meu pensament al respecta en els articles nºs 44 i 57 del meu Bloc.

93.- De la Diagonal i d'altres coses

2010-04-09T10:34:00.002+02:00

93.- De la Diagonal i d’altres coses.-

Barcelona és, com diu l’escriptor, una ciutat de prodigis. I sembla que en tenim un de nou al tombar la cantonada: la modificació de la Diagonal. Una Ciutat ha de ser un ens canviant i de modificacions gairebé constants per adaptar-se als canvis que experimenta la societat civil a condició, això sí, de que les condicions econòmiques ho permetin. I amb aquest criteri el Sr Hereu ens en proposa un prodigi realment substancial: reordenar la Diagonal, de la que n’ha de sortir un bulevard per on passejar-hi d’allò més bé. L’Ajuntament diu que ens vol preguntar com s’ha de fer la modificació ( Atenció, sorpresa: el PSC autoritzant una consulta popular...!!). Però, amb consulta o sense, se’m acuden algunes coses per aclarir:

La Diagonal és, avui dia, una via per travessar d’un extrem a l’altra la ciutat i el vehicle privat opta en moltes ocasions per aquesta via per entrar-hi – travessar – sortir-hi. És, dons, una via de circulació important pels barcelonesos i per els que venen i van cada dia a la Ciutat. Aquesta via es vol modificar i, aquesta modificació, amb la incorporació del Tramvia i la ampliació de les voreres comporta, inevitablement, una reducció del transport privat que circuli per ella. Transformar-la, donat els criteris amb els que, fins avui, s’han bellugat els regidors del trànsit, vol dir fer que el trànsit privat per aquesta via sigui el mínim possible i muntar una nova creuada per aconseguir penalitzar al vehicle privat en favor d’un transport públic absolutament insuficient. Un cop dit això, i com a conseqüència, difícilment es podran acceptar uns canvis de circulació en la Ciutat si no se’ns explica, sense fer volar coloms, com es pensa absorbir el trànsit que “s’expulsarà” de la Diagonal per la resta de carrés i per quins. I ho dic amb una certa contundència perquè el què, en el meu entendre, no es pot és fer el conte de la lletera: perquè el tramvia transportarà el que no se sap, deixaran de circular no se quants vehicles per la Diagonal i per tant... etc...etc...! Miri, Sr. Hereu, el cotxes existeixen i no reconèixer això, sí que és fer volar coloms...! Vostè ens ha de dir quants dels vehicles que circulen diàriament per la Diagonal, seran o hauran de ser desviats, per on passaran i quins problemes de saturació vial crearan en aquests altres carrers. Dit de una manera més prosaica, treure el trànsit de la Diagonal, quins problemes crearà als veïns dels carrers per el què haurà de passar el trànsit desviat?

Diu el Sr. Hereu que la transformació costarà un 70 milions d’Euros i la meva pregunta és: qui ho pagarà? No sé si la ciutat es pot permetre una despesa d’aquest tipus en una situació econòmica com la que estem vivint i en la que encara ni s’albiren “brots verds” per enlloc. Personalment, i suposat que econòmicament sigui viable (això vol dir que els ciutadans ho puguem pagar), hem de pagar tots per igual?. És ben cert que tots gaudirem del bulevard – passeig, però les plusvàlues que això generi, especialment en i per a tots el propietaris a l’actual Diagonal, on aniran a parar? No sembla lògic de pensar que participant tots en la despesa hauríem també de participar en els beneficis econòmics que es generin?. Si els hi preguntéssim als veïns de la Diagonal si volen pagar més del que ens tocarà a tots, perquè realment en sortiran molt beneficiats, potser ens dirien que ja tenen bé tal com està l’Avinguda. I si els hi preguntem al veïns dels carrés especialment perjudicats per l’increment de transit que la remodelació els hi comportarà, potser diran que també ja ho tenen bé, que no cal tocar res perquè, com diu la dita, no volen ser cornuts i pagar el beure... Per tant, Sr Alcalde, ha de ser prudent i molt convincent. Prudent perquè arreglant-ne a uns no se’n perjudiqui uns d'altres i prudent al garantir la qualitat de l’obra, perquè l’Ajuntament ja ha “desfet” allò que s’ha fet amb els nostres diners en més d’una ocasió (Plaça de Les Glòries o Lesseps com exemples més colpidors) i no se si la Diagonal, amb tramvies pel mig, podria “desfer-se”, cas de resultar un bunyol. I ha de ser convincent perquè sent coneguda la seva precarietat política en el Consistori, ha de quedar clar que no és aquesta precarietat, i uns resultats electorals favorables, el que realment el belluguen si no que és realment l’interès per la Ciutat. De Vostè depèn.

Ha finalitzat la Comissió d’Investigació oberta al Parlament pel tema de l’incendi d’Horta de San Joan. No sé si s’han de demanar dimissions o no. Però sí sé que hi ha una cosa que és més que evident: de les conclusions que se’n deriven, resulta que hi ha al voltant de 70 mesures a aplicar per a corregir els protocols corresponents. 70 mesures son moltes mesures i deixen en evidència que per uns, per altres o per tots a l’hora, les coses no van anar tan bé ni es varen fer tan bé com ens volien fer creure. El silenci, com va dir una vegada Unamuno, sol ser interpretat com aquiescència. I això vol dir, seguin el mateix criteri, que tot estava bé estan malament i que tots ho compartien. I aquests que varen callar i han callat ara, sabent la veritat de la situació, son els autèntics responsables de la tragèdia. Per cert: es continua sense saber exactament qui i què son els suposats autors de l’incendi, qui els va fitxar i a càrrec de qui estaven. És com si un núvol o una boira espessa embolcallés tot plegat.

Els Sindicats, que s’atorguen una representativitat laboral que no tenen (la xifra d’afiliats volta el 5 – 7% dels treballadors), han posat el crit al cel davant de les mesures anticrisi que ha proposat el Govern Central. No seré jo qui asseguri que les mides que el Sr. Zapatero vol prendre son les correctes, però en massa ocasions he tingut la sensació de que els Sindicats defensen els llocs de treball dels que tenen feina i deixen de banda a aquells que no en tenen de feina, perquè d’aquells primers potser es pot esperar un ERO i els ingressos que de la seva resolució se’n deriven (quantitat que segons els que hi han participat o ho han petit en pròpia carn, oscil·la entre un 5 i un 12% de la quantitat a liquidar, a més de la adscripció obligatòria al sindicat present en la resolució del treballador afectat, si vol cobrar), mentre que dels altres, dels que ja no treballen, no se’n pot esperar res. No vull dir amb això que aquells dubtes meus es tornin en certeses. Però hi ha actituds que no em generen confiança.

J. Vinyeta
Abril, 2010

92.- La Neu

2010-03-22T11:28:00.003+01:00

92.- La Neu .-

Resulta que els fenòmens meteorològics han posat en evidència, una vegada més, allò de que si el nostre País no està desballestat del tot és perquè, com diria un bon agnòstic, Déu deu ser bo i deu existir. Si no, no hi ha explicació possible a que, tot i el que ens passa, el País tiri endavant.

En plena desafecció política, amb una crisi galopant amb previsions catastròfiques[1], políticament capats per un Tribunal Constitucional amb fidelitat contrastada als Partits polítics que els varen anomenar i no a la Justícia, a pocs mesos de les eleccions autonòmiques (i qui sap si també de les eleccions generals a l’Estat central), encara amb la ressaca de les ventades de fa un any, amb l’incendi d’Horta de San Joan cremant-se en la Comissió d’Investigació al Parlament, com que tot això era poc, el cel, com diria l’Asterix, ha caigut sobre dels nostres caps en forma de neu. La declaració conjunta dels Ajuntaments afectats, que suma adhesions dia a dia, confirma el desastre d’allò que els ciutadans, en menys o més grau, hem viscut: “... el col·lapse integral del sistema – llum, telecomunicacions, xarxa viaria, transport públic, informació pública -- ha caigut sobre les espatlles dels nostres conciutadans...”.[2] I tot això amb no gaire més de 60 centímetres de neu.

No cal afegir gaires més coses a les ja sabudes per tothom. Només alguns comentaris - preguntes, especialment en el tema elèctric que, potser, ha estat el més punyent dels problemes (dels altres, en parlarem un altra dia):

-- Que quedi clar que les torres elèctriques si cauen és, senzillament, perquè estan mal calculades, mal construïdes o tot a l’hora. I si complien amb la normativa establerta, aquesta normativa també és deficient i, per tant, també ha de ser revisada. El Sr. Boada, amb la procacitat gaire bé malaltissa a la que ens té acostumats, s’ha despenjat amb unes declaracions sobre la mala qualitat dels materials emprats en la construcció de les torres. Per una o altra raó, o per totes a l’hora, és clar que el desastre era evitable. Per a mi, dons, és evident que bona part de les responsabilitats a exigir han d’anar en el sentit de saber si les construccions de la línea eren o no adients, suficients i amb garanties.

-- El Sr. Montilla va ser, abans que President de la Generalitat, Ministre d’Indústria i, com a tal, responsable directa de la Normativa i del control de les xarxes elèctriques de distribució a tot l’Estat en el temps en que va estar al ministeri. Què va fer, tan que ministre, per atendre l’estat d’una línea d’alta tensió (que és un cul de sac i en la que no hi ha una autèntica xarxa de distribució), la de Girona, considerada pel propi ministeri i des de fa anys com deficitària, o per modificar determinats dèficits normatius que han quedat en evidència?

-- Des de fa un parell d’anys, la Generalitat disposa d’instruments legals pel control de les companyies de subministrament elèctric, de les seves inversions i manteniment i sistema propi i independent d’inspeccions de tot plegat. Què s’ha fet en aquestos dos anys al respecte?

-- L’existència de la famosa MAT no hagués resolt el problema, però, donat que amb ella es crea una xarxa avui inexistent, l’hagués minimitzat. Tots aquells que fins avui s’hi han oposat aferrissadament, han de prendre nota del que ha succeït i posar fil a l’agulla perquè no torni a succeir en la mateixa intensitat. Tot això que dic, en cap cas vol dir que la MAT no hagi d’estar tant ben feta com sigui necessari i convingui i en tots els aspectes, però és evident que la sistemàtica oposició a tot, i a voltes sense raó només que per la pura i simple oposició política, també condueix a maximitzar els desastres. Red Eléctrica té l’excusa de l’oposició sistemàtica i real a qualsevol ampliació o creació d’una nova línea – xarxa. Aquests opositors, han de rumiar-se sèriament si, amb la seva oposició, no fan res més que mantenir la possibilitat d’un daltabaix i donar excuses (o raons, que és l’altra cara de la moneda), a aquells que ja tenen de per sí molt poques o gairebé nul·les ganes de solucionar el problema.

És evident que, a l’Estat espanyol (no se si a la resta del mon, també), les elèctriques son poderosíssimes i com a mostra dos botons: el Sr. Fuentes Quintana, ja va ser defenestrat del seu Ministeri d’Hisenda (1978, Govern Suarez) només per insinuar que potser s’hauria d’iniciar un debat sobre la possibilitat de nacionalitzar la famosa xarxa de distribució elèctrica a l’Estat. I, com a segon botó, per fer-les contentes, el Govern del Sr. Aznar els hi va fer el petit “regal” d’un Bilió (amb B) de les antigues pessetes com a “compensació”[3] a canvi d’un teòric increment més moderat de les tarifes i una acceleració de la liberalització del mercat elèctric. Per tant, puc entendre que aquestes companyies elèctriques, autèntics grups de pressió i poder, facin por a tots aquells que s’hi hagin d’enfrontar i que no son altres, en aquest cas, que la classe política en general i el Govern en particular. La societat civil ha de presentar les justes reclamacions pels danys que tot plegat els hi ha causat. Però els membres de l’Administració, a banda de donar suport en tots els àmbits als reclamants, ha d’enfrontar-s’hi també per aconseguir que els fets comentats no es repeteixin. I si com em temo, tenen una certa por en fer-ho, que pensin que el seu sou, que paguem religiosament, porta implícit el enfrontar-se a qui s’hagin d’enfrontar en defensa del ciutadans i del País.

J. Vinyeta
Març, 2010

[1] Vegeu del declaracions del Catedràtic d’Economia de la U.Ramon Llull – IQS, Santiago Niño Becerra, molt ben considerat per tothom en el món econòmic-financer.
[2] Declaració conjunta de gairebé 170 Ajuntaments afectats
[3] Miguel Fernández Ordoñez, President en aquell moment de la Comisión Nacional de Energía, va haver de dimitir del càrrec, pressionat pel Govern Aznar, per la seva oposició a aquest “regalet”. En un article publicat a El País el 22/12/1998, explica tot l’afer.

91.- Comentaris

2010-03-04T19:16:00.005+01:00

91.- Comentaris

Aquest 2010 és any de eleccions a Catalunya i no sabem si, a més, ho seran anticipades a tot l’Estat. Per tant, com diu la dita, tot és possible. Dit de una altra manera, és un any que promet. I tal com anem, no penso pas que ens defraudi. Veiem alguns exemples de com han començat les coses.

La tempesta que va sotragar al PSC amb les declaracions del Conseller Maragall, fa pocs dies, va ser de les que fan època. El recolzament explícit del Conseller Castells i de la Consellera Tura a aquelles declaracions (casualment tots tres el nucli fort del poc catalanisme que queda al PSC), va deixar en calçotets al Tripartit que va haver de fer mans i mànegues per a fer-nos entendre que allò que s’havia dit de que el País està cansat de Tripartit, no és veritat i que, agradi o no, sí que el tripartit té projecte de País. És evident que els portantveus del Tripartit no podien dir una altra cosa. Però també és evident que la furibunda reacció del PSC forçant la posterior rectificació del Conseller Maragall respon a que aquelles declaracions havien arribat al moll de l’os. La pregunta del milió és: què va acollonir o què li varen oferir al Sr. Maragall (o als altres dos Consellers) perquè es rendís de forma incondicional, fent-lo canviar radicalment d’opinió en poques hores?

Pràcticament al mateix temps a Madrid tenia lloc un del millors espectacles que Ses Senyories ens havien brindat en temps. Era un Debat monogràfic sobre aquella crisi que no existia i que ara resulta ser de proporcions astronòmiques. No és que jo hi tingués fe en el que allà es plantegés i la meva certesa es va confirmar: al crit de maricón qui cridi menys, els partits varen demostrar (no fos cas que ens en haguéssim oblidat) que l’únic interès que els belluga és el poder que es deriva dels resultats electorals. Tot lo altra, que és tot allò per el que els hi és precisament concedit aquell poder, no els importa en absolut. I així les coses, entre crits, desqualificacions i adjectius menys que no pas més afalagadors, els Senyors de CiU (ERC s’hi va afegir també), assenyats com sempre, varen proposar un Pacte d’Estat al PSOE per salvar l’Estat del desastre del que el Govern central en té bona part de responsabilitat. Dues coses. La primera és que sembla que CiU (i els d’aquí que si afegeixin), han perdut la memòria i que no recorden que el Sr. Zapatero els (ens) l’ha endinyat per tots cantons sempre i des del primer dia amb l’aquiescència del PSC. La segona és que també CiU (i els que d’aquí s’hi afegeixin) han de fer memòria i recordar que, amb independència del Primer Ministre de torn, cada vegada que hem pactat amb el Govern Central s’ha fet amb un esquer concret, que n’hem sortit escaldats i hi hem perdut una bugada sencera. Com és que hi tornen? Serà que al Sr. Mas l’hi han tornat a prometre la presidència de la Generalitat, o un Ministeri al Sr. Duran?

La Generalitat ha presentat el mapa per a la ubicació dels parcs eòlics. És evident que aquests parcs han de situar-se en els llocs on hi faci vent, oi?. Dons els ecologistes, permanentment asseguts en la política del no, han fotut el crit al cel des de L’Empordà fins al delta de l'Ebre. No es poden fer nuclears, ni centrals de cicle combinat, ni nous sistemes hidroelèctrics que trencarien els ecosistemes corresponents, ni instal·lar parcs eòlics a quaranta milles de la costa per allò de les aus marines, ni la famosa MAT (que evidentment hauria d’ estar ben feta), ni parcs eòlics a terra... Què hem de fer? Tornar als llums de carburo, a la calefacció amb llenya amb el foc a terra i al canti amb anissos per a refrescar-nos a l’estiu? Esperpèntic!

El Sr. Garzón té problemes amb la dreta cavernària de l’Estat. El fet de posar sobre la taula el tema dels crims del franquisme ha fet que aquells mateixos que l’aplaudien quan, per revenja, va posar potes enlaire a tot el PSOE dels GAL, Roldán i companyia, ara li estiguin buscant les pessigolles i, a través dels òrgans judicials, intenten inhabilitar-lo. El Sr. Garzón, amb actuacions espectaculars però, en massa ocasions, complertament ineficaces (des de la droga a Galícia fins el cas Pretòria), ja hauria d’haver estat sancionat o controlat pel propi Poder Judicial, Poder que ens vol fer creure que és independent i, per tant, auto corrector de les seves pròpies misèries. Però no ha estat així fins que una bona part dels seus companys (personalment penso que a més del sector cavernari hi ha un sector de la vella guàrdia del PSOE que recorda el pas per la presó dels Srs. Barrionuevo i Vera, per exemple), l’hi han posat el peu al coll. Em dol que, com ja he dit en més de una ocasió, no hi hagi manera de deixar clar que aquell nan sagnant que es deia Franco encara no pugui ser tractat com qualsevol dels genocides que avui estan o han estat sotmesos a judici. És el tema pendent d’aquella famosa transició que es va fer tan ben feta que pràcticament tot va quedar igual, com és palès en massa ocasions, i ni tan sols amb la cara rentada.

El Sr. Aznar te un greu problema de personalitat. I el problema és tan greu que el seu subconscient el traeix en ocasions que es converteixen en ocasions sonades. No és un home dels anomenats físicament alts de talla, ans al contrari, i tinc la sensació de que aquesta situació el mortifica i, en conseqüència, bona part dels seus esforços tenen un aire compensatori (de l’altra talla, de la moral, és evident que encara va pitjor). L’exemple més palmari és aquella famosa foto prèvia a la invasió d’Iraq amb les cames sobre de la taula fumant-se un puro, amb en Bush i en Blair. Però ara, que a més ja no és ningú en el mon polític ni a l’Estat espanyol ni molt menys internacionalment parlant i que encara, mal li pesi, porta penjada a l’esquena una motxilla amb el parell de centenars de morts i no se quants centenars de ferits d’Atocha, ara que ja no li queda més que el seu bigoti canós, es permet d’enviar-nos a prendre pel cul (serà perquè a ell l’hi agrada?) a tots aquells que no compartim el seu ideari, aquells per als que la idea de convivència no és impositiva, a aquells que defugim del pensament únic que tan l’hi agrada, a aquells que volem un respecta per la nostra identitat. Imagino que, en conseqüència, és també incapaç d’apreciar i reconèixer que per tot això molts, moltíssims no volem ni sentir-ne parlar d’ell. Ell, com a bon autoritari, s’ha cregut sempre un salvador de la pàtria única. I és aquest tarannà autoritari, xulesc i, pel que ens demostra, barroer el que l’ha deixat sempre en evidència. L’inconscient, Sr. Aznar, l’inconscient...!

Els Sindicats han començat a aixecar el dit per allò de l’edat de jubilació. Sent sincer haig de dir que alguna cosa els hi han anat donant perquè, havent arribat a un 20% d’atur, nomes hagin protestat per una mesura que, d’alguna manera, ve condicionada més per l’augment de l’esperança de vida actual que per altra cosa. És evident que els Sindicats, durant aquests últims mesos, només han estat que al servei del que sembla s’ha convertit en el seu patró: l’Estat i, en conseqüència, el Govern central. El Sr. Redondo (Nicolàs) l’hi va muntar una vaga general al Sr. Felipe que va acabar en fracàs dolç (els bons revolucionaris diuen que una vaga general que no acabi amb el Primer Ministre a la presó i el Rei amb un peu a l’escaleta de l’avió que el portarà a l’exili, és un fracàs sense pal·liatius...) i que li va costar l’enfrontament directe amb el PSOE. Però aquests d’avui dia veig que estan molt amansits. I sempre totes les coses tenen una raó de ser...

Finalment, el 28 del mes passat va haver-hi una altra ronda de consultes (que no en podem dir referèndums...!) amb un 20% de participació. Crec que continua sent un èxit donada l’escassetat de mitjans i el seguit d’entrebancs amb que els voluntaris han hagut de treballar. Novament, gràcies a tots els que hi ha participat perquè mica a mica va sent normal parlar de País i d’Independència. A tots aquells que fan lectures apocalíptiques de la participació, dir-los-hi que ja voldrien ells tenir els mateixos vots que participants hi ha hagut en les consultes. Malgrat seu, tot això que els hi agrada tan poc, tirarà endavant. I si no, al temps.

J.Vinyeta
Febrer – Març, 2010

90.- Vic, Hereu i el cementiri nuclear

2010-01-27T00:29:00.000+01:00

90.- Vic, Hereu i el cementiri nuclear.-

El Sr. Alcalde de Vic, i la ciutat sencera, s’han trobat en l’ull del huracà arrel de la proposada i posposada decisió del consistori de no empadronar als immigrants no legalitzats. El tema de la immigració és un tema prou pelut com perquè s’hagi de ser prudent, però ser prudent no ha de equivaldre, en cap cas, a no intentar dir a les coses pel seu nom.

L’entrada en funcionament de la nova llei sobre la Immigració el primer de Gener d’enguany, no ha resolt més problemes dels que ja hi havia. Les llacunes i les inconcrecions son importants i, en determinats aspectes, de tal gruix que, per tot plegat, fa que grinyoli. Vic ha estat el primer Ajuntament que ha posat oficialment sobre la taula el tema dels empadronaments obligatoris (altres Municipis també ha han fet coses similars, però de forma més discreta) i ha tret a la vista la punta del Iceberg d’un problema que l’Estat no ha estat capaç (no ha pogut, no ha volgut, no ha sabut) de encarar i intentar resoldre amb un mínim de serietat. I, a més, en el cas que ens ocupa (tot i el problema és exactament el mateix arreu), tal com diu un bon amic i jo ho comparteixo, el propi Estat, a través de les seves més altes instàncies, s’ha manifestat al respecta amb un cinisme de la més alta volada. La actuació de l’Estat es pot resumir, amb molta proximitat, de la següent manera:

-- L’Estat, ho diu la Llei, ha d’expulsar als immigrants no legalitzats (tots els que no tenen passaport amb visat correcte), però els Ajuntaments tenen la obligació, per una altra Llei, de empadronar-los a tots, als uns i als altres. L’Estat incompleix la Llei respecta de les expulsions, de forma flagrant.
-- L’Estat, incapaç de controlar les fronteres, deixa els Consistoris a càrrec dels serveis socials necessaris dels immigrants, inclosos els que haurien d’haver estat expulsats, però sense dedicar-hi recursos.

Per arrodonir el cinisme del que parlo resulta que el President del Govern Central, a Brussel·les, és capaç de dir que el Govern que ell presideix no deixarà cap nen sense escolaritzar ni cap persona sense assistència mèdica. I em sembla be...si és que hi ha suficients diners per a fer-ho. Però no deu de ser així perquè les escoles estan plenes, els hospitals desbordats i...molts dels nostres avis cobrant pensions clarament insuficients per sobreviure. Hi ha o no hi ha diners per a fer-ho tot? Perquè si no ni ha prou, de diners, no hauríem de ser primers els autòctons? I que no se’m digui que per expressar-me així soc clarament xenòfob. El que passa és que no sempre el millor, o el que s’ha de fer, ha de ser forçosament políticament correcta. Massa vegades és més important poder dir que es fan les coses que no pas fer-les.

El Sr. Hereu s’ha despenjat amb el tema de les Olimpíades d’hivern pel 2022. Sempre és bo voler progressar. També deu ser bo voler guanyar les properes Municipals. El Sr. Hereu deu pensar que es mantindrà a l’Alcaldia fins el moment de la Inauguració dels Jocs. Però si no hi és, qui s’emportarà la glòria de tallar la cinta? O es que és el seu partit, amb l’Alcalde o sense, pensa fer una passa endavant no sé ben bé vers on, de forma que el país avui “desafectat” torni pels camins èpics, ara que estem a les portes de les eleccions autonòmiques? Haurem de lligar la famosa carta del President i la postulació olímpica amb un possible to menys espanyolista, una actitud una mica pro país nostre, amb alguna possible vel·leïtat sobiranista del PSC...? Ja se sap que per guanyar unes eleccions es pot fer tot...! De totes maneres el Sr. Hereu ens hauria de dir, en primer lloc, si el famós Fòrum ha quedat definitivament saldat, perquè, si el deute que ens va deixar aquell Fòrum encara hi és pendent, no sé si per una passa endavant, amb uns objectius absolutament personalistes, es pot endeutar encara més la ciutat. I una recomanació molt en línea amb l’anterior: no gastar en focs d’artificis abans de la nominació, no fos cas que la nominació no es produeixi i quedem emmerdats fins al coll...

Estem en plena guerra per a la ubicació del cementiri nuclear. No és una cosa que, vista així, faci massa gràcia. Els senyors del no permanent han aixecat el puny i han endegat la campanya pertinent perquè no es porti aquí el famós cementiri. I jo no dic que hagi fe fer-se a casa nostra, però abans de dir si o no sí que m’agradaria saber-ne una mica més de tot plegat. El que fa més por d’aquestes coses és que es facin malament. Per sort (es faci on es finalment es faci) ja no estem en les èpoques de Dictadura en les que mai passava res que no estés autoritzat. Avui es pot trobar personal expert en aquests temes, aquí o a fora, per fer les coses ben fetes (Holanda en té dos o tres d’aquests cementiris i ni se’m acut de pensar que s’hagin construït deficientment). Per tant, si es fa ben fet, per què no? Ascó s’ha postulat per acceptar la ubicació del cementiri en el seu terme municipal. Donat que les eleccions son a la cantonada i el tema és recurrent, les forces vives estan cridant a capítol als seus cònsols oblidant que, si hi ha decisió, la que sigui, és el Consistori qui l’ha de prendre, cosa que, per a totes aquelles forces vives, pot anar en contra dels seus interessos, especialment electorals. Hi ha qui ha parlat venint-nos a dir que Ascó ja ha aportat al País suficient esforç nuclear perquè ara s’hi vegi involucrat en un de nou. Dons jo penso que és al revés. Imagino que molt bona part dels ingressos del municipi han vingut ocasionats per la presència de la central nuclear en el seu terme municipal: Contribucions, permisos d’obra, taxes, aportacions directes, subvencions, cànons, etc... Han viscut, certament, amb un perill a la porta de casa. Però d’un desastre nuclear tampoc nosaltres, a cent quilòmetres, en sortiríem ben parats i... no hem cobrat. Per tant, penso que sí, que també els hi toca i els hi toquen, evidentment, els diners que la inversió pressuposa. Haurien d’estar a les madures i... a les més madures.

J. Vinyeta
Gener, 2010

89.- 2009, Annus Horribilis?

2010-01-13T12:50:00.001+01:00

89.- 2009, Annus Horribilis?.-

No m’atreveixo a dir que l’any que deixem ha estat molt pitjor que els anteriors. Però si em sembla que ha estat un any que es mantindrà en la memòria de molts (culés inclosos). Ha estat un any farcit de esdeveniments i no precisament gloriosos. Els més destacats, en la meva modesta opinió, han estat els que hi deixo assenyalats, en cap cas amb caràcter limitador o excloent.

El gran escàndol financer es destapa amb les investigacions del Mossos a la seu del Palau de la Musica: un prohom de la Pàtria, ens ha aixecat la camisa a tots. Tan gros és el merder que es descobreix, que tothom tremola. Tant, que els partits s’acolloneixen i, en un acte de contrició general, anuncien mesures serioses: modificació de la Llei electoral, de la Llei de finançament (la clau de volta de tot plegat), de la Llei Territorial... Però tot queda en foc d’encenalls. La proximitat de les eleccions (?) és l’excusa aquesta vegada per no fer res, a tal i com ens tenen acostumats. Hores d’ara, el Sr. Millet i adjunts, encara estan el carrer. I els partits... tots callats. Per arrodonir-ho, el jutge Garzón destapa una trama immobiliària amb base a Sta. Coloma de Gramanet en la que hi estan presumptivament emmerdats el mateix alcalde, la vella guàrdia de Convergència i algun regidor del PP del Maresme, per on s’estén l’escàndol com una taca d’oli. De membres socialistes de la Diputació de Barcelona surt part de la fiança que ha de dipositar l’alcalde per sortir de la presó. La resta, surt d’una subscripció popular (?) de entre el habitants de la ciutat. Així ho varen dir.

Les consultes (no en podem dir referèndums) d’Arenys d’Amunt el 13 de Setembre primer i la del 13 de Desembre, més amplia, després, varen ser un èxit que deixa palès que els anomenats Partits nacionalistes no estan pel cas. Temorosos de que la onada popular els depassi i els faci perdre vots, estan sí, però no... Del PSC i dels altres només dir que no varen fer res més que posar pals a les rodes a ambdós processos.

Es va aprovar un nou Finançament. El Govern va llençar les campanes al vol lloant les excel·lències del nou acord. No hi ha hagut manera de saber uns números concrets. Però a la resta de l’Estat tothom està satisfet. Si ja no som tan fenicis..., alguna cosa ha passat o el finançament obtingut no és tan bo com sembla, o no?

Òmnium Cultural convoca una manifestació en contra de la legitimitat del Constitucional i a favor del dret de decidir. Va ser curiós apreciar els arrengleraments a favor i en contra de la convocatòria. El Govern no pot amagar el seu nerviosisme i manifesta que si ha d’haver-hi resposta post - sentència, aquesta ha de ser liderada del President de la Generalitat. Entre els que hi estaven més oposats, hi havia una bona part dels jutges que entenen que aquesta anunciada convocatòria és una intromissió (si, si, intromissió!) a la seva independència (?). Molta gent entén i vol fer entendre que la manifestació serà a favor de l’Estatut. La caverna va bramar fins l’afonia.

A la tardor es fan notar els fills del fotògraf Centelles, la Generalitat i el Ministerio de Cultura. L’arxiu fotogràfic es comprat, en part amb els nostres diners, pel Ministerio i el trasllada a Salamanca. Tampoc hi explicació oficial, llevat de que la Generalitat no disposava dels 700.000 € que en demanaven els fills i que ha pagat el Ministerio. Ens ho hem de creure? Ni amb el nou finançament ha estat possible?

Però el més significat del mes de Novembre, ha estat el famós editorial conjunt publicat per dotze diaris de Catalunya. Sota el títol La dignitat de Catalunya, exposa amb claredat la situació que estem vivint a la espera de la famosa sentència del Tribunal Constitucional sobre de l’Estatut. Tot el País es va posicionar al costat de l’Editorial. Tot? No: cap, repeteixo, cap Partit Polític es va posicionar a favor dels diaris; ho varen fer, a títol individual, primers espases da cada partit. Però els Partits oficialment, no. Entrat ja l’any 2010, concretament el dia 7 de Gener, el President Montilla ha enviat una carta a les entitats per agrair el suport que en aquell moment varen expressar a l’Estatut, oblidant-se de diferenciar entre el recolzament a l’Estatut i el recolzament necessari al dret de decidir en un referèndum de la societat catalana i al necessari respecta a la decisió presa en aquell. O el que és el mateix, al recolzament a la nostra dignitat com a País. La caverna es va revoltar, com ho fa sempre que aixequem el dit, però ja estava fet i, un cop més, ens convertíem en els dolents de la pel·lícula. Com sempre

I hem acabat el 2009 i començat el 2010 amb un parell o tres de notícies que fan patxoca. La primera va estar la signatura del traspàs de rodalies de Renfe. Dic que fa patxoca perquè el traspàs no inclou ni trens, ni vies ni estacions... Segons el Conseller Nadal, passarà personalment revista als lavabos de tots el vagons de tots el trens, que en això sembla que sí hi té competències. La pregunta que se’m acut és si per sancionar al encarregat de la neteja, per no haver fet bé la seva feina, el Sr. Nadal haurà d’obrir un expedient sancionador que serà resolt a Madrid, o la sanció la podrà imposar directament la Generalitat. Els senyors d’ICV ja tenen merder intern per un temps. El Conseller de Medi Ambient va donar per bo, amb rotunditat, l’informe dels agents rurals que donava com a causa del incendi de L’Horta de San Joan, en el que hi varen morir cinc bombers, un llamp. El Conseller d’Interior, del mateix partit, a requeriment judicial, inicia una investigació i els Mossos arriben a trobar a dos xicots suposats directament responsables del incendi, que casualment treballaven per l’administració rural i seria bo saber qui els va fitxar El Conseller de Medi Ambient afirma que no va estar informat de les investigacions d’Interior i que se’n va assabentar d’elles per la TV (suposo que per TV3, perquè si no...). Aquest Tripartit és tan original que els “afers” interns no es tenen entre membres dels diferents partits que el composen, no. Es tenen entre membres del mateix partit... que és més original!. Per arrodonir la festa, el Ministeri de Foment anuncia que allò de que l’Aeroport del Prat pugui ser gestionat des d’aquí, que res de res. Que si ens agrada bé i, si no, que ens hi posem fulles! Per enèsima vegada el PSC te la rara bondat de transformar en virtut allò que ha estat una nova humiliació pel País i pel seu teixit econòmic – financer en general i per al propi PSC en particular. Quin currículum...!

L’any 2009, ha estat galdós, és cert. Però llevat dels assumptes pròpiament interns, aquells amb possibilitats de resolució aquí i per nosaltres (alguns dels quals també s’haguessin pogut resoldre bé o més bé si els partits que formen la coalició haguessin deixat al Govern en minoria quan el País ho hagués necessitat, tot i les possibles conseqüències posteriors), els altres assumptes, els que depenen de Madrid, podrien haver estat resolts també favorablement si els 25 escons del PSC haguessin servit per a quelcom més que per a defensar al PSOE de les envestides de la oposició política. Es tractava senzillament de defensar a Catalunya i als seus ciutadans, que per això els hi varem posar allà. Els altres 15 escons enviats també des de aquí, podien haver ajudat també a mantenir la dignitat del País en el seu lloc en coses potser no tan específiques com les d’aquells, però tampoc ho han fet. Ha quedat evident que uns per submissió absoluta i altres per purs interessos partidistes o per un plat de llenties viudes, han deixat al País i a la ciutadania penjats.

El més trist de tot és que, tot plegat, i valgui la redundància, no solament no té traces ni tan sols de millorar durant aquest 2010 si no que estem a la espera de temps pitjors....

Haurem de canviar aquella frase feta dient: Deu no hi ha fet res. Potser que hi fem quelcom nosaltres.

J. Vinyeta
Gener,2010

88.- La carta del President Montilla

2010-01-11T18:52:00.002+01:00

88.- La carta del President Montilla.-

La carta ha estat dirigida a 201 entitats – institucions que, segons el Sr. President han donat suport “...en les darreres setmanes...” a l’Estatut i que en el seu moment ja varen donar suport al famós editorial comú de dotze diaris de Catalunya que sota el títol “La dignitat de Catalunya” varen publicar conjuntament, si no m’erro, el proppassat 29 de Novembre. Segons el propi President, no hi havia pla B de cara a la sentència del Constitucional però...

Tot i que no ha estat dirigida com a carta oberta a tota la societat civil del País, la amplitud del suport rebut per l’Editorial en aquell moment i amb posterioritat, gairebé recolzat per “aclamació” per quasi totes les institucions del País, puc imaginar que en alguna d’aquestes entitats – institucions mi puc sentir identificat o inclús ser-ne membre. És per aquesta suposada identificació o pertinença que em considero receptor de la mateixa (no per ser membre d’una societat civil a la que el Sr. Montilla no vol, no s’atreveix o, senzillament, vol ignorar al no dirigir-s’hi directament). Per tant, i per aquelles mateixes raons, em sento amb el dret de fer-li alguna matisació.

Que jo recordi, cap Partit Polític ha fet, fins avui, un gest semblant. No en el fet d’enviar una carta a les institucions si no en el fet de donar de forma oficial recolzament al famós editorial, tot i que individualment si varen afegir molts dels membres més significats de cada partit. Per tant entenc com important que la primera autoritat del País i Secretari general del partit que encapçala el Govern, ho faci i s’arrengleri obertament amb el contingut de l’Editorial. Ha hagut de passar més d’un mes des de aquell Editorial perquè la primera autoritat del País en fes referència expressa i oficial (més val tard que mai). I ho fa, posant en marxa aquell pla B que ell mateix definia com inexistent no fa massa dies, davant d’una, sembla ser, imminent bufetada de l’Estat Central en el tema estatutari, agraint “ el suport públic que la teva Institució ha fet en les darreres setmanes a l’Estatut de Catalunya...” I abans de concloure desitjant-li al titular un bon any 2010, el President afirma “...I si arriba el moment en que calgui donar una nova resposta política i cívica, clara i unitària, estic segur que Catalunya podrà comptar amb el teu suport, de nou, i amb el de la Institució que representes”.

Està molt bé. El President evidentment que està legitimat per a demanar el que demana, però hem de recordar-li, per molt que li pesi, que el President i el seu partit tenien la suficient representació de 25 escons, a banda dels propis dels membres del Govern, al Congreso de los Diputados com per haver defensat aquest Estatut abans, durant i després de la seva aprovació amb més convicció de la que es va fer. Va ser una prolongació d’allò que, en el moment en que aquest Estatut va sortir del Parlament, el seu partit, el PSC, ja anunciava que en presentaria esmenes. I que quan estava en discussió a les Cortes, els acòlits de Vostè es varen posar a l’altra cantó de la taula de negociacions (per si no ho sap, pregunti-l’hi al Sr. Iceta) en front de la delegació catalana, complint allò que varen dir que farien. I que li varen riure les gracietes al Sr. Guerra amb allò del ribot... i que per tant, ara ja no hi ha ni temps ni opció moral, després de tanta submissió, per poder fer-ne una defensa en tota regla si no és implicant-hi a aquelles institucions i, indirectament, a la part de societat civil que aquestes hi puguin empènyer. I ara resulta que, quan no s’ha fet res de tot allò que es podia fer amb la autoritat que resultava dels números d’escons en el Congreso, pretén realment que l’hi donem un cop de mà...? El que tampoc ens aclareix és si aquesta ajuda, aquest cop de mà que ens demana ha de ser per defensar una Llei Orgànica (l’Estatut) o perquè s’ ha de defensar que es respecti la voluntat dels catalans i el seu dret a decidir, coses que semblen el mateix, però que no ho son, oi?

Personalment vaig votar no a un Estatut que, en el meu entendre, portava al País a una via morta, i sense més opcions que les “graciosas” donacions que ens puguin arribar d’un Estat centralista i jacobí que no entén res més que allò que es deriva de la seva pròpia autoritat. I per això jo no aniré a qualsevol manifestació que pretengui la defensa d’aquest Estatut. Però, al contrari, a totes aquelles manifestacions que es facin per a defensar una decisió sobirana d’un poble com el de Catalunya, tot i que ho hagi estat per a referendar positivament una Llei que entenc com absolutament insuficient, jo hi seré. I, al mateix temps, demanaré la dimissió d’un Govern que no ha fet més que, impròpiament, posar pals a totes les rodes que giraven en aquell sentit sobirà, i demanaré la immediata dissolució del Parlament, també manifestament inoperant al respecta, amb l’inherent i immediata convocatòria d’eleccions.

Per acabar, jo també faria meva aquella frase del President Kennedy que el President esmenta en la carta i, permetent-me unes llicències, li diria “ No pregunti per què la ciutadania vol ser respectada. Preguntis millor que no ha fet vostè perquè no ho sigui, de respectada”. I si té resposta i encara hi és a temps..., faci-ho. L’ introspecció sempre dona bons resultats.

J. Vinyeta
Gener, 2010

87.- Després del 13D

2010-01-11T18:46:00.001+01:00

87.- Després del 13 D.-

Han passat ja dies des del 13 de Desembre. La veritat és que els he deixat passar els dies expressament perquè em semblava que era millor fer una anàlisi (particular i personal, evidentment) intentant que el cor (i la mala llet) no suressin tant com ho varen fer a l’endemà.

Vagi per endavant que entenc que allò, aquell dia, va ser un èxit. No va haver-hi la més mínima col·laboració per part de res que semblés o recordés a quelcom oficial, ans al contrari: s’han vist alcaldes del PSC arrencant els petits i pocs pasquins que anunciaven la convocatòria. Ni propaganda, ni maquinària dels partits, i els propis partits (llevats els de sempre i el PSC, que s’hi va afegir boicotejant tot el que era possible de boicotejar), fent veure que sí, però no. Amb l’ai al cor només de pensar que el moviment popular els depassava i centrats en les properes eleccions, els partits, diguin el que diguin, varen donar l’esquena a més de 15.000 voluntaris i gairebé 200.000 votants, a tot un sector del País (suposo que tots tenim clar quins varen anar a votar) que creix dia a dia, en molt bona part gràcies a les seves actituds, la dels partits, i que els hi comença a fer por per la pèrdua de vots, a uns i a altres, que això els hi pot representar. Però la jornada va ser un èxit.

Però tot això, tot aquest èxit, te una taca negre, molt negre: A la mateixa matinada mentre es feia el recompte de paperetes, eren patents les diferències conceptuals entre els que en podríem dir-ne organitzadors.

És cert que aquella diada s’havia realitzat pensant en que algun dia serem un Estat lliure i independent amb totes les seves conseqüències, de entre les que en resultaria la existència d’una pluralitat política, certament. Però no era aquell el moment de manifestar-la i molt menys moment per expressar protagonismes. Tots aquells que es barallaven o que inclús anunciaven la immediata formació d’un partit que liderarien, ja estaven venent la pell de l’ós (l’accés al poder més immediat) abans de caçar-lo: ja es veien, com a mínim, Consellers. I em va doldre molt. Participar de forma activa en el que entenem com a “política”, és una decisió absolutament voluntària. Si aquesta participació ho és perquè d’alguna manera es busca el protagonisme personal amagat en un suposat Nacionalisme Independentista (i ho he escrit en majúscules) o en qualsevol altra forma de fer País, personalment em recorda massa a la actitud actual dels partits polítics. Actitud que, com he dit en més d’una ocasió i sota el meu prisma personal, és absolutament rebutjable perquè ens ha portat fins on som ara.

Aquest País nostre necessita d’actituds molt serioses perquè el moment és greu i difícil tot i que, potser per primer cop en tres-cents anys, el cel està molt més obert que potser no ho havia estat mai, però, per això mateix, no es pot perdre temps i energies en baralles de pati de col·legi. Malament aniran les coses si aquests organitzadors, que tenen noms concrets i que qui sap si un dia, efectivament, detindran el poder en les més altes instàncies, en prou feines han deixat el “cole”. De moment la primera revàlida l’han sospès.

Els autèntics protagonistes de la Festa, varen ser els 15.000 voluntaris, que varen haver d’anar i participar inclús amb el seu ordinador personal per suplir la falta de mitjans i col·laboració dels que tenien la obligació de fer-ho, i els 200.000 votants, tots plegats, que varen donar una imatge de País viu a tot el món. A tots ells, gràcies. Per tota aquesta generositat, a tots aquells dels que parlava, se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya per haver intentat usurpar el protagonisme de qui realment se’l mereixia. Però en tenen, de vergonya?

Aquest País nostre és, com diu en Llach, tan petit que els campanars es veuen. I es vigilen perquè les traïcions hi han fet història i els obliga als campanars a estar amatents per llençar les campanes d’avís amb el toc corresponent, per sobre dels pobres mortals com nosaltres. Que així sia. Però potser també haurien d’entendre com traïció tots aquests intents de personalisme (en els que inclouríem també els que constantment van reblant els més significats dins dels Partits Polítics) perquè, quan els implicats els porten a terme vol dir que, en fer-ho, pensen més en ells que no pas en el país al que diuen servir sense fissures (certament de forma voluntària no hem d’oblidar-ho, voluntarietat però que en cap cas porta implícit el dret de cuixa, que també ha de quedar clar), tot i que van deixant dubtes clars sobre de l’honradesa política de les seves actuacions, després de les quals, com ja fa dies que passa, la anomenada desafecció creix...

Hem començat l’any 2010 amb un flamant traspàs dels trens de Rodalies. I, pel que ha transcendit, no s’inclou en el traspàs ni els trens, ni les estacions ni les vies. Això sí: des de Catalunya es podran establir els horaris i les tarifes. Amb això ja en tenim prou...? Que Deu ens empari...!

J. Vinyeta
Gener, 2010

86.- L'arxiu Centelles

2009-12-08T22:10:00.002+01:00

86.-L’arxiu Centelles.-

Si tingués suficients diners, i en el suposat de que els amos de torn ho volguessin vendre, compraria tantes quantes obres d’art (o capricis, tot ha de dir-se) que el meu capital em permetés de fer-ho. I entre aquestes coses que possiblement hagués comprat, hi hauria l’arxiu Centelles, avui en boca de gairebé tothom.

No vull negar el valor històric, documental, sentimental i de tants quants adjectius és vulguin afegir-hi, però els germans Centelles, agradi o no, han tingut el mateix dret de vendre com jo, si hagués tingut calés, tenia el dret de comprar-lo i emportar-me’l allà on me’n anés a viure. Però a vegades, exercicis de llibertat individual poden crear escàndol en la comunitat on es porta a terme, com ha estat el cas que ens ocupa. Què ha passat amb l’arxiu Centelles per què els ànims s’escalfessin tant com ho han fet?

La resposta no està clara. Però sí que hi ha tres aspectes de la qüestió que fan que el tema hagi estat escandalós, tot i que tampoc no ens donen massa possibilitats d’aclarir la qüestió:

-- La Generalitat, no ha pogut comprar-lo, l’arxiu? La raó de que no hi havia diners per a fer-ho, quan el propi Govern s’ha gastat no sé quants milers d’euros en informes inútils o en vacunes que sembla que hauran de llançar-se, no em sembla gens convincent. O és que potser, no sé per quines raons, no el volía comprar? Per tant, no em queda més remei que esperar a que algú o alguns m’expliquin (ens expliquin) per què s’ha deixat perdre un llegat documental del gruix d’aquest, si és que tenen el valor de fer-ho.

-- El Ministeri de Cultura ha comprat amb els seus calés l’arxiu i en farà el que en voldrà. Només un parell d’objeccions: avui per avui, el 21% dels calés del Ministeri de Cultura (o la part proporcional que li correspon del 21.000 milions d’euros extres que anualment viatgen a Madrid des de Catalunya, i només parlo d’aquests), també son nostres. Per tant, si la Generalitat tenia intencions de comprar l’arxiu en qüestió i no disposava de diners, per què no han retornat des de Madrid els diners necessaris per poder-lo comprar aquí i ser-ne nosaltres els depositaris ? No fer-ho i, a més, enviar-lo a Salamanca, quan encara no se’ns ha retornat tot el que hi ha allà i que és nostre, és un cop baix, i recorda més els termes d’una “vendetta” que qualsevol altra cosa. Parlar de lleialtat institucional amb uns que es passen la vida foten pals a les rodes a les nostres institucions és com voler buidar un pou amb un cove de vímet: debades. La actuació del Ministeri no és més que una mostra més del menyspreu insultant i habitual amb que se’ns tracta, envalentits aquells pel silenci també habitual dels que des d’aquí haurien d’haver aixecat la veu.

-- Continuo pensant que els germans Centelles han fet el que han volgut o el que els hi ha semblat més oportú. Teòricament han exercit lliurement el seus drets. Els tenen tots en fer-ho, per tant res a dir. Però no deixa de sorprendre’m aquesta justificació pública i permanent a la seva actuació quan, per les raons que vinc exposant, en la meva opinió, no era necessari el fer-la. Els advocats utilitzen una expressió llatina que fa molt entenedores determinades situacions o actituds: “Excusatio non petita, acusatio manifesta...”, expressió que no crec necessiti més comentaris. Si com diuen ells mateixos, ha estat per la seva pròpia voluntat el fet de que l’arxiu anés a Salamanca això, combinat amb aquella permanent justificació davant del País en general i la acusació també permanent a la Generalitat en particular, m’arrufa el nas i em fa pensar que per sobre de tot plegat hi ha raons més poderoses que els calés en el conjunt de les decisions preses.

Penso que estem en el dret de saber exactament què és el que ha passat i entre tots plegats ens han de donar explicacions reals, absolutament creïbles i satisfactòries.

No pretenc, a pesar de tot, donar a entendre que no ha estat una pèrdua dolorosa pel País. Imagino que ha sortit malament una cosa que podía sortir malament, complint-se escrupolosament així la famosa Llei de Murphy. La pregunta que ve al darrera, i que encara preocupa més, és la de quantes coses estan en llista d’espera per què la Llei de Murphy es compleixi també escrupolosament de nou? Seria bo saber-ho, perquè si hi ha varies coses que poden sortir malament (i és el que ens han de dir), i segons la pròpia Llei, la primera que anirà malament serà la que ens faci més mal...Valdria la pena estar preparats.

J. Vinyeta
Desembre, 2009

85.- L'Editorial

2009-11-30T13:04:00.001+01:00

85.- L’Editorial.-

La premsa del País ha deixat bocabadats a mig món amb una editorial conjunta en la que, sense eufemismes, posa sobre de la taula el problema que el famós tribunal Constitucional d’Espanya està creant, amb la seva indefinició i, d’altra banda, el posa en el seu punt de deslegitimació donats els seus orígens i la seva dependència. És cert que l’ordre polític de l‘Estat posa al cim de la suposada ordenació democràtica al Tribunal Constitucional. Però també és cert que els valors de neutralitat i eficàcia dels que qualsevol tribunal n’ha de fer bandera, estan per sota d’uns mínims que li puguin donar credibilitat. No crec que hi hagi d’insistir. Molta gent (i dic molta, perquè realment han estat moltíssims els que, amb criteris jurídics i amb coneixements amplis de Dret han opinat al respecta) ha deixat, en aquest aspecte, les coses en el seu lloc. Per tant i en conseqüència, penso què, amb la seva actitud, ha aconseguit que, en l’ànim de tots aquells que volem un País (el nostre) lliure i millor i també en el de molts d’altres que això no els hi semblava tan primordial, hagi anat creixent el convenciment de que tots plegats només anirem bé quan les decisions a prendre aquí siguin exclusivament nostres.

Personalment he trobat que aquell famós Editorial és, tot i això, massa contemporitzador. Però també em sembla que obra una escletxa molt amplia entre els d’ací i els d’allà. Queda clar que amb l’Editorial, els diaris de Catalunya han fet mal, molt de mal. És com si s’hagués calat foc a la caverna. Tant de mal, que a l’hora de contestar-lo els de sempre, i de la manera furibunda a que ens tenen acostumats, s’han quedat sense arguments. No és que n’hagin tingut sempre d’arguments, però rebatre una bona argumentació, com la que presenta l’Editorial català, des de l’editorial de El Mundo (un diari del que el Sr. Pedro J. n’ha volgut presumir de ser un diari “intel·lectual”) a l’endemà de la publicació de l’editorial català, amb el pobre argument de que ells son més (textualment diu “...Si, desde luego, es respetable la voluntat de 1,9 millones de catalanes que votaron a favor del nuevo Estatut hace tres años, ocho veces más respetable es todavía la voluntat de los 15,7 millones de ciudadanos que votaron en toda Espanya a favor de la Constitucion en 1978” ) no solament és, com ja he dit, un argument molt pobre si no que, a més, palesa el seu poc respecta democràtic per una minoria de, com diu, 1,9 milions de persones. O fent si no una defensa aferrissada d’un tribunal, com ja hem dit en hores bajíssimes, marcat per una interinitat “...que no es culpa de los magistrados sino de los partidos que no se han puesto de acuerdo para renovarlos...” (Sic), confirmant-nos així que el tribunal no és independent i que ha sobrepassat amb escreix la data de caducitat. No obstant, tot plegat en cap cas té més valor que el que en resulta d’una aposta habitual i permanentment demagògica. Però per aquesta mateixa aposta, i no cal que ens esverem, passarà ara, recordant la actitud posterior al desastre d’Atocha mantinguda pel mateix diari, que el missatge català anirà rondant arreu com varen anar aquelles famoses “motxilles”, amb la sola finalitat de mantenir visceralment encesa la flama anticatalana, tot i que només serà una resposta histèrica com a conseqüència d’un sentiment inconfessable i que els irrita, que ja fa temps que per a mi és molt clar: ens tenen pànic. Aquesta gent, que ara diuen que la uniformitat i el pensament únic (???) son d’una altra època (ho diu la COPE i ho diu sense la més mínima vergonya després que ens els han imposat, a una i l’altre, durant setanta anys), ens diuen ara que aquest pensament únic presentat pels diaris que han signat l’Editorial és, per a ells, una expressió gairebé feixista, per totalitària, i molt perillosa pel retrocés, diuen, que pot representar aquesta guerra oberta des de Catalunya amb les més altes instàncies de l’Estat, perquè pot deixar el sistema, institucionalment parlant, penjat d’un fil. En cap cas ens parlen de llibertat i quan ho fan de parlar només parlen de la necessària submissió deguda a aquest sistema, tan ben vertebrat que pot invalidar la voluntat lliurement expressada de tot un poble quan a ells els hi convingui. És molt clar que aquest és l’únic llenguatge que saben utilitzar.

Però si hi ha quelcom que els ha esverat encara més ha estat la multitudinària adhesió que la societat catalana ha manifestat amb els directors dels diaris. Amb la adhesió final de la Associació i de la Federació de Municipis (exclòs l’Ajuntament de Barcelona en el què, una vegada més, per la incapacitat del Sr. Hereu de fer de Barcelona el real Cap i Casal del País ha estat impossible consensuar una resposta en el seu propi Consistori), quasi podríem dir que ha estat, gairebé, una adhesió per “aclamació”, al participar-hi tots els municipis del País. La societat civil, a través de les associacions, organitzacions culturals, esportives i recreatives, grups i entitats de professionals, sindicats i patronals, etc...ha fet seva el que expressa l’Editorial publicada. I això tindrà una primera traca final amb les consultes el proper 13 de Desembre. Només, i fins el moment de redactar aquestes ratlles, han quedat fora de la “moguda” els de sempre: els partits polítics perquè, tot i les adhesions individuals al text, per molt que entre ells facin veure que s’ho demanen, no han estat capaços de fer una manifestació conjunta, unitària i de fermesa posant al Parlament al que pertanyen, en la línea de l’Editorial famós. És el reflex d’una actitud que fa anys que dura i de la que en son responsables ells i només ells i de la que el País en general i els ciutadans en particular en rebem les plantofades. Deixen clar, i el més trist és que no ens sorprèn, que només els hi importa el poder i el propi partit. La societat civil està fent seu aquell eslògan amb que ens van insistint dia a dia: “Per Catalunya, som-hi”, nosaltres sí, però ells, no... I els partits polítics que s’han quedat una altra vegada, amb les vergonyes al descobert, vergonyes que, vistes, fins a nosaltres ens fan avergonyir, han d’apressar-se a fer-se’l seu perquè si no, com diu el columnista de El Mundo, Santiago González[1], aquest tan pregonat nacionalisme que manifesten (llevat el dels que tots sabem) sí que deixarà palès que no és res més que un tigre de paper. La societat civil no vol ni ser-ho ni no ser-ho, un tigre: senzillament, vol ser el que resulti de la seva voluntat lliurament expressada. I per això, tot i que no son de fiar, necessita que, d’una punyetera vegada els Partits i satèl·lits que els envolten es posin, com es diu avui dia, les piles i pensin, encara que només sigui per una sola vegada, en el País i en la ciutadania, que prenguin l’estendard i iniciïn la marxa. Han de fer-ho, perquè si no la societat civil els hi passarà la mà per la cara o pot passar que la Història avergonyeixi als seus descendents...

Els messetaris detractors sistemàtics diuen que ells son més. Allà sí que ho son. Però aquí, i d’aquí parlem, jo no sé si els seus també en son més. El dia 13 de Desembre hi haurà una “consulta” (ni tan sols ens deixen donar-l’hi el nom de Referèndum, per allò que dèiem de la submissió obligada) que, com la d’Arenys, deixarà més clara (en un sentit o un altra, perquè nosaltres sí que parlem de llibertat en tots els seus àmbits) la voluntat, virtual certament, però voluntat al cap i a la fi dels consultats i ens dirà realment si aquells, al menys en aquest 17% aproximat dels municipis del País que aniran a les urnes, en son més o no. Aquest sol fet, el de preguntar i de poder contestar a la pregunta, els acolloneix perquè, com he dit i repetit, només saben anar per la via de la imposició, en el millor dels casos, institucional. Nosaltres ens estimem més, perquè hi creiem, anar per la via de la llibertat. I això, el voler anar per aquesta via, encara ho entenen menys que una Editorial conjunta que l’únic que fa es dir que uns quants milions de persones d’aquest País nostre volem existir sense entrebancs i ser respectats. Serà normal que tampoc això ho entenguin. La dialèctica que han entès tota la vida, camuflada en una suposada democràcia que ni ells han sabut acceptar en tot el seu significat, no és més que aquella “... de los puños y las pistolas...” que, per cert, ja va acabar com va acabar fa més setanta anys. Si tant forts i valents se senten, i son tants com diuen i creuen ser aquí a casa nostra, i, per sobre de tot, si son demòcrates, per què s’esveren tant quan parlem de fer un Referèndum com cal i posar-ho en evidència?

J. Vinyeta
Novembre, 2009

[1] “[Que el tribunal Constitucional] haga justicia et pereat mundus. No pasaría nada. El nacionalismo es un tigre de papel” (Sic)

84.- Corrupcions (II)

2009-11-16T15:22:00.002+01:00

84.- Corrupcions (II)

La revolcada social que han produït els últims escàndols de corrupció esventats, ha estat de traca i mocador. L’ambient es mastega i, els partits polítics, han començat a posar fil a l’agulla no per solucionar el problema, però sí per tapar-se les vergonyes. Perquè, en la meva opinió, em temo que son i som tots conscients de que, tal com estan les coses, no hi ha per avui solució possible.

És evident que, per canviar les coses, son necessàries, com a mínim, que es portin a terme tres modificacions en l’actual sistema polític:

-- Ha de modificar-se la Llei Electoral fent-la amb llistes obertes. Copiar sistemes que ja funcionen a Europa, no ha de ser tan difícil.
-- Ha de crear-se una nova normativa – llei sobre el tema de finançament de partits i candidats(si es modifica la Llei) i, sobre de totes les coses, que es compleixi i que es faci complir.
-- Les Administracions, en especial les Diputacions i els Ajuntaments, han d’estar sotmesos permanentment a auditories externes i independents. En qualsevol cas, La Sindicatura de Comptes, ho ha de ser d’independent i amb poder executiu i sancionador.

Tot això sense exclusió d’altres assumptes que també hauran de solucionar-se tard o d’hora, com ha de ser-ho el tema judicial o el del funcionariat, per citar-ne dos que també necessiten un “bon repàs”.

Primer entrebanc: la modificació de la Llei Electoral. Tots els partits numèricament importants que integren el Parlament s’han posat a la boca manta vegades la necessitat de portar a terme una modificació substancial del sistema electoral. N’han parlat sempre però mai s’hi han posat, a la feina. L’enfrontament entre CiU i el PSC ha estat sistemàtic i no precisament pels interessos del país, no: ho ha estat per la proporcionalitat territorial que és la que pot donar el poder a uns o altres en funció de com es defineixi. És a dir que, com queda clar, l’important és deixar les coses de manera què, per els uns o per els altres electoralment parlant, quedin pràcticament decidides abans de començar. Les llistes obertes no son la panacea, és cert. Però també és cert que desgreixen la maquinària dels partits i, per tant, elimina bona part de les despeses necessàries per mantenir-la. Amb menys despeses, menys ingressos son necessaris. Però, amb menys ingressos, la pregunta del milió ja la fa en Salvador Cot al diari Avui del dia 9 de Novembre: l’aparell del partit liquidarà l’aparell propi? S’autoimmolarà? De qui i de quants prescindirà?

Segon entrebanc: La Llei de fiançament dels partits. Parlar d’això a aquestes alçades fa vergonya. I en fa perquè la Llei, de més o menys bondat, ja hi és i des de fa temps. Però, Ai las! Ni es compleix ni es fa complir. Sempre s’ha dit que si hi ha un País que ho te prou ben muntat (i amb això no vull dir que no pugui tenir les seves xacres) és Canadà, on es controlen, diuen que fins al cèntim, les despeses electorals. Personalment em sembla bé el control. Però tot i això, per a mi encara és més important que hi hagi transparència amb els ingressos que els partits van rebent: hem de saber, pela a pela, qui els hi ha donat calés i per què, amb el convenciment de que si aquests per què son legalment lícits poden ser assumits per tothom, i per tant pels partits, i sense escàndol. El problema radica en que no sabem fins a quin punt els partits estaran disposats a perdre la opacitat actual. I, donada aquesta opacitat, puc pensar legal i lícitament que tota o part d’aquesta opacitat ho és a conseqüència d’interessos també opacs, potser tant del donant com del receptor. Si no és així, per què es manté la manca de transparència?. Des de la pròpia Generalitat s’intenta establir per decret limitacions en el tema de les donacions. El problema no és que hagin de limitar-se. El problema, insisteixo, està fonamentalment en la manca de transparència de les mateixes: una petita donació pot amagar interessos tan espuris com una de milionària.

Tercer entrebanc: el control de les administracions locals. Ja fa dies que algú, no recordo qui ho va plantejar, pretenia la necessitat de sotmetre als Ajuntaments i a les Diputacions (que algú hauria de dir-me per què serveixen aquests últims Ens avui dia) a auditories permanents i externes. Els brams, que no varen fer res més que confirmar aquella necessitat, es varen sentir des de A Corunya fins L’Hospitalet i des de Cantabria fins Andalusia. Una vegada més pregunto, què tenen per amagar Ajuntaments i Diputacions perquè tinguin aquesta oposició frontal a ser auditats? És cert que ha d’haver-hi una manera de retornar des de l’Estat als Ajuntaments els diners i les ajudes necessaris perquè la municipalitat tiri endavant. Però també els consistoris han de ser curosos i no posar en marxa projectes que, per molts vots que donin, no els hi corresponen de fer, a menys que els serveis que es derivin d’aquell projecte siguin finançats pel propi consistori, ja sigui amb impostos sobre els conciutadans o que aquestos paguin directament el servei en el moment d’utilitzar-lo. O dit de una altra manera: els Ajuntaments no poden gastar ni un duro si no hi ha garanties de que la despesa ocasionada no haurà de ser finalment satisfeta per Administracions alienes al propi Municipi. I no ho han fet. I si han estirat més el braç que la mànega per sobreviure, penso que en cap cas han estat autoritzats a malmenar el territori als extrems en que ho han fet, perquè, com tots sabem, els permisos d’obra i les requalificacions son exclusives dels Ajuntaments. És per això (i per altres moltes coses: increment de funcionaris i de càrrecs de confiança, despeses sumptuàries, etc... que entenc que han d’estar permanentment auditats. I, parodiant al Príncep de Dinamarca, deu haver-hi quelcom de put en els Ajuntaments quan s’han oposat fins avui a Auditories externes i independents. La qüestió és si és podran dur a terme aquestes Auditories permanents. I durant el debat que una proposta d’aquest tipus pot generar, serà interessant, amb independència del resultat que se’n derivi, veure si la oposició al tema és més per part dels partits que dels Ajuntaments o al revés...

És curiós que entre els tres “entrebancs” que he exposat el nexe comú siguin els diners. Això em ratifica en allò de que no és precisament l’idea de servei al país el que belluga, avui per avui, als Partits (i tampoc vull dir amb això que aquesta participació en aquest servei ha de ser gratuïta). Però és precisament per aquest “nexe comú” que preveig greus dificultats per arribar a acords, i que els que puguin prendre ho siguin d’una forma gairebé corporativa que, per corporativa precisament i no legislada, pot ser que només serveixi per tapar forats (vergonyes) i qui sap si per poca cosa més o perquè les mesures preses siguin més tangencials que profundes .

La regeneració política és necessària. I ha de ser real perquè si no ho és, serà la societat qui es donarà de baixa per encara més “perplexitat”. I pot arribar-nos a passar que a l’hora d’anar a votar ho haguem de fer pel Chirac que ens toqui, tot i fent-ho amb la pinça al nas per no sentir la ferum de podrit, amb la sola finalitat de barrar-li el pas al Le Penn de torn, sempre disposat a salvar la Pàtria... La responsabilitat, cas d’arribar-hi, evidentment que serà de tota aquesta trepa d’impresentables que per acció o per omissió ens han portat a la situació actual...i també nostra per haver-ho permès.

J. Vinyeta
Novembre, 2009

83.- Corrupcions

2009-11-07T23:04:00.006+01:00

83.- Corrupcions

Potser és perquè tot sovint soc molt escèptic. Però els suposats temes de corrupció esventats en aquets últims dies, no em sorprenen.

No és la meva intenció fer llenya de l’arbre caigut amb els inculpats. Però, i sense voler generalitzar, convindreu que, el que està passant, no és res més que la mort ja anunciada d’una forma de fer les coses durant els últims trenta anys que ha anat degenerant fins a convertir-se en un gran banquet en el que las societat civil no ha estat convidada, i que a més li toca pagar, i en el que queda palès que la política ha deixat de ser un servei per a convertir-se en un negoci. I ho ha estat, també ha de dir-se, amb el silenci aquiescent de molt bona par d’aquesta societat nostra que mira cap una altra banda mentre tots aquells s’atipen. En el mes de Juliol del 2003 escrivia el següent:

... Pero los partidos políticos, continúan con las mismas lacras: sin definir un sistema de financiación limpio y transparente, amagando y participando de toda la corrupción que existe en cualquier sistema que persiste en permanecer oculto (si no hay corrupción en el sistema de financiación, ¿porqué el sistema es oculto?), empeñados en hacernos creer ( somos tan tontos los ciudadanos de a pié...!) que los sueldos, las campañas publicitarias, los congresos, todos los gastos, se sufragan con las cuotas de los afiliados y las subvenciones que se derivan de los resultados electorales.

Realmente nos toman por imbéciles. Por corderos silenciosos conducidos permanentemente al degolladero, sabedores, los poderes fácticos, de que nadie dirá ni mú. Así estamos. Sin manifestar protesta alguna, soportando las cretineces de ese conjunto de pícaros que se comen las uvas de tres en tres, creyendo que, aunque ciegos, no somos suficientemente inteligentes para darnos cuenta de ello.

Han passat més de sis anys d’aquelles ratlles, i no sembla que puguem dir que, en aquest aspecte al menys, les coses hagin canviat substancialment. Sembla que, precisament, les coses han anat empitjorant. En aquells temps es es recordava o es parlava dels Gal, del Cas Casinos, dels “ Pelotazos” o de la Màfia del Totxo. Sis anys després els “Pelotazos” encara subsisteixen i la Màfia del Totxo sembla que hagi envaït un bon nombre d’Ajuntaments.

És evident que no podem fotre a tota la trepa de polítics i funcionaris dins del mateix sac. Però també és evident que la situació que els corruptes van propiciant està afectant a tot el conjunt de tots ells plegats, que aquesta afectació crea desencís (més del que ja hi havia i que en deien perplexitat...) a la societat (potser precisament manifestat pel seu silenci, acostumada com està a que quan multitudinàriament l’ha trancat, tampoc ha servit de res...) i, aquesta societat civil, queda encara més perplexa veient que aquells polítics i funcionaris, no busquen solucions reals que ho arreglin a tot plegat.

És evident que no tots son iguals. Però és també evident que entre tots plegats no han fet res per evitar-ho. Es continua amb un sistema de finançament dels partits sense transparència, amb una Sindicatura de Comptes que es limita a avisar, perquè no te més atribucions, i a la què ni tan sols el Parlament (és a dir els 135 Diputats!!) l’hi fa cas, i, per acabar-ho d’adobar, amb una Llei electoral que propicia aquestes disbauxes i que tots demanem a crits (a pesar dels nostres silencis) que canviï d’una vegada.

És evident que entre els milers de gent dedicats a la política i els molts més milers de funcionaris que hi estan relacionats, hi ha gent amb capacitat i amb profund sentit de l’honradesa. Però també és evident que dels altres, els que no son d’aquests últims i que suposadament no estan tacats per acció, ho estan de tacats per omissió per no haver denunciat la situació, perquè em sembla molt improbable que allò que des de fora sospitàvem i molts ja havien denunciat inclús davant dels jutjats i sense èxit, no fos conegut des de dintre. Un avi molt savi ja fa anys em deia allò de que no cal dir res, perquè tot se sap... o no?

Hauria de ser evident que no hi ha complicitat entre els individus sota sospita i els partits que els tutelen. Però resulta que la creença popular es que no és així, perquè, com diu la dita, la dona del Cèsar a més de no ser puta no pot ni semblar que pot ser-ho. I en canvi els càrrecs de confiança es multipliquen, la multiplicitat dels càrrecs oficials és una realitat entre els membres del partit corresponent i personatges afins; a les llistes electorals amb possibilitats d’escó hi ha sempre el mateixos i, si no, els trobem després a la Diputació, als Consells Comarcals, als Ajuntaments... Per arrodonir-ho, els partits, amb la subtilesa que els caracteritza, s’apressen a donar de baixa als imputats, passant-se pel forro la presumpció d’innocència. O és que realment els partits ja saben que son culpables?

Tot plegat, un desastre. I quan s’ha arribat fins on som ara, a una situació que políticament al menys es podria qualificar de gravetat extrema, quan el silenciós clamor popular sembla que pot haver arribat fins les orelles de molts d’aquells, quan aquells han començat a rumiar que potser sí que ja n’hi ha prou, resulta que ara, avui, no és el moment de fer res perquè estem amb les eleccions a les portes... Ni amb la corda al coll son capaços de pensar en el País i reeconèixer errors!!. Serà per això que els hi serà aplicable, parodiant-lo, aquest slogan de TV3 molt de moda avui “... Pare, no els perdonis perquè sí sabien el que es feien...i també saben el que es fan...”

J. Vinyeta
Novembre, 2009

82.- Arenys d'Amunt i el Sr. Millet

2009-09-25T20:00:00.006+02:00

82.- Arenys d’Amunt i el Sr. Millet

13 de Setembre del 2009: a pesar de tot, els arenyencs van a votar.

No cal que ens posem romàntics – sentimentals. Però la fita ha estat i serà històrica i ha posat moltes coses en evidència, coses que en general ja sabíem, però que han quedat descarnadament clares, en especial la manca de sentit i valors democràtics de tots aquells que, d’una manera o altra, s’han oposat a la més elemental de les normes que fan que els Estats que la practiquen donin al respectiu Govern la legitimitat necessària, la que es deriva de la manifestació popular amb el seu vot. Però en aquest Estat nostre, ni tan sols podem dir el que volem ser: el vot està controlat de forma que només podem ser allò que ens imposen.

El que ha passat és que, i com va veient-se, la voluntat d’expressió dels municipis del País va creixent dia a dia. És important i penso que necessari. Els partits polítics, tenen por: partits que varen recolzar l’acte d’Arenys no han propiciat el recolzament del consistori a efectuar consultes (ha de dir-se així), com és el cas de Vilanova: per què a Arenys si i a Vilanova no, Srs. d’Iniciativa?[1] Per això deia que és important i necessari que la societat civil, de mans dels moviments independentistes locals, allunyada fins on sigui necessari dels partits, continuï preparant aquest tipus d’accions que ens portaran (i a tots aquells que tots sabem, no els hi fa la més mínima de les gracietes) a una autodeterminació, legalment no vinculant, és cert, però moralment no defugible que a molts, i en especial, repeteixo, a tots aquells que tots sabem, se’ls hi posaran el collons per corbata. Tant que ja han parlat dels tancs...!

Tenim les eleccions autonòmiques a una any vista i tothom pren plaça. Si les manifestacions municipals segueixen al ritme que van anunciant-se i els partits amb representació dins dels consistoris no estan pels deures, potser tinguin sorpreses.

De totes maneres, no sé si intencionadament o no, el cas Millet està eclipsant un èxit democràtic de primer ordre. I no vull dir amb això que el cas Millet no tingui la seva importància. El que passa és que, de tant mirar-se el melic, alguns havien arribat a pensar que allò del “paradís català” era una realitat inqüestionable. I resulta que som, com tothom, mortals.

El problema no està en que el Sr. Millet, un prohom de la pàtria, ens hagi resultat un xoriço (podem dir-ho així, ja que s’ha autoinculpat), si no que la “xoriçada” fa no sé quants anys que dura. I això posa en evidència la passivitat de l’Administració (totes les Administracions) davant de situacions, que a totes llums, sempre son perilloses: les subvencions. No pot ser que el diner públic no es controli al cèntim, no pot ser que les auditories no siguin, en tot moment, fidels a la realitat auditada, no pot ser que les Administracions hagin estat sis o set anys sense fer revisions a fons arrel de la primera auditoria al Palau que assenyalava alguna irregularitat. Perquè la pregunta que ve al darrera de tot plegat és la de si després de cada subvenció la manca de control ha estat absoluta i, per afegitó, si totes les fundacions amb diner públic estan en la mateixa situació o no. Qui ens ho ha de dir? Els auditors?

No és possible que el Sr. Millet s’hagi embutxacat no sé quants milions d’euros si no ha tingut, durant tots aquests anys, importants col·laboracions per poder-ho fer. I a més, durant aquests anys, ha rebut el culte de tothom. I quan es ret culte a algú o alguna cosa o és per fe o és per por. En qualsevol cas, sorprenen els silencis de tots els que havien d’haver estat amatents amb diners públics de per mig. I no deixa de sorprendre que, quan més sembla que s’emmerda la situació, el Govern faci públic que ha llençat a la claveguera milers d’euros en estudis – informes innecessaris o que no es vulgui fer públic un estudi sobre la opinió dels periodistes (com aquells d’en Medir o en Pallarés en el seu moment) que també ha costat una fortuna. Tot plegat, si hi afegim allò del cost de la remodelació del Palau, amb milions d’euros que sembla que s’han fet fum, no sembla pas que tot plegat sigui aigua clara.

Millet diu que ha tornat els diners que va robar i no son tots els que teòricament han desaparegut. I els altres que resulta que falten, on son? Els va regalar? O és que, en tot plegat, hi té quelcom a veure alguna cosa semblant a aquell famós 3 per cent?. Ens ho aclariran?

J. Vinyeta
Setembre, 2009

[1] El regidor de Vilanova que va propiciar el no Municipal, és independent per ICV i la decisió presa, no cal dir-ho, és absolutament legítima. La qüestió és si aquesta decisió individual és clarament compartida pel partit o no.

81.- De la Diada

2009-09-16T19:08:00.002+02:00

81.- De la Diada

Hem celebrat la Diada. Diguin el que diguin i ens ho presentin amb el millor dels embolcalls, l’0nze de Setembre del 1714, permeteu-me l’expressió, ens varen donar per la pala. I, insisteixo, per moltes coses que ens vulguin dir, l’acceptació del recordatori de la més gran desfeta de l’Historia del nostre País com a Festa Nacional, per molt que la tradició assenyali aquest com el dia de la peculiar idiosincràsia del País, penso que diu molt a favor d’aquesta sistemàtica, permanent i continuada manca d’autoestima de tots plegats i, personalment, em sento trist cada vegada. I cada vegada, a cada Diada, penso que ja n’hi prou de comprar la vaselina per celebrar precisament el dia en que varem perdre la nostra identitat Nacional.

Aquest País nostre necessita una “reconversió” . Un País que va estar sotmès per la força de les armes, només pot tenir com a Diada la que correspongui al dia de la retirada del exèrcit invasor. Tot el que no sigui això, és pura teatralitat per transformar el que hauria de ser un dia de dol en un dia de festa. Com la dita dels pallassos, riem per fora però plorem per dintre.

Dit això, que per mi ja es prou greu, només ens ha faltat aquest any que el Sr. Saura i els seus, fessin fer el ridícul a les nostres ja malmeses Institucions, amb l’intent de rebentar la actuació de la cantant Noa (per evitar possibles interpretacions errònies, vull deixar clar que, personalment, el fet de que actués o no, m’era absolutament indiferent). Anem a pams i recordem, perquè si hi ha cosa que no es pot negar és precisament l’Historia.

-- El Sr. Saura és membre d’un Govern que pren una decisió (encertada o no) i que els seus membres han de respectar. Si la decisió presa està en desacord amb la ideologia d’algun o d’alguns dels membres del Govern tenen, en el meu entendre, dues opcions: o callar i assumir la decisió o, si hi estan en contra, presentar la dimissió. Voler repicar i anar a la processó defineix negativament a qui intenta practicar-ho.

-- Els Srs. Saura, Herrera i companyia no em tenen cap legitimació moral ni tan sols per intentar fer-me veure la “suposada veritat” en el tema jueu – palestí. I dic que no la tenen perquè un grup polític que ha defensat a un autèntic genocida com l’Stalin (per no afegir-hi en Mao o en Pol Pot...), que varen manifestar la seva devoció per la Mare Rússia, que varen ser indiferents quan no varen recolzar tots els dictadors de l’Europa de l’Est mentre hi varen ser i que encara no han tingut el valor de reconèixer l’error i demanar-nos perdó per haver abusat de la nostra bona fe, no em mereixen cap credibilitat.

-- Els Srs. Saura, Herrera i companyia, seguint una mica amb l’idea del paràgraf anterior, atien a les seves bases perquè manifestin el seu rebuig a tot el que sigui jueu, amagant que també ho va fer el Sr. Stalin (serà perquè en son deixebles?). Per si la memòria els hi falla, els hi recordaré noms que l’Historia encara manté amb frescor: el gettho de Birobidzhan, la liquidació del famós Comitè Antifeixista Jueu o el famós Complot de les Bates Blanques just abans de morir (per cert, portat a l’escena teatral per un correligionari) i no crec (tan de bo estés jo equivocat) que aquests fets hagin format part del programa d’expansió del seu ideari, ans al contrari és evident que han estat maliciosament amagats (aquests i d’altres tant o més greus) i inclús negats de forma sistemàtica.

-- El Sr. Saura és el Conseller d’Interior del Govern de la Generalitat i, per tant, responsable directe de l’ordre públic en el nostre País. No puc deixar de banda el dret a la manifestació que tots tenim, agradi o no (i normalment no agrada) als que manen. Però una cosa és el dret i exercir-lo i una altra, i molt diferent és que el propi Conseller sigui un dels de la colla que crida o, en el millor dels casos, l’hagi beneïda prèviament: és allò del llop guardant el ramat de xais...I el Conseller no ens pot intentar fer combregar amb rodes de molí amb el famós lema de la esquerra europea, que tan mal a fet a les societats modernes actuals, el del “...Laissez faire, laissez passer...”

-- Queda clar que també pel President de la Generalitat, en no exigir responsabilitats que potser s’haurien de traduir en dimissions, no fa el que hauria de fer. Sap que de fer-ho pot jugar-s’hi la continuïtat del segon tripartit. Però si la raó és aquesta penso que tenim dret a que ens ho digui. I si n’hi ha d’altres de raons o per no fer-ho, també

Finalment, un petit comentari personal. És evident que d‘un tema tan pelut com ho és el problema jueu – palestí, en massa ocasions en parlem més amb el cor que amb el cap. Però tot i això, penso que s’ha de partir d’una premissa fonamental al iniciar qualsevol debat al respecta: ni uns ni altres son germanetes de la caritat i que amb maniqueisme, que tot i que no els hi agradi és com es varen expressar els opositors a la cantant Noa, no solament no anirem en lloc si no que ni tan sols podrà haver-hi debat. Algun dia mi estendré més en aquest tema.

J. Vinyeta
Setembre, 2009

80.- Reflexions

2009-09-08T11:20:00.000+02:00

80.- Reflexions

No m’han sorprès les declaracions del ministre Rubalcaba. Estan en la línea de les que ja va fer recentment el també ministre Caamaño respecte del seu convenciment sobre la Constitucionalitat del Estatut català. El que si em sorprèn una mica, és que es fan en el moment en que el famós referèndum d’Arenys de Munt està en plena efervescència. Han estat de tal transcendència la oposició Falangista, la actuació de Ciudadanos, la sentència judicial (que tot i la prohibició l’hi ha donat ales ja que comet “l’error” de considerar que és l’Ajuntament del Municipi Arenyenc el que el convoca), que comença a ser un allau els Municipis que volen també secundar la celebració de la “consulta” com una clara manifestació democràtica que, tot i no tenir caràcter vinculant, tindrà un innegable pes moral i condicionarà moltes de les futures decisions dels líders polítics. Comencen a sentir-se veus (vegeu la premsa de Diumenge passat dia 6) en aquest sentit. Però continuant tibant del fil de les declaracions dels ministres trobem el cabdell en forma d’una pregunta que pot ser la mare dels ous: ¿què fa més por, un Estatut que ens defineix com a Nació, o tota una reguitzell de municipis, que pot arribar a convertir-se en la quasi totalitat dels de Catalunya, manifestant, sense embuts i de forma democràticament nítida, la seva voluntat de ser-ho?. A Madrid, davant de la situació política que es pot crear arrel de l’allau de “consultes” que en poc temps es posaran en marxa amb una base democràtica pura, davant del perill que per a ells pot representar un País que s’ha “autodeterminat” i amb la possibilitat de que les respostes a les diferents consultes sigui un sí més o menys clamorós, forces vives del Govern central, Caamaño i Rubalcaba, per exemple, per apaivagar els ànims van enviant missatges en els que ens diuen que l’Estatut serà plenament Constitucional. Ens podem trobar dons que sigui el Govern Central qui pressioni sobre del TC per minimitzar l’efecte dòmino que es derivarà dels fets d’Arenys de Munt, així com també per aigualir el sentit i la assistència a la manifestació proposada per l’Òmnium, tot plegat per intentar evitar un conflicte polític que per un camí o por l’altra, o per tots dos a l’hora el comencen a considerar més greu del que potser des de aquí ens pensem.

La miopia d’uns i altres dels d’allà i d’alguns dels d’aquí, estan aconseguint que el País, mica a mica, és cert, es vagi mobilitzant i els hi haurem de donar les gràcies per “l’esforç” que hi estan dedicant. Si a més hi sumem els “esforços” de Ciudadanos (son poquets ells, és cert, però tot ajuda...!) i l’absència del PSC, tot i sabent que a la fi serà qui rebrà les bufetades, absència que dia a dia els va deixant més en clara evidència i en companyia de només el PP, pot ser en resultarà que, poc a poc, estem muntant l’envelat per fer-hi la Festa Major.

Tot plegat, i pesar del dolor que ens causen, no us dona la sensació que, com deia en el meu article anterior, ens tenen pànic?

J. Vinyeta
Setembre, 2009

79.- De la manifestació

2009-09-05T08:45:00.001+02:00

79.- De la Manifestació

Veig que el tema de la manifestació va creixent i el PSC, tot i el Sr. Ferran, ha picat l’ullet a l’Òmnium a través d’en Miquel Nadal Conseller d’Obres Públiques, que ha dit que la resposta a la sentència l’ha de liderar el Govern i, en conseqüència, el President Montilla: si, però no?. El Sr. Nadal podríem definir-lo com el portantveu del exigu sector mitjanament catalanista existent dintre del Partit i que el propi PSC no ha pogut arraconar. Però penso que tant per a ell com per el partit els hi queda clar que és molt més perillós el quedar-se sols fent de parella del PP i Ciudadanos, que no pas el fet de mig d’insinuar la participació en quelcom que, a tots ells, els incomoda profundament.

Han sortit veus divertides en un i altra sentit. La carta al diari Avui del mai ben ponderat trobador Subirachs, no te rebuig: imagino que l’Esperit Sant, tot i que no sé ben bé en quina forma, el va il·luminar, com aquella Lluna de Canet, per fer-nos veure la veritat i portar-nos una nova versió d’aquell Catalunya Comptat Gran que, pel que sembla, avui seria auto censurada (temps era temps?). Columnistes amb camuflatge i primers espases amb tot el plomatge, s’han anat posicionant amb claredat, en un o altra sentit, com l’ínclit Alejo que, com sempre, ens fa responsables de tots els mals de la seva Pàtria a tots aquells que no pensem com ell i que, pel que sembla, som molts més dels que ell voldria.

No obstant, hi ha un col·lectiu que, pel que sembla, s’ha sentit específicament dolgut per la convocatòria: tot el sector judicial s’ha posat en peu de guerra en contra d’una manifestació només anunciada, dient-nos que la seva independència no pot ser pressionada...vaja! sembla que volen que creiem que un sistema endogàmic, polititzat en les seves altes esferes a nivell manifestament pervers (quan temps fa que han de renovar-se els alts tribunals i no es pot fer per falta d’acord polític entre els partits que els han de anomenar?), no rep pressions dels sectors que representen. No serà què si venen a aquest País nostre, per allò dels destins i de les oposicions, no tenen la més mínima intenció d’integrar-se i aprendre el català per allò de jutjar-nos en la nostra llengua...? Està clar que ha d’arribar el dia en que també tota aquesta institució passi pel sedàs de les urnes quan hi hagi un canvi en la llei electoral que estem esperant amb candeletes...

En canvi jo, si no tinc limitacions físiques que ho impedeixin, aniré a la manifestació. No perquè pensi que l’Estatut, retallat o no, és una eina bàsica per als interessos de Catalunya, ans el contrari: estic convençut de que més enllà d’on som amb l’Estatut, retallat o no, no hi anirem. Aniré a la manifestació perquè no em vull perdre el que penso que serà una magnífica i pletòrica situació per dir PROU! i de poder-ho dir envoltat dels milers i milers de persones que estic segur ompliran l’itinerari amb el mateix ideari que jo. Ja sé que molta gent no ho veurà així, que la majoria dels simpatitzants i/o votants de cada Partit o Organitzacions participants seguiran les consignes dels seus líders i per tant sí que serà una marxa físicament unitària però, tot i que es faci sota un lema més o menys acceptable per a tothom, no ho serà, políticament parlant, d’unitària: només cal escoltar els portantveus de Partits – Organitzacions per adonar-nos de les divergències en els objectius a assolir amb la marxa (i en respecta a les necessitats de Catalunya, malauradament, també). Però, com que d’ocasions com aquesta no n’hi massa, hi participaré.

Penso, no obstant, que hi ha un parell de lliçons que, de forma definitiva, per a sempre més, ens hem d’aprendre:

La primera és que davant de qualsevol situació injusta que ens entrebanca, hem de formular la queixa. Els ciutadans de Catalunya som molt poc propicis a exercir el dret de protesta, inclús amb les petites coses que a diari ens trobem en la vida. I poso com a exemple, i penso que molt gràfic, la que en general és la nostra actuació en els restaurants que no ens serveixen bé o en els que la qualitat que en resulta, i per a la nostra sorpresa, és ínfima. La decisió és pagar, marxar i dir allò de que no hi tornarem més. En el meu entendre, la resposta davant dels fets ha de ser pagar (perquè només no es pot protestar d’allò que és regalat, tot i que també en aquest cas, podem declinar el regal), demanar el full de reclamacions, omplir-lo (amb la voluntat de fer-li complir el tràmit reglamentari i fer-ho), marxar i, si és vol, després dir allò de que no hi tornarem mai més. Això passa, com dic, en la més freqüent quotidianitat. Però jo penso que la mateixa actitud justa amb la exigència del compliment del pacte per la part contrària (en aquest cas, jo pago i tu em serveixes el que demano, mantenint tots dos la bona fe contractual), tot i que algun o molts la vulguin entendre pura, simple i senzillament com a contestatària (tot i que només la entendrà malaltissa el que rep la reclamació, per qui sempre serem exagerats i no comprensius amb la seva actitud), no és res més que un mantenir la pròpia dignitat o, com diria un psiquiatra, una ratificació del Jo que, si no és violenta, sempre és una cosa bona. Per tant, el primer que ha de quedar clar, és que tenim dret a la protesta davant d’actituds injustes.

Però la segona cosa que hem d’aprendre és, a més, a formular la queixa en el moment en que es produeix aquell fet que considerem injust: no serveix de res, mantenint l’exemple del restaurant, fer la reclamació un mes desprès dels fets que la motiven. Dic això perquè, per exemple, en el mateix moment que el PSC va anunciar que retallaria el nou Estatut, amb independència de la seva bondat o no (i hem de recordar que mentre Maragall, Carod i Más es feien la foto de celebració el PSC anunciava la retallada a efectuar en el Parlament de Madrid), en aquell precís moment, ja hauríem d’haver donat un avís de que no estàvem disposats a fer de titelles. O quan el Sr. Guerra, tan simpàtic ell, ens va dir allò que l’hi havien passat el ribot al text, l’esbronc per part nostra s’hauria d’haver sentit fins i tot a les antípodes. Tot el que ha anat venint després en els últims dies no ha estat més que una conseqüència d’aquesta manca d’autoestima pròpia que ha encoratjat, encara més a tots aquests que, tot i tenint-nos pànic[1], encara i precisament per això ens mantenen el peu al coll.

Hi haurà manifestació, hi anirem i cridaré (cridarem) PROU. Però l’endemà haurà de ser el primer dia del recorregut que ens ha de portar a la Sobirania del País, perquè si no és així ens ho hem de fer mirar tots plegats. I arribats a aquest punt, a aquest inici, ha de quedar definitivament clara la actitud dels nostres líders polítics perquè si no volen o no son capaços de fer-ho i portar-nos pel camí que toca, que ens ho diguin de forma clara i amb rotunditat, perquè gent disposada a fer-ho tal com ho creiem necessari n’hi ha i suficient per poder-ne triar. I això tots aquells dels que parlo i que, al menys fins avui, no han fet res més que fer volar coloms per portar-nos fins on som ara, ho han de tenir clar. I si no ho volen tenir clar, que no ens diguin després que no entenen per què el País està “perplex”, tot i que aquets vegada la “perplexitat” del País pot venir donada per uns resultats electorals que a nosaltres en omplen de satisfacció perquè, la majoria d’aquells, s’han quedat a la cuneta.

J. Vinyeta
Setembre, 2009

1.-[1] Això de que ens tenen pànic és una realitat. Només cal fixar-se en el ja famós Referèndum d’Arenys de Munt per adonar-se de la por que els hi fa un SÍ majoritari i que l’exemple es vagi multiplicant per el País amb la significació política (tot i que no fos vinculant) que tindria.

78.- Del Finançament i més coses

2009-08-17T19:38:00.002+02:00

78.- Del finançament i més coses.-

Han passat manta dies des de l’anunci del nou finançament i jo, que l’esperava amb candeletes per poder-ne parlar, he quedat fotut. I ho he quedat perquè, senzillament, tot i els dies que han passat, no he pogut aclarir res de res. No hi ha hagut una exposició clara dels números, tot fa referència a un document d’unes seixanta pàgines que, pel que sembla ningú ha llegit. Tot son xifres, afirmacions, conjetures, suposicions i previsions d’èxit per d’aquí a quatre anys que és quan sembla que podrem reconèixer la bondat de l’acord. Molt bé! Una vegada més haig d’entendre que no se’ns pot dir la veritat del “cuento” perquè se suposa que no la entendríem. O perquè, en el pitjor dels casos l’acord no es, ni de bon tros, tan bo com alguns ens volen fer creure. Evidentment que el Govern i adjunts el troben fantàstic, Convergència s’hi oposa, juntament amb alguna organització independentista i la Patronal diu que la cosa no és per llençar coets. Com hem d’entendre-ho? La oposició radical dels convergents (que a pesar del que diguin des del Govern poden discrepar, com tots, sense haver de demanar-los-hi permís) se’m fa poc creïble donat que en aquest país tota la oposició és sempre negativa. Però si no hi ha xifres concretes, com poden oposar-s’hi? O és que sí n’hi ha de concretes i tampoc les volen treure a la llum?. O és que CiU contava amb l’oposició al nou sistema per part d’ERC i ara, amb el cofoisme desbordat dels republicans, els convergents s’han quedat en calçotets?. Tot i que el cofoisme del republicans no deu de ser-ho tant donat que n’hi ha d’ells (el conseller Huguet, per exemple) que és capaç de dir que s’ha obtingut (i cito textualment) “el millor acord possible...” És dir que, segons el Sr. Huguet, tot plegat ha anat com sempre... Per tot plegat, esperaré a tenir una informació més fiable per tornar-ne a parlar, si és que aquesta informació arriba, o bé esperaré fins que la quotidianitat posi en evidència el encerts o les misèries del nou sistema de finançament.

La Generalitat ens està animant amb això dels “...petits gestos”. Dic que ens anima perquè, tot el que ens esta dient és que la ciutadania és dallò més bona, donat que ha estalviat aigua, recicla la brossa, ha disminuït el nombre d’accidents de circulació, etc... Ja hem sembla bé. Però donant que fins avui tots aquests petits gestos els ha fet la ciutadania, potser seria hora de que la Administració tingués també petis gestos amb nosaltres: per exemple que les nostres dades personals no correguessin pel món sense la nostra específica autorització i no al revés, que no ens trobéssim les portes dels guals plenes d’enganxines dels serrallers, que la quantitat de contenidors de brossa fora proporcional al nombre de veïns i que n’hi haguessin suficients i de totes les menes, que la Policia Municipal fes respectar la normativa d’ús de les voreres... Son coses que em sembla que no costarien cap calé i que, en canvi, tot i que ens en faríem creus, podríem fer-nos imaginar que la Administració és preocupa realment dels seus administrats. Ja no pretenc, donat que reciclem la brossa, que el rebut mensual de la recollida ens resultés de menys cost, o que el mateix rebut ho fos pel nombre d’individus d’una vivenda i no per vivenda amb independència dels seus inquilins, o que les ciutats (en especial el Cap i Casal, paradigma de brutícia i degradació...) estiguin netes, que tots els altres serveis de la Administració funcionin tan be com el servei de recaptació, que les mesures correctives deixessin de tenir el marcat caràcter recaptatori que tenen avui dia per a convertir-se en mesures de millora de la vida dels ciutadans, etc...,etc...,etc... Ja entenc que, de la mateixa manera que de les primeres mesures de les que he parlat no costen cap calé, aquestes segones serien una mica més cares, tot i que superables només aprimant la Administració en sí mateixa i suprimint uns quants càrrecs de confiança que, pel que sembla (últimes dades de la premsa diària...), han anat creixen a mida que els partits polítics s’han anat afermant al poder.

S’acosta la decisió del tribunal Constitucional. I tinc la sensació de que el món es belluga. S’anuncia una manifestació multitudinària en contra de la sentència del Tribunal i a favor del Estatut aprovat pels Parlaments Català i Espanyol i sancionant en Referèndum pel poble català. La manifestació que, no en tinc cap dubte, serà d’un èxit aclaparador, em posa un parell o tres de qüestions sobra de la taula. Una és el que podríem anomenar l’endemà de la manifestació. Què haurà canviat per a Catalunya després de que mig milió o més de persones s’hagin passejat pel Passeig de Gràcia clamant contra una sentència judicial sobre un text polític referendat, dictada per un tribunal auto – deslegitimat quan menys per la politització del seus membres, però en qualsevol cas una sentència irreversible? La ciutadania hi participarà de bon grat i bona fe i amb l’orgull de protagonitzar un acte que, quan menys, pretén recuperar la dignitat d’aquest nostre País tan malmesa per tots aquests que ens manen i menen amb absoluta impunitat. La ciutadania hi jugarà, però, què faran abans, duran i després el Govern i les Institucions, especialment el Parlament, i els Partits Polítics?. La ciutadania té el dret a saber si aquesta manifestació serà un acte únic o formarà part per contrari d’un conjunt d’actes que situaran Govern, Institucions i Partits en una clara i immediata actitud més bel·ligerant en defensa dels nostres interessos i per obtenir rèdits polítics que ens han de portar al País, en funció de l’Estatut que allí i en aquell moment es defensarà, a les més altes cotes d’autonomia.

Però, i aquesta és la segona de les qüestions, volem Autonomia o Independència? Perquè és ben clar que si el que volem és la Sobirania del País, ¿podem manifestar-nos a favor d’un Estatut encara més retallat que no ens portarà mai a una total Sobirania, a un Estat de Dret?. Per això no deixa de sorprendre’m que determinades organitzacions auto anomenades sobiranistes o independentistes li hagin donat el seu suport i hagin manifestat la seva participació en la manifestació de forma incondicional. Com sempre, la presa de decisions defineix actituds.

Hi ha un tercer aspecte que entenc tampoc pot ser obviat. Fa massa temps que, en el meu entendre, la Societat Civil necessita d’una petita o gran raó per sortir al carrer (allò de la guspira, perquè no serà pas per no tenir-ne de raons després de 300 anys...!) i manifestar-se perquè no en té prou amb una abstenció monumental com la realitzada en les últimes eleccions, perquè tots tenim molt clar que de l’abstenció Govern i Partits se’n en foten. I aquesta societat civil, que segons les enquestes en un 85% està diguem-ne “perplexa”, pot estar disposada a deixar mínimament clar tot el seu emprenyament – desencís – desafecció i aquella gran manifestació es pot convertir en una manifestació contra els d’allà, però també contra dels d’aquí perquè d’uns i d’altres en té ja la pipa plena. Aquesta és un possibilitat a tenir en conte: que la manifestació sigui per dir, senzillament, PROU. I això si que valdria la pena , de veritat. Poder-la reconvertir en un crit d’orgull serviria per millorar la nostra autoestima, recuperar part de la dignitat perduda i deixar clar que, a pesar de tots els pesars, som vius. Qui s’hi apunta?

Em sembla que estem en un moment en que els arbres no ens deixen veure el bosc. Tot ell, tot el bosc, ha de desbrossar-se, i aquesta sí que és una feina en la que tots aquells que estan per sobre del ciutadà pelat, tots aquells que formen part, d’alguna manera, de l’elit política del país, hi ha de prendre part i ser conscients de que la sobirania, com diuen Estatut (retallat o no) i Constitució (aquesta Constitució que sembla que bona part d’aquesta elit sembla defensar) rau en el poble. I per tant, independentment del to que de tot plegat vagi fent-se sentir, si per una vegada al menys son conseqüents i coherents, aquest poble ha de saber allò que els seus subordinats (tots ells, perquè per això els paguem) pensen fer, com ja he dit anteriorment, abans, durant i després del què i com es faci. I no anima massa escoltar al Sr. Ferran, per exemple, posant de volta i mitja al Sr. Huguet en aquest tema perquè obertament ha dit el Conseller que hi participaria en la manifestació i el PSC s’ha posat nerviós... I tos sabem que quan el Sr. Ferran parla, fins i tot Catalunya Radio tremola (i, això sí, perd audiència...!)

J. Vinyeta
Agost, 2009

77.- Comentyaris a l'article anterior, nº 76

2009-06-03T09:23:00.001+02:00

77.-Comentaris a l’article anterior, nº 76

Voldria deixar suficientment clar el contingut del article anterior, el que vaig assenyalar amb el no. 76 i que anava titulat La paraula necessària. Amb aquest títol volia expressar la necessitat – obligació en la que em trobava de tornar a posar sobre la taula la situació en que, segons el meu criteri, es troba el nostre País. I la situació per a mi (segons el meu criteri, repeteixo) és la que hi queda reflectida en el contingut de l’article. En proposava algunes de les causes i afegia el que jo pensava fer davant d’aquesta situació.

Per si fos necessari i perquè no hi hagi dubtes, vull aclarir algunes de les premisses establertes en l’esmentat article:

- Per mi està molt clar que amb l’actual “Melée” política, no hi res a fer. Cap dels Partits en el Govern i de la oposició es situaran amb claredat davant l’objectiu de l’Independència del nostre País. La inoperància al respecta de tots plegats és més que evident. Inclús les manifestacions que d’ells en sentit positiu es van sentint, han anat baixant d’intensitat i de freqüència: allò del 2014 ha deixat de ser un objectiu per els partits Polítics que amb més o menys interès semblava que ho assumien.

- Tot i que la societat civil pugui endegar tantes quantes accions – organitzacions cregui convenient amb aquest fi, és evident que no serà aquesta societat civil la que proclami, per vies pacífiques, l’Independència del País. Haurà de ser el President de la Generalitat efectiu, en funcions o provisional, com a portantveu de la resolució corresponent i clarament majoritària del Parlament, qui haurà de fer-ho. I aquelles organitzacions civils de les que parlava, ajudaran a que, en el moment precís, sota del balcó de la Generalitat siguem molts, molts més que els que no voldran ser-hi. En aquells moments crec que fins i tot els partits tebis s’afegiran al carro guanyador tot i que possiblement no serà per convicció.

- És evident que, avui per avui, la composició del Parlament, no ja des de l’aspecte de grups polítics que el formen si no inclús des de el punt de vista individual dels seus components, no hi ha la més mínima possibilitat d’assolir res més del que hem assolit fins ara. El futur, amb ells, s’acaba aquí on som. No hi ha futur polític.

- Per això dic que, des de el punt de vista personal quan menys, la meva confiança en tota aquesta gent que avui detenen el poder, per assolir els objectius d’un Estat propi, és nul·la.

- També, per a mi al menys, és evident que l’objectiu ha d’assolir-se per la via pacífica i, per tant, no ens queda més remei que participar en les eleccions que es vagin programant. Però també ha de quedar clar que la participació no imposa la obligació de triar entre els que hi hagi a les llistes. I també és clar que, si en triem una de les llistes, ha de ser perquè creiem que podem donar-li la nostra confiança perquè ens porti el País fins allà on creiem que ha d’anar.

- I és per això, perquè amb els que ara hi son no tinc la més mínima confiança , que he decidit anar a votar, cert. Però també és cert que, tant en quant no hi hagi/n opcions clarament sobiranistes, el meu vot serà nul. Serà la meva modesta forma de manifestar el meu desacord amb tot el desgavell que crec està vivint el meu País. Ara com ara, no tinc més armes. D’aquests que hi ha ara, no en vull saber res més. Ni penso que se’ls hi hagi de preguntar res més perquè en sabem les respostes: com deia un eslògan “Fets i no paraules”. I el que no han fet o ho han fet malament és ben evident.

La meva proposta pot semblar ridícula, però permet al menys dues coses. Una és saber si com jo hi ha molta gent emprenyada, la qual cosa no seria cap futil·lesa. La segona serà que, si som molts, la classe política pot tenir un avís clar de desafecció en vers ella. Tot i que això últim els hi pugui ser indiferent, aquesta indiferència encara em dona més la raó.

Que estan asseguts i veient-les venir, és una realitat que ara que s’ha iniciat un nou procés electoral, queda pal·les amb els eslògans publicitaris, en el que la majoria dels eslògans fan referència a que ara si que va de bo... I fins ara, no? Quantes estacions falten encara per arribar a Catalunya? Si venen els que diuen que vindran si no votem, de qui serà la culpa? No serà que els gaire bé 40 escons a Madrid no han servit ni perquè el País fes una sola passa endavant? I després de les eleccions...? Tinc el convenciment de que només canviaran noms, però en cap cas els idearis. Per tant, mentre no es donin condicions, amb aparença al menys, de canvi efectiu per a la realitat política d’aquesta “...pobre, trista, bruta i dissortada Pàtria...” el meu vot serà nul.

J. Vinyeta

Maig, 2009